Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta (i IV)

Una Veu Pròpia

Com dèiem en l’anterior capítol, a primers anys 80 i amb l’arribada dels socialistes al poder a França, la societat civil compromesa es va desmobilitzar progressivament i els músics més crítics van perdre el seu espai. Desapareixien així els circuits alternatius de militància social i cultural de tota una generació i s’arraconava als músics engagés mentre alguns companys de generació escalaven al més alt del podi dels músics de culte.

A Los ojos de los pájaros (Ed. Corsica, 1985, amb Angelo da Silva a la guitarra), podem intuir els moments de revisió que Carles Andreu feia del seu paper de cantautor. Amb l’únic acompanyament del guitarrista, recuperava alguns títols anteriors junt amb un tema homenatge a Violeta Parra o la mateixa cançó “Los ojos de los pájaros”, que formava part de la banda sonora de la pel·lícula del mateix nom dirigida per Gabriel Auer l’any 1982, i en la que Carles Andreu hi tenia també un paper d’actor. En aquesta cançó ja hi veiem la nova via; és un tema tens, de melodia i emoció continguda, que en la pel·lícula il·lustra la situació d’uns presos polítics en temps de dictadura a l’Uruguay. Seria un disc de transició, deutor de la cançó compromesa de l’Amèrica del sud, però que ja buscava la nova direcció.

Angelo da Silva i Carles Andreu treballant en el disc sobre César Vallejo

I en aquests moments d’incertesa, el cantant va recuperar la guia de Vallejo, que l’havia acompanyat fins a París, treballant novament amb el guitarrista Angelo da Silva en alguns dels textos més intensos de la relació del poeta amb l’Espanya en guerra (“Intensidad y altura”, “Los mendigos luchan por España”, “Invierno en la batalla de Teruel”, “Masa”, etc.). En va sortir un treball sorprenent que passejarien per tota França (Carles Andreu chante Vallejo, L’inimaginari 1987) i que representava l’inici d’una manera molt personal d’encarar l’obra dels poetes, de buscar la musicalitat en els mateixos textos, fugint de melodies fàcils i teatralitzant els continguts, situant-los sovint a tocar de l’abstracció. Carles Andreu creia fermament en la troballa –que recuperava alguns trucs ja experimentats amb la Intercommunal– i s’hi va llençar amb passió.
Per al següent pas recuperaria la companyia de François Tusques, per treballar diferents veus poètiques de l’Amèrica llatina. El resultat és l’esplèndid La piedra cansada (1992), que mostra tot el color i el dolor de la barreja forçada de cultures. A l’enregistrament que existeix de l’espectacle (no editat comercialment), els poemes de Vallejo, Nicolás Guillén, Pablo Neruda, Vicente Huidobro, Octavio Paz i els textos maies, incas i asteques, traspuen de manera brillant tota la complexitat i el barroquisme heretat al continent. És bàsica la complicitat del pianista, de Danielle Dumàs al saxo soprano i de Denis Colin al clarinet baix, per aconseguir un pas més en la recerca de la identitat pròpia del cantant. La riquesa instrumental del treball es desborda en les abstraccions de “Altazor” (Huidobro), s’omple de ritmes negres a “Sudor y látigo” (Guillén) o a “Las piedras” (Vallejo) i també de preguntes a la interpretació del text inca “La tragedia de Atahualpa”. La gran diversitat i riquesa del treball augura l’atreviment total, el salt al buit que es confirmarà en els nous passos del cantant.

Los Ojos de los pájaros, Carlos Andreu canta César Vallejo, Arc Voltaic i Les paraules de Gaudí, quatre discos essencials en la trajectòria del cantant Carles Andreu.

Així, en una progressió que ara sembla lògica, Carles Andreu es posaria a treballar amb els poemes futuristes de Papasseit per reblar el clau de la seva personalitat interpretativa. Els anys 1993 i 1994 rodava un repertori fascinant, ideal per a la seva dicció fraccionada i teatral, per als seus falsets, per al seu collage cabareter de melodies fugisseres i de piruetes vocals; i en va resultar un espectacle sorprenent en el qual convivien en harmonia l’arrel més popular i l’avantguarda. Una gira el va portar, l’any 1994, a fer diversos concerts per Catalunya (Molins de rei, Sant Feliu de Llobregat, Barcelona, Mataró, etc..) i vam tenir l’oportunitat de retrobar a casa el cantant de Sant Feliu. L’escassa perspectiva comercial va fer però que aquest treball, amb la música compartida de nou amb Tusques, Colin i Dumàs, més Didier Petit al violoncel, no sortís en disc fins l’any 2002 (Arc Voltaic, In Situ). Arc Voltaic veia però la llum a partir d’un enregistrament tardà, fet quan el grup ja treballava en d’altres projectes; per això és interessant sentir també les gravacions inèdites en directe a la Sorbona (1994) o a l’Espace Herault (1996), amb el grup immers de ple en la gira del repertori Papasseit.

