Cal Massey, gran i desconegut músic de jazz

No és fàcil seguir la pista de Cal Massey, trompetista i sobretot compositor i arranjador respectadíssim pels músics de jazz més innovadors de la segona meitat del segle XX. John Coltrane, Archie Shepp, Freddie Hubbard, Mc Coy Tyner, Lee Morgan i molts altres han tocat i enregistrat composicions seves i alguns crítics i entesos del jazz el situen al costat dels grans compositors de la música negra, com ara Duke Ellington o Charles Mingus.

PitchinCanEl meu primer contacte amb Cal Massey va ser amb el disc Pitchi’n Can d’Archie Shepp, editat al nostre país l’any 1971 i que recollia de manera una mica desordenada sessions que el saxofonista havia fet a Paris dos anys abans. “Pitchin Can”, la peça que dóna nom al disc, és un tema original de Cal Massey i mai m’he pogut treure del cap el riff hipnòtic del saxo i l’efecte dels plats de la bateria d’aquell enregistrament, un disc d’indubtable reivindicació afroamericana.

Un text de l’escriptora i fotògrafa Valerie Wilmer descrivia així la peça al dors de la coberta: “…Gira com un calidoscopi dins dels nostres caps, amb una llum i un swing aeri que fa dansar els plats de Sonny Murray. La trompeta i l’harmònica esquincen i trenquen aquí i allà. Chicago Beau canta alguns blues del ghetto, Shepp toca amb emoció el saxo soprano i el resultat és una bellísima sensació general”. Lamentablement Cal Massey moriria poc temps després, l’any 1972, quan només tenia 44 anys.

Trompetista nascut a Philadelphia l’any 1928, va tocar a les big bands de Jay McShann, Jimmy Heath o Billie Holiday i a finals dels anys 50 tenia grups propis pels quals van passar Jimmy Garrison o Mc Coy Tyner i ocasionalment John Coltrane. Però ben aviat va desviar el seu interès cap a la composició i els arranjaments i un rosari dispers de cançons ens permeten seguir la pista: l’any 1951 Charlie Parker habia enregistrat amb Machito el tema “Fiesta” de Massey, el 1957 John Coltrane va incloure “Bakai” en el seu primer disc com a lider i el 1958 enregistraria “Nakatini Serenade” composada per Massey 10 anys abans. Jackie McLean, l’any 1967, va enregistrar “Toyland” i “Message From Trane” per al disc Demon’s Dance. Archie Shepp inclou “Quiet Dawn” (cantada per Waheeda Massey, filla petita de Cal) i “Good Bye Sweet Pops” a Attica Blues (1972) i “Bakai” apareix també al seu disc Kawanza (1974) i consta també en l’únic àlbum propi de Cal Massey, Blues to Coltrane.

Cal_MasseyAquest disc, enregistrat l’any 1961 per Candid Records, no va ser publicat fins l’any 1987 perquè es van perdre els masters; és un disc interessant però no del tot representatiu de la direcció que seguiria la carrera de Massey. Finalment Zane Massey, fill de Cal i també music de jazz ha enregistrat “Message to Trane”, “Quiet Dawn” i “Things Have Got to Change” en discos seus dels anys 90.

Cal Massey – Blues To Coltrane

Respectat per grans músics de la seva época, Cal Massey va ser un home amb una gran consciència social i molt combatiu en les reivindicacions dels negres americans; tan és així que el partit dels Panteres Negres li van encarregar la que provablement sigui la seva obra més ambiciosa The Black Liberation Movement Suite (1970), una mena d’oratori èpic que representa l’ascens de la lluita revolucionària dels negres als Estats Units en els anys 60. Algunes de les cançons destinades originalment a la suite (que Massey no va enregistrar mai) com ara “A prayer” o “Things Have Got to Change” apareixen interpretades en discos del seu amic Archie Shepp, amb qui va mantenir una estreta relació que va deixar petjada en àlbums com ara, The Cry of my People, Attica Blues, Things Have Got to Change o A touch of blues, aclamats discos del saxofonista en els anys 70. Cal Massey compartia també el lideratge de la The Romas Orchestra junt amb Romulus Franceschini, arranjador i director. Junts van participar, composant i dirigint orquestracions, en el citat Attica Blues i Romulus faria, l’any 1986, una actualització dels arranjaments de The Black Liberation Movement Suite.

