Jorge Rossy a la revista Downbeat

El darrer número de la revista de jazz Downbeat, la més influent dels Estats Units i que té una gran repercussió entre crítics i aficionats de tot el món, ha publicat un article dedicat a Jorge Rossy, el bateria i pianista català més internacional.

L’article, del periodista Ted Panken i amb el títol “Al servei de la cançó”, reconeix la gran vàlua del músic i sobretot en referència a la seva aportació al trio de Brad Mehldau. El motiu és l’edició del Box Set recopilatori The Art of the Trio: Recordings, 1996-2001, on Jorge Rossy a la bateria i Larry Granadier al contrabaix acompanyen el pianista en alguns dels seus treballs més celebrats. De fet aquest trio, del qual Rossy va formar part fins l’any 2003,
es considerat un dels exemples més reeixits del format de trio en el jazz modern.

L’article repassa el recorregut del músic, des dels seus inicis amb la trompeta, els seus estudis amb Guillermo Klein, els anys de sideman per a musics de pas a la ciutat Condal, o tocant la bateria amb Chano Dominguez, i fins el seu posterior i definitiu viatge a Nova York l’any 1988.
El pas pel Berklee College of Music va ampliar l’horitzó d’en Jorge Rossy; a Nova York es va concentrar sobretot en la bateria, tot i no abandonar mai aquest concepte “global” de servei a la cançó que li donava la seva experiència amb d’altres instruments. Va formar part d’una generació fantàstica de músics com ara Seamus Blake, Chris Cheek, Kurt Rosenwinkel o Mark Turner. Va créixer professionalment amb ells i va agafar experiència en els grups de Danilo Perez i Paquito de Ribera; amb ells va assimilar ritmes sud-americans i en va aportar de flamencs, treballats al costat de Chano Dominguez .

Segons el mateix Rossy, “No tinc una perspectiva de bateria. De fet, considero que la meva força – i debilitat– a la bateria és justament que em concentro poc en l’instrument i més en la música en general. Aquesta també és la meva força al piano – no tinc un vocabulari elaborat sinó que em guio per l’estímul del moment”.
Brad Mehldau reconeix que “aquesta raresa del bateria, el seu refinat sentit de l’harmonia i l’habilitat de moure’s entre compassos de 5/4 i 7/4, que es mantenen i floten simultàniament (…) va ampliar les meves línies i em va apartar de les concepcions musicals més familiars.”

L’article relata com després de deixar Mehldau, Jorge Rossy va retornar a Barcelona i es va concentrar en el piano i la composició; fruit d’això ha tret dos discs propis com a pianista (Wica i Iulianus Suite) i ha participat en el debut del seu fill (Introducing Fèlix Rossy) a part de donar classes i continuar amb la seva activitat d’acompanyant. Segons la revista, “la qualitat de Rossy es manté alta i sol·licitada” i en el passat 2011 ha girat per Europa amb Brad Meldhau i també amb Brian Blade o Carla Bley i Steve Swallow.
Rossy, tanca l’article de Downbeat afirmant: “Durant un temps, vaig pensar que la bateria em treia massa temps de piano, ara però, considero que és bo poder anar de l’un a l’altre. (…) El que importa és la cançó. L’instrument és irrellevant”.

Aquest comentari no fa més que avançar el molt que ens queda per gaudir de l’obra d’un músic inquiet i amb una visió molt particular del seu paper en el jazz; un paper que, tant la revista Downbeat com algunes de les grans figures actuals, valoren molt positivament.

About these ads

Tots els comentaris en aquest blog seran moderats i seran directament publicats en el cas que l’administrador de continguts els consideri adequats. Gràcies per la teva participació.

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s