Carles Andreu amb François Tusques

Fruit d’aquestes peripècies cronològiques, al treball sobre Papasseit se li va avançar l’edició discogràfica de Les Paraules de Gaudí (1998, l’inimaginari), l’original tractament de Carles Andreu als pensaments de l’arquitecte, recollits per alguns dels seus col·laboradors després de la destrucció de l’arxiu de Gaudí l’any 1936, i editats en el llibre Antoni Gaudí, paraules i escrits, d’Isidre Puig Boada. Amb el pianista Roch Havet (“Llibre de la Naturalesa”, “L’arquitectura” i “Frases II i III) i de nou Denis Colin (“La Sagrada Família”), Danièle Dumas (“Frases I”), Didier Petit (“La bellesa i l’art”) i la recuperació d’Angelo da Silva (“Cançó”), Carles Andreu fa un pas més cap al cant abstracte, tot partint dels comentaris del mestre sobre l’arquitectura, la Mediterrània, el clasicisme, els orígens, etc… Tractat en forma de duets (amb l’excepció del trio Colin-Dumàs-Petit per a “La Sagrada Família”), el treball es podria emparentar més amb la música contemporània que amb el jazz o amb la música popular, i suposa un tour de force important per a la veu i la concepció musical del cantant. El resultat final mostra una gran austeritat, amb els recursos vocals sempre al servei de les paraules, i també una total sintonia amb els músics. El discurs narratiu introdueix en algunes peces com “L’arquitectura” o “L’escultura”, superposicions de veus recitatives en diferents idiomes, estètica que treballarà en l’espectacle Digui, digui senyor Gaudí i en d’altres treballs de creació junt amb Annie Andreu-Laroche, sota el nom de Théâtre de la Voix. Carles Andreu canta les paraules de Gaudí és la consolidació d’una manera de cantar única, que tindria continuïtat en futurs espectacles com ara l’actual treball sobre el poema “Tabacaria” de Fernando Pessoa.
En aquests anys, Carles Andreu recupera la seva relació amb Barcelona i hi comença a fer estades intermitents i intervencions puntuals en recitals de poesia que el porten, sobretot com a Théâtre de la Voix, a la trobada de poetes d’Agramunt, al local Abaixadors 10, a l’Artenbrut, a l’Espai Obert de l’Ateneu llibertari del Poble Sec, al Museu de Cera, a actuar per la Franja de Ponent, a contactar amb el Festival Bouesia, etc. És per això que un nou projecte neix amb la perspectiva de presentar-lo al Festival LEM 2010 i celebrem molt especialment la trobada amb músics del país, amb el Joan Saura, amb el Miquel Àngel Marín i amb l’Ignacio Lois. Amb ells, el cantant comença el treball de musicar l’extens poema “Tabacaria”, del portugués Fernando Pessoa, amb una gran implicació col·lectiva i menció especial per a Joan Saura, que és qui posa en solfa la melodia creada per Carles Andreu. Les circumstàncies posteriors han fet que aquest Cant divers de la llengua catalana enamorada del poema “Estanc” de Fernando Pessoa, poeta plural portugués hagi esdevingut una mena de work in progress que a hores d’ara treballa encara l’adaptació al directe amb l’absència del Joan. Tabacaria es va presentar en una primera versió en el Festival Bouesia (La cava, juliol 2010) i en el Festival LEM (Barcelona, octubre 2010), amb sorpresa i bones crítiques.

Tabacaria al Festival Bouesia de La Cava 2010 (Joan Saura, Carles Andreu, Miquel àngel Marín i Ignacio Lois)

Després vindrien la presentació del treball ja acabat en el Colegio de España (París, 2011), a l’Heliogàbal (Barcelona, 2012) i la més recent actuació, maig de 2013, en format de trio (Carles Andreu, veu; Miquel Àngel Marin, clarinet baix, i Ignacio Lois a la guitarra i teclat) a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Bellaterra. A hores d’ara hi ha una bona part del treball enregistrat sota la direcció de Joan Saura i ganes dels implicats d’acabar-lo, justament per retre també homenatge a qui es va avocar tan intensament en un dels darrers projectes en que va poder participar.

 

No s’acaben aquí les referències al treballs musicals i teatrals de Carles Andreu, la seva hiperactivitat (sigui en nom propi o com a Théâtre de la voix) ha donat altres fruits que farien interminable aquesta crònica. Així, Ay Carmela (2000), L’autre chien andalou (2001), Pronunciamiento, Poeticants (2003), el treball com a actor-cantant en el gran muntatge teatral en gira d’Antígona (Teatre Nacional de Toulouse, 2004),  l’Impromptu del Triton (2007), Autobiografia parlada i cantada, (amb F. Tusques al Festival Bouesia 2009, de La Cava), la participació a Musiciens avec Gaza (París, 2010), La Indignadura del Dragó-Conga (amb els Camps de Cinabri, Nau Ivanov 2012), No hi ha pas llengües petites (amb François Tusques i Helène Bas, París 2012), serien algunes activitats més d’entre les desplegades pel cantant en els darrers anys. Juntament amb els seus guions cinematogràfics, els treballs d’actor o els projectes literaris, formen un tot personal d’intensa implicació artística i social que va començar l’any 1962, fa més de 50 anys, amb un llunyà viatge a París.

Tanquem aquí aquesta retrospectiva en 4 capítols; el temps finalment ha retornat Carles Andreu a Barcelona i ara podrem seguir en directe i amb més coneixement de causa, els seus imprevisibles passos.

Text: Josep Bergadà

Proper protagonista: el saxo

El saxòfon és un estri modern; el va inventar Adolf Sax l’any 1840 i no respon a l’evolució de cap instrument anterior, tot i que naixia amb “l’encàrrec” de reforçar sobretot la potencia i els registres dels vents a les bandes de desfilada. ContraBaix li dedica els concerts del divendres 19 i del diumenge 21 d’abril, amb dos visions ben diferents d’un instrument fascinant.

Aquest fet marca evidentment la seva ubicació tardana en el món de la música: sense referències històriques, el seu ús s’ha imposat en músiques de creació recent i és espectacular la seva implicació en l’evolució del jazz i en la “consolidació” del so de les bandes de carrer. La música contemporània també ha incorporat l’instrument amb partitures escrites especialment per a les seves característiques i des del segle XX, s’ha sumat el so de la família de saxos a nombroses composicions orquestrals.
Amb una varietat de fins a 7 instruments –des de l’agut sopranino al saxòfon baix– les possibilitats de la família són espectaculars. Capaç de ser tant explicit com la veu humana, el registre del saxo va del xiu-xiueig i de les subtilitats del pas de l’aire, passant per sons vellutats d’indubtable sensualitat, fins a les estridències free més sorprenents. I l’instrument no ha parat de créixer i d’evolucionar, ja sigui ampliant sonoritats, millorant mecanismes, perfeccionant canyes i investigant sistemes de respiració contínua que l’alliberin dels límits en la durada i la cadència de les aspiracions d’aire. Així, ha acabat per ser un dels instruments més vius i orgànics, com una prolongació física del músic, amb un gran poder iconogràfic que ens ha deixat imatges memorables d’alguns dels seus intèrprets més rellevants. Podríem dir que estem davant d’una mena de corn de l’abundància: embadalits per la lluentor de les seves corbes i claus i hipnotitzats per la intangible riquesa de sons que llença la seva obertura.

