15è aniversari de ContraBaix

ContraBaix celebrarà el seu 15è aniversari el proper 4 d’octubre a l’Atrium Viladecans. Serà una trobada plena de música, com correspon a un cicle que ha apostat per portar musica de qualitat a diverses ciutats de l’entorn metropolità de Barcelona.

Muntatge_15anys

Des dels orígens a Sant Feliu de Llobregat l’any 2000 i fins a l’actualitat, sumem quasi bé 500 concerts repartits en diverses poblacions. La proximitat territorial i la intensitat en directe de les músiques de jazz, blues, flamenc, cançó d’autor o world músic són el segell que identifica a ContraBaix i la seva tasca en tots aquests anys.

El cicle no seria res sense tots els que li doneu suport i, sobretot, sou el públic els qui heu fet possible aquesta llarga trajectòria. El petit i mitja format permet el contacte directe i la sinergia amb els amics de ContraBaix. Som una comunitat que s’ha anat estenent en el territori i a través de les xarxes socials; compartim l’interès per la música de qualitat i per una manera de fer pròxima i participativa.

Aquesta és la festa de tots, la farem grossa i volem que hi participeu!

Sambeat_(c)hrBen_Knabe_blogAmb el suport incondicional de l’Àtrium, començarem l’acte de celebració a l’auditori amb uns breus parlaments i seguirem amb el concert que ens oferirà la Perico Sambeat Big Band. És una excel·lent notícia que el saxofonista torni al format d’orquestra per estrenar nou material i arranjaments d’alguns temes clàssics del seu repertori. Si amb la Flamenco Big Band ja ens va mostrar el rigor i l’èxit amb que treballa les formacions nombroses, els recents homenatges a la música sacra de Duke Ellington o al clàssic The Black Saint and Sinner Lady de Charly Mingus, no han fet més que demostrar-ho. El nou projecte, ara sense els colors flamencs, ens presenta un jazz profund i elaborat amb espais per a la veu amb tocs mediterranis. Perico Sambeat condueix el vaixell amb una excel·lent tripulació per assegurar l’èxit de la singladura i el gaudi per als assistents a un concert d’estrena rigorosa.

Un cop finalitzat el concert, brindarem al hall del teatre amb una copa de cava perquè segueixin els èxits i clourem entre amics la celebració d’aquests 15 anys que han passat en un sospir.

Reserva ja la teva entrada; ens veiem a l’Àtrium!

No ens agrada fer soroll a les biblioteques… però si música! ;) Tercer i darrer vídeo de presentació de temporada

Doncs ja tenim aquí el tercer vídeo promocional de la temporada de tardor de ContraBaix! Aquesta vegada la Glòria, habitual dels concerts i amiga Premium del cicle, rep la visita sorpresa d’en Perico Sambeat a la biblioteca on treballa. Com ella mateixa diu… com faltar al concert-estrena de la Perico Sambeat Big Band del 4 d’octubre a l’Atrium Viladecans, la festa d’aniversari dels 15 anys de ContraBaix?

 

Ja tenim aquí el segon vídeo promocional de la temporada de tardor

L’amic Dani Nel·lo visitarà per sorpresa al seu major fan a ContraBaix, en Jordi Llecha, un jove estudiant de saxo que mai oblidarà el dia que en Dani va interrompre la seva classe a l’Escola de Música per convidar-lo al seu concert de la tardor a la Traska de Molins de Rei…

 

