Downbeat, recorda el centenari del naixement de Gil Evans

“Gil Evans was a musical alchemist…” així comença l’article Gil Evans, forever cool que la revista Downbeat dedica al genial pianista i arranjador. Aquest 2012 recordarem el centenari del seu naixement i sovintejaran les publicacions i els comentaris; sortosament, en aquest cas no hem de reivindicar un músic oblidat, perquè Gil Evans és molt present en les preferències de les successives generacions de músics i aficionats al jazz. Per anys que passin, l’ofici d’arranjador té el nom propi de Gil Evans, és el professional més recordat, sobretot pel seu treball al costat de Miles Davis.

Va néixer a Toronto (Canadà) el 13 de maig de 1912 però va passar la seva joventut a California; l’any 1946 es va traslladar a Nova York on va viure l’estima incondicional de grans músics, sempre disposats a col·laborar amb el mestre, atrets per les textures i la innovació de les seves orquestracions. L’obra de Gil Evans és tot un món farcit de detalls personals que van des de la tria dels instruments a la seva disposició en l’espai sonor; fa un ús sorprenent de l’orquestra, del paper del trombó baix i de la tuba, del corn anglès, dels saxos i les flautes i la seva especial relació amb la guitarra elèctrica l’ha portat també a col·laborar amb excel·lents especialistes i fins i tot a projectar una trobada amb Jimi Hendrix, frustrada per la mort del guitarrista. Gil Evans va saber acollir en la seva música el millor del bebop, del cool, del jazz modal, del jazz rock o de les propostes funk i de les textures electròniques més recents. Però la seva actitud discreta i el paper de segona fila reservat tradicionalment als arranjadors, pot fer opaca una carrera que recorre de manera exemplar més de 40 anys de la història del jazz. Parlem dels moments cabdals que van des dels primers anys 40, fins a l’any 1987, moment de la seva mort.

De l’any 1941 al 1946, Gil Evans va treballar per a l’orquestra de Claude Thornhill i en un comentari citat per Joachim E. Berendt al seu llibre “El Jazz”, es diu: “era quasi com si conduís el so de la banda a la inactivitat, al silenci. Tot es movia a una velocitat mínima i es feia com en veu baixa, per crear un so propi”. I aquesta sensació insòlita perdura en tota l’obra posterior; els silencis latents guarden mil detalls que, com en els antics revelats fotogràfics, van apareixent com sortits d’un miratge. Com certs sabors exòtics, que dificilment troben acollida en paladars novells, la música de Gil Evans necessita un coixí d’experiència, una certa predisposició per aproximar-se i veure més enllà de la melodia i les intervencions solistes. L’ordre que respira la seva música es basa en el domini dels colors, en l’equilibri i en l’esclat més lluminós. I no sembla fora de lloc parlar de la fresca bogeria d’alguns pintors impressionistes, de la inquietant tendresa de Ravel o Debussy, o del desplegament de sensacions que alguns vins amaguen fins que no troben el destinatari adequat.

Pocs com Gil Evans han creat amb l’espai sonor jazzístic com a eina; més enllà de les seves col·laboracions amb Miles Davis (els celebrats Out of Cool, Miles Ahead, Porgy and Bess o Sketches of Spain), trobem també un llistat –no molt nombrós per cert– d’obres pròpies com ara The Great Jazz Standars (1959), Out of the cool (1960), Blues in Orbit (1971), There Comes a Time (1975) o Bud and Bird (1986, premi Grammy 1989) que exemplifiquen la coherència estètica del seu treball. Si a més ens deixem subjugar per les imatges dels concerts disponibles en DVD, com el del Palazzo dei Congressi de Lugano, de l’any 1983, ja no podrem oblidar l’emotiva cerimònia, la hipnòtica concentració que músics com Billy Cobham, Mike Manieri, John Clark, Randy i Mike Brecker, Gil Goldstein, Lew Soloff o Howard Johnson dediquen al líder. Amb la seva figura eixuta, els seus cabells blancs i els gestos fràgils, Gil Evans toca el piano i condueix entre cotons un concert que resulta un regal per a l’oïda i per a la vista de l’espectador atent.

La revista Downbeat acaba el seu comentari tot dient “és fàcil imaginar com d’aquí a cent anys, i encara més enllà, els arranjadors seguiran estudiant la música de Gil Evans”, una frase que reproduïm i compartim amb total convenciment.

Jorge Rossy a la revista Downbeat

El darrer número de la revista de jazz Downbeat, la més influent dels Estats Units i que té una gran repercussió entre crítics i aficionats de tot el món, ha publicat un article dedicat a Jorge Rossy, el bateria i pianista català més internacional.

L’article, del periodista Ted Panken i amb el títol