Coltrane amb el soprano en un dels seus discos mítics.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Des del sentiment de Sidney Bechet als solos més despullats d’Anthony Braxton, les exploracions contemporànies de les partitures per a saxo de Luciano Berio o les espectaculars aportacions dels francesos Urban sax (fins a 72 saxofonistes en la performance d’inauguració del World Trade Center a Barcelona, l’any 1999),  és evident que l’instrument ha fet el seu forat en la música.

Sigui com sigui, havien passat poc més de 100 anys de vida de l’instrument, quan Charly Parker sorprenia al món sencer amb la seva revolució; l’extraordinària creativitat i els seus dimonis personals acceleraven el tempo i sumaven al jazz troballes de les avantguardes clàssiques del segle XX. I les aportacions no havien de parar aquí, perquè Jhon Coltrane, Sonny Rollins, Ornette Coleman, Albert Ayler, Archie Sheep o Michel Portal i Jan Garbareck, entre molts altres, recollien la tradició iniciada a New Orleans, i que d’allí va anar a Chicago, a Nova York, a Europa i a la resta del planeta. El jazz esdevenia universal i el saxòfon, sigui alt, soprano o tenor, es convertia en el seu instrument estrella que, de retruc, alimentava les tendències renovadores de la música clàssica, de Stravinsky a Schomberg, Kurt Weil o Hindemith, entre d’altres.
Instrument de presència absolutament transversal, el trobem tant en espectacles de pallassos com al cabaret, en petits clubs d’atmosfera densa, a les sales de concerts més prestigioses o al carrer; cap instrument com el saxòfon s’ha adaptat tant bé al temps que li ha tocat viure.

Dani Nel·lo és un expert indiscutible en la variant seductora i festiva de l’instrument. Si el jazz ha alimentat l’esperit adult de generacions senceres, el blues, el swing i el rock, han marcat l’ADN dels més joves afegint ball i sentiment generacional als ritmes més negres. A Sant Feliu, el divendres 19 d’abril, el Dani retrà homenatge a un dels saxofonistes més influents, el genial King Curtis, músic de referència amb innombrables enregistraments propis i conegudes col·laboracions amb les grans figures del soul dels anys 50 i 60.

Miquel Bofill va donar vida l’any 2000 al grup Sax 13 que, amb aquest nombre de saxòfons, mostrava les possibilitats i l’autosuficiència tímbrica i rítmica de la família inventada per Adolf Sax; el Miquel domina com pocs la perspectiva de l’instrument, els passos iniciàtics d’Europa cap a Amèrica i el seu viatge de retorn amb la personalitat consolidada i tenyida de colors africans. Amb el seu nou projecte Música3 ens mostrarà els resultats de les aventures i viatges de l’instrument, que tant podrem situar en el jazz com en la música clàssica i en la popular.

Tenim davant un cap de setmana de protagonisme absolut del saxòfon; des de Sant Feliu de Llobregat i de Molins de Rei, tindrem accés als secrets d’un instrument indispensable en la banda sonora de ContraBaix i del nostre temps.

Josep Bergadà

Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta (III)

INTERCOMMUNAL FREE DANCE MUSIC ORCHESTRA

François Tusques era conegut sobretot per haver fet alguns dels discos de referència del nou jazz europeu i per col·laboracions destacades amb Sunny Murray, Don Cherry o Colette Magny, entre molts altres. Decidit a fer una música més compromesa amb la realitat social que va esclatar amb el maig del 68, el pianista havia propiciat la formació del col·lectiu multicultural Le Temps des Cérises.

Fruit d’aquesta dinàmica va néixer també, a primers anys 70, la Intercommunal Free Dance Music Orchestra que va enregistrar en directe a Prades-le-Lez, Occitània, el gener de 1974, el contingut dels seus dos primers discos. Són dos treballs exclusivament instrumentals en els quals convivien elements free amb peces més rítmiques de llargs desenvolupaments, que ja marcaven l’interès per la música popular, sense perdre però la fascinació pels grans clàssics de la música negra. Títols combatius com “Revolution”, “Chanson pour Pierre Overney” (jove obrer revolucionari mort l’any 1972 a les portes de la fàbrica Renault) o “Un peuple que en opprime un autre ne peut être un peuple libre”, conviuen amb “Mazir” (tot un clàssic de la formació) o “African rythm-n-ology”, peces quasi ballables destinades a una funció molt més comunicativa. Com a part de Le Temps des Cérises, els músics combinaven simultàniament diferents formacions i mantenien una activitat frenètica de solidaritat i participació social. Integrat en aquest entorn, Carles Andreu conservava la seva trajectòria com a cantant “de protesta” amb el grup Viva la vida, quan l’any 1977 François Tusques li va proposar de cantar amb la Intercommunal.