Lectures d’estiu amb compromís

Mezzrow_La_rabia_de_vivirLa rábia de vivir (Really the blues, 1946) de Mezz Mezzrow, és un clàssic de la literatura relacionada amb la música que es considera un precedent del trencament temàtic i estilístic de la generació beat. Presenta la biografia d’un noi blanc i jueu que es va enamorar de la cultura negra fins al punt de pensar que físicament s’havia tornat negre i així es registrava en els múltiples ingressos que va fer a la presó. Mezz Mezzrow va aprendre a tocar el clarinet als reformatoris i a les cases de barrets de Chicago, Nova Orleans i Nova York i va tocar i mantenir amistat amb els músics més importants del moment (L. Armstrong, B. Beiderbecke, S. Bechet, D. Ellington, T. Ladnier, J. Teagraden, etc…). Tot i no ser un músic destacat, era al lloc adequat en el moment idoni i va viure intensament els canvis i les misèries dels ambients del jazz previ a l’era del swing. Venia la millor “herba” de Harlem i tenia una història apassionant, que va explicar junt amb el co-autor Bernard Wolfe, i que ha rebut elogis d’Allen Ginsberg, Henry Miller o Tom Waits, entre molts altres. Hi ha una cuidada edició de l’any 2010 d’Acuarela libros i a Spotify trobareu fàcilment música del clarinetista per acompanyar l’apassionant lectura.

Tusques_Maig68
Si aquest estiu voleu viatjar en el temps i teniu curiositat pel Maig del 68, aquí teniu (en francès) tot el que us cal saber, banda sonora inclosa. Els dos volums del llibre Génération, d’Hervé Hamon i Patrick Rotman, us expliquen fil per randa tots els precedents, els fets, els personatges i la deriva posterior d’un dels moments cabdals de la història del segle XX. La televisió francesa en va fer un documental per capítols, amb banda sonora del pianista François Tusques que us pot il·lustrar la lectura.
El llibre Music and the Elusive Revolution d’Eric Drott, analitza (en anglés) la música relacionada amb el Maig del 68. Parlem de música activista que es va comprometre amb la idea d’una societat i d’una cultura noves que reclamaven la imaginació al poder; el llibre dedica diferents capítols a la cançó, a la música contemporània, al rock i al jazz relacionats amb el moviment. El jazz que millor representa el moviment del maig del 68 s’analitza a partir de dos discos clàssics de François Tusques: per un costat els dos volums de Piano Dazibao (a piano sol i amb títols tant suggerents com “Libérez Michel Le Bris!” o “La Bourgeoisie Perira Noyée Dans Les Eaux Glacées Du Calcul Égoiste”) i el disc Intercommunal Music (“L’Impérialisme Est Un Tigre En Papier”, “Les Forces Réactionaires”, etc…) amb músics com Sunny Murray, Beb Guerin, Alan Silva, Steve Potts o Alan Shorter. No és un material fàcil de trobar, però si us interessa el tema no parareu fins aconseguir-lo.
I una tercera recomanació seguint el fil de les músiques “militants” franceses pot ser l’escolta a Spotify de Mobilisation Generale (Protest and Spirit Jazz from France 1970-1976). També es pot escoltar, llegir textos de l’edició i comprar el disc físic o en descàrrega al web de Born Bad Records. El disc és doble i recull material editat en discogràfiques alternatives dels primers anys 70 (i avui pràcticament introbables) d’autors com Michel Roques, Full Moon Ensemble, Mahjun, Brigitte Fontaine i Areski Belkacem, Atarpop 73 & collectif Le temps des cerises o François Tusques (amb qui es pot reconèixer la veu de Carles Andreu a “Nous allons vous conter…”). Tota una immersió en la revolució que havia de canviar les nostres vides.

Freejazz_BlackPower
Free Jazz/Black Power de Philippe Carles i Jean Louis Comolli té punts de contacte amb la recomanació anterior, sobretot des del punt de vista militant i estètic de la música que tracta. El free jazz interpretat com la música d’alliberament dels negres americans i del seu moviment polític i social més radical, com a explosió reivindicativa de la cultura negra i dels seus orígens africans. Per tenir-lo al costat del llibre Blues People de Le Roi Jones i llegir-los escoltant dues obres cabdals de l’estil: el clàssic americà, l’original Free jazz d’Ornette Coleman de l’any 1961 i l’altre Free Jazz, aquest un clàssic europeu de François Tusques, de l’any 1965 (reeditat per In situ l’any 1991).

