ERNESTO JODOS –FRAGMENTOS DEL MUNDOBLUEART-2011   

“Los mejores músicos de jazz siempre han sabido tomar el aportede  sus             propias raíces para enriquecer la música e imprimirle una dirección personal”    Marc Copland.

Con orgullo les presento  a este compatriota, el pianista  argentino, Ernesto Jodos, para su última producción discográfica: “Fragmentos del mundo”

Ernesto Jodos es, no sólo uno de los principales músicos actuales de Argentina, sino uno de los más influyentes. En el campo del jazz, casi todos los pianistas del país situados en una primera línea  han sido sus discípulos.

Es un músico que surgió de aquella generación de jóvenes talentosos del jazz en la ciudad de Buenos Aires, a principios de los 90. Su música está claramente enmarcada dentro de la tradición de Jazz, usando la improvisación como el elemento más importante, pero también está influenciada por la música clásica y la música argentina .

El joven sello discográfico que lo produce, por tercera vez, también es otro motivo de orgullo: BlueArt, una dedicada discográfica especializada en jazz  que nace  en las márgenes del Río Paraná, en la ciudad de Rosario  y que acompaña sus cuidadas producciones musicales con otras, igualmente cuidadas,  de diseño de portadas de discos.

“Fragmentos del mundo”, es un álbum grabado en formato doble trío: Jerónimo Carmona y Mauricio Dawid, en contrabajos, y Sergio Verdinelli y Luciano Ruggieri, en baterías.

Los cuatro, son jóvenes músicos de la escena jazzística argentina y dos de ellos (Carmona y Verdinelli ) destacan en otros campos, como el rock o la música contemporánea.

A decir verdad, son los dos tríos con los que Jodos tocaba de manera alternada (con Jerónimo Carmona y Luciano Ruggieri, por un lado y con Mauricio Dawid y Sergio Verdinelli, por el otro), esta vez juntos. En tanto el pianista es siempre el mismo. Se trata finalmente de un quinteto con dos contrabajos y dos baterías.

Jodos se encarga de aclarar, sin embargo,  que no es un quinteto sino dos tríos que ejecutan de forma independiente. No es un concepto nuevo. Desde otro campo que no es el jazz, viene a la memoria de todos nosotros el más famoso de los doble trío: King Crimson.

El grupo dobla la apuesta del trío clásico: dos contrabajos y dos baterías, si bien, como se ha dicho,  no son dos tríos ya que el piano está siempre interpretado por Jodos: ¿Acaso una ampliación del concepto de doble trío?  En este caso, se mantiene  la centralidad del piano. Eventualmente uno de los contrabajos puede llevar arco y, con ello, una forma melódica más nítida, como en “El cristal de los otros”

Jodos es el autor de 11 temas de su nuevo disco: “Ll# 0”, “Un viaje”,  “Punto ciego”,  ”Sir Charles”( dedicado al trompetista y compositor de Florida, de quien fuera su partenaire en el Festival de jazz de Buenos Aires en el 2011), “El cristal de los otros”,  “Creer-sentir”, “Ll# 6″, “Jaula de la luz”, “Un camino en el sueño”, “Ilusión” y “(Propio)fragmento del mundo” y reinterpreta una composición de Thelonious Monk: “Introspection”. Este es un  hecho digno de destacar en estos tiempos en los que hasta los grandes músicos se dedican a editar “nuevos”  trabajos integrados en su mayoría por “covers propios” y “covers  ajenos”

 Los músicos tocan simultáneamente sólo en cuatro de los doce temas que componen este álbum.  Uno de ellos es  el tema de Monk, una interpretación formidable, a cargo de los cinco músicos, en el que Jodos logra estirar la duración de la versión original desde los  3,14 a los 5,29 minutos, a fuerza de improvisar sobre la base instrumental del tema pero dejando reconocer claramente su melodía

Durante el transcurso de las 12 composiciones, el oyente, se deja sorprender sin decaer su entusiasmo. Hay composiciones y desarrollos más  jazzísticos, como “Punto ciego” o “Fragmentos del mundo”, hay otros que transcurren en una frontera más extraña, como “Un viaje” (para “doble” trío, también interpretada por los cinco músicos) y aquellas que están influenciadas por el folklore instrumental argentino: “Un camino en el sueño”

No es necesario decir más. El disco invita a curiosear  la obra de este autor y  la de otros producidos por su  discográfica: Blueart.  Si vale la expresión: El agradable y diferente sabor de la desglobalización   del (buen) jazz.