Cal Massey era pocs anys més gran que John Coltrane i el cercle de músics negres joves que el van succeir considerva Massey com un “pare”. Segurament la seva militància social i política d’esquerres no ha afavorit el reconeixement popular de la seva obra (escassa i dispersa), que es va cloure amb la col·laboració (amb cançons com “Looking for Someone to Love”) en la música de l’espectacle Lady Day: A Musical Tragedy (dedicat a Billie Holiday), amb llibret de d’Aishah Rahman i música d’Archie Shepp, Cal Massey i el pianista Stanley Cowell. Cal Massey va morir d’un infart l’endemà de l’estrena de l’espectacle a Broadway. Estem davant d’una història curta, compromesa i sense gaires referències; cal rastrejar en l’obra dels altres per anar definint la figura de Cal Massey.

massey_AtributeSota el títol de The Music of Cal Massey. A tribute, Fred Ho and the Green Monster Big Band van editar l’any 2011 la seva interpretació dels 9 moviments de The Black Liberation Movement Suite, seguint els arranjaments de Romulus Franceschini del 1986. Les diferents parts o moviments, estan dedicats a Eldridge Cleaver, Martin Luther King, Malcom X, Huey P. Newton, John Coltrane o Marcus Garvey…tots ells personatges centrals de la lluita dels afroamericans pels seus drets.

Fred Ho, un músic i activista musical interessant de seguir, ha fet el disc amb tota la implicació i el respecte d’un seguit de músics joves compromesos també amb l’ideari social d’esquerres que va motivar la suite ja fa més de 40 anys. Per tard que sigui, és l’exemple més complet de la feina de Cal Massey, que fins al 2011 no havia estat enregistrat de manera unitària.

Hi ha qui situa aquesta composició al nivell de les millors suites “épiques” del jazz del segle XX, al costat de The Black Saint & Sinner Lady de Charles Mingus, els Sacred Concerts de Duke Ellington, The Afro-American Sketches d’Oliver Nelson o les obres més conceptuals de Sun Ra. Sigui com sigui, per fi podem tenir una certa perspectiva de l’obra d’un músic de músics, d’un creador que va posar el seu talent al servei dels altres i, sobretot, al servei de la llibertat i els drets del seu poble.

Josep Bergadà

La Marta Rius. Sentiments Km 0

LaMartaRius-FotoAlbaDanes18_1000

Des de Sant Feliu a Argelaguer hi ha bastant més que els kilòmetres i els minuts que ens indica el Google…Hi ha sobretot la tria d’un model de vida diferent que no es valora per la rapidesa de moviments o per l’accés fàcil a coses de dubtosa necessitat. És per això que el recorregut de la Marta Rius s’ha mogut per paràmetres de relativa calma i discreció, amb un ritme natural de maduració ben visible en la intensitat i en les petjades del seu trajecte.

Vaig deixant missatges a les ampolles / com qui va deixant molles de pa / esperant que si algun dia em perdo / em sabré venir a buscar… (“Dins d’una nou”)

Amb projectes encara ben vius com Sol i Serena o Els cecs d’Esterri (entranyable banda sonora de la sèrie de TV3 Grand Nord) i passant també per Marta Rius i les Noves Dones de la Bella Cançó, (amb record a cantants com Teresa Rebull, Marina Rossell o Guillermina Motta) la Marta Rius va ampliant registres a partir de la seva veu, de l’acordió diatònic, el xilòfon i estris diversos que s’ajusten com un guant a les necessitats de cada cançó. Implicada a fons en la música d’arrel tradicional i en la reivindicació del ritme i la percepció rural de la vida, –que ella mateixa defineix com a mística rural– ha anat destil·lant el seu món fins a aconseguir un primer treball discogràfic personal que sorprèn per la madura fragilitat que proposa.

No sé com he arribat a aquesta situació tan extravagant, tan emocionant / No, no em deixis caure, no vull mirar avall / Fa vertigen el camí que he trenat fins arribar aquí / Tinc accelerat el cor; tothom pot arribar allà on vol… (“No em deixis caure”)

En paral·lel als altres projectes i mantenint el fil (la “presa de terra”) del seu relat personal, la Marta Rius ha bastit un conjunt de cançons de caire íntim i imatges subtils de gran força poètica. Amb regust a tradició i voluntat d’expressió intensa però continguda, apareix en el disc una certa estètica pop que podria captivar un públic més ampli, ara que el pop del país sembla buscar paisatges diàfans. La ironia inquietant d’algunes lletres, que amb aparent simplicitat ens parlen d’anhels i de lluites, mostren sempre un rerefons d’autoexigència que oreja dubtes i emocions amb una gran naturalitat.