Carles Andreu en concert amb la Intercommunal, 1981. Foto: Horace

Així, el cantant de Sant Feliu de Llobregat es llençava per un camí inèdit, que aniria molt més enllà del seu paper de cantautor. De la mà del pianista i amb el suport dels músics de l’orquestra, es va arriscar a cantar sovint sense text ni guió previ, improvisant per adaptar les cançons a temes d’actualitat de la lluita social. Sempre cantant en català o castellà, François Tusques confiava a Carles Andreu bona part del contingut crític de l’orquestra; el pianista valorava enormement la força de les paraules i els músics recolzaven generosament al cantant en aquesta mena de salt al buit. Carles Andreu participaria ja en el tercer disc de l’orquestra (Atelier de jazz populaire. Vendémiaire,1978) amb tres cants: “Blues pour Miguel Enriquez”, “Vet aquí que tenen por / Abrisme galanica” i “Mar jo cantar no fabia” tot posant el dit a la llaga dels finals del franquisme i furgant també en la deriva totalitària dels governs de l’Amèrica del sud: cita el judici als Joglars per l’obra La Torna i recorda el perill que suposava cantar la llibertat, tot denunciant la impunitat dels esquadrons de la mort a l’Amèrica llatina. La creativitat del pianista líder creixia amb la diversitat canviant dels membres del grup i la Intercommunal va aconseguir un so únic, ple de percussions i desenvolupaments hípnòtics que conciliaven Àfrica amb el jazz i amb la música popular i contemporània europea.

Cartell Intercommunal Free Dance Music Orchestra

Tot i que no estava previst, Carles Andreu va participar també en el següent disc de l’orquestra (Aprés de la marée noire. Chant du Monde,1979); va ser en una única peça, “Le cheval”, un tema de Tusques amb aires de Monk i ritme de cavalcada, cantada en català i per a la qual el cantant va fer la lletra al mateix estudi, just abans d’enregistrar. Parla del petroli que arribava a les costes de Bretanya després del naufragi d’un vaixell; de l’esforç que dedica una família de pagesos a retirar-lo amb el seu cavall i de l’eterna impunitat dels culpables. És un disc de trobada amb les sonoritats bretones; al costat de Tusques tenim Carles Andreu, Ramadolf, Jo Maka, Sam Ateba, Kilikus, Tanguy Ledoré i Jean Luis le Vallegant, Gaby Kerdoncuff i Philippe Lestrat, els tres darrers a les bombardes i cornamuses. Carles Andreu va improvisar recursos vocals inèdits per aconseguir un dels seus treballs més reeixits amb l’orquestra. L’any 1980, el cantant va signar, juntament amb Tusques, la banda sonora de la pel·lícula Vacances Royales, de Gabriel Auer, en la qual participava també com a actor i guionista d’una història que va viure en persona: amb motiu d’una visita de l’actual rei d’Espanya i aleshores successor del general Franco, l’estat francès va recloure temporalment –en un hotel de luxe d’una illa de l’Atlàntic– un seguit d’opositors exiliats per evitar un possible atemptat. Una vivència totalment kafkiana que s’analitza en la pel·lícula i que Tusques i Andreu retraten perfectament en la banda sonora i en una peça de títol “Quin dia”, habitual en el repertori que interpretaven amb l’orquestra i també com a duet paral·lel.

Portades discs de la Intercommunal. Notes i crèdits del casette en directe a Déjazet (1984).

Després d’un disc instrumental (Vol. 4) en memòria de Jo Maka, el saxofonista de l’orquestra que va morir l’any 1981, Le musichien (Ed. Corsica,1982) és el darrer disc de la Intercommunal. Carles Andreu hi canta textos al·legòrics al profund xoc cultural dels músics africans que arriben a Europa. Les dues llargues peces que formen el disc (“Le musichien” i “Les amis d’Afrique”) ofereixen espai per recrear ambients exòtics de serenor post-free i exhibir el potencial de músics com l’excel·lent trombonista Ramadolf (Adolf Winkler), autèntic protagonista del relat –i peça clau de l’orquestra– i el cant inspiradíssim de Carles Andreu.
A partir d’aquí, un seguit d’enregistraments en directe queden com a testimoni inèdit d’una orquestra que vivia els seus darrers temps d’activitat essent fidel a l’esperit de lluita i d’experimentació. Carles Andreu seguia oferint textos i interpretacions molt interessants en peces no editades com ara “Bienvenue au Sheihk Imam” (dedicada al cantant revolucionari egipci Gnem, empresonat per Moubarack juntament amb el poeta Sheihk Imam), “L’îlot Chalon” i “Vérification d’identité” (fragments de “Paris terre d’accueil”, peça en tres parts que relata la desaparició d’una part del París antic i la pressió de la policia sobre els immigrants), “Soweto-Palestine” (que cita l’assassinat de l’activista sud-africà Steve Biko), la cançó de bresol “Berceuse” (dedicada a la seva filla Manuela) o “Blues per Sant Feliu (dedicada a la seva població natal), entre molts altres temes que omplen cintes de casette enregistrades a Rennes, Lorient, Sarceles, Bannalec, Sceaux, … en concerts i festivals, clubs de jazz o programes de ràdio. Una llarga llista de músics passen per la Intercommunal, entre els quals, a més dels ja citats amb anterioritat, trobem a Noel McGhie, Jean Jacques Avenel, Beb Guerin, Guem, Michel Marre, Sylvain Kassap, Danielle Dumàs, Sam Ateba, Kilikus, Jacques Thollot, Pablo Cueco, Myrta Pozzi, Bruno Girard, etc…Entre les experiències d’aquests anys d’intensa activitat, el cantant recorda de manera molt especial concerts com el del Festival Les tombées de la nuit, l’any 1983 a Rennes, en una plaça plena de gom a gom i amb l’orquestra ampliada a 18 músics, amb repertori dedicat especialment a la mar i compartit amb cantants i músics bretons. Destaca la interpretació de “On est en vue de l’île”, una peça d’ambient épic amb un Carles Andreu genial i la trompeta (amb efectes electrònics) d’un Bernard Vitet en estat de gràcia; segons el butlletí imprès núm 1 de l’Intercomunal, el mateix any van presentar la peça en una entrevista a Ràdio Barcelona (molt probablement Tusques sol, que va tocar també al Jazz Cava de Terrassa).