                       Liliana de la Mota

.

Les portades de la col·lecció mostren gràficament aquest orgull amb excel·lents fotos en blanc i negre i un disseny auster i impactant; imatges de grups familiars, muntatges onírics, primers plànols de mirades directes, ulleres fosques de pasta, cabells afro o túniques i penjolls que parlaven del desig de jugar un nou paper a la societat; d’esgarrapar-lo si calia. De les diferents vies que prendria aquesta reivindicació musical negre, Black Jazz va conrear una barreja (més o menys amable segons els cassos) de jazz, soul, funk, tocs de gospel, i també els africanismes i les divagacions free que seguien alguns dels músics de jazz més importants del moment.
Malauradament, el segell discogràfic va desaparèixer amb la mort de Genne Russell i ha tingut una irregular i complicada presència comercial; se’n han fet vàries reedicions en CD i vinil i ha tingut també una més recent venda i descàrrega legal on-line que finalment ha desaparegut entre denúncies per incumpliment. La darrera notícia és una oferta de venda dels masters originals de la col·lecció completa, que esperem que caigui en mans d’un nou editor que respecti el valuós llegat i que el mantingui disponible per als aficionats, que ara mateix s’han de conformar amb el que es troba en portals de compra a Internet, tot s’ha de dir, a preus bastant raonables. Els discos Black Jazz van ser editats en format LP al nostre país l’any 1973 pel segell Acción, un segell modest però valent, fundat per Manolo Diaz i que, distribuït per Zafiro, va posar en circulació algunes referències internacionals, a part del seu interessant catàleg d’artistes del país (Vainica Doble, Pablo Guerrero, Aguaviva, etc…).

Doug Carn
Segurament el músic que millor representa l’essència del segell Black Jazz sigui Doug Carn. Va començar de molt jove a estudiar piano, saxo i oboè, però són el piano, l’orgue i les seves qualitats d’arranjador i lletrista les que el van fer destacar, ja des dels seus inicis professionals amb Lou Donaldson o Stanley Turrentine.

Infant eyes (1971) és el seu segon disc (existeix un primer disc a trio editat per Savoy l’any 1969), però és el primer dels que editaria amb Black Jazz i en el qual destaca particularment la veu càlida i carregada de soul de Jean Carn, aleshores la seva companya. Les lletres que Doug va aportar a les peces “Infant Eyes” de Wayne Shorter, “Acknowledgement” de John Coltrane, o “Little B’s Poem” de Bobby Hutcherson, afegeixen contingut social a un disc d’instrumentació perfecte. Delicat i subtil a les balades, té un groove contagiós en els temps més ràpids, colors africans, solos exquisits de George Harper, Al Hall, Bob Frazier o el mateix Doug Carn, mentre tot es empès amb imaginació i versatilitat pel bateria Michael Carvin. Completen el disc la cançó “Peace” d’Horace Silver i els instrumentals “Wellcome” de John Coltrane, “Pasion Dance” de McCoy Tyner i “Moon Child”, l’única composició pròpia del pianista. Infant Eyes –el disc– és una perla negra amagada entre els plecs de la història del jazz. La versió de la cançó de Shorter que li dóna nom és un lapsus en l’espai, un moment de tensió palpable que penja del fraseig contingut de la veu de Jean, de les notes calmades del contrabaix de Henry Franklin, del goteig del piano elèctric i del brunzit latent de l’orgue (referència indubtable al seu amic Larry Young). És, en definitiva, una de les millors cançons del jazz dels anys 70.