LaMartaRius-FotoAlbaDanes3-2Amb una cirurgia perfecte, sense dolor
em vas tallar les ales.
Amb una cicatriu impecable, que no deixa marca
em vas cosir la boca…
Però has tingut un descuit…
t’has deixat les orelles
i és precisament amb elles que m’he pogut escoltar
Però has tingut un descuit…
t’has deixat les dues mans
i és precisament amb elles que m’he pogut agafar”
(“Ales”)

Lluitadora coherent en aquest entorn artesanal que tan construeix melodies i lletres de sentiment km 0 com dissenya la funda del disc en autoedició serigrafiada, hi ha alguna cosa en el treball de la Marta Rius que sembla deixar les finestres obertes a la reflexió positiva. I no parlem d’una reflexió d’impostada transcendència, sinó d’aquells pensaments orgànics i essencials que ens haurien de guiar els passos.

El proper dia 9 de maig, a l’Ateneu i amb un quintet disposat a matissar tots els detalls, tindrem l’oportunitat de conèixer de ben aprop el treball de La Marta Rius.

(fotos d’Alba Danés)

 

Carles Benavent a La Traska. Ser-hi, o no ser-hi, aquesta serà la qüestió…

El proper dia 27 d’abril tindrem el plaer d’omplir l’entranyable espai de la Traska amb la grandesa d’un músic de referència. Carles Benavent, el nostre baixista universal, ens porta Un, dos, tres el projecte que comparteix amb dos grans Rogers: Mas al piano i Blàvia a la bateria.

I no sabeu pas com ens alegrem de tenir-lo en un espai tant proper com la Traska, on el silenci i la complicitat faran que ningú es perdi detall de la manera de fer d’un dels millors baixistes del món i, per descomptat, el BAIXISTA en majúscules del flamenc i la fusió. Serà un concert únic per als qui no badin a l’hora de reservar l’entrada.

Benavent_Crac_IrisConeguts són els seus inicis en el grup Crac que es convertiria, l’any 1970, en la base de la segona etapa dels progressius Màquina! documentada per diversos singles i el doble disc en directe a l’Aliança del Poble Nou. A mitjans anys 70 Carles Benavent seguiria amb Música Urbana, ja més centrat en les sonoritats clàssiques i populars de la música del país –etapa especialment recordada pel disc Iberia–; són temps de col·laboració i d’experiències amb músics del seu entorn com ara Joan Albert Amargós, Max Sunyer, Jordi Bonell o Salvador Font, amb els qui ha seguit treballant en discos propis i aliens.

A partir de l’any 80, que entra a formar part del grup de Paco de Lucia, s’introdueix en el flamenc aportant una manera de tocar el baix que quedarà com a marca de la renovació que viu l’estil en aquells anys. La participació en el sextet del guitarrista i els enregistraments amb Camarón de la Isla resulten experiències definitives en la seva carrera; el seu baix, rítmic i de so dens i voluble, esdevé referència per a les noves sonoritats flamenques en discos de capçalera com ara Live …One summer nigth de Paco de Lucia o Calle Real de Camarón.

També la relació amb Jorge Pardo, que s’inicia en el sextet del guitarrista recentment desaparegut, produirà una llarga i profitosa col·laboració en els discos respectius i en el posterior trio Benavent, Di Geraldo, Pardo. Tot un entramat de relacions que fan de Carles Benavent un dels baixistes més prolífics i sol·licitats de la música de fusió del país i també amb una gran projecció internacional. La difusió exterior del flamenco l’empeny i el seu treball amb Paco de Lucia li obre les portes del grup del pianista Chick Corea (en discos com Touchstone, Again&Again o The Ultimate Adventure); també treballa amb el percussionista Don Alias (músic de Miles Davis a Britches Brew i On the Corner) o el teclista Gil Goldstein (músic de Pat Metheny o Gil Evans entre d’altres). El 1991, Carles Benavent toca amb Miles Davis al festival de jazz de Montreux en un homenatge a Gil Evans, dirigit per Quincy Jones.

