El disc perdut: Odyssey, de Terje Rypdal

Terje Rypdal és un guitarrista nòrdic –concretament noruec– amb una llarga trajectòria i un so i un estil molt característics. Als 5 anys estudiava piano i seguiria també amb la trompeta, la flauta i el saxo. Als 16 ja s’havia decidit per la guitarra i amb el seu primer grup –The Vanguards– feia versions dels Shadows; progressivament s’imposarien les influències de Jeff Beck i Jimi Hendrix en un entorn rock que, a finals dels anys 60, va anar reconduint cap al jazz.

Va fer el seu estil conjugant essències de blues amb la guia de Charlie Christian i Wes Montgomery, el pedal wha wha i la psicodèlia amb estructures free. Eren moments de canvi i Terje Rypdal va estudiar i treballar amb George Russell (participa en alguns dels seus discos de finals dels 60 com ara Electronic Sonata for Souls Loved by Nature, de 1968) i amb el compositor contemporani Krzyzstof Penderecki; es va donar a conèixer internacionalment a Alemanya, en el prestigiós festival de Baden Baden de l’any 1969. Del 1969 fins al 1972 va formar part dels grups de Jan Garbareck o de George Russell i també va acompanyar la cantant Karin Krog; l’any 1971 va treure el seu primer disc propi, Terje Rypdal, tot i que als anys 1967 i 1968 havia editat Get Dreamy i Bleak House amb els seus primers grups.
Al llarg dels anys 70 consolidarà la seva personalitat múltiple, una pluralitat estilística en la que alternarà l’obra de composició amb enregistraments com ara Whenever I Seem to be Far Away (1974), aquest Odyssey (1975) que us volem comentar especialment, After the Rain (1976), Waves (1978) o Rypdal/Vitous/DeJohnette (1979). Són obres en trio, en quartet, amb orquestra o com a solista en uns anys d’intensa presència en festivals i participació també en obres alienes tan diverses com Actions de Krzystof Penderecki / Don Cherry & The New Eternal Rhythm Orchestra (1971, i amb el Rypdal més free),  Morning Glory, al costat de John Surman, Malcom Griffiths o John Marshall (1973), o també a The Hapless Child amb Michael Mantler, Carla Bley, Robert Wyatt, Jack Dejohnette i Steve Swallow (1976).
L’estreta relació que mantindrà amb la discogràfica ECM li permetrà aquesta convivència i de fet, Terje Rypdal serà un dels seus músics més representatius. La filosofia de la discogràfica, amb el seu perfeccionisme i l’enaltiment de la bellesa del silenci, quadra perfectament amb l’estil net i les cuidades orquestracions del guitarrista (que en algunes etapes ha vorejat també els terrenys híbrids de la New Age). Terje Rypdal té en Nils Petter Molvaer un seguidor facilment identificable i, segons la revista Guitar Player, és un dels guitarristes més personals i més fàcils de reconèixer. Pertany a una generació d’excel·lents músics que van consolidar una escena europea de gran qualitat, totalment exportable i competitiva al costat de les estrelles americanes que en els mateixos anys es deixaven estimar pel receptiu públic del vell continent. Guitarristes com John McLaughlin, Philip Caterine i el mateix Rypdal, violinistes com Jean Luc Ponty, Zbigniew Seifert o Michel Urbaniak, saxofonistes com Jan Garbarek, John Surman o Michel Portal, desperten l’admiració d’aficionats de tot el món fent una música amb segell propi, que ha sigut capaç d’integrar el patrimoni comú de la música europea, les diverses avantguardes i les influències evidents del jazz i la música negra.

Odisey
I tornem al disc Odyssey –no del tot perdut, però si camuflat entre la llarga discografia de Terje Rypdal– i al qual, la reedició en CD li ha fet una estranya mala passada. La reducció d’un doble LP a la capacitat d’un CD senzill semblen justificar, inexplicablement, l’exclusió de la peça “Rolling Stone”, la més llarga i amb mesurades insinuacions rock, però també una de les més valorades del disc original i que ara els oients, lamentablement, no podran escoltar.