Les Arènes, Centre Pompidou, París 1984. Carles Andreu amb Sylvain Kassap i Daniele Dumàs (saxos). Foto: Alain Deloose.

L’any 1982, Carles Andreu –que no havia deixat tampoc la seva dedicació a la literatura i als guions cinematogràfics –va guanyar el premi Gilbert Jeune per a joves escriptors, amb l’obra Les Arènes. L’any 1984, l’adaptació teatral de la peça es va presentar al Centre Pompidou amb la participació de 4 actors i 10 músics (amb la Intercomunal en ple: F. Tusques, Ramadolf, S. Kassap, D. Dumas, B. Vitet, J. Coursil, S. Ateba, Kilikus, A. da Silva i C. Andreu)
Amb l’arribada del govern socialista a França l’any 1981, la societat civil més militant aniria baixant la guàrdia i es desmobilitzaria progressivament. Van anar desapareixent els circuits alternatius que havien sustentat la militància social i cultural de tota una generació i la Intercommunal, després de més de 10 anys d’existència i de compromís, es va anar diluint fins a mitjans de la dècada.  Per al cantant, serien temps d’incertesa davant l’evidència que el seu entorn “professional” desapareixia; el disc Les yeaux des Oiseaux (Ed. Corsica, 1985. – amb l’acompanyament d’Angelo da Silva a la guitarra) representa aquests moments de transició i va servir de pont fins l’aparició l’any 1987 de Carlos Andreu chante Vallejo (L’Inimaginari 1), nova clau de volta de la carrera del cantant.
Continuarà…

Josep Bergadà

A ContraBaix, cap de setmana amb protagonisme absolut de les dones.

El 8 de març se celebra el Dia Internacional de la dona treballadora i ContraBaix vol recollir aquest esperit lluitador amb tres concerts que d’una manera o d’una altra fan referència a l’esforç de les dones per fer sentir la seva veu.

El mateix divendres dia 8 tindrem a l’Àtrium de Viladecans a la Myriam Swanson i a l’Amadeu Casas amb l’espectacle “Early Blues Mood”, en el qual repassen clàssics del gènere amb protagonisme especial per a les grans Big Mama Thornton, Bessie Smith o Nina Simone. També divendres, al Centre Parroquial de Sant Feliu de Llobregat, gaudirem de la mirada jove de l’Andrea Motis (amb Joan Chamorro i Josep Traver). Hi podrem sentir la sorprenent sensibilitat de la revelació del jazz a casa nostra: és jove, dona, trompetista i saxofonista a més de cantant i està trencant molts tabús, tant musicals com de popularitat. Per al diumenge 10 de març, a La Traska de Molins, seran Big Mama i Sister Marion les encarregades d’homenatjar les veus lluitadores de Ma Rainey, de Bessie Smith, de Memphis Minnie, d’Alberta Hunter, d’Ida Cox o de Sister Rosetta Tharpe, entre d’altres.

No cal dir que cap d’aquestes cantants negres, ara inqüestionables mites del blues, va tenir la vida fàcil. Des de ben joves embarcades en companyies que feien els circuits dels teatres “racials” del sud dels Estats Units, vivien en un món de violenta segregació, explotat per homes –fos quin fos el color de la seva pell– treballant en espectacles còmics, de vodevil o de cabaret, en condicions més que precàries. Primers anys del segle XX d’extrema duresa per al poble afroamericà, recentment alliberat de l’esclavatge. Amb l’accés restringit a la integració social i laboral i encara perseguits fins a la mort pels prejudicis racials, malvivien sense feina pels camins o en els barris més pobres del sud (entre 1889 y 1930 hi va haver més de 3.700 linxaments al sud dels Estats Units). La dramàtica cançó “Strange fruit”, que va popularitzar Billie Hollyday l’any 1939, sobre un poema de Abel Meeropol, ho explica sense embuts:

“Arbres del sud carregats d’estranys fruits / Sang a les fulles i sang a les arrels / Cossos negres es balancegen amb la brisa del sud / Estranys fruits pengen dels arbres / …”

Les dones afroamericanes d’aquella generació van haver de lluitar contra tot; excel·lents cantants, guitarristes, pianistes i compositores femenines compartien un món fet a mida dels homes, i en el qual no s’els va perdonar ni atorgar fàcilment l’èxit. Són recordades com a “reines”, “princeses” o emperadrius” del blues, títols però que de ben poc els van servir en vida. La crisi del 29 i la Depressió posterior van enfonsar les carreres d’algunes de les cantants més conegudes (si l’alcohol o d’altres problemes no ho havien fet abans), però les seves cançons encara ens posen la pell de gallina. Ho van donar tot pel blues…

“El blues va baixar pel meu carreró, i es va aturar just a la meva porta / Em va fer sentir com mai m’havia sentit abans / …” (“Lonesome blues”, Ida Cox)

Les seves veus parlen dels desamors, de la falta de compromís i de la gelosia del homes (amorosa i musical, i quasi sempre viscuda en primera persona), del desarrelament, de la misèria o dels problemes amb l’alcohol; tot al costat de fervents salms d’alliberament bíblic o d’eloqüents (i atrevides per a la moral de l’època) referències sexuals, en una mena de síntesi existencial que ara ens pot semblar impossible.