D‘una manera silenciosa (impossible no pensar en In a silent way del gran Miles versió Toti) i paral·lela a la seva progressió nacional i internacional, Carles Benavent va lliurant un seguit d’enregistraments sota el seu nom que conformen un món propi de gran riquesa. Tot comença amb el disc homònim (Carles Benavent, 1983) per arribar, de moment, fins aquest setè Un, dos, tres de 2011. Són discos molt personals, resolts amb una voluntària austeritat de recursos; com l’esbós minimalista d’un interior que s’endevina molt més ric i complex. Són llocs de trobada amb amics, fets d’intuïcions i de sentiments a flor de pell, impossibles sense la intensa comunicació que hi ha entre els músics que hi participen.

Us podeu imaginar la complicitat de les mirades, el virtuosisme contingut en una tarda de música sense barreres i en estat pur?
Per si encara us queden dubtes:, jo correria a reservar les entrades…

Ser-hi o no ser-hi, aquesta serà la qüestió.

L’art del trio. L’evolució d’Andrea Motis, Joan Chamorro i Josep Traver

ContraBaix ha programat diverses vegades Andrea Motis, Joan Chamorro i Josep Traver en els darrers anys. Per a la nostra satisfacció i també la del públic que els ha seguit a les diferents poblacions, el seus concerts sempre han despertat un gran interès i han resultat un èxit de convocatòria.

La nostra dilatada insistència, que sens dubte ens ha permès cridar l’atenció de nous públics per a ContraBaix, ha fet també evident l’evolució i el creixement de l’Andrea. La jove cantant, trompetista i saxofonista ha crescut en anys i també en allò que acostuma a acompanyar l’edat: experiència, seguretat, curiositat per ampliar horitzons i descobrir coses que, poc a poc es van dosificant en forma de novetat en la proposta musical del trio. Novetats sense estridències però ben perceptibles i que poden sorprendre positivament aquells qui ja fa temps que no veuen el grup en directe.

 

Els qui van assistir al concert del passat dissabte 5 d’abril a Sant Andreu de la Barca, van trobar d’entrada una caixa a l’escenari, un element de percussió de recent incorporació al set de la formació i que la mateixa Andrea s’encarrega de sumar a la paleta sonora del grup. El frec de les escombretes, que apareix tímidament en el repertori, afegeix aquell petit plus que millora, per exemple, la interpretació en directe de “My baby just cares for me” i l’acosta més al clàssic de Nina Simone que tots coneixem. Però no és pas per lloar la mimetització de referències que fem esment de les novetats, sinó justament per la perceptible voluntat dels músics d’anar-se allunyant de visions segurament més naif, que amb el pas del temps han anat perdent sentit.

No resulta estrany doncs que algunes incorporacions de “pop generacional” (Amy Winehouse, Madeleine Peyroux…) o de “clàssics renovadors” del jazz facin pujar el llistó, tot modificant lentament la perspectiva futura del grup. Joan Chamorro presentava al teatre Núria Espert la versió de “My Favourite Things” fent notar que John Coltrane o Archie Shepp són entre els interessos musicals més recents de l’Andrea; també ens oferien una preciosa versió instrumental (saxo, trompeta i guitarra) de “Manha de Carnaval”, la delicada cançó de Luis Bonfá, que feia evident una nova complicitat entre els membres del grup.
Motis_SantAndreu
Com a resultat de tot això ens trobem que Joan Chamorro –que segueix essent l’ànima de la formació– incorpora canvis i vocalitza amb estil alguna bossa nova, que les cordes d’en Josep Traver semblen gaudir de més espai en el repertori (interessant la interpretació a la guitarra steel) mentre l’Andrea busca allunyar-se d’intervencions fàcils –com el punt de misteri afegit a la versió de “Bésame mucho”– i va dosificant nous aprenentatges que fan evident que ja no és la mateixa de fa uns anys.
Trobar les diferències que el treball continuat i l’experiència van sumant a la música del trio serà un al·licient afegit per a tots aquells qui s’atreveixin a repetir un dels concerts més vistos i més ben valorats de la música del nostre país.

Us encoratgem doncs a anar aquest proper divendres al teatre Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí. Tant els qui ja hagin vist el grup en directe com els qui no, descobriran que el jazz fa diferents tots els concerts, que l’experiència millora sempre les propostes i hi va sumant tot allò que els músics viuen…i, naturalment, que compartir-ho és sempre un plaer únic.

