Ja tenim aquí el segon vídeo promocional de la temporada de tardor

L’amic Dani Nel·lo visitarà per sorpresa al seu major fan a ContraBaix, en Jordi Llecha, un jove estudiant de saxo que mai oblidarà el dia que en Dani va interrompre la seva classe a l’Escola de Música per convidar-lo al seu concert de la tardor a la Traska de Molins de Rei…

 

Lectures d’estiu amb compromís

Mezzrow_La_rabia_de_vivirLa rábia de vivir (Really the blues, 1946) de Mezz Mezzrow, és un clàssic de la literatura relacionada amb la música que es considera un precedent del trencament temàtic i estilístic de la generació beat. Presenta la biografia d’un noi blanc i jueu que es va enamorar de la cultura negra fins al punt de pensar que físicament s’havia tornat negre i així es registrava en els múltiples ingressos que va fer a la presó. Mezz Mezzrow va aprendre a tocar el clarinet als reformatoris i a les cases de barrets de Chicago, Nova Orleans i Nova York i va tocar i mantenir amistat amb els músics més importants del moment (L. Armstrong, B. Beiderbecke, S. Bechet, D. Ellington, T. Ladnier, J. Teagraden, etc…). Tot i no ser un músic destacat, era al lloc adequat en el moment idoni i va viure intensament els canvis i les misèries dels ambients del jazz previ a l’era del swing. Venia la millor “herba” de Harlem i tenia una història apassionant, que va explicar junt amb el co-autor Bernard Wolfe, i que ha rebut elogis d’Allen Ginsberg, Henry Miller o Tom Waits, entre molts altres. Hi ha una cuidada edició de l’any 2010 d’Acuarela libros i a Spotify trobareu fàcilment música del clarinetista per acompanyar l’apassionant lectura.

Tusques_Maig68
Si aquest estiu voleu viatjar en el temps i teniu curiositat pel Maig del 68, aquí teniu (en francès) tot el que us cal saber, banda sonora inclosa. Els dos volums del llibre Génération, d’Hervé Hamon i Patrick Rotman, us expliquen fil per randa tots els precedents, els fets, els personatges i la deriva posterior d’un dels moments cabdals de la història del segle XX. La televisió francesa en va fer un documental per capítols, amb banda sonora del pianista François Tusques que us pot il·lustrar la lectura.
El llibre Music and the Elusive Revolution d’Eric Drott, analitza (en anglés) la música relacionada amb el Maig del 68. Parlem de música activista que es va comprometre amb la idea d’una societat i d’una cultura noves que reclamaven la imaginació al poder; el llibre dedica diferents capítols a la cançó, a la música contemporània, al rock i al jazz relacionats amb el moviment. El jazz que millor representa el moviment del maig del 68 s’analitza a partir de dos discos clàssics de François Tusques: per un costat els dos volums de Piano Dazibao (a piano sol i amb títols tant suggerents com “Libérez Michel Le Bris!” o “La Bourgeoisie Perira Noyée Dans Les Eaux Glacées Du Calcul Égoiste”) i el disc Intercommunal Music (“L’Impérialisme Est Un Tigre En Papier”, “Les Forces Réactionaires”, etc…) amb músics com Sunny Murray, Beb Guerin, Alan Silva, Steve Potts o Alan Shorter. No és un material fàcil de trobar, però si us interessa el tema no parareu fins aconseguir-lo.
I una tercera recomanació seguint el fil de les músiques “militants” franceses pot ser l’escolta a Spotify de Mobilisation Generale (Protest and Spirit Jazz from France 1970-1976). També es pot escoltar, llegir textos de l’edició i comprar el disc físic o en descàrrega al web de Born Bad Records. El disc és doble i recull material editat en discogràfiques alternatives dels primers anys 70 (i avui pràcticament introbables) d’autors com Michel Roques, Full Moon Ensemble, Mahjun, Brigitte Fontaine i Areski Belkacem, Atarpop 73 & collectif Le temps des cerises o François Tusques (amb qui es pot reconèixer la veu de Carles Andreu a “Nous allons vous conter…”). Tota una immersió en la revolució que havia de canviar les nostres vides.

