Carles Benavent a La Traska. Ser-hi, o no ser-hi, aquesta serà la qüestió…

El proper dia 27 d’abril tindrem el plaer d’omplir l’entranyable espai de la Traska amb la grandesa d’un músic de referència. Carles Benavent, el nostre baixista universal, ens porta Un, dos, tres el projecte que comparteix amb dos grans Rogers: Mas al piano i Blàvia a la bateria.

I no sabeu pas com ens alegrem de tenir-lo en un espai tant proper com la Traska, on el silenci i la complicitat faran que ningú es perdi detall de la manera de fer d’un dels millors baixistes del món i, per descomptat, el BAIXISTA en majúscules del flamenc i la fusió. Serà un concert únic per als qui no badin a l’hora de reservar l’entrada.

Benavent_Crac_IrisConeguts són els seus inicis en el grup Crac que es convertiria, l’any 1970, en la base de la segona etapa dels progressius Màquina! documentada per diversos singles i el doble disc en directe a l’Aliança del Poble Nou. A mitjans anys 70 Carles Benavent seguiria amb Música Urbana, ja més centrat en les sonoritats clàssiques i populars de la música del país –etapa especialment recordada pel disc Iberia–; són temps de col·laboració i d’experiències amb músics del seu entorn com ara Joan Albert Amargós, Max Sunyer, Jordi Bonell o Salvador Font, amb els qui ha seguit treballant en discos propis i aliens.

A partir de l’any 80, que entra a formar part del grup de Paco de Lucia, s’introdueix en el flamenc aportant una manera de tocar el baix que quedarà com a marca de la renovació que viu l’estil en aquells anys. La participació en el sextet del guitarrista i els enregistraments amb Camarón de la Isla resulten experiències definitives en la seva carrera; el seu baix, rítmic i de so dens i voluble, esdevé referència per a les noves sonoritats flamenques en discos de capçalera com ara Live …One summer nigth de Paco de Lucia o Calle Real de Camarón.

També la relació amb Jorge Pardo, que s’inicia en el sextet del guitarrista recentment desaparegut, produirà una llarga i profitosa col·laboració en els discos respectius i en el posterior trio Benavent, Di Geraldo, Pardo. Tot un entramat de relacions que fan de Carles Benavent un dels baixistes més prolífics i sol·licitats de la música de fusió del país i també amb una gran projecció internacional. La difusió exterior del flamenco l’empeny i el seu treball amb Paco de Lucia li obre les portes del grup del pianista Chick Corea (en discos com Touchstone, Again&Again o The Ultimate Adventure); també treballa amb el percussionista Don Alias (músic de Miles Davis a Britches Brew i On the Corner) o el teclista Gil Goldstein (músic de Pat Metheny o Gil Evans entre d’altres). El 1991, Carles Benavent toca amb Miles Davis al festival de jazz de Montreux en un homenatge a Gil Evans, dirigit per Quincy Jones.

D‘una manera silenciosa (impossible no pensar en In a silent way del gran Miles versió Toti) i paral·lela a la seva progressió nacional i internacional, Carles Benavent va lliurant un seguit d’enregistraments sota el seu nom que conformen un món propi de gran riquesa. Tot comença amb el disc homònim (Carles Benavent, 1983) per arribar, de moment, fins aquest setè Un, dos, tres de 2011. Són discos molt personals, resolts amb una voluntària austeritat de recursos; com l’esbós minimalista d’un interior que s’endevina molt més ric i complex. Són llocs de trobada amb amics, fets d’intuïcions i de sentiments a flor de pell, impossibles sense la intensa comunicació que hi ha entre els músics que hi participen.

Us podeu imaginar la complicitat de les mirades, el virtuosisme contingut en una tarda de música sense barreres i en estat pur?
Per si encara us queden dubtes:, jo correria a reservar les entrades…

Ser-hi o no ser-hi, aquesta serà la qüestió.

L’art del trio. L’evolució d’Andrea Motis, Joan Chamorro i Josep Traver

ContraBaix ha programat diverses vegades Andrea Motis, Joan Chamorro i Josep Traver en els darrers anys. Per a la nostra satisfacció i també la del públic que els ha seguit a les diferents poblacions, el seus concerts sempre han despertat un gran interès i han resultat un èxit de convocatòria.