En els següents discs de Doug Carn per a Black Jazz, Spirit of the new land (1972) i Wellcome (1973), tots dos encara amb la veu de Jean Carn, augmenten significativament les composicions pròpies del líder al costat novament d’originals de Coltrane o McCoy Tyner. Títols com ara “Revelation”, “Search for the new land”, “Jihad” o “God is One” mostren l’espiritualitat i religiositat del pianista –que s’havia convertit a l’islam l’any 1970– mentre els temes agafen progressivament una dimensió més col·lectiva, amb intervencions corals i un cert sentit d’oratori, de cant èpic a l’estil del que Archie Shepp feia també a Attica Blues o Albert Ayler a New Gras.
Adams Apple (1974) tanca l’etapa original de Doug Carn amb Black Jazz, coincidint amb la ruptura del seu matrimoni, la participació de dos nous cantants i una portada d’aspecte cada cop més funky. Segons la revista Bilboard, l’any 1974 Doug Carn venia més discos que els populars pianistes Dave Brubeck o Ramsey Lewis, però mai va superar artísticament el nivell aconseguit amb aquests 4 discos Black Jazz. Per la seva banda, Jean Carn iniciaria una etapa de cantant soul comercial que li raportaria algun èxit popular, dins del que s’anomenava “so de Philadelfia”.
Amb l’edició pràcticament privada i sense intenció comercial del curiós disc Al Rhaman: The Floridian Tropic Son (1977) es clouria l’etapa més mística de Doug Carn amb una particular serenitat espiritual, fins i tot per a cantar en àrab alguns versicles de l’Alcorà. La veu del pianista pren un paper rellevant; el seu discret registre treu profit a les cadències orientals lleugerament hipnòtiques que conviuen amb les bases funk, els cors femenins i els solos de George Harper al saxo tenor. L’any 2002 arribaria A new Incentive-Firm Roots, el retorn més recent –i musicalment més convencional– de Doug Carn, coincidint amb el renaixement puntual (només per aquest disc) de la històrica discogràfica Black Jazz.

LLuny ja dels seus millors moments artístics, la personalitat i l’obra del pianista ha despertat, des de primers anys 90, un gran interès entre els joves aficionats a la fusió, al hip hop i l’àcid jazz. Alguns dels temes clàssics de Doug Carn consten a les nombroses recopilacions d’aquest estil, i les referències a la discogràfica Black Jazz abunden a la xarxa tot i haver passat 40 anys de la seva creació.

Josep Bergadà

I és que per als esperits inquiets, la distància i el repte no són més que estímuls per a compartir i arriscar; en aquest sentit les mútues diferències retroalimenten un duet que sap complementar-se i renéixer amb les diferències d’edat, de formació, d’interessos i de personalitat: el Llibert es mostra madur i amb una gran profunditat en els detalls i el Manel es deixa enjogassar per la incertesa de l’aventura. Lluny del “duet fantàstic” de Batman (1), que el cinema ambienta en les gòtiques tenebres de Gotham City, el nostre duet es recrea en la llum, en la sensibilitat i en la força d’un patrimoni musical que s’han fet seu, en un espectacle que els aficionats no haurien de deixar passar.

Potser el nom de “Populina” –que sembla anunciar un repertori previsible i un intent més de recrear-se en llocs comuns– no fa justícia a l’essència de l’espectacle, que en tot moment és obert i profund i basa la seva creativitat en l’entesa i l’aproximació fecunda de dos grans músics. Sigui com sigui, és indubtable que la proposta atrau un públic ben divers que ràpidament entén que no es troba davant d’un calc rutinari de tonades recurrents, que els músics no es conformen en rellepar la dolçor del patrimoni sentimental del país, sinó que l’usen per a rellançar un nou paisatge. La reinterpretació de les melodies, que juga de tu a tu amb les originals, són el preludi de corredisses i paranys còmplices, de portes obertes a la tradició i a l’avantguarda, de cites, d’estimulants cavalcades al límit i de misterioses vistes que sempre mostren la saviesa i el bon gust. El noi de la mare o Paraules d’amor, entre d’altres clàssics –i no tots van ser casolans– apropen encara més un públic ja rendit des del primer moment. El Llibert brilla amb el seu control del so en les balades, en l’atac i en l’exposició dels temes i en l’ús de la remor de l’aire per a crear densitat emocional i tensió; també s’esplaia en la potència i la força en moments d’intensitat. El Manel hi aporta tot el seu immens bagatge i la tasca múltiple d’omplir els buits que hauria de deixar una formació tant curta; la seva mà esquerra proposa detalls rítmics de manera incansable mentre la dreta sorprèn sense treva amb dibuixos d’una fantàstica proximitat. Si em permeteu, no puc estar-me de dir que em va semblar anecdòtic l’ús de les bases gravades i de sons electrònics en una de les peces i que potser fins i tot trencava l’alta tensió del concert, però és evident que va connectar amb el públic i que mai és mal moment per a superar barreres i per a actualitzar conceptes.