Freejazz_BlackPower
Free Jazz/Black Power de Philippe Carles i Jean Louis Comolli té punts de contacte amb la recomanació anterior, sobretot des del punt de vista militant i estètic de la música que tracta. El free jazz interpretat com la música d’alliberament dels negres americans i del seu moviment polític i social més radical, com a explosió reivindicativa de la cultura negra i dels seus orígens africans. Per tenir-lo al costat del llibre Blues People de Le Roi Jones i llegir-los escoltant dues obres cabdals de l’estil: el clàssic americà, l’original Free jazz d’Ornette Coleman de l’any 1961 i l’altre Free Jazz, aquest un clàssic europeu de François Tusques, de l’any 1965 (reeditat per In situ l’any 1991).

Josep Bergadà

PROP DE LA MÚSICA DEL TEU NOM en record de Joan Saura

Les paraules de Feliu Formosa han servit per titular l’homenatge a Joan Saura dins del Grec 2014. Publicat l’any 1973 dins del llibre Albes breus a les mans, el poema “La cançó d’amor“ sembla jugar amb les distàncies variables o aleatòries que posem entre les coses més essencials de la quotidianitat. “Prop de la música del teu nom” defineix perfectament el lligam que mantenen els col·lectius d’avantguarda de Barcelona amb un dels seus membres més volguts i carismàtics.

Grec14Potser l’homenatge al Mercat de les Flors haurà servit per tancar ferides per la pèrdua del músic o, si més no, per reviure’n públicament la petjada i rebeŀlar-se un cop més contra la injustícia de la seva desaparició prematura. El que s’hi va viure els dies 19 i 20 de juliol va ser d’una emotivitat en prou feines continguda per oficiants i assistents. Molts dels presents, ja sigui en qualitat de músics o ballarins, de família, d’amics, de públic fidel o de tot plegat –tal és la simbiosi–, veiem en Joan Saura un model segurament irrepetible de dedicació i lliurament a la música. En paraules de Jordi Turtós impreses al programa: “Hi ha gent que no mor mai, i la marxa del Joan Saura ha servit per constatar-ho. És molt gran el seu treball, immensa la quantitat d’amics, enorme el seu record.”

 

El dissabte 19, el cor EuskalHiria va convocar els assistents sota la cúpula del vestíbul; a manera de preàmbul, entre trobades i salutacions, diverses pantalles oferien filmacions de concerts o entrevistes del Joan. La cerimònia va tenir un inici de referències free (amb Pablo Bélez, Liba Vilavechia, Olvido Lanza, Mu i Diego Burrian), per passar tot seguit al cant coral ampliat amb emotiva coreografia d’amics i voluntaris que anaven sorgint d’entre el públic. La música i els moviments van conduir tothom a les portes de la sala M. Aurelia Campmany, on la instal·lació de Marta Castelar i Núria Saura recordava el cel i els ocells que el Joan tan apreciava des del seu pis.
Un cop a la butaca, la gran pantalla de l’escenari mostrava imatges i comentaris del Joan sobre la música i les seves vivències; com qui no vol admetre la seva absència, els músics van començar a interactuar en directe amb el Joan de la pantalla, talment com si es tractés d’un vídeo-concert des d’una distància impossible. L’hora que va seguir, amb Agustí Fernández, Liba Vilavecchia, Nuno Rabelo i la dansa d’Andrés Corchero, va fer justícia a les múltiples ocasions en que el Joan va compartir escenari amb aquests grans músics i amics. Van ser minuts de domini absolut del llenguatge; explosions i delicadesa en una combinació variable d’instruments i passos per l’escena. Fet el primer tast de la música del seu nom, el públic sortia amb l’ànim encongit.

Joan Saura, Dits alats. Summa arxiu videogràfic d'Habitual Video Team.

Joan Saura, Dits alats. Summa arxiu videogràfic d’Habitual Video Team.