Josep Bergadà

PROP DE LA MÚSICA DEL TEU NOM en record de Joan Saura

Les paraules de Feliu Formosa han servit per titular l’homenatge a Joan Saura dins del Grec 2014. Publicat l’any 1973 dins del llibre Albes breus a les mans, el poema “La cançó d’amor“ sembla jugar amb les distàncies variables o aleatòries que posem entre les coses més essencials de la quotidianitat. “Prop de la música del teu nom” defineix perfectament el lligam que mantenen els col·lectius d’avantguarda de Barcelona amb un dels seus membres més volguts i carismàtics.

Grec14Potser l’homenatge al Mercat de les Flors haurà servit per tancar ferides per la pèrdua del músic o, si més no, per reviure’n públicament la petjada i rebeŀlar-se un cop més contra la injustícia de la seva desaparició prematura. El que s’hi va viure els dies 19 i 20 de juliol va ser d’una emotivitat en prou feines continguda per oficiants i assistents. Molts dels presents, ja sigui en qualitat de músics o ballarins, de família, d’amics, de públic fidel o de tot plegat –tal és la simbiosi–, veiem en Joan Saura un model segurament irrepetible de dedicació i lliurament a la música. En paraules de Jordi Turtós impreses al programa: “Hi ha gent que no mor mai, i la marxa del Joan Saura ha servit per constatar-ho. És molt gran el seu treball, immensa la quantitat d’amics, enorme el seu record.”

 

El dissabte 19, el cor EuskalHiria va convocar els assistents sota la cúpula del vestíbul; a manera de preàmbul, entre trobades i salutacions, diverses pantalles oferien filmacions de concerts o entrevistes del Joan. La cerimònia va tenir un inici de referències free (amb Pablo Bélez, Liba Vilavechia, Olvido Lanza, Mu i Diego Burrian), per passar tot seguit al cant coral ampliat amb emotiva coreografia d’amics i voluntaris que anaven sorgint d’entre el públic. La música i els moviments van conduir tothom a les portes de la sala M. Aurelia Campmany, on la instal·lació de Marta Castelar i Núria Saura recordava el cel i els ocells que el Joan tan apreciava des del seu pis.
Un cop a la butaca, la gran pantalla de l’escenari mostrava imatges i comentaris del Joan sobre la música i les seves vivències; com qui no vol admetre la seva absència, els músics van començar a interactuar en directe amb el Joan de la pantalla, talment com si es tractés d’un vídeo-concert des d’una distància impossible. L’hora que va seguir, amb Agustí Fernández, Liba Vilavecchia, Nuno Rabelo i la dansa d’Andrés Corchero, va fer justícia a les múltiples ocasions en que el Joan va compartir escenari amb aquests grans músics i amics. Van ser minuts de domini absolut del llenguatge; explosions i delicadesa en una combinació variable d’instruments i passos per l’escena. Fet el primer tast de la música del seu nom, el públic sortia amb l’ànim encongit.

Joan Saura, Dits alats. Summa arxiu videogràfic d'Habitual Video Team.

Joan Saura, Dits alats. Summa arxiu videogràfic d’Habitual Video Team.

El diumenge, que es presentava com un anar i venir de gent a l’escenari, va començar amb la presència en solitari I les paraules de Feliu Formosa exposant perfectament el sentiment de record i d’absència que guiava l’acte. I la poesia va seguir amb els moviments de Rosa Muñoz, Amelia Boluda, Toni Mira, Angels Margarit, Maria Muñoz, Constanza Brncic, Bebeto Cidra i Andrés Corchero. Sols, a duet o en grup, amb música en directe o seguint enregistraments que el Joan va fer per a les respectives coreografies, van conjurar l’altre dimensió de la seva obra. Músiques sorprenents, diverses d’instrumentació i d’arranjaments; precisos i preciosos encàrrecs en el sentit més positiu de l’obra compartida, que els assistents van rebre com el gran valor afegit que representen dins de l’obra del músic.
Setsfree, Atolón i la nombrosa orquestra de l’homenatge van aportar tot seguit les músiques en directe; emocions improvisades o arranjades expressament per a recordar la llarga història de Joan Saura com a músic i company d’arriscades aventures creatives. Són molts els qui van passar en un o altre moment per l’escenari; a més dels citats anteriorment, van intervenir Anna Subirana, Eduard Altaba, Imma Udina, Mariona Sagarra, Agustí Martínez, Ruth Barberán, Alfredo Costamonteiro, Ferran Fages, Ramon Calduch, Saki Guillen, Xavi Tort, Rafael Zaragoza, Ramon Solé, Ramon Calduch, Adria Bofarull, Jofre Dodero, Oriol Perucho, Quico Samsó, Carles Andreu i molts d’altres que van quedar entre bambolines, rescatant imatges, fent suport tècnic i ajudes incondicionals.
“Ens hem posat en marxa. Som un grup nombrós d’amics d’en Joan que, alimentats per la seva energia, volem continuar tenint-lo al nostre costat. Per sempre” (Joan Turtós)