“He despertat aquest matí amb un mal de cap horrible / He despertat aquest matí amb un mal de cap horrible / El meu nou home m’ha deixat; només una habitació i un llit buit / (…) / Ell sap com fer-me sentir i em fa sentir nit i dia / Oh, Ell sap com fer-me sentir i em fa sentir nit i dia / Té una nova forma d’estimar que gairebé em deixa sense alè”. (“Empty bed blues”. Bessie Smith)

Tant Myriam Swanson (i Amadeu Casas), com Big Mama i Sister Marion coneixen de sobra aquesta música i la viuen amb el sentiment i el respecte que es mereix i amb l’aval de tota una trajectòria dedicada al blues. Han cantat en nombrosos discos i directes els temes clàssics de l’estil. Ningú millor que elles per transmetre el sentiment i la força d’una música feta tant des del sofriment com des dels plaers d’una vida, que ha resultat ben poc esplèndida en el reconeixement a les seves creadores.

Us proposem doncs tres concerts per retre homenatge a les dones treballadores del jazz i del blues.

Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta (II)

En el capítol anterior hem vist com després del Festival de Larzac, Carles Andreu contacta amb François Tusques, pianista reconegut a nivell europeu per ser un dels primers introductors del freejazz al continent; els seus discos Free Jazz (Mouloudji 1965), Le nouveau jazz (Festival, 1967) o Intercommunal Music (Shandar 1972) amb músics com Michel Portal, Barney Willen, Aldo Romano, Jean François Jenny Clark, Beb Guerin, François Jeanneau, Bernard Vitet, etc.. havien marcat tota una generació d’aficionats al jazz. François Tusques feia, a primers anys 70, un replantejament de la seva obra accentuant el compromís amb la música popular, defugint l’elitisme dels ambients jazzístics i comprometent-se amb els moviments socials. Amb aquesta intenció es van posar en marxa el col·lectiu Le Temps des Cérises, el grup Grain de Pavé o la Intercommunal Free Dance Music Orchestra.

Fet doncs el contacte, la primera intervenció discogràfica de Carles Andreu a Larzac 74 té continuïtat amb la participació en el disc Dansons avec les travailleurs immigrés (Le Temps des Cérises, 1975) enregistrat en part al festival de Prades le Lez, també l’agost de 1974, i en el mes de novembre a París. Hi col·laboren els diferents grups del col·lectiu (La fanfáre bolchévique de Prades le Lez, Les Percussionistes-travailleurs du XVIIIè arrondissement à París, le groupe musique du collectif pour un front culturel révolutionaire, etc…) amb músics com Tusques, Denis Levaillant, Michel i Claude Marre i cantants com Tania Munuera, Maria Iracane, Boussaba o el mateix Carlos Andreu. En el disc conviuen versions de “La Internacional”, “Les partisans” o “Le front uni des travailleurs” amb temes com “Nous allons vous conter…” o “Les touristes”, que mostren la dura situació dels treballadors estrangers a França i rebutgen lleis com la Circulaire Fontanet, que pretenia restringir els moviments i dificultar encara més les possibilitats de treball i residència per als col·lectius d’immigrants. La música, farcida de percussions i amb un peu en les bandes de carrer i l’altre al jazz popular i la música africana, porta clarament el “segell” Tusques i mescla textos crítics amb un cert sentit lúdic de la música.

Portades dels discos Dansons avec les travailleurs immigrées, Attention l’armée, Prohibido i Viva la vida

L’any següent, el 1975, serà el propi Carles Andreu qui interpreta “El paso del Ebro” i “Dicen que la patria es” en el disc Attention l’Armée (Le Temps des Cerises, 1975), ara sí, ja com a part del col·lectiu i amb músics com Jean Jacques Avenel, Jacques Mahieux, Jean Mereu, Cristian Ville, Guy Oulchen o Gérard Tamestit. El disc és novament dedicat a l’exèrcit francès, concretament a un accident amb 8 militars morts en un túnel de Chézy-sur-Marne, que l’any 1974 va commocionar França. El contingut combina diàlegs sobre el fet amb fragments de música improvisada de tendència free i les dues cançons interpretades per Carles Andreu. L’any1976 ofereixen al cantant la possibilitat de fer un disc sobre la situació a Chile, però ell suggereix de dedicar-lo a la situació política espanyola, amb la que se sent evidentment més proper i més “autoritzat” a tractar. Així surt Prohibido (Expression espontanée, 1976), el primer disc a nom de Carles Andreu, amb un seguit de cançons de protesta d’inspiració popular i peces tradicionals. Tracta temes de l’actualitat espanyola com ara els famosos “40 años de paz”, la mort de Puig Antic, la de Carrero Blanco (“…si Carrero se subió al 3r piso no fué porque quiso…”) i també de la resistència a Chile. Destaca la potència del cant i es noten les arrels familiars de la Franja i una ironia corrosiva, però encara força naïf, amb títols com “Malditos generales”, “Mantenga limpia la península”, “A Salvador Puig Antich”, “Euskadi askatasuna España todos a una” i les cançons populars “Morenica” i “Abrisme galanica” juntament amb uns “tientos” flamencs.

Si contextualitzem una mica la situació en aquesta banda dels Pirineus, alguns potser recordareu com la revista Jazz Magazine arribava als quioscs de Barcelona i Carles Andreu (a vegades Carlos Andreou) hi apareixia en cròniques dels grups de l’entorn del pianista François Tusques que treballaven sobretot en el circuit de cases de cultura, centres d’immigrants, barris obrers o en actes de solidaritat, vagues, etc… A l’estat espanyol, l’any 1975 moria el dictador i la transició preparava un relleu que tampoc resultaria gaire engrescador. Era un moment àlgid per a la cançó política i, musicalment, s’apropava l’era Zeleste que havia de recollir l’herència de la música progressiva, tot i que es conservaven les distàncies amb grups com Baf o Peruchos, que mantenien la flama musical més free. A les cubetes de rebaixes es podien trobar discos de freejazz, molts dels quals eren d’edició original francesa, com l’ara mítica col·lecció Byg-Actuel. Tot i això, els discos de Carles Andreu, de la Intercommunal o de Le Temps des Cerises no arribaven aquí, tant per la pròpia distribució alternativa com per motius evidents de censura. El desconeixement real de l’obra del cantant i dels grups en que participava n’accentuaven encara més la curiositat pel personatge, de qui si bé resultava fàcil suposar-ne la nacionalitat, en cap cas podia aleshores sospitar-ne l’origen de Sant Feliu de Llobregat. Un “buit” més d’una època molt fosca social i culturalment parlant i que trigaria encara anys a omplir.

