Doug Carn. Infant Eyes. Black Jazz, 1971.

Black Jazz Records
Black Jazz va ser una discogràfica inquieta i compromesa, però de curta trajectòria i edició escassa. Poc més de 20 referències per influir en el temps que els va tocar viure, per oferir una alternativa més polititzada i espiritual a les edicions de jazz de l’època que, en general, anaven perdent la combativitat conforme avançava la dècada dels 70.
Creada pel pianista Gene Rusell, va funcionar des del 1971 al 1976 amb un nucli variat de músics fidels com ara Doug Carn, Calvin Keys, Walter Bishop, el mateix Gene Rusell i col·laboradors de l’estil de Norman Connors, George Harper, Charles Tolliver, Alphonso Muzon, Idris Muhamad, Reggie Jhonson, Olu Dara, Walter Booker, etc… que donaven als enregistraments de la casa un alt nivell de qualitat i marcaven una línia claríssima de reivindicació de la música i de la cultura negres. Podríem considerar Black Jazz continuadora de l’esperit que l’any 1965 va inspirar Max Roach a va fer We Insist! The Freedom Now Suite, un disc que influiria l’obra de molts músics posteriors que reclamaven amb actitud ferma la fi del racisme i de la marginació amb un orgull fins aleshores impensable, i que el slogan “Black is beautifull” resumia a la perfecció.

Les portades de la col·lecció mostren gràficament aquest orgull amb excel·lents fotos en blanc i negre i un disseny auster i impactant; imatges de grups familiars, muntatges onírics, primers plànols de mirades directes, ulleres fosques de pasta, cabells afro o túniques i penjolls que parlaven del desig de jugar un nou paper a la societat; d’esgarrapar-lo si calia. De les diferents vies que prendria aquesta reivindicació musical negre, Black Jazz va conrear una barreja (més o menys amable segons els cassos) de jazz, soul, funk, tocs de gospel, i també els africanismes i les divagacions free que seguien alguns dels músics de jazz més importants del moment.
Malauradament, el segell discogràfic va desaparèixer amb la mort de Genne Russell i ha tingut una irregular i complicada presència comercial; se’n han fet vàries reedicions en CD i vinil i ha tingut també una més recent venda i descàrrega legal on-line que finalment ha desaparegut entre denúncies per incumpliment. La darrera notícia és una oferta de venda dels masters originals de la col·lecció completa, que esperem que caigui en mans d’un nou editor que respecti el valuós llegat i que el mantingui disponible per als aficionats, que ara mateix s’han de conformar amb el que es troba en portals de compra a Internet, tot s’ha de dir, a preus bastant raonables. Els discos Black Jazz van ser editats en format LP al nostre país l’any 1973 pel segell Acción, un segell modest però valent, fundat per Manolo Diaz i que, distribuït per Zafiro, va posar en circulació algunes referències internacionals, a part del seu interessant catàleg d’artistes del país (Vainica Doble, Pablo Guerrero, Aguaviva, etc…).

Doug Carn
Segurament el músic que millor representa l’essència del segell Black Jazz sigui Doug Carn. Va començar de molt jove a estudiar piano, saxo i oboè, però són el piano, l’orgue i les seves qualitats d’arranjador i lletrista les que el van fer destacar, ja des dels seus inicis professionals amb Lou Donaldson o Stanley Turrentine.

Infant eyes (1971) és el seu segon disc (existeix un primer disc a trio editat per Savoy l’any 1969), però és el primer dels que editaria amb Black Jazz i en el qual destaca particularment la veu càlida i carregada de soul de Jean Carn, aleshores la seva companya. Les lletres que Doug va aportar a les peces “Infant Eyes” de Wayne Shorter, “Acknowledgement” de John Coltrane, o “Little B’s Poem” de Bobby Hutcherson, afegeixen contingut social a un disc d’instrumentació perfecte. Delicat i subtil a les balades, té un groove contagiós en els temps més ràpids, colors africans, solos exquisits de George Harper, Al Hall, Bob Frazier o el mateix Doug Carn, mentre tot es empès amb imaginació i versatilitat pel bateria Michael Carvin. Completen el disc la cançó “Peace” d’Horace Silver i els instrumentals “Wellcome” de John Coltrane, “Pasion Dance” de McCoy Tyner i “Moon Child”, l’única composició pròpia del pianista. Infant Eyes –el disc– és una perla negra amagada entre els plecs de la història del jazz. La versió de la cançó de Shorter que li dóna nom és un lapsus en l’espai, un moment de tensió palpable que penja del fraseig contingut de la veu de Jean, de les notes calmades del contrabaix de Henry Franklin, del goteig del piano elèctric i del brunzit latent de l’orgue (referència indubtable al seu amic Larry Young). És, en definitiva, una de les millors cançons del jazz dels anys 70.

En els següents discs de Doug Carn per a Black Jazz, Spirit of the new land (1972) i Wellcome (1973), tots dos encara amb la veu de Jean Carn, augmenten significativament les composicions pròpies del líder al costat novament d’originals de Coltrane o McCoy Tyner. Títols com ara “Revelation”, “Search for the new land”, “Jihad” o “God is One” mostren l’espiritualitat i religiositat del pianista –que s’havia convertit a l’islam l’any 1970– mentre els temes agafen progressivament una dimensió més col·lectiva, amb intervencions corals i un cert sentit d’oratori, de cant èpic a l’estil del que Archie Shepp feia també a Attica Blues o Albert Ayler a New Gras.
Adams Apple (1974) tanca l’etapa original de Doug Carn amb Black Jazz, coincidint amb la ruptura del seu matrimoni, la participació de dos nous cantants i una portada d’aspecte cada cop més funky. Segons la revista Bilboard, l’any 1974 Doug Carn venia més discos que els populars pianistes Dave Brubeck o Ramsey Lewis, però mai va superar artísticament el nivell aconseguit amb aquests 4 discos Black Jazz. Per la seva banda, Jean Carn iniciaria una etapa de cantant soul comercial que li raportaria algun èxit popular, dins del que s’anomenava “so de Philadelfia”.
Amb l’edició pràcticament privada i sense intenció comercial del curiós disc Al Rhaman: The Floridian Tropic Son (1977) es clouria l’etapa més mística de Doug Carn amb una particular serenitat espiritual, fins i tot per a cantar en àrab alguns versicles de l’Alcorà. La veu del pianista pren un paper rellevant; el seu discret registre treu profit a les cadències orientals lleugerament hipnòtiques que conviuen amb les bases funk, els cors femenins i els solos de George Harper al saxo tenor. L’any 2002 arribaria A new Incentive-Firm Roots, el retorn més recent –i musicalment més convencional– de Doug Carn, coincidint amb el renaixement puntual (només per aquest disc) de la històrica discogràfica Black Jazz.

LLuny ja dels seus millors moments artístics, la personalitat i l’obra del pianista ha despertat, des de primers anys 90, un gran interès entre els joves aficionats a la fusió, al hip hop i l’àcid jazz. Alguns dels temes clàssics de Doug Carn consten a les nombroses recopilacions d’aquest estil, i les referències a la discogràfica Black Jazz abunden a la xarxa tot i haver passat 40 anys de la seva creació.

Josep Bergadà

Tots els comentaris en aquest blog seran moderats i seran directament publicats en el cas que l’administrador de continguts els consideri adequats. Gràcies per la teva participació.

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s