Els músics van brodar el concert; seus eren l’alè i la voluntat del públic en els 90 minuts que van ser a l’escenari i que es van perllongar en el col·loqui posterior. Una iniciativa interessant que, acompanyada d’una copa de cava, va apropar encara més les intencions dels músics als nombrosos assistents. Va ser una trobada “familiar” per a trencar mites: no és cert que als músics no els agradi parlar fora l’escenari (al menys no en el cas del Llibert i del Manel), ni és exacte la dita que, entre músics de jazz, assajar és de covards. Com ells mateixos van explicar esplèndidament, busquen fer-ho fàcil a partir de la sinergia i de complementar la pròpia diversitat, a partir del treball i de l’esforç i de mantenir la mirada atenta al temps que viuen i a les oportunitats que els ofereix.

Vist i sentit el concert, nota alta per als músics i felicitacions a l’Atrium i a ContraBaix per programar-lo.

Josep Bergadà

(1) Traducció al català del Dynamic duo (Batman i Robin, el “noi meravelles”), de la sèrie de televisió Batman.

En primer lloc arriba el jazz de Leian Project Quintet a la Traska Truska, el diumenge 29 de gener. Aquesta és una formació liderada pel jove trompetista molinenc Leandre López, que es presenta en formació de quintet per presentar-nos els seus propis temes a partir de la influència de trompetistes com Kenny Wheeler, Tomasz Stanko o Enrico Rava, sense deixar de costat el gran bagatge del jazz americà. Un viatge desde les arrels del clàssic i la tradició europea musical, cap al jazz més innovador i captivador.

En aquest afany d’investigar quelcom nou, ha comptat amb uns grans músics que no han dubtat en pujar a aquest tren (Jon Robles, Giulia Valle…), una espècie de Transsiberià ple de nova llum i color. Aquest interès compartit es pot fins i tot palpar en el directe, on el quintet arriba a un nivell d’integració i conversa musical increïble.

I el divendres 3 de febrer a la Joventut Catòlica podrem gaudir de la ja tradicional cita del Festival Internacional de Percussions de Catalunya dins del cicle ContraBaix. Aquest any escoltarem a Koungbana Conde, mestre internacional de música africana, original de Guinea Conakry, que visita per primera vegada al nostre païs per realitzar uns concerts solidaris per la Fundació Okume AZ conjuntament amb la formació “Wologuondy”, formada  a l’escola que el mestre Koungbana Conde te al seu païs.

Junts ens aproperan l’essència de la cultura tradicional de l’oest de l’Africa, a través de la música, la dansa i les cançons de l’etnia malinké, per traslladar-nos amb la seva actuació a l’Africa més ancestral.

Per tant, un concert espectacular que reuneix ritmes, balls i cançons en un concert solidari per la Fundació Okume AZ www.okumeaz.org

Un any més, doncs, el cicle ContraBaix omplirà la festivitat de la Fira de la Candelera de Molins de Rei amb la millor música!

La unió de Manel Camp i Llibert Fortuny és una de les comandites més aconseguides del jazz català de la darrera dècada: l’encontre entre un gentleman de les 88 tecles, Manel Camp, i un extravertit del saxo, Llibert Fortuny. Junts han passejat durant anys, i per totes els racons possibles, el seu espectacle “Mozart en jazz”. Ara, després d’assaborir l’èxit d’aquesta empresa original, tornen a pujar a un escenari per oferir‐nos un repertori nou amb cançons de sempre, peces conegudes per tothom. Un exercici de comunicació, sensibilitat i complicitat entre dos músics de diferents generacions que comparteixen el gust per fer de la música, de qualsevol música, un instrument de fruïció.

En un marc entre el jazz i la improvització, Manel Camp i Llibert Fortuny creen un escenari de versions molt personals de cançons tradicionals i populars catalanes. Si a Mozart en Jazz, el tractament partia de les melodies de Mozart per crear interpretacions lliures com si d’un standard de jazz es tractés, amb Populina converteixen en model standard de jazz una cançó tradicional i, a partir de la seva estructura i de la part de creació personal que hi afegeixen, en fan les improvitzacions i les creacions espontànies que han marcat la línia de treball d’aquest duet. Així, trobarem en clau de jazz peces com El cant dels ocells, El Rossinyol, El noi de la mare o Paraules d’amor de J. M. Serrat.