El diumenge, que es presentava com un anar i venir de gent a l’escenari, va començar amb la presència en solitari I les paraules de Feliu Formosa exposant perfectament el sentiment de record i d’absència que guiava l’acte. I la poesia va seguir amb els moviments de Rosa Muñoz, Amelia Boluda, Toni Mira, Angels Margarit, Maria Muñoz, Constanza Brncic, Bebeto Cidra i Andrés Corchero. Sols, a duet o en grup, amb música en directe o seguint enregistraments que el Joan va fer per a les respectives coreografies, van conjurar l’altre dimensió de la seva obra. Músiques sorprenents, diverses d’instrumentació i d’arranjaments; precisos i preciosos encàrrecs en el sentit més positiu de l’obra compartida, que els assistents van rebre com el gran valor afegit que representen dins de l’obra del músic.
Setsfree, Atolón i la nombrosa orquestra de l’homenatge van aportar tot seguit les músiques en directe; emocions improvisades o arranjades expressament per a recordar la llarga història de Joan Saura com a músic i company d’arriscades aventures creatives. Són molts els qui van passar en un o altre moment per l’escenari; a més dels citats anteriorment, van intervenir Anna Subirana, Eduard Altaba, Imma Udina, Mariona Sagarra, Agustí Martínez, Ruth Barberán, Alfredo Costamonteiro, Ferran Fages, Ramon Calduch, Saki Guillen, Xavi Tort, Rafael Zaragoza, Ramon Solé, Ramon Calduch, Adria Bofarull, Jofre Dodero, Oriol Perucho, Quico Samsó, Carles Andreu i molts d’altres que van quedar entre bambolines, rescatant imatges, fent suport tècnic i ajudes incondicionals.
“Ens hem posat en marxa. Som un grup nombrós d’amics d’en Joan que, alimentats per la seva energia, volem continuar tenint-lo al nostre costat. Per sempre” (Joan Turtós)

Foto: Josep Aznar

Diumenge 20 de juliol, final amb improvisació oberta de música i dansa. Foto: Josep Aznar

Ha estat tot un tràfec pels qui barrinaven de fa temps la trobada col·lectiva. És cert que el Joan ja no hi es i que aquest no és pas el primer acte que els companys li dediquen, però no hi ha dubte que ha estat la gran festa d’homenatge que molts necessitàvem.

Josep Bergadà

Cal Massey, gran i desconegut músic de jazz

No és fàcil seguir la pista de Cal Massey, trompetista i sobretot compositor i arranjador respectadíssim pels músics de jazz més innovadors de la segona meitat del segle XX. John Coltrane, Archie Shepp, Freddie Hubbard, Mc Coy Tyner, Lee Morgan i molts altres han tocat i enregistrat composicions seves i alguns crítics i entesos del jazz el situen al costat dels grans compositors de la música negra, com ara Duke Ellington o Charles Mingus.

PitchinCanEl meu primer contacte amb Cal Massey va ser amb el disc Pitchi’n Can d’Archie Shepp, editat al nostre país l’any 1971 i que recollia de manera una mica desordenada sessions que el saxofonista havia fet a Paris dos anys abans. “Pitchin Can”, la peça que dóna nom al disc, és un tema original de Cal Massey i mai m’he pogut treure del cap el riff hipnòtic del saxo i l’efecte dels plats de la bateria d’aquell enregistrament, un disc d’indubtable reivindicació afroamericana.

Un text de l’escriptora i fotògrafa Valerie Wilmer descrivia així la peça al dors de la coberta: “…Gira com un calidoscopi dins dels nostres caps, amb una llum i un swing aeri que fa dansar els plats de Sonny Murray. La trompeta i l’harmònica esquincen i trenquen aquí i allà. Chicago Beau canta alguns blues del ghetto, Shepp toca amb emoció el saxo soprano i el resultat és una bellísima sensació general”. Lamentablement Cal Massey moriria poc temps després, l’any 1972, quan només tenia 44 anys.

