El disc perdut (Tropopausa) i el disc retrobat (Perucho’s)

Baf i Perucho’s eren els dos grups més inclassificables de l’escena musical free dels anys 70 a Barcelona i, segons les referències que ens han arribat, les seves actuacions eren sempre sorprenents. Poques vegades repetien formació, ja fos pels canvis d’en Baf o pels aleshores típics problemes amb “la mili” i pels quals, els Perucho’s, es negaven a buscar substituts, actuant quasi bé sempre amb els “elements disponibles”. No era només la música, era l’entorn inquiet i crític d’un seguit de músics que vivien amb rigor i intensitat el seu paper. La dècada dels 70 als 80 va encadenar el progressiu relaxament de la dictadura i la mort de Franco amb la influència de la contracultura, l’efervescència de les Jornades Llibertàries del 77, la posada en marxa de plataformes d’expressió i promotores com Zeleste, FreeDifussion i Cuc Sonat i els inicis del punk i l’autoedició. Per als grups de qui parlem tot va tenir, però un cert final d’impotència, d’oblit enmig de la reconversió musicalment salsera que ens va portar la democràcia.

Han quedat per a la història els inicis de Baf a Molins de Rei (1971, aleshores Eix de Baf), els concerts d’uns i altres al Zeleste, la complicada relació de Perucho’s amb aquesta promotora “laietana”, els manifestos –el corrosiu “Zeleste Gangrena Palpable”, signat per Les music-chiens (amb Perucho’s implicats), Onda galaico-pirenaica dels BAF, etc.–, les estades al Club Helena, l’escissió i els canvis continus a Baf, la impactant actuació de Perucho’s amb Pau Riba al Canet Rock de 1977, els escassos enregistraments, les dures conseqüències de les drogues i el punt i seguit dels supervivents.

Oriol Perucho, Albert Subirats, Oriol Pons de Vall “Ginger” i Jordi Graells eren l’inici i la base de Perucho’s. Eix de Baf/Baf eren, al començament, José Franco, Ramon Solé, Jordi Martí, Peter Naus (l’aleshores molinenc Pedro Navas) i Nacho Quixano, però la saga va continuar amb aportacions de Chento Brigante, Ramón Olivares, Enric Cervera, Martí Soler, Juli Llorenç, Ricky Sabatés, Nacho Abedul, Juanjo Romero, Ramon Garcia, etc.

Per anar al gra, d’aquest col·lectiu interrelacionat de músics hi ha molt pocs testimonis discogràfics, llevat dels dos exemples que encapçalen i motiven aquesta crònica –ambdós de 1979– i d’un E.P. de Perucho’s, enregistrat el 1975 per a Edigsa/Zeleste, i que mai va arribar a veure la llum i, és clar, si no comptem com a propi l’Astarot univers d’herba, amb Pau Riba al Canet 77. Per fer-nos una idea de la deriva trencadora de les dues mítiques bandes, haurem de rastrejar en gravacions casolanes de concerts de l’època, que corrien de manera confidencial i han estat traspassades a Internet, com ara el directe de Baf al Festival de San Sebastian del 1973 (http://jacktorrance-overlookhotel.blogspot.com/2011/01/baf-en-el-viii-festival-de-jazz-de-san.html) o el concert de Perucho’s als Caputxins de Sarrià l’any 1976 (http://jacktorrance-overlookhotel.blogspot.com/search/label/Perucho%27s). No hi ha enregistraments “oficials” de Baf i el disc dels Perucho’s va ser una oportunitat tardana i caçada al vol amb el grup ja inactiu i la ràbia excessivament castigada. Tropopausa obria una nova via que tampoc va perdurar; malgrat tot, els testimonis de pràcticament deu anys d’intensa activitat musical –generalment silenciada per la premsa de l’època– comencen a aflorar ara a la xarxa, sovint de la mà d’alguns dels seus protagonistes. En aquest context, us oferim la constatació d’un oblit, però també un feliç retrobament.

Disc lamentablement perdut (de moment):
Tropopausa (1979, Zeleste/Edigsa)

LP editat l’any 1979 i no recuperat fins al moment en format CD, excepte la peça “Odio en las cavernas” que forma part del recopilatori Música Laietana. Zeleste, editat per Picap. Els músics són Enric Cervera i Eduard Altaba, contrabaix, baix elèctric i percussió; Ramon Solé, guitarra espanyola i percussió; Oriol Perucho, bateria i percussió i Jordi Nico, saxos, flauta i percussió. Clarament un mix dels elements més incombustibles de Baf i Perucho’s.