Foto: Josep Aznar

Diumenge 20 de juliol, final amb improvisació oberta de música i dansa. Foto: Josep Aznar

Ha estat tot un tràfec pels qui barrinaven de fa temps la trobada col·lectiva. És cert que el Joan ja no hi es i que aquest no és pas el primer acte que els companys li dediquen, però no hi ha dubte que ha estat la gran festa d’homenatge que molts necessitàvem.

Josep Bergadà

Cal Massey, gran i desconegut músic de jazz

No és fàcil seguir la pista de Cal Massey, trompetista i sobretot compositor i arranjador respectadíssim pels músics de jazz més innovadors de la segona meitat del segle XX. John Coltrane, Archie Shepp, Freddie Hubbard, Mc Coy Tyner, Lee Morgan i molts altres han tocat i enregistrat composicions seves i alguns crítics i entesos del jazz el situen al costat dels grans compositors de la música negra, com ara Duke Ellington o Charles Mingus.

PitchinCanEl meu primer contacte amb Cal Massey va ser amb el disc Pitchi’n Can d’Archie Shepp, editat al nostre país l’any 1971 i que recollia de manera una mica desordenada sessions que el saxofonista havia fet a Paris dos anys abans. “Pitchin Can”, la peça que dóna nom al disc, és un tema original de Cal Massey i mai m’he pogut treure del cap el riff hipnòtic del saxo i l’efecte dels plats de la bateria d’aquell enregistrament, un disc d’indubtable reivindicació afroamericana.

Un text de l’escriptora i fotògrafa Valerie Wilmer descrivia així la peça al dors de la coberta: “…Gira com un calidoscopi dins dels nostres caps, amb una llum i un swing aeri que fa dansar els plats de Sonny Murray. La trompeta i l’harmònica esquincen i trenquen aquí i allà. Chicago Beau canta alguns blues del ghetto, Shepp toca amb emoció el saxo soprano i el resultat és una bellísima sensació general”. Lamentablement Cal Massey moriria poc temps després, l’any 1972, quan només tenia 44 anys.

Trompetista nascut a Philadelphia l’any 1928, va tocar a les big bands de Jay McShann, Jimmy Heath o Billie Holiday i a finals dels anys 50 tenia grups propis pels quals van passar Jimmy Garrison o Mc Coy Tyner i ocasionalment John Coltrane. Però ben aviat va desviar el seu interès cap a la composició i els arranjaments i un rosari dispers de cançons ens permeten seguir la pista: l’any 1951 Charlie Parker habia enregistrat amb Machito el tema “Fiesta” de Massey, el 1957 John Coltrane va incloure “Bakai” en el seu primer disc com a lider i el 1958 enregistraria “Nakatini Serenade” composada per Massey 10 anys abans. Jackie McLean, l’any 1967, va enregistrar “Toyland” i “Message From Trane” per al disc Demon’s Dance. Archie Shepp inclou “Quiet Dawn” (cantada per Waheeda Massey, filla petita de Cal) i “Good Bye Sweet Pops” a Attica Blues (1972) i “Bakai” apareix també al seu disc Kawanza (1974) i consta també en l’únic àlbum propi de Cal Massey, Blues to Coltrane.