Trompetista nascut a Philadelphia l’any 1928, va tocar a les big bands de Jay McShann, Jimmy Heath o Billie Holiday i a finals dels anys 50 tenia grups propis pels quals van passar Jimmy Garrison o Mc Coy Tyner i ocasionalment John Coltrane. Però ben aviat va desviar el seu interès cap a la composició i els arranjaments i un rosari dispers de cançons ens permeten seguir la pista: l’any 1951 Charlie Parker habia enregistrat amb Machito el tema “Fiesta” de Massey, el 1957 John Coltrane va incloure “Bakai” en el seu primer disc com a lider i el 1958 enregistraria “Nakatini Serenade” composada per Massey 10 anys abans. Jackie McLean, l’any 1967, va enregistrar “Toyland” i “Message From Trane” per al disc Demon’s Dance. Archie Shepp inclou “Quiet Dawn” (cantada per Waheeda Massey, filla petita de Cal) i “Good Bye Sweet Pops” a Attica Blues (1972) i “Bakai” apareix també al seu disc Kawanza (1974) i consta també en l’únic àlbum propi de Cal Massey, Blues to Coltrane.

Cal_MasseyAquest disc, enregistrat l’any 1961 per Candid Records, no va ser publicat fins l’any 1987 perquè es van perdre els masters; és un disc interessant però no del tot representatiu de la direcció que seguiria la carrera de Massey. Finalment Zane Massey, fill de Cal i també music de jazz ha enregistrat “Message to Trane”, “Quiet Dawn” i “Things Have Got to Change” en discos seus dels anys 90.

Cal Massey – Blues To Coltrane

Respectat per grans músics de la seva época, Cal Massey va ser un home amb una gran consciència social i molt combatiu en les reivindicacions dels negres americans; tan és així que el partit dels Panteres Negres li van encarregar la que provablement sigui la seva obra més ambiciosa The Black Liberation Movement Suite (1970), una mena d’oratori èpic que representa l’ascens de la lluita revolucionària dels negres als Estats Units en els anys 60. Algunes de les cançons destinades originalment a la suite (que Massey no va enregistrar mai) com ara “A prayer” o “Things Have Got to Change” apareixen interpretades en discos del seu amic Archie Shepp, amb qui va mantenir una estreta relació que va deixar petjada en àlbums com ara, The Cry of my People, Attica Blues, Things Have Got to Change o A touch of blues, aclamats discos del saxofonista en els anys 70. Cal Massey compartia també el lideratge de la The Romas Orchestra junt amb Romulus Franceschini, arranjador i director. Junts van participar, composant i dirigint orquestracions, en el citat Attica Blues i Romulus faria, l’any 1986, una actualització dels arranjaments de The Black Liberation Movement Suite.

Cal Massey era pocs anys més gran que John Coltrane i el cercle de músics negres joves que el van succeir considerva Massey com un “pare”. Segurament la seva militància social i política d’esquerres no ha afavorit el reconeixement popular de la seva obra (escassa i dispersa), que es va cloure amb la col·laboració (amb cançons com “Looking for Someone to Love”) en la música de l’espectacle Lady Day: A Musical Tragedy (dedicat a Billie Holiday), amb llibret de d’Aishah Rahman i música d’Archie Shepp, Cal Massey i el pianista Stanley Cowell. Cal Massey va morir d’un infart l’endemà de l’estrena de l’espectacle a Broadway. Estem davant d’una història curta, compromesa i sense gaires referències; cal rastrejar en l’obra dels altres per anar definint la figura de Cal Massey.

massey_AtributeSota el títol de The Music of Cal Massey. A tribute, Fred Ho and the Green Monster Big Band van editar l’any 2011 la seva interpretació dels 9 moviments de The Black Liberation Movement Suite, seguint els arranjaments de Romulus Franceschini del 1986. Les diferents parts o moviments, estan dedicats a Eldridge Cleaver, Martin Luther King, Malcom X, Huey P. Newton, John Coltrane o Marcus Garvey…tots ells personatges centrals de la lluita dels afroamericans pels seus drets.

Fred Ho, un músic i activista musical interessant de seguir, ha fet el disc amb tota la implicació i el respecte d’un seguit de músics joves compromesos també amb l’ideari social d’esquerres que va motivar la suite ja fa més de 40 anys. Per tard que sigui, és l’exemple més complet de la feina de Cal Massey, que fins al 2011 no havia estat enregistrat de manera unitària.