La nostra dilatada insistència, que sens dubte ens ha permès cridar l’atenció de nous públics per a ContraBaix, ha fet també evident l’evolució i el creixement de l’Andrea. La jove cantant, trompetista i saxofonista ha crescut en anys i també en allò que acostuma a acompanyar l’edat: experiència, seguretat, curiositat per ampliar horitzons i descobrir coses que, poc a poc es van dosificant en forma de novetat en la proposta musical del trio. Novetats sense estridències però ben perceptibles i que poden sorprendre positivament aquells qui ja fa temps que no veuen el grup en directe.

 

Els qui van assistir al concert del passat dissabte 5 d’abril a Sant Andreu de la Barca, van trobar d’entrada una caixa a l’escenari, un element de percussió de recent incorporació al set de la formació i que la mateixa Andrea s’encarrega de sumar a la paleta sonora del grup. El frec de les escombretes, que apareix tímidament en el repertori, afegeix aquell petit plus que millora, per exemple, la interpretació en directe de “My baby just cares for me” i l’acosta més al clàssic de Nina Simone que tots coneixem. Però no és pas per lloar la mimetització de referències que fem esment de les novetats, sinó justament per la perceptible voluntat dels músics d’anar-se allunyant de visions segurament més naif, que amb el pas del temps han anat perdent sentit.

No resulta estrany doncs que algunes incorporacions de “pop generacional” (Amy Winehouse, Madeleine Peyroux…) o de “clàssics renovadors” del jazz facin pujar el llistó, tot modificant lentament la perspectiva futura del grup. Joan Chamorro presentava al teatre Núria Espert la versió de “My Favourite Things” fent notar que John Coltrane o Archie Shepp són entre els interessos musicals més recents de l’Andrea; també ens oferien una preciosa versió instrumental (saxo, trompeta i guitarra) de “Manha de Carnaval”, la delicada cançó de Luis Bonfá, que feia evident una nova complicitat entre els membres del grup.
Motis_SantAndreu
Com a resultat de tot això ens trobem que Joan Chamorro –que segueix essent l’ànima de la formació– incorpora canvis i vocalitza amb estil alguna bossa nova, que les cordes d’en Josep Traver semblen gaudir de més espai en el repertori (interessant la interpretació a la guitarra steel) mentre l’Andrea busca allunyar-se d’intervencions fàcils –com el punt de misteri afegit a la versió de “Bésame mucho”– i va dosificant nous aprenentatges que fan evident que ja no és la mateixa de fa uns anys.
Trobar les diferències que el treball continuat i l’experiència van sumant a la música del trio serà un al·licient afegit per a tots aquells qui s’atreveixin a repetir un dels concerts més vistos i més ben valorats de la música del nostre país.

Us encoratgem doncs a anar aquest proper divendres al teatre Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí. Tant els qui ja hagin vist el grup en directe com els qui no, descobriran que el jazz fa diferents tots els concerts, que l’experiència millora sempre les propostes i hi va sumant tot allò que els músics viuen…i, naturalment, que compartir-ho és sempre un plaer únic.

 

Damned Hellbillies a La Traska

Segurament com molts de vosaltres, he de confessar que no soc especialment seguidor del bluegrass ni d’aquestes músiques que els poc entesos identifiquem sota el paraigües del country, però que si hi dediquem una mica d’atenció, veurem que són molt més que això.

Representen molt més perquè en el que s’anomena bluegrass des dels anys 40 del segle passat, i també old time music, hi ha presents moltes de les bases de la música que escoltem ara. Així, aquest enrenou de banjos, mandolines, guitarres, violins i contrabaixos, recull orígens musicals de la vella Europa, especialment els vinguts d’Irlanda, i traspassats a Amèrica en les successives emigracions, però també compta amb la influència privilegiada de la música afroamericana (blues, rag, jazz, balades, etc…). Un encontre de cultures que ha esdevingut la crònica musical de terres de muntanya, de paisatges austers, de miners i treballadors de vida dura, que sovint buscaven en aquestes tonades –moltes d’elles fetes per a ballar– un esbarjo compartit que els fes més fàcil l’existència.
Tot i que aquests sons ens transporten lluny en l’espai i en el temps, no podem negar que bona part de la nostra música no seria el que és sense aquesta referència: del Grup de Folk de finals dels 60 a Manel o Bremen per citar grups coneguts més actuals.
Són molts els camins que porten al bluegrass i segur que són colla els qui també l’identifiquen amb les pel·lícules de cowboys o de fugitius en l’Amèrica més profunda.