Cartell grup Viva la vida i portada Cahiers Vendemiaire amb article de Carles Andreu

A mitjans anys 70, Carles Andreu compaginava la participació a Le Temps des Cérises amb el seu propi grup Viva la Vida (que contradeia el crit feixista de Millán Astray ¡Viva la muerte!), i va treure un segon disc (Viva la vida, Vendémiaire 1978) amb un repertori novament antifranquista farcit de referències de música i textos populars d’Espanya i de l’Amèrica llatina; d’entre aquests temes destacaven la “Saeta mozárabe”, “Romancero del trabajo”, “Poema de Chilam Balam de Chumayel” en les que el cantant recollia de nou cants com la jota o el flamenc i introduïa efectes vocals que ja serien norma en la seva manera de cantar. Carles Andreu mantenia també una actitud molt activa en defensa del paper de canvi de la música popular i publicava comentaris en revistes alternatives com ara Cahiers de  Vendèmiaire, Folk song o el butlletí de 28 rue Dunois (recordat local autogestionat de Paris on Carles Andreu i François Tusques participaven en la gestió col·lectiva i en les activitats). A la revista Folk song, el periodista J. J. Fleury deia del disc Viva la vida “ …es más subversivo, pues lo que denúncia Carlos no es tan solo un país, sinó el sistema que oprime a casi todos los paises”.

4t aniversari de la Voz do Povo,  Cascais, Portugal (1978).

Finalment, l’any 1977 i seguint al costat de Tusques, el cantant entraria a formar part de la Intercommunal Free Dance Music Orchestra, en la qual se li va adjudicar el rol de cantant improvisador (a l’estil del shoutter de les antigues orquestres de blues). El mateix Tusques el presentava així “ Un cantant espanyol, Carles Andreu, s’ha unit a l’orquestra i ha creat un nou gènere de cant popular improvisant sobre la nostra música, seguint el que proposa l’actualitat. Partint de cants tradicionals ens parla de les lluites d’avui, és d’alguna manera el nostre narrador-improvisador (1)”. Carles Andreu cantaria a l’orquestra, sempre en català i castellà, al costat de grans músics de jazz com ara Jacques Thollot, Jean Jacques Avenel, Sylvain Kassap, Noel McGhee, Jo Maka, Bernard Vitet, Guem, Michel Marre, Ramadolf, etc. iniciant una nova etapa molt intensa que havia de resultar cabdal per a la seva evolució com a cantant.

Josep Bergadà

(1) griot a l’original francès; en molts països africans el griot és dipositari i transmisor de la tradició oral de la comunitat

Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta (I)

Carles Andreu i Sancho va néixer a Sant Feliu de Llobregat l’any 1938 en el si d’una família vinguda de la franja de ponent, però ha fet la seva carrera lluny de casa. En temps globals, poc coneixem aquí d’aquest personatge múltiple que ha treballat en el món de la música, però també en el teatre, en el cinema com a guionista i actor i en la producció literària amb diversos textos, alguns d’ells premiats a França, el seu país d’acollida.

Anys 70. Il·lustració cartell: Jean Pierre Béranger

Si ens cenyim al treball musical, trobarem sobretot una notable feina de cantautor que evoluciona des de la cançó de compromís solidari i antifranquista –de mitjans anys 70 i amb variacions del nom com Cal Andreou o Carlos Andreou– fins a la interpretació personal i agosarada de coneguts poetes que treballa en l’actualitat. Però el que més pot sorprendre al sector jazzístic del nostre país és la seva feina d’anys al costat de grans músics francesos de jazz i música improvisada, amb intervencions vocals de gran imaginació i risc, quasi sempre en català i castellà. Tot aquest treball fet al país veí i amb ben poques visites professionals a Catalunya, amb la perspectiva dels anys resulta d’una coherència exemplar i d’una originalitat fora de dubtes. Reconeguts el mèrits per crítics de revistes del prestigi de Jazz Magazine o Jazz Hot, el seu treball ha tingut molt poca difusió a casa nostra, tot i que en els darrers temps hi té projectes amb músics catalans i, entre d’altres, ha fet concerts als festivals LEM i Bouesia. En quatre capítols, seguirem la trajectòria d’aquest músic singular amb la intenció de fer un repàs de les diverses etapes de la seva obra.

El cantant i cronista Miquel Pujadó és un dels pocs en citar Carles Andreu en el seu Diccionari de la Cançó (Enciclopèdia Catalana, 2000) i el periodista Xevi Planas li ha dedicat elogiosos comentaris a la premsa, sense que tot plegat hagi servit per reivindicar la seva figura inquieta. És complicat fixar la foto d’un personatge tant polièdric, però resulta innegable i ben documentada la seva reeixida lluita per trobar un camí musical propi. Una entrada a Wikipedia, algun blog “amic”, com el del Festival Bouesia, i cites esparses d’algun disc o del seu escadusser treball en el món del cinema, són pràcticament tot el què podem trobar a la xarxa sobre Carles Andreu.
Com ja hem dit anteriorment, va néixer a Sant Feliu de Llobregat, prop de Barcelona, fill d’una família vinguda de Mont-roig de Tastavins i la primera música que va sentir va ser la jota, que li venia per tradició familiar. Després del seu frustrant pas per una escola religiosa i dels posteriors estudis de dret –fruit d’un moment de desorientació vocacional– Carles Andreu inicia el seu exili personal a París, a primers anys 60, sense cap pretensió ni projecte de dedicar-se a la música. L’acompanya la poesia de César Vallejo que, en tot cas, l’inclina en aquells anys cap a voluntats més literàries.