Hi ha qui situa aquesta composició al nivell de les millors suites “épiques” del jazz del segle XX, al costat de The Black Saint & Sinner Lady de Charles Mingus, els Sacred Concerts de Duke Ellington, The Afro-American Sketches d’Oliver Nelson o les obres més conceptuals de Sun Ra. Sigui com sigui, per fi podem tenir una certa perspectiva de l’obra d’un músic de músics, d’un creador que va posar el seu talent al servei dels altres i, sobretot, al servei de la llibertat i els drets del seu poble.

Josep Bergadà

La Marta Rius. Sentiments Km 0

LaMartaRius-FotoAlbaDanes18_1000

Des de Sant Feliu a Argelaguer hi ha bastant més que els kilòmetres i els minuts que ens indica el Google…Hi ha sobretot la tria d’un model de vida diferent que no es valora per la rapidesa de moviments o per l’accés fàcil a coses de dubtosa necessitat. És per això que el recorregut de la Marta Rius s’ha mogut per paràmetres de relativa calma i discreció, amb un ritme natural de maduració ben visible en la intensitat i en les petjades del seu trajecte.

Vaig deixant missatges a les ampolles / com qui va deixant molles de pa / esperant que si algun dia em perdo / em sabré venir a buscar… (“Dins d’una nou”)

Amb projectes encara ben vius com Sol i Serena o Els cecs d’Esterri (entranyable banda sonora de la sèrie de TV3 Grand Nord) i passant també per Marta Rius i les Noves Dones de la Bella Cançó, (amb record a cantants com Teresa Rebull, Marina Rossell o Guillermina Motta) la Marta Rius va ampliant registres a partir de la seva veu, de l’acordió diatònic, el xilòfon i estris diversos que s’ajusten com un guant a les necessitats de cada cançó. Implicada a fons en la música d’arrel tradicional i en la reivindicació del ritme i la percepció rural de la vida, –que ella mateixa defineix com a mística rural– ha anat destil·lant el seu món fins a aconseguir un primer treball discogràfic personal que sorprèn per la madura fragilitat que proposa.

No sé com he arribat a aquesta situació tan extravagant, tan emocionant / No, no em deixis caure, no vull mirar avall / Fa vertigen el camí que he trenat fins arribar aquí / Tinc accelerat el cor; tothom pot arribar allà on vol… (“No em deixis caure”)

En paral·lel als altres projectes i mantenint el fil (la “presa de terra”) del seu relat personal, la Marta Rius ha bastit un conjunt de cançons de caire íntim i imatges subtils de gran força poètica. Amb regust a tradició i voluntat d’expressió intensa però continguda, apareix en el disc una certa estètica pop que podria captivar un públic més ampli, ara que el pop del país sembla buscar paisatges diàfans. La ironia inquietant d’algunes lletres, que amb aparent simplicitat ens parlen d’anhels i de lluites, mostren sempre un rerefons d’autoexigència que oreja dubtes i emocions amb una gran naturalitat.

LaMartaRius-FotoAlbaDanes3-2Amb una cirurgia perfecte, sense dolor
em vas tallar les ales.
Amb una cicatriu impecable, que no deixa marca
em vas cosir la boca…
Però has tingut un descuit…
t’has deixat les orelles
i és precisament amb elles que m’he pogut escoltar
Però has tingut un descuit…
t’has deixat les dues mans
i és precisament amb elles que m’he pogut agafar”
(“Ales”)

Lluitadora coherent en aquest entorn artesanal que tan construeix melodies i lletres de sentiment km 0 com dissenya la funda del disc en autoedició serigrafiada, hi ha alguna cosa en el treball de la Marta Rius que sembla deixar les finestres obertes a la reflexió positiva. I no parlem d’una reflexió d’impostada transcendència, sinó d’aquells pensaments orgànics i essencials que ens haurien de guiar els passos.