Films com Bonnie & Clyde (Arthur Penn, 1967 i amb l’inoblidable “Foggy Mountain Breakdown” de Earl Scruggs i Lester Flatt), Deliverance (John Boorman, 1972) i el genial “Dueling Banjos”, o també la més recent Oh Brother (2000, dels germans Cohen) amb la banda sonora farcida de clàssics de l’estil, son una porta ben oberta a una música que destiŀla optimisme i bon rotllo.

I per això justament escric aquestes 4 ratlles; perquè per res del món voldria que us perdéssiu el proper concert a la Traska dels Damned Hellbillies, digníssims representants de l’estil a casa nostra que fan del concert una festa, no tant sols per la brillant interpretació dels temes, sinó perquè reprodueixen els aires familiars de celebració casolana alternant-se davant del micro per fer els solos i les intervencions vocals, en una mena de cerimònia en la que la senzillesa esdevé comunicació sincera.


Estic segur que la Traska, que ja té molt de taverna, el 16 de març farà olor de palla i de fusta per acollir aquests excel·lents músics, residents els dijous a la sala Apolo, i que multiplicant-se en grups com Barcelona Bluegrass Band, Damned Hellbillies, Grazz Trio o The Botty Hunters (fa ben pocs dies a la festa major de Pallejà) fan honor a la música americana de gorra i Stetson, amb els instruments de corda com a grans protagonistes.

El poder de l’audiència

Sold out, exhaurir entrades, omplir la sala, vendre tot el paper…són diferents maneres d’explicar que estem aconseguint una bona sintonia amb el nostre públic. Un públic al que volem conèixer més, saber la seva opinió i a qui ja hem començat a consultar propostes i a fer participar en decisions de programació…i més que ho farem encara!.

Si la nova realitat que està vivint la cultura exigeix una major eficiència en la gestió i molta cura i encert en la programació, això passa sobretot per interpretar les preferències del públic i mantenir-hi una relació de mútua confiança i comunicació.
A ContraBaix ens creixem en les distàncies curtes i volem conectar amb el nostre públic aportant el coneixement que tenim del sector musical i de l’entorn territorial; oferint una proximitat quasi feta a mida.
Volem construir una relació llarga i enriquidora amb els nostres amics; ser la referència que connecti el Baix Llobregat a una programació de qualitat, pensada i coordinada amb els agents locals de cada una de les poblacions en les que ContraBaix es mou.
I no podem ni volem amagar la nostra satisfacció pel fet que en pocs dies de diferència haguem lligat tres sold outs d’estètica vintage però de gran actualitat en el panoramam musical del país.
Vam començar amb la sorprenent maduresa musical d’una orquestra de joves valors com la Sant Adreu Jazz Band, que sota la direcció de Joan Chamorro va enamorar el públic del Palau Falguera de Sant Feliu amb un proposta molt ben treballada dels clàssics del swing.

La Sant Andreu Jazz Band al Palau Falguera

La Sant Andreu Jazz Band al Palau Falguera.

Just una setmana més tard, el divendres 21 de febrer, celebràvem a l’Atrium de Viladecans la magnífica iniciativa conduïda pel contrabaixista Ivan Kovacevic, que amb el nom de Barcelona Big Blues Band amplifica l’extraordinari moment del rhythm and blues que es fa a casa nostra. Amb Dani Nel·lo de convidat, l’orquestra va funcionar a la perfecció seguint l’obra dels millors creadors de la música negra dels anys 40-50 del segle passat.