Odyssey, ECM 1975Les excel·lents fotos de coberta de Giuseppe Pino mostren els musics a la furgoneta, seguint una iconografia clàssica de rock i carretera, tot i que el disc fa honor a pressupostos molt més ambiciosos. La participació dels músics és essencial i Torbjorn Sunde al trombó, Brynjulf Blix a l’orgue, Sveinung Hovensjo al baix elèctric i Svein Christiansen a la bateria omplen de manera brillant uns paisatges tant aviat lírics i amb tocs èpics, com torturats i inquietants. Odyssey sap mantenir-se en aquest entorn múltiple de jazz-rock que no renuncia a les referències clàssiques ni a la influència de la psicodèlia o de la música electrònica; els llargs desenvolupaments instrumentals de peces com “Midnite”, “Adagio” o la citada “Rolling Stone” reconcilien sense problemes a Malher, Terry Riley o Miles Davis amb Pink Floyd, Jimi Hendrix o la mística de Popol Vuh.

Il·lustració J. Bergadà, 1978

Il·lustració de Terje Rypdal a càrrec de J. Bergadà, 1978

Aquest disc –que és també el nom del grup– representa la porta per la qual Terje Rypdal es va colar en el mercat internacional; hi són presents la calma i la moderació (“Better off without you”), l’originalitat del llenguatge i una instrumentació rica en detalls i textures (l’extraordinària progressió de “Over Birkerot”). Potser sigui una apreciació personal, però crec que la música de Terje Rypdal és especialment descriptiva dels trets paisatgístics del nord d’Europa. Les seves notes saturades i dilatades fins a l’infinit (“Darkness falls”), planen sobre els fons ambientals dels teclats electrònics; reverbs i vibratos semblen recórrer espais molt grans i oberts i remarquen encara més una sensació general de fredor, de blanc pur, de boires i distancia només trencada pels aguts de la guitarra del líder (“Fare well”).

En aquells moments, Terje Rypdal tenia millors crítiques a Rock & Folk que a Jazz Magazine, per citar exemples de revistes que en els anys 70 arribaven als quioscos de Barcelona. Així doncs, no resulta estrany que Odyssey fes forat entre les preferències d’un públic molt divers; el “mercat” jove europeu tenia aleshores una actitud molt oberta i el jazz, el rock o la música contemporània eren veïns ben avinguts.

Estem davant d’una música per a gaudir en silenci, per a descobrir detalls i deixar-se portar per sentiments interioritzats. Potser sigui una bona ocasió per a recuperar hàbits d’escolta més reflexius, per aillar la música de la hiperactivitat de l’entorn i valorar així cada nota, cada so i les intencions que hi ha al darrera.

Josep Bergadà

Anuncios

La pianista Eri Yamamoto a La Traska Truska

La pianista japonesa Eri Yamamoto serà el proper diumenge 25 de març a La Traska Truska de Molins de Rei. Ve precedida d’un més que notable currículum i suficients elogis de la premsa i dels companys de professió als Estats Units com per augurar una prometedora tarda de jazz.

Nascuda a Osaka, va estudiar música clàssica des dels 3 anys i als 8 ja feia composicions. Mentre feia secundària i després a la universitat, seguia estudiant cant, viola i composició. Diu la biografia del seu web (http://www.eriyamamoto.com/) que en un viatge a Nova York, l’any 1995, va escoltar Tommy Flanagan i va veure clarament que havia de viure en aquella ciutat i que el jazz seria la seva música.

I els seus desitjos es van anar complint; va estudiar a la ciutat dels rascacels amb excel·lents professors –com ara Junior Mance i Reggie Workman– mentre ja feia alguns concerts. L’any 1999 tocava regularment en un club del East Village, un lloc molt popular entre els musics, on va fer amistat amb el pianista Mathew Shipp.

Va treure el primer disc l’any 2001 i In Each Day, Something good, del 2010, és la seva sisena i de moment darrera referència. Entre les col·laboracions podem destacar la participació en dos treballs recents del contrabaixista William Parker (anys 2005 i 2007), un disc propi de duets amb 4 músics (Duologue, 2008) i un duet de piano amb Yves Laveille (2010). L’any 2009 posava banda sonora al film mut I was born, but… (1932) del gran cineasta japonès Yasujiro Ozu, mereixent per aquest treball un premi al Festival de Munich. Han estat doncs uns anys de notable activitat al costat de músics reconeguts com ara Hamid Drake, el mateix William Parker, Ron McClure, Butch Morris o Ben Street –a qui l’any passat vam tenir a la Traska acompanyant Jordi Rossi– a més del seu trio habitual, format per David Ambrosio al contrabaix i Ikuo Takeuchi a la bateria. Un temps rècord per a una progressió espectacular, perfectament representada en la seva discografia i en els seus directes.