Com a tast de l’actuació, us oferim aquest video del seu anterior espectacle “Mozart en jazz”

“MODERN MUSIC”
Brad Mehldau i Kevin Hays
Composició, arranjaments i producció Patrick Zimmerli
Nonesuch 2011

Brad Mehldau ha donat un nou pas en la seva ja llarga i exitosa carrera artística. Les seves formacions de trio estan considerades tot un referent en món del jazz (s’anuncia la reedició dels cinc discos amb material addicional inèdit de la seva sèrie “Art of The Trio”), ha gravat dos discos amb les cantants Anne Sofie Van Otter i Renée Fleming i moltes col·laboracions amb altres músics de la talla de P. Metheny, C. Haden, L. Konitz o P. Sambeat, ara es presenta per primera vegada amb un altre pianista i canvia totalment d’estil per fer una incursió en la música contemporània.

“Modern Music” és fruit del treball conjunt de Mehldau amb el seu amic i també pianista de jazz Kevin Hays i amb el compositor i arranjador Patrick Zimmerli. La idea dels dos pianistes de gravar a duo va sorgir el 2007 i Zimmerli els va suggerir fer improvisacions sobre arranjaments de peces de música contemporània. Els va proposar: “Metamorphoses” de Richard Strauss, “Tabula Rasa” d’Arvo Pärt, “Symphony NO. 3 “de Henryk Górecki,” Music for 18 Musicians “de Steve Reich i” String Quartet NO. 5 “de Phillip Glass. També volien incloure un estàndard de jazz que va ser “Lonely Woman” d’Ornette Coleman i, finalment, una peça original de cadascun d’ells. Com les composicions d’Strauss, Pärt i Górecki van ser descartades, Zimmerli en va escriure unes altres tres.
S’obre el disc amb “Crazy Quilt” de Zimmerli, peça que combina perfectament els sons repetitius que freqüentment s’associen a la música contemporània, amb una melodia sobre la qual comencen els pianistes a improvisar, continguda i breument, per tornar una i altra vegada a la línia bàsica de la cançó. Segueix “Unrequited”, la contribució de Mehldau, que revisa aquesta peça originalment apareguda en el volum 3 de la seva “Art Of The Trio” i que sota la batuta de Zimmerli s’alenteix i es despulla de tot el lirisme original, queda gairebé irreconeixible, freda, intel·lectual, però igualment bonica.
Les altres dues peces de Zimmerli són ben diferents, “Generatrix” fa honor al seu nom i sona com si fos interpretat per dos autòmats i en canvi “Celtic Folk Melody” és un conjunt de notes espaiades, sensuals, en la més pura tradició minimalista , que flueixen durant menys de tres minuts.
Cal destacar especialment la revisió de “Lonely Woman” que em resulta inevitable comparar amb els “covers” d’Agustí Fernández, on aquest accentuava la força dramàtica de la peça, Zimmerli fa tot el contrari, una interpretació enigmàtica, a base d’acords, repeticions constants d’un fragment musical, res fidel a l’original, però així i tot el referent és molt gran i el resultat no defrauda.
Els talls que millor representen el concepte del disc són “Modern Music” i “excerpt from Music For 18 Musicians” de S. Reich, els que més segueixen els patrons repetitius de la música contemporània. Tanca el disc la peça que menys encaixa en una obra així, “excerpt from string Quartet NO. 5 de P. Glass, bellíssima melodia que sembla voler treure’ns de la imatge del desenvolupisme industrial de la portada del disc a un món més amable i harmoniós.
Segurament figurarà com un disc innovador de Mehldau i dos col·laboradors, però si es llegeix el llibret que l’acompanya un s’adona que hem d’agrair el plaer de la seva escolta a PATRICK ZIMMERLI