La Barcelona Big Blues Band, amb Dani Nel·lo en primer terme, captats des de primera fila pel Jordi Llecha

La Barcelona Big Blues Band captats a Viladecans i des de primera fila, per Jordi Llecha (amb part de l’orquestra: Federico Mazanti, Mario Cobo, Ivan Kovacevic, Dani Nel·lo i Martí Elias).

Myriam Swanson a La Traska, des dels seients frontals de l'escenari gràcies a l'objectiu de Jordi Romeu.

Myriam Swanson i Paco Weht a La Traska des dels seients frontals de l’escenari, gràcies a l’objectiu de Jordi Romeu.

I dos dies més tard, a La Traska de Molins de Rei i amb la densitat ambiental dels millors moments, l’espectacle del grup Magnolia va transportar el públic als escenaris de Broadway i Hollywood que trepitjaven cantants com Ella Fitzgerald, Etta James o Sara Vaugham. Sense treva, el públic que omplia la sala es va rendir a la magnífica interpretació de la cantant i a la qualitat indiscutible de Francesc Capella, Anton Jarl i Paco Weht.

I la perspectiva immediata ens fa ser optimistes amb Las Migas –presentant Alicia Grillo, la nova incorporació al grup al Palau Flguera– o amb la música d’arrels americanes dels Damned Hellbillies a Molins de Rei; i també amb la Vella Dixieland a la nova seu ContraBaix, a la sala Bulevard de Sant Joan Despí i, naturalment, amb Jerry Gonzalez, Javier Colina i Marc Miralta a l’Atrium de Viladecans per acabar aquest 1r trimestre amb la calidesa dels ritmes llatins.
Volem vèncer els qui encara es resisteixen a la nostra programació i per això necessitem convèncer amb arguments musicals de primer ordre…no us perdeu el que poden ser nous sold outs de ContraBaix!

Febrer a ContraBaix, una programació ben orquestrada

Brillen els metalls i els peus es mouen al compàs; darrera els faristols i a ras de tarimes tot és nervi i vibració que s’escampa cap al pati de butaques. Què hi pot haver més espectacular que una orquestra ben engreixada i rutllant a tot ritme?
Doncs la resposta és fàcil…DUES ORQUESTRES!
Dues i ben diferents!

L’espectacularitat dels riffs, el desplaçament de les melodies entre les seccions i el ritme que fa bategar amb precisió una orquestra només poden ser fruit de la passió per la música. La Sant Andreu Jazz Band, amb el seu director Joan Chamorro, fa una tasca increïble per apropar el jazz a uns joves músics que toquen amb una seguretat impròpia de la seva edat.

La Barcelona Big Blues Band és pur coratge i compromís, amb grans músics com Dani Nel·lo o Ivan Kovacevich al peu del faristol, per empènyer encara més el gran moment del rhythm&blues a casa nostra.

No cal dir que és tot un plaer tenir a l’orquestra més jove d’Europa i també a la més nombrosa formació de rhythm&blues del país en la programació de ContraBaix. Estem encantats coordinant músics, horaris i difusió per tenir les sales a tope i que no hi càpiga ni una agulla!
El dia 14, al Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat, gaudirem de l’eclecticisme jove i brillant de la Sant Andreu Jazz Band; i el 21 a l’Atrium de Viladecans viurem la força unidireccional de Dani Nel·lo i la Barcelona Big Blues Band, amb la seva beneïda fixació per les grans orquestres negres de blues.
Dues dates diferents en dues poblacions afortunades; el públic de ContraBaix només ha de deixar-se portar per aquesta MÚSICA EN MAJÚSCULES i, sobretot en NEGRETA.

MOLINS DE REI, 10 ANYS DE CONCERTS DE CONTRABAIX (III)

ELS RISCOS DEL DIRECTE

10 anys donen per a moltes històries i, si bé el balanç és molt positiu en tots el sentits, hi ha també petites anècdotes que ara podem recordar amb humor, però que en el seu moment en van portar de cap. Algunes van arribar a transcendir als assistents però d’altres es van quedar tant sols en nervis i corredisses prèvies a l’escenari; recordar-les ara no deixa de ser un exercici de normalitat i sobretot d’agraïment al públic i als músics; gràcies a la seva comprensió no han passat de ser simples i molt esporàdiques anècdotes.