Cal_MasseyAquest disc, enregistrat l’any 1961 per Candid Records, no va ser publicat fins l’any 1987 perquè es van perdre els masters; és un disc interessant però no del tot representatiu de la direcció que seguiria la carrera de Massey. Finalment Zane Massey, fill de Cal i també music de jazz ha enregistrat “Message to Trane”, “Quiet Dawn” i “Things Have Got to Change” en discos seus dels anys 90.

Cal Massey – Blues To Coltrane

Respectat per grans músics de la seva época, Cal Massey va ser un home amb una gran consciència social i molt combatiu en les reivindicacions dels negres americans; tan és així que el partit dels Panteres Negres li van encarregar la que provablement sigui la seva obra més ambiciosa The Black Liberation Movement Suite (1970), una mena d’oratori èpic que representa l’ascens de la lluita revolucionària dels negres als Estats Units en els anys 60. Algunes de les cançons destinades originalment a la suite (que Massey no va enregistrar mai) com ara “A prayer” o “Things Have Got to Change” apareixen interpretades en discos del seu amic Archie Shepp, amb qui va mantenir una estreta relació que va deixar petjada en àlbums com ara, The Cry of my People, Attica Blues, Things Have Got to Change o A touch of blues, aclamats discos del saxofonista en els anys 70. Cal Massey compartia també el lideratge de la The Romas Orchestra junt amb Romulus Franceschini, arranjador i director. Junts van participar, composant i dirigint orquestracions, en el citat Attica Blues i Romulus faria, l’any 1986, una actualització dels arranjaments de The Black Liberation Movement Suite.

Cal Massey era pocs anys més gran que John Coltrane i el cercle de músics negres joves que el van succeir considerva Massey com un “pare”. Segurament la seva militància social i política d’esquerres no ha afavorit el reconeixement popular de la seva obra (escassa i dispersa), que es va cloure amb la col·laboració (amb cançons com “Looking for Someone to Love”) en la música de l’espectacle Lady Day: A Musical Tragedy (dedicat a Billie Holiday), amb llibret de d’Aishah Rahman i música d’Archie Shepp, Cal Massey i el pianista Stanley Cowell. Cal Massey va morir d’un infart l’endemà de l’estrena de l’espectacle a Broadway. Estem davant d’una història curta, compromesa i sense gaires referències; cal rastrejar en l’obra dels altres per anar definint la figura de Cal Massey.

massey_AtributeSota el títol de The Music of Cal Massey. A tribute, Fred Ho and the Green Monster Big Band van editar l’any 2011 la seva interpretació dels 9 moviments de The Black Liberation Movement Suite, seguint els arranjaments de Romulus Franceschini del 1986. Les diferents parts o moviments, estan dedicats a Eldridge Cleaver, Martin Luther King, Malcom X, Huey P. Newton, John Coltrane o Marcus Garvey…tots ells personatges centrals de la lluita dels afroamericans pels seus drets.

Fred Ho, un músic i activista musical interessant de seguir, ha fet el disc amb tota la implicació i el respecte d’un seguit de músics joves compromesos també amb l’ideari social d’esquerres que va motivar la suite ja fa més de 40 anys. Per tard que sigui, és l’exemple més complet de la feina de Cal Massey, que fins al 2011 no havia estat enregistrat de manera unitària.

Hi ha qui situa aquesta composició al nivell de les millors suites “épiques” del jazz del segle XX, al costat de The Black Saint & Sinner Lady de Charles Mingus, els Sacred Concerts de Duke Ellington, The Afro-American Sketches d’Oliver Nelson o les obres més conceptuals de Sun Ra. Sigui com sigui, per fi podem tenir una certa perspectiva de l’obra d’un músic de músics, d’un creador que va posar el seu talent al servei dels altres i, sobretot, al servei de la llibertat i els drets del seu poble.

Josep Bergadà