Cartell Chants d’Espagne, anys 70.

Per una juguesca venç la timidesa i surt al carrer amb la guitarra; la vida bohèmia li multiplica les perspectives i per subsistir comença a cantar per Montparnasse i a les cues dels cinemes “d’art i assaig” del Barri Llatí. Primer és el repertori de la cançó espanyola, conegut per tradició familiar, que és substituït progressivament per una cançó més compromesa. Carles Andreu aprofundeix en aquells anys, en el coneixement de la tradició musical popular de la península a través del gran musicòleg extremeny Manuel Garcia Matos, i descobreix la seva passió pel flamenc i pels cants sefardites i ladinos que coneix a Grecia i Estambul.
En els anys que segueixen estudia al Théâtre de les Nacions de París i dona classes com a lector de castellà en instituts d’ensenyament públic; però el cop d’estat a Xile de l’any 1973 l’empeny a participar en festivals solidaris, que el porten a la massiva trobada en suport dels pagesos de la regió francesa de Larzac.

Portada del disc

Recentment recuperada en un documental d’èxit a França (Tous au Larzac. Christian Rouaud, 2011), aquesta lluita popular contra l’expropiació de terres agrícoles per part de l’exèrcit francès va reunir, al mes d’agost de 1974, a 103.000 persones en un gran festival a l’aire lliure, del qual s’en va editar un disc (amb tirada de 103.000 exemplars) ple discursos solidaris saltejats per actuacions musicals. Carles Andreu (acreditat com a Carlos Andreou a la coberta) hi va cantar dues cançons però només “Vida e morte Severina”, amb lletra de João Cabral de Melo Neto i música de Chico Buarque i cantada en portuguès, va sortir publicada en el disc. La cançó hi apareix just després de la interpretació que el col·lectiu Le Temps des Cérises fa de “El paso del Ebro”, la coneguda cançó de la guerra civil espanyola.
Le Temps des Cérises era un grup de música popular reivindicativa, una mena de fanfàrria creada per l’inquiet i conegut pianista de freejazz François Tusques, que feia un repertori de cançons revolucionàries i cants de la Comuna de París (com la cançó que dóna nom al grup). El col·lectiu mantenia un gran compromís amb les inquietuds dels treballadors francesos i amb els col·lectius d’immigrants que arribaven a França, tot des d’una perspectiva heretada dels fets i de la filosofia del maig del 68. Amb aquest precedents i la coincidència a Larzac, la trobada entre Tusques i Carles Andreu semblava predestinada; la trucada del pianista passat el festival, representa l’inici d’una fructífera etapa musical i d’una amistat que, després de quasi 40 anys, encara dura i dóna fruits. (continuarà)

Josep Bergadà

[em] Trio en directe a La Traska

El jazz europeu fa temps que ha trobat un camí propi a base d’evitar el mimetisme amb el jazz que arriba dels Estats Units; no hi ha cap dubte que a l’altre costat de l’Atlàntic hi té part de les seves arrels, però la riquesa que guarda la música del vell continent ofereix camins personals i poc explorats que no paren de sorprendre’ns. Una de les novetats més espectaculars és aquest [em] Trio que ens visita el proper dia 10 de febrer a la Traska Truska de Molins de Rei.

Si repassem els compositors que consten en el seu darrer disc Wasted & Wanted, hi trobarem 3 temes del pianista Michael Wollny, 3 composicions més del bateria Eric Schaefer i dues de la contrabaixista del grup Eva Kruse, tot al costat però d’una composició de Mahler, d’una de Schubert, d’una de Berio i d’una altra de Bartos/Hutter (components del grup de rock alemany Kraftwerk i peça clàssica del seu repertori). Però no ens enganyem, no cal llegir la carpeta del disc per entendre-hi el deix romàntic o la referència a la complexitat harmònica dels clàssics del segle XX, ni per seguir els ritmes binaris de la nova música negra o la pulsació metronòmica d’homes i màquines que tant han marcat les músiques dels darrers 40 anys.
I sobretot no hauríem d’entendre aquesta barreja com una concessió eclèctica, com un poti poti per justificar la denominació d’origen “Europa”. Per poc que escoltem la música del grup veurem que no són aproximacions “frívoles”, de cara a la galeria, ni re-interpretacions acomplexades del patrimoni musical; a l’[em] Trio no li cal citar literalment als clàssics –siguin blancs o negres– ni als “krauts” dels anys 70…ho porten tot a l’ADN; ve “de sèrie” per a una generació de joves que no renuncien a res del que han sentit i que, passat pel sedàs de la seva experiència, s’ens ofereix amb total naturalitat.

L’[em] Trio és un “enginy” perfecte, subtil i contundent, aclaparador per l’habilitat tècnica, per la cohesió i per la suma creativa dels seus elements. Els avala la discogràfica ACT, una de les companyies europees més interessants i amb més rigor dels darrers anys, i cada nou lliurament del trio és d’una espectacularitat inusual.

Al disc enregistrat en directe Wollny I Kruse I Schaefer [em] live at jazzbaltica (ACT, 2010) hi podem trobar una aproximació a la intensitat que sentirem a la Traska el proper dia 10 de febrer; i, poca broma, no oblidem que segons Stuart Nicholson, a la revista Jazzwise (RegneUnit), estaríem davant de “…possiblement el millor àlbum de jazz de l’últim quart de segle”.
Que encara flotin en l’aire de la Traska les aromes del CMS (Colina Miralta Sambeat) no ens ha de distreure de la nova i espectacular cita; seguim en bona ratxa i hem d’aprofitar les oportunitats de veure i sentir música d’aquest nivell.

Josep Bergadà