Ara que tindrem de nou al Chano per celebrar aquests 10 anys, penso per un moment amb el fred que feia el dia de la presentació del pianista, l’any 2005, en un dels primers concerts del cicle a la vila. Un altre piano, en aquest cas un teclat, va ser motiu de demora en un concert d’excel·lent record i que casualment també haurem repetit aquests desembre.

Alex Zayas en el concert del 29 de novembre de 2013

Alex Zayas en el concert del 29 de novembre de 2013

L’Alex TNT (ara Alex Zayas) va actuar a la Traska l’any 2008 i es va portar dels Estats Units un teclista a qui havien de deixar l’instrument per al concert. El retard en l’arribada de l’aparell va motivar nervis en l’organització, però no va restar ni un bri de força a l’exhibició del guitarrista i del seu grup.

I si parlem de guitarres, potser alguns recordareu també un molest i reiteratiu acoblament en l’ampli de l’instrument de Ramon Godes, excel·lent músic de rellevant carrera en el pop del país, a més de ser una persona propera i entranyable. Va ser en el concert de Xavier Baró, també l’any 2008, i en el qual algun malentès absurd va refredar els ànims a l’escenari; estic segur que aquesta percepció no es va traslladar al públic, perquè el cantautor de Lleida ens va oferir un dels millors concerts del cicle a Molins de Rei. L’any 2009, amb la primera actuació de la Big Mama a Molins de Rei, va aparèixer una gotera just a sobre l’escenari de La Traska; l’Iñaki va sol·lucionar el problema amb una “cubitera”, amb ampolla de cava inclosa, que va servir per celebrar l’aniversari de la cantant que era just aquell dia. I perquè no, també podem citar les evolucions d’una mosca que rondava l’escenari en el concert del pianista François Tusques i del bateria Noel McGhie l’any 2011. La improvisada actuació del bateria al caçar-la amb les baquetes -en un àgil i rapidíssim moviment- va suposar un punt d’humor que en cap cas va desentonar amb el rigor de la interpretació dels admirats músics francesos.

Toti Soler a La Traska l'any 2012.

Toti Soler a La Traska l’any 2012.

I parlant de rigor i concentració hem de comentar l’accidentat concert d’en Toti Soler l’any 2012. L’única vegada que La Traska s’ha quedat momentàniament a les fosques per un problema amb el subministrament elèctric, va ser en un dels concerts més esperats i que més captivat tenia al públic. La caiguda de la corrent va desconfigurar la sonorització de la taula i els músics van haver de continuar el concert totalment desendollats i amb el públic posant una atenció extrema. Gràcies a l’excel·lent predisposició i bonhomia d’en Toti, del Miquel Àngel Cordero i del Luis Cartes, la majoria d’assistents van sortir valorant positivament la forçada experiència unplugged.

Després d’una tarda d’incertesa, el conegut percussionista de Guinea Conakri Koungbana Conde no va arribar, per problemes de vols i visats, al concert de la Fira de la Candelera que teníem a La Peni l’any 2012. Els músics que l’havien d’acompanyar, el grup Wologuondy, es van oferir per fer igualment el concert i vam tornar l’import de l’entrada als qui així ho van preferir.

I si la proximitat i les dimensions reduïdes de La Traska ens han permès sortir airosos d’algunes involuntàries experiències i viure la música d’una manera tan privilegiada, la proximitat ha estat també motiu d’anècdotes i d’algun ensurt. Anècdotes simpàtiques com la sorpresa del gran bateria Horacio el Negro (any 2006) en veure les mides de l’escenari i entendre que hauria de desestimar gran part del seu espectacular set instrumental; i ensurts com la desafortunada topada en plena actuació entre Miriam Barahona i Xavi Manau, cantant i trombonista respectivament de la Vella Dixieland, que va deixar dolorida la boca del segon per una bona estona.