 M. Saumell

El proper dissabte 21 de gener, el duet de Manel Camp & Llibert Fortuny presentant el seu nou espectacle “Populina” dona el tret de sortida a la nova programació del cicle ContraBaix per a l’any 2012. La xarxa de músiques en directe a l’àrea metropolitana de Barcelona oferirà un any amb la millor música en ciutats com Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei, l’Hospitalet de Llobregat o Viladecans; amb actuacions incloses dins del Festival BarnaSants o del Festival Internacional de Percussions de Catalunya; i on trobarem noms com els de Chano Domínguez, Esther Formosa, Colina Miralta Sambeat CMS trio, Feliu Ventura, Esclat Gospel Singers, Benavent-Di Geraldo-Pardo…. Una programació on trobarem propostes de jazz, blues, fusions, cançó d’autor, world music…

Podeu anar seguint la programació del cicle ContraBaix a la nostra nova web www.contrabaix.com i us l’anirem comentant en aquest blog, però us avancem ja alguns dels concerts tancats en els propers mesos:

Aneu seguint la programació del cicle ContraBaix i gaudiu de la millor música en directe al costat de casa!

Com a primer tast de la programació, què us sembla aquest video de Chano Domínguez? El proper divendres 24 de febrer podrem gaudir d’una actuació per a gourmets d’aquest gran pianista gadità a piano solo, a l’Auditori del Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat.

I aviat tornarem amb la programació de 2012, farcida de novetats i, com sempre, de la millor música en directe al costat de casa teva, la que us anirem informant en aquest blog. Fins llavors, molt bones festes a tothom i feliç entrada d’any 2012!

Joan Chamorro, saxos baríton i tenor. Ricard Gili, trompeta. Andrea Motis, saxos i veu. Ignasi Terraza, piano. Artur Regada, contrabaix. Esteve Pi, bateria

Jamboree. Dimecres 11 de desembre 2011

Hi ha combinacions que no s’haurien de fer. No sembla pas prudent que un faci una sessió de ioga, amb practica de relaxació i meditació incloses i, en acabar, es deixi caure rambla avall i s’entafori a les profunditats de l’emotiva jazzcava que és el Jamboree. No seria més sensat recollir-se a casa i sentir la pròpia humanitat en el càlid capvespre des del sofà de casa?

Però el programa que es presenta avui mereix, certament, aquest acte que bé podria ser qualificat d’imprudent, forassenyat i irresponsable. La primera confirmació d’haver obrat convenientment es dóna quan, tot i arribar amb l’anticipació habitual a la plaça Reial, el primer que hi destaca és el gran nombre d’afeccionats que fan cua davant la sala. M’asseguro amb la parella que tinc al davant si hi són per al concert d’avui i me’n canten les excel·lències. La dona que pocs minuts després s’afegeix a la llarga cua es lamenta de no haver arribat més d’hora i s’angunieja davant la possibilitat de no aconseguir entrada: ha fet dues hores de tren per venir i l’esperen dues més de tornada. I tot per aquest concert!

La sala fa el ple, l’expectació és màxima. I jo que he arribat amb els muscles relaxats, la ment aquietada i la permeabilitat màxima, em sento atrapat, immediatament i sense defensa possible, per un bosc ordenat i suggerent de textures sonores: aquí les robustes i càlides branques d’un baríton, allà el lament d’una sordina; enmig uns joncs gràcils que ara són veu, ara trompeta, ara saxofon. I de fons aquella remor profunda, amable, inabastable, que ho embolcalla tot i dóna sentit a tot: el ritme encomanadís i alegre del contrabaix, l’arravatament d’una bateria, l’alegra serenor d’un piano… Les notes vaguegen lliures, harmòniques, embolcallen a tothom i ens basteixen la cara amb una pàtina de felicitat. Conscients de la màgia del moment, ens fem mirades de complicitat. Em trobo immers en un bosc profund del qual no voldria sortir-ne.

Abans de recuperar el to muscular faig una inspiració profunda i provo de moure totes les articulacions. Arribo a casa completament baldat i mentre sento la pròpia humanitat en la càlida nit –des del sofà, ara si-, em pregunto si realment he assistit a un concert o, entre asana i asana, he fet un llarg viatge a la profunditat dels astres.