 

Damned Hellbillies a La Traska

Segurament com molts de vosaltres, he de confessar que no soc especialment seguidor del bluegrass ni d’aquestes músiques que els poc entesos identifiquem sota el paraigües del country, però que si hi dediquem una mica d’atenció, veurem que són molt més que això.

Representen molt més perquè en el que s’anomena bluegrass des dels anys 40 del segle passat, i també old time music, hi ha presents moltes de les bases de la música que escoltem ara. Així, aquest enrenou de banjos, mandolines, guitarres, violins i contrabaixos, recull orígens musicals de la vella Europa, especialment els vinguts d’Irlanda, i traspassats a Amèrica en les successives emigracions, però també compta amb la influència privilegiada de la música afroamericana (blues, rag, jazz, balades, etc…). Un encontre de cultures que ha esdevingut la crònica musical de terres de muntanya, de paisatges austers, de miners i treballadors de vida dura, que sovint buscaven en aquestes tonades –moltes d’elles fetes per a ballar– un esbarjo compartit que els fes més fàcil l’existència.
Tot i que aquests sons ens transporten lluny en l’espai i en el temps, no podem negar que bona part de la nostra música no seria el que és sense aquesta referència: del Grup de Folk de finals dels 60 a Manel o Bremen per citar grups coneguts més actuals.
Són molts els camins que porten al bluegrass i segur que són colla els qui també l’identifiquen amb les pel·lícules de cowboys o de fugitius en l’Amèrica més profunda.


Films com Bonnie & Clyde (Arthur Penn, 1967 i amb l’inoblidable “Foggy Mountain Breakdown” de Earl Scruggs i Lester Flatt), Deliverance (John Boorman, 1972) i el genial “Dueling Banjos”, o també la més recent Oh Brother (2000, dels germans Cohen) amb la banda sonora farcida de clàssics de l’estil, son una porta ben oberta a una música que destiŀla optimisme i bon rotllo.

I per això justament escric aquestes 4 ratlles; perquè per res del món voldria que us perdéssiu el proper concert a la Traska dels Damned Hellbillies, digníssims representants de l’estil a casa nostra que fan del concert una festa, no tant sols per la brillant interpretació dels temes, sinó perquè reprodueixen els aires familiars de celebració casolana alternant-se davant del micro per fer els solos i les intervencions vocals, en una mena de cerimònia en la que la senzillesa esdevé comunicació sincera.


Estic segur que la Traska, que ja té molt de taverna, el 16 de març farà olor de palla i de fusta per acollir aquests excel·lents músics, residents els dijous a la sala Apolo, i que multiplicant-se en grups com Barcelona Bluegrass Band, Damned Hellbillies, Grazz Trio o The Botty Hunters (fa ben pocs dies a la festa major de Pallejà) fan honor a la música americana de gorra i Stetson, amb els instruments de corda com a grans protagonistes.

El poder de l’audiència

Sold out, exhaurir entrades, omplir la sala, vendre tot el paper…són diferents maneres d’explicar que estem aconseguint una bona sintonia amb el nostre públic. Un públic al que volem conèixer més, saber la seva opinió i a qui ja hem començat a consultar propostes i a fer participar en decisions de programació…i més que ho farem encara!.

Si la nova realitat que està vivint la cultura exigeix una major eficiència en la gestió i molta cura i encert en la programació, això passa sobretot per interpretar les preferències del públic i mantenir-hi una relació de mútua confiança i comunicació.
A ContraBaix ens creixem en les distàncies curtes i volem conectar amb el nostre públic aportant el coneixement que tenim del sector musical i de l’entorn territorial; oferint una proximitat quasi feta a mida.
Volem construir una relació llarga i enriquidora amb els nostres amics; ser la referència que connecti el Baix Llobregat a una programació de qualitat, pensada i coordinada amb els agents locals de cada una de les poblacions en les que ContraBaix es mou.
I no podem ni volem amagar la nostra satisfacció pel fet que en pocs dies de diferència haguem lligat tres sold outs d’estètica vintage però de gran actualitat en el panoramam musical del país.
Vam començar amb la sorprenent maduresa musical d’una orquestra de joves valors com la Sant Adreu Jazz Band, que sota la direcció de Joan Chamorro va enamorar el públic del Palau Falguera de Sant Feliu amb un proposta molt ben treballada dels clàssics del swing.