Elogis com els d’Herbie Hancock “…jo no sé com algú pot arribar a aquest nivell en un període tan curt de temps (…) ja ha trobat la seva pròpia veu i això és només el principi”, o comentaris com “Té el toc de Matthew Shipp, el seu mentor en el jazz, i el seu estil es caracteritza per tenir l’economia de Hank Jones i l’atac percussiu de Tommy Flanagan“ (Mark Corroto, AllAboutJazz.com) li auguren un gran futur. Eri Yamamoto ja no és una promesa del jazz, sinó que forma part del seu present més ric. Destaca en ella el coneixement de la tradició i una innata capacitat per a la melodia; les seves composicions mostren personalitat pròpia i un estil rítmic, fresc i modern que li permet també versionar de manera creativa coneguts estàndards.

En els darrers anys ha visitat Europa en diverses ocasions; el 2008 va participar en el Festival de Jazz de Terrassa recollint crítiques positives malgrat l’escàs interès que sovint desperten les figures emergents de països llunyans. Com en aquella anterior ocasió, Eri Yamamoto viatja de nou a Europa sense el seu trio habitual i això pot suposar un condicionant a l’hora de valorar el treball de la pianista. Val a dir però que els acompanyants que seran amb ella en aquest Spain Tour 2012 tenen tota la nostra confiança: el contrabaixista Masa Kamaguchi, també japonès però establert de fa anys a Barcelona i el badaloní David Xirgu, un dels millors bateries del nostre país. Ambdós formen part –entre d’altres projectes– del trio de Lluís Vidal i constitueixen una secció de ritme amb una gran complicitat i moltes hores de treball a l’esquena. Són, sens dubte, els acompanyants ideals per a una de les pianistes amb més projecció del jazz actual, i l’ambient respectuós i proper de La Traska ens ajudarà a descobrir el perquè de tants elogis.

Toti Soler a la Traska

El proper 15 d’abril podrem sentir al Toti Soler en el format íntim i familiar de La Traska Truska. Serà, sense cap mena de dubte, un privilegi més de la cuidada programació de ContraBaix en aquest carismàtic local de Molins de Rei.

Pensar en aquest concert m’anima a remuntar el llarg recorregut d’una carrera exemplar. Per molt que el Toti estigui de fa anys resseguint altres camins, no puc evitar de recordar els decisius passos de joventut amb Els Xerracs (1965), Brenner’s Folk (1966) i sobretot l’etapa post-Picnic (1967), amb la cançó Petita festa (1968) i la formació l’any 1969 del grup OM (amb Jordi Sabatés i Doro Montaberry, també ex-Picnics). La col·laboració del grup amb Pau Riba, primer en la cançó Al matí just a trenc d’alba inclosa en el disc E.P. Miniatura (1969) i tot seguit en el recordat Diòptria (1970), va ser decisiva per a l’èxit d’un dels millors àlbums de la cançó en català. El mateix any sortia el single Hi ha gent/Em dius que el nostre amor, a nom de Jordi Soler, mentre es cuinava el primer disc propi d’OM.

Tinc gravada a la memòria una imatge dels OM, amb el Juli Llorens en primer terme tocant el curiós saxo sopranino i el flugelhon; era al teatre de la Peni de Molins de Rei, potser a finals del 1971 o primers del 1972, poc després de la sortida del seu disc. Malgrat el temps que ha passat, el disc d’OM aguanta molt bé el pas dels anys i recordo (una mica vagament, clar) un directe impactant. El jazz elèctric, amb Miles Davis i la guitarra de John McLaughlin de referència, eren la inspiració del Toti en aquells moments i el grup es movia en aquest terreny amb personalitat pròpia i músics de molt talent. Tinc també un altre record entre l’escàs públic d’un bolo a La Floresta, en el jardí d’una antiga casa d’estiueig; en aquella ocasió, uns OM en final d’etapa amb el Toti, el Manolo Elies, el Peter Hodkinson i el trompetista i il·lustrador Carlos Avallone, feien intenses improvisacions en l’ona jazz-rock, abans que en diguéssim “Ona Laietana”. Mai reivindicarem prou els grups i intèrprets que van aguantar la davallada de la música progressiva i van fer de pont, en un panorama musical i social força desolador, fins l’arribada de l’època Zeleste.
Són anys inquiets amb el guitarrista multiplicant-se en diverses direccions: amb el Quico Pi de la Serra (encara elèctric a Triat i garbellat, 1971), amb Pau Riba de nou (Jo, la dona i el gripau, també el 1971) i naturalment amb l’àlbum propi Liebeslied (1972), aplegant els sentiments de tota una generació i reivindicant, com qui no vol, la seva fràgil i carismàtica veu i insinuant el camí de retorn als orígens acústics, que han significat la seva maduresa musical i personal. Va ser una època curta i intensa a la que seguirien una renovada i exemplar carrera personal i un munt de col·laboracions, d’entre les quals destaca la llarga fidelitat a l’Ovidi i la magnífica obra compartida des de l’any 1973 (A Alcoi, A l’Olimpia, Salvat Papapasseit, De manars i garrotades, Bon vent i barca nova, Coral romput, etc…; totes les produccions del cantant fins a la seva mort l’any 1995).

