El disc perdut: Odyssey, de Terje Rypdal

Terje Rypdal és un guitarrista nòrdic –concretament noruec– amb una llarga trajectòria i un so i un estil molt característics. Als 5 anys estudiava piano i seguiria també amb la trompeta, la flauta i el saxo. Als 16 ja s’havia decidit per la guitarra i amb el seu primer grup –The Vanguards– feia versions dels Shadows; progressivament s’imposarien les influències de Jeff Beck i Jimi Hendrix en un entorn rock que, a finals dels anys 60, va anar reconduint cap al jazz.

Va fer el seu estil conjugant essències de blues amb la guia de Charlie Christian i Wes Montgomery, el pedal wha wha i la psicodèlia amb estructures free. Eren moments de canvi i Terje Rypdal va estudiar i treballar amb George Russell (participa en alguns dels seus discos de finals dels 60 com ara Electronic Sonata for Souls Loved by Nature, de 1968) i amb el compositor contemporani Krzyzstof Penderecki; es va donar a conèixer internacionalment a Alemanya, en el prestigiós festival de Baden Baden de l’any 1969. Del 1969 fins al 1972 va formar part dels grups de Jan Garbareck o de George Russell i també va acompanyar la cantant Karin Krog; l’any 1971 va treure el seu primer disc propi, Terje Rypdal, tot i que als anys 1967 i 1968 havia editat Get Dreamy i Bleak House amb els seus primers grups.
Al llarg dels anys 70 consolidarà la seva personalitat múltiple, una pluralitat estilística en la que alternarà l’obra de composició amb enregistraments com ara Whenever I Seem to be Far Away (1974), aquest Odyssey (1975) que us volem comentar especialment, After the Rain (1976), Waves (1978) o Rypdal/Vitous/DeJohnette (1979). Són obres en trio, en quartet, amb orquestra o com a solista en uns anys d’intensa presència en festivals i participació també en obres alienes tan diverses com Actions de Krzystof Penderecki / Don Cherry & The New Eternal Rhythm Orchestra (1971, i amb el Rypdal més free),  Morning Glory, al costat de John Surman, Malcom Griffiths o John Marshall (1973), o també a The Hapless Child amb Michael Mantler, Carla Bley, Robert Wyatt, Jack Dejohnette i Steve Swallow (1976).
L’estreta relació que mantindrà amb la discogràfica ECM li permetrà aquesta convivència i de fet, Terje Rypdal serà un dels seus músics més representatius. La filosofia de la discogràfica, amb el seu perfeccionisme i l’enaltiment de la bellesa del silenci, quadra perfectament amb l’estil net i les cuidades orquestracions del guitarrista (que en algunes etapes ha vorejat també els terrenys híbrids de la New Age). Terje Rypdal té en Nils Petter Molvaer un seguidor facilment identificable i, segons la revista Guitar Player, és un dels guitarristes més personals i més fàcils de reconèixer. Pertany a una generació d’excel·lents músics que van consolidar una escena europea de gran qualitat, totalment exportable i competitiva al costat de les estrelles americanes que en els mateixos anys es deixaven estimar pel receptiu públic del vell continent. Guitarristes com John McLaughlin, Philip Caterine i el mateix Rypdal, violinistes com Jean Luc Ponty, Zbigniew Seifert o Michel Urbaniak, saxofonistes com Jan Garbarek, John Surman o Michel Portal, desperten l’admiració d’aficionats de tot el món fent una música amb segell propi, que ha sigut capaç d’integrar el patrimoni comú de la música europea, les diverses avantguardes i les influències evidents del jazz i la música negra.

Odisey
I tornem al disc Odyssey –no del tot perdut, però si camuflat entre la llarga discografia de Terje Rypdal– i al qual, la reedició en CD li ha fet una estranya mala passada. La reducció d’un doble LP a la capacitat d’un CD senzill semblen justificar, inexplicablement, l’exclusió de la peça “Rolling Stone”, la més llarga i amb mesurades insinuacions rock, però també una de les més valorades del disc original i que ara els oients, lamentablement, no podran escoltar.

Odyssey, ECM 1975Les excel·lents fotos de coberta de Giuseppe Pino mostren els musics a la furgoneta, seguint una iconografia clàssica de rock i carretera, tot i que el disc fa honor a pressupostos molt més ambiciosos. La participació dels músics és essencial i Torbjorn Sunde al trombó, Brynjulf Blix a l’orgue, Sveinung Hovensjo al baix elèctric i Svein Christiansen a la bateria omplen de manera brillant uns paisatges tant aviat lírics i amb tocs èpics, com torturats i inquietants. Odyssey sap mantenir-se en aquest entorn múltiple de jazz-rock que no renuncia a les referències clàssiques ni a la influència de la psicodèlia o de la música electrònica; els llargs desenvolupaments instrumentals de peces com “Midnite”, “Adagio” o la citada “Rolling Stone” reconcilien sense problemes a Malher, Terry Riley o Miles Davis amb Pink Floyd, Jimi Hendrix o la mística de Popol Vuh.

Il·lustració J. Bergadà, 1978

Il·lustració de Terje Rypdal a càrrec de J. Bergadà, 1978

Aquest disc –que és també el nom del grup– representa la porta per la qual Terje Rypdal es va colar en el mercat internacional; hi són presents la calma i la moderació (“Better off without you”), l’originalitat del llenguatge i una instrumentació rica en detalls i textures (l’extraordinària progressió de “Over Birkerot”). Potser sigui una apreciació personal, però crec que la música de Terje Rypdal és especialment descriptiva dels trets paisatgístics del nord d’Europa. Les seves notes saturades i dilatades fins a l’infinit (“Darkness falls”), planen sobre els fons ambientals dels teclats electrònics; reverbs i vibratos semblen recórrer espais molt grans i oberts i remarquen encara més una sensació general de fredor, de blanc pur, de boires i distancia només trencada pels aguts de la guitarra del líder (“Fare well”).

En aquells moments, Terje Rypdal tenia millors crítiques a Rock & Folk que a Jazz Magazine, per citar exemples de revistes que en els anys 70 arribaven als quioscos de Barcelona. Així doncs, no resulta estrany que Odyssey fes forat entre les preferències d’un públic molt divers; el “mercat” jove europeu tenia aleshores una actitud molt oberta i el jazz, el rock o la música contemporània eren veïns ben avinguts.

Estem davant d’una música per a gaudir en silenci, per a descobrir detalls i deixar-se portar per sentiments interioritzats. Potser sigui una bona ocasió per a recuperar hàbits d’escolta més reflexius, per aillar la música de la hiperactivitat de l’entorn i valorar així cada nota, cada so i les intencions que hi ha al darrera.

Josep Bergadà

Tots els comentaris en aquest blog seran moderats i seran directament publicats en el cas que l’administrador de continguts els consideri adequats. Gràcies per la teva participació.

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s