Tropopausa és un disc d’una estranya elegància i austeritat que ha aguantat fantàsticament bé el pas del temps amb els seus ambients continguts i un misteri de banda sonora generacional, que diu molt del potencial dels participants. Els músics es combinen –al llarg del disc,difícilment coincideix el quintet complet– per traçar moments de free relaxat, guitarres nervioses, els coneguts detalls d’humor i una sonoritat propera i estranyament mediterrània. Però Tropopausa representa més un avançament del què Altaba, Cervera, Perucho i Solé treballarien després en nom propi o amb els grups Moisés Moises, Naïf, Sboro, Les Anciens, etc. que no pas un reflex dels moments anteriors de les dues bandes seminals del free barceloní. El disc dona poques pistes del passat, però ve a representar l’herència (més serena) d’una actitud musical exemplar. El clima positiu de l’enregistrament de Tropopausa va facilitar la retrobada de Perucho’s i la decisió quasi immediata d’enregistrar l’ara recuperat disc “vermell”, tot i els dos anys d’inactivitat que portava en aquells moments la banda.

Disc feliçment retrobat:
Perucho’s(1979, Umyu – 2010, La Olla Exprés)

La cuidada i entranyable reedició en CD reprodueix el cartell interior que contenia l’LP original i afegeix un llibret amb informació del grup i de les circumstàncies de l’enregistrament, fotos inèdites i un bonustrack força curiós: un collage sonor actual fet per l’Oriol Perucho i el Ginger, amb material rescatat de l’EP inèdit de Zeleste (en el moment de la reedició, ja havien mort l’Albert Subirats i el Jordi Graells). 

A finals de 1979, Oriol Perucho, bateria; Oriol Pons de Vall “Ginger” saxo soprano i piano i Albert Subirats, saxo alt i piano van reformar el grup en vistes de la possibilitat d’enregistrar. Jordi Graells havia hagut de deixar el grup pels problemes d’addicció, tot i que en el disc se’l recorda especialment. Van col·laborar en les sessions una llarga llista de músics amics, com ara Enric Cervera, Eduard Altaba, Jordi Nico i Jordi Carbó entre d’altres

Si molta de l’experiència anterior de Perucho’s era feta bàsicament sobre improvisació i estructures musicals lliures, el disc (segons la documentada crònica adjunta) és totalment escrit i arranjat i sembla lluny de la fama que precedia al grup; en aquest sentit provoca un efecte similar a Tropopausa: diríem que no sembla tan fera la bèstia com la pintaven!

Superada la sorpresa, entre el total de 16 peces –naturalment dominades pels vents– hi trobem moments d’intensitat jazzística (Jazz), aires de carrer amb sabor a New Orleans, però també ambients clàssics, algun desenvolupament funk (La Morube), silencis i delicades miniatures (l’ambient Satie de Zero de conducta), estructures repetitives (Peça en 5 parts) i sentiments continguts com Al ritmo de Jordi (Graells), peça del guitarrista desaparegut (“guitaferrista” segons pròpia denominació) que els companys van voler incloure en el disc.

Sigui pel caràcter aleshores pioner i poc desenvolupat de la distribució independent, o perquè la premsa local mai va ser generosa en atenció i referències als Perucho’s, el disc va passar de puntetes mantenint intacte el misteri i la mitologia d’un grup cabdal de l’escena catalana. Seria bo que aquesta oportuna reedició de La Olla Exprés, que inaugura la sèrie Barcelona Documents Musicals, formés part d’una recuperació més ambiciosa de la nostra memòria musical recent. Exemples com aquests ho valen sobradament.

Josep Bergadà

2 pensamientos en “El disc perdut (Tropopausa) i el disc retrobat (Perucho’s)

  1. Referent al LP de Tropopausa cal dir que aquest setembre i de manera sorpresiva l’editora Picap ha tingut a bé reeditar-lo en format CD. Curiosament el disc perdut estava “trobat” quan vas escriure aquesta entrada però ningú ho sabia. Picap és una empresa amb tan alt sentit de la modèstia que edita les obres sense gairebé publicitat no fos cas que el possible consumidor es sentís assetjat. Gràcies pels teus comentaris, amic Josep.
    Ramon Solé, Barcelona a 1 de desembre de 2011

  2. Hola Ramon, ho vaig saber no fa gaire, un cop ja haviem penjat el comentari i tenia pendent aclarir la notícia. En tot cas és una bona novetat i la llàstima és la poca difusió que tu mateix comentes, i que ho haguem de saber mig d’amagat. El fet és que amb la reedició es fa justícia a un disc i uns músics de referència i des d’aquí et voldria agrair tant la música que hi vas posar com la puntualització de la informació. Una abraçada.

    Josep

Tots els comentaris en aquest blog seran moderats i seran directament publicats en el cas que l’administrador de continguts els consideri adequats. Gràcies per la teva participació.

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s