En el disc de Jordi Sabatés i Toti Soler, Quatre gats (1973), el guitarrista mostra el retrobament amb el so acústic i l’interès pel flamenc que el va portar a estudiar amb Diego del Gastor, a Morón de la Fontera. El gat blanc, també del 1973, marcava el nou rumb amb temes emblemàtics –Sardana flamenca i Sevilla– en línia amb la renovació del flamenc que corria pel sud de la península. També hi trobem un record per al bluesman Taj Mahal –un dels mestres amb qui, segons la llegenda, en Toti va compartir aventures i escenari en la Barcelona del canvi de dècada (60-70)–. El Gat blanc es va convertir, sense cap mena de dubte en la clau de volta de tota una època.

A partir d’aquí segueix una obra pròpia que insisteix en depurar les sinergies entre la Mediterrània, el flamenc, el jazz i la música clàssica i popular en una direcció cada cop més personal (Cant monjo, Desdesig, Laia, Lonely Fire, Epigrama, Supernova, etc.). No hi faltaran noves col·laboracions puntuals amb vells coneguts com ara Jordi Sabatés (Ocells del més enllà, 1974 i Tot l’enyor de demà, 1976), Pi de la Serra (No és possible el que visc, 1974), la Rondalla de la Costa (Records de València, 1975) o Pau Riba (Amarga crisi, 1981), i també nous horitzons que el porten a treballar amb Ester Formosa o Cinta Masip i a sortir a Europa, per tocar per a Ugo Tognazzi (Banda sonora de I viaggiatori dela sera, 1980) o amb Leo Ferré (Ludwid – L’imaginaire – Le bateau ivre, 1982). Amb la mort de l’Ovidi l’any 1995, el Toti queda com a més que merescut dipositari d’una de les relacions més significatives de la cançó. Un patrimoni  que es reivindica en homenatges com ara M’aclame a tu o 10 catalans i un rus (la llista de poetes que va cantar l’Ovidi), ambdós amb Ester Formosa.

L’any 2004, amb motiu d’un curiós concert semi-privat a Molins de Rei (amb Ester Formosa), vaig trobar un Toti poc receptiu al meu entusiasme pels seus anys més “progressius”. Sempre amablement, em va recordar que ell no havia canviat sobtadament la guitarra elèctrica per la acústica, com jo erròniament suggeria, sinó que era un guitarrista de formació clàssica que en tot cas havia retrobat i ampliat els seus orígens. Toti Soler, com altres companys de generació, han fresat un camí propi a prova de modes i audiències.

Complementari al seu treball instrumental a la guitarra, el Toti sempre ha deixat detalls cantats, cançons delicades, segones veus i perles com ara el citat Liebeslied, o la deliciosa L’amo de son canta en gall, peça popular que apareix a Epigrama (1985) i que combina aires flamencs, àrabs i tradicionals de les illes. Els anys 2000 i 2004 recupera algunes d’aquestes cançons que enregistra de nou per als àlbums Cançons i Guitarra i cançons; en Toti fa un estil propi de les limitacions de la seva veu i clàssics com ara Petita Festa, A voltes en el cor, Amiga callada o Em dius que el nostre amor, reneixen amb delicada tendresa al costat de peces de nova factura. A Tres vides (2010) es recopilen els discs Vita nuova, Vida secreta i Vida més alta. Fet i fet, seran fins al moment més de 25 discos propis plens de troballes i sempre a punt per a ser re-descoberts.

Sergi Pàmies en un article a La Vanguardia (que podeu trobar entre el recull de premsa del web http://www.totisoler.com/) elogiava com a “familiar” l’actitud del músic i la seva discreta però continuada presència personal i musical al llarg dels 45 anys de carrera; la música i els poetes del país tenen en Toti Soler un dels seus més grans intèrprets.
Tant en el seu darrer disc, Raó de viure (2011), com en la celebrada col·laboració amb Sílvia Pérez Cruz o en l’espectacle Guitarra Catalana (que sentirem a La Traska) el Toti, com els grans pintors, destil·la i sintetitza fantàsticament bé tota la bellesa del seu món i del seu saber.

Josep Bergadà