El proper dia 9 de maig, a l’Ateneu i amb un quintet disposat a matissar tots els detalls, tindrem l’oportunitat de conèixer de ben aprop el treball de La Marta Rius.

(fotos d’Alba Danés)

 

Carles Benavent a La Traska. Ser-hi, o no ser-hi, aquesta serà la qüestió…

El proper dia 27 d’abril tindrem el plaer d’omplir l’entranyable espai de la Traska amb la grandesa d’un músic de referència. Carles Benavent, el nostre baixista universal, ens porta Un, dos, tres el projecte que comparteix amb dos grans Rogers: Mas al piano i Blàvia a la bateria.

I no sabeu pas com ens alegrem de tenir-lo en un espai tant proper com la Traska, on el silenci i la complicitat faran que ningú es perdi detall de la manera de fer d’un dels millors baixistes del món i, per descomptat, el BAIXISTA en majúscules del flamenc i la fusió. Serà un concert únic per als qui no badin a l’hora de reservar l’entrada.

Benavent_Crac_IrisConeguts són els seus inicis en el grup Crac que es convertiria, l’any 1970, en la base de la segona etapa dels progressius Màquina! documentada per diversos singles i el doble disc en directe a l’Aliança del Poble Nou. A mitjans anys 70 Carles Benavent seguiria amb Música Urbana, ja més centrat en les sonoritats clàssiques i populars de la música del país –etapa especialment recordada pel disc Iberia–; són temps de col·laboració i d’experiències amb músics del seu entorn com ara Joan Albert Amargós, Max Sunyer, Jordi Bonell o Salvador Font, amb els qui ha seguit treballant en discos propis i aliens.

A partir de l’any 80, que entra a formar part del grup de Paco de Lucia, s’introdueix en el flamenc aportant una manera de tocar el baix que quedarà com a marca de la renovació que viu l’estil en aquells anys. La participació en el sextet del guitarrista i els enregistraments amb Camarón de la Isla resulten experiències definitives en la seva carrera; el seu baix, rítmic i de so dens i voluble, esdevé referència per a les noves sonoritats flamenques en discos de capçalera com ara Live …One summer nigth de Paco de Lucia o Calle Real de Camarón.

També la relació amb Jorge Pardo, que s’inicia en el sextet del guitarrista recentment desaparegut, produirà una llarga i profitosa col·laboració en els discos respectius i en el posterior trio Benavent, Di Geraldo, Pardo. Tot un entramat de relacions que fan de Carles Benavent un dels baixistes més prolífics i sol·licitats de la música de fusió del país i també amb una gran projecció internacional. La difusió exterior del flamenco l’empeny i el seu treball amb Paco de Lucia li obre les portes del grup del pianista Chick Corea (en discos com Touchstone, Again&Again o The Ultimate Adventure); també treballa amb el percussionista Don Alias (músic de Miles Davis a Britches Brew i On the Corner) o el teclista Gil Goldstein (músic de Pat Metheny o Gil Evans entre d’altres). El 1991, Carles Benavent toca amb Miles Davis al festival de jazz de Montreux en un homenatge a Gil Evans, dirigit per Quincy Jones.

D‘una manera silenciosa (impossible no pensar en In a silent way del gran Miles versió Toti) i paral·lela a la seva progressió nacional i internacional, Carles Benavent va lliurant un seguit d’enregistraments sota el seu nom que conformen un món propi de gran riquesa. Tot comença amb el disc homònim (Carles Benavent, 1983) per arribar, de moment, fins aquest setè Un, dos, tres de 2011. Són discos molt personals, resolts amb una voluntària austeritat de recursos; com l’esbós minimalista d’un interior que s’endevina molt més ric i complex. Són llocs de trobada amb amics, fets d’intuïcions i de sentiments a flor de pell, impossibles sense la intensa comunicació que hi ha entre els músics que hi participen.

Us podeu imaginar la complicitat de les mirades, el virtuosisme contingut en una tarda de música sense barreres i en estat pur?
Per si encara us queden dubtes:, jo correria a reservar les entrades…

Ser-hi o no ser-hi, aquesta serà la qüestió.