La Sant Andreu Jazz Band al Palau Falguera

La Sant Andreu Jazz Band al Palau Falguera.

Just una setmana més tard, el divendres 21 de febrer, celebràvem a l’Atrium de Viladecans la magnífica iniciativa conduïda pel contrabaixista Ivan Kovacevic, que amb el nom de Barcelona Big Blues Band amplifica l’extraordinari moment del rhythm and blues que es fa a casa nostra. Amb Dani Nel·lo de convidat, l’orquestra va funcionar a la perfecció seguint l’obra dels millors creadors de la música negra dels anys 40-50 del segle passat.

La Barcelona Big Blues Band, amb Dani Nel·lo en primer terme, captats des de primera fila pel Jordi Llecha

La Barcelona Big Blues Band captats a Viladecans i des de primera fila, per Jordi Llecha (amb part de l’orquestra: Federico Mazanti, Mario Cobo, Ivan Kovacevic, Dani Nel·lo i Martí Elias).

Myriam Swanson a La Traska, des dels seients frontals de l'escenari gràcies a l'objectiu de Jordi Romeu.

Myriam Swanson i Paco Weht a La Traska des dels seients frontals de l’escenari, gràcies a l’objectiu de Jordi Romeu.

I dos dies més tard, a La Traska de Molins de Rei i amb la densitat ambiental dels millors moments, l’espectacle del grup Magnolia va transportar el públic als escenaris de Broadway i Hollywood que trepitjaven cantants com Ella Fitzgerald, Etta James o Sara Vaugham. Sense treva, el públic que omplia la sala es va rendir a la magnífica interpretació de la cantant i a la qualitat indiscutible de Francesc Capella, Anton Jarl i Paco Weht.

I la perspectiva immediata ens fa ser optimistes amb Las Migas –presentant Alicia Grillo, la nova incorporació al grup al Palau Flguera– o amb la música d’arrels americanes dels Damned Hellbillies a Molins de Rei; i també amb la Vella Dixieland a la nova seu ContraBaix, a la sala Bulevard de Sant Joan Despí i, naturalment, amb Jerry Gonzalez, Javier Colina i Marc Miralta a l’Atrium de Viladecans per acabar aquest 1r trimestre amb la calidesa dels ritmes llatins.
Volem vèncer els qui encara es resisteixen a la nostra programació i per això necessitem convèncer amb arguments musicals de primer ordre…no us perdeu el que poden ser nous sold outs de ContraBaix!

Febrer a ContraBaix, una programació ben orquestrada

Brillen els metalls i els peus es mouen al compàs; darrera els faristols i a ras de tarimes tot és nervi i vibració que s’escampa cap al pati de butaques. Què hi pot haver més espectacular que una orquestra ben engreixada i rutllant a tot ritme?
Doncs la resposta és fàcil…DUES ORQUESTRES!
Dues i ben diferents!

L’espectacularitat dels riffs, el desplaçament de les melodies entre les seccions i el ritme que fa bategar amb precisió una orquestra només poden ser fruit de la passió per la música. La Sant Andreu Jazz Band, amb el seu director Joan Chamorro, fa una tasca increïble per apropar el jazz a uns joves músics que toquen amb una seguretat impròpia de la seva edat.

La Barcelona Big Blues Band és pur coratge i compromís, amb grans músics com Dani Nel·lo o Ivan Kovacevich al peu del faristol, per empènyer encara més el gran moment del rhythm&blues a casa nostra.

No cal dir que és tot un plaer tenir a l’orquestra més jove d’Europa i també a la més nombrosa formació de rhythm&blues del país en la programació de ContraBaix. Estem encantats coordinant músics, horaris i difusió per tenir les sales a tope i que no hi càpiga ni una agulla!
El dia 14, al Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat, gaudirem de l’eclecticisme jove i brillant de la Sant Andreu Jazz Band; i el 21 a l’Atrium de Viladecans viurem la força unidireccional de Dani Nel·lo i la Barcelona Big Blues Band, amb la seva beneïda fixació per les grans orquestres negres de blues.
Dues dates diferents en dues poblacions afortunades; el públic de ContraBaix només ha de deixar-se portar per aquesta MÚSICA EN MAJÚSCULES i, sobretot en NEGRETA.