JVB, desembre 2011

Tete Montoliu és, encara que passin els anys, la referència més recordada del nostre jazz. Tornar al Tete una vegada més, buscar de nou informació per destacar una obra de la seva discografia és perdre’s en un munt de cites, d’anècdotes i també de records personals entre el públic d’algun dels seus concerts. Sigui com sigui, el pianista sempre emociona amb la seva música i amb els seus comentaris directes i corrosius i m’he entretingut inevitablement en detalls de la seva extensa discografia, en entrevistes, en referències a la seva obra i la seva personalitat mentre va sonant Recordando a Line, que és el disc que us vull ajudar a retrobar.
Enregistrat a Barcelona, a l’Aliança del Poble Nou el novembre de 1971, és per a mi un d’aquells discs carregats d’emoció, de sensibilitat, de detalls nítids de la seva grandesa. Un seguit d’estardars són l’excusa per recordar a Line, una amiga danesa d’aquells anys a la que dedica en el disc una de les seves escasses composicions pròpies (Blues for Line). Segons una entrevista amb Miquel Jurado “(…) Vaig anar a Sitges per a tocar en solitari i per la raó que et pots imaginar: hi havia piscina! Allà vaig conèixer una senyora danesa de la que vaig estar molt enamorat” (1). I no hi ha dubtes dels sentiments que Tete volia expressar; en va resultar un disc dolç i confortable que respira plenitud i optimisme; tens i delicat fins al silenci en les balades i extravertit i imaginatiu en els temps ràpids. El Tete fa que sembli tot molt fàcil; en mig queden detalls de llum, notes suspeses que cauen en nous camins, lligams que els companys del trio saben portar discretament, amb ferma delicadesa, fins a nous paisatges. El trio resulta misteriós a I Should Care, àgil a Swet Georgia Fame, plàcid a We’ll be Together Again, imaginatiu a Blues for Line i Body and Soul, subtil a My Funny Valentine… i així fins a 10 temes, sempre amb el millor Tete que, segons el crític Joachim E. Berendt “…potser és el més negre de tots els pianistes europeus” (2) i Recordando a Line ho demostra sobradament.

I és que el pianista estava en plena forma, venia d’acompanyar Dexter Gordon i Jackie Mc Lean i d’enregistrar com a lider per Enja, Staplechase i ho faria, a la mateixa Aliança i amb pocs dies de diferència, acompanyant Dusko Goykovich amb el mateix bateria de Recordando a Line. Diu també en l’entrevista: “ En fi, al acabar a Sitges vaig anar de nou a Munich i així van passar el 70, el 71…viatjant de Barcelona a Munich, de Munich a Holanda, de Holanda a Barcelona” (3). Serien uns anys fructífers, dels quals podem destacar els treballs amb Ben Webster i Don Byas i els seus discs Ensayo de temes llatins i del Brasil. Tot seguit faria “bogeries” (4) acompanyant Anthony Braxton en el disc In the Tradition (1974), els coneguts Catalonian Fire (1974), Tete! (1975) i l’ara respectat Vampyria (1976) amb Jordi Sabatés.
Recordando a Line no figura entre els 13 discs del Tete (ja sigui com a lider o com a acompanyant) que apareixen als “100 millors del jazz català” de la revista Jaç però algú el cita a l’entrada del pianista a Vikypèdia, com un dels seus millors discs. DiscMedi manté en catàleg l’edició en CD de 1996 i també el podreu trobar a Spotify. No l’acompanya cap dels seus bateries “habituals”, però al costat del contrabaix fidel d’Eric Peter trobem Joe Nay, un dels millors especialistes alemanys que empeny amb bon ritme els diferents climes del disc. A la portada, una excel·lent foto en blanc i negre atribuïda a Pubill, mostra al pianista davant del mar, com encarant el futur en l’entorn serè d’una platja deserta, amb la mà esquerra en contacte amb un tronc encallat i solitari, potser per no perdre les arrels. Recordando a Line, per cert, s’escolta molt bé al costat del 1995 de Tete Montoliu i Javier Colina, editat per ContraBaix l’any 2007.

Josep Bergadà

(1) (3) Primer número de la revista Quàrtica Jazz, abril 1981. Entrevista a Tete Montoliu per Miquel Jurado.
(2) Joachim E. Berendt. El jazz. De Nueva Orleans a los años 80, Fondo de cultura económica (reedició actualitzada de 2002).                                                                   (4) Mateixa entrevista Quàrtica Jazz:  “El primer tema que va proposar va ser What’s New. Va tocar el tema bé; una mica estrany, però encara s’entenia. En acabar-lo va començar a bufar com un boig.”