Si hem tret aquestes enècdotes, que per sort no han distret l’excel·lent record dels respectius concerts, és també per agrair una vegada més la complicitat de tots els músics i del públic que han passat per ContraBaix a Molins de Rei. Menció especial per al tècnic, el Ricard Alegre, i per als responsables del Foment i de la Peni i, sobretot, la gent de la Traska: l’Iñaki, la Silvia, el Raigol, el Rolando, l’Abdoulaye, el Dimitri…en fi, tot el personal de la casa que han estat sempre atents per complaure i minimitzar petits contratemps, com els que us acabem d’explicar i que enriqueixen també la història d’aquests 10 anys.

MOLINS DE REI, 10 ANYS DE CONTRABAIX (II)

CONCERTS INTERNACIONALS

Si bé els concerts a Molins de Rei sempre han tingut un excel·lent nivell musical i gran  seguiment de públic, algunes de les agradables sorpreses d’aquests 10 anys han estat els concerts internacionals. L’excepcionalitat del fet i la qualitat dels músics visitants ens ha permès una visió més global, en la sempre privilegiada proximitat de La Traska. La sinergia amb Produccions ContraBaix, la coordinació amb altres programadors, el bon feedback amb alguns músics inquiets i el fet que els concerts a Molins de Rei siguin en horari de diumenge tarda –poc habitual en el circuit de jazz- han fet possible algunes trobades memorables.

Oam Trio a la Traska

Oam Trio a la Traska

Per començar amb el llistó alt, el 2005 teníem l’Oam Trio, una de les propostes internacionals de Marc Miralta. Format en l’estada del bateria català a Nova York, el grup té un funcionament intermitent i va passar per La Traska aprofitant la tornada d’una gira pel Japó. La primera experiència amb músics com Omer Avital i Aaron Goldberg ens va ajudar a tots a ampliar la perspectiva.

El segon round va ser amb Horacio “el Negro”, un dels concerts històrics de La Traska, que es va quedar petita tant per al set instrumental del músic com per al públic que volia sentir “Italuba”. Gràcies a la col·laboració amb la Fira de la Candelera i el Festival de Percussions de Catalunya hem tingut també un seguit d’interessants concerts de world music, amb grups com Africa d’Ivori, Akliso, Tambor de Saya o Wologoundy, que van omplir de colors el teatre de La Peni.

Cartell Daltabaix 2010

Cartell Daltabaix 2010

També el nostre Festival DaltaBaix, dedicat a les músiques d’avantguarda, ha tingut representació global de gran nivell: el guitarrista sard Paolo Angeli amb Agustí Fernandez i Liba Vilavechia en l’edició del 2008; el trio femení de Chicago “Truth or Dare” el 2010 (amb Nicole Mitchell, la millor flautista del món aquest 2013, segons la revista Downbeat); també vam gaudir del català rossellonès-universal Pascal Comelade, el 2010, i dels “clàssics” francesos del jazz free, François Tusques i Noel McGhie en el 2011.

I “camuflats” entre la programació habitual trobem el contrabaixista brasiler Rogerio Botter Maio (2007), la pianista argentina Paula Schocron (2008), i delicatessen com ara el trio del saxofonista nord-americà Jerry Bergonzi; el projecte Miralta/Olah Quartet (amb el interessant pianista hongarès Kalman Olah) o la saxofonista americana Melissa Aldana (tots tres el 2010). El 2011 vam tenir la trobada generacional novaiorquesa del quintet de Jordi Rossy -amb Seamus Blake i Ben Street- i també l’històric pianista de Blod, Sweet & Tears Larry Willis. Del 2012 ens queda l’excel·lent record de la pianista Eri Yamamoto (els seus discos tenen molt bones crítiques a Downbeat) i l’entranyable crònica europea d’Il Gran Teatro Amaro.

Sense cap mena de dubtes, una de les cireretes del pastís serien els joves alemans [em] Trio, que a primers d’aquest 2013 i amb una imaginació desbordant i precisió metronòmica, van deixar bocabadat el públic de La Traska. Però naturalment, no s’acaba aquí la història: el passat 20 d’octubre teníem a La Traska una nova i reexida aventura de Marc Miralta amb el vibrafonista portuguès Jeffery Davis…

(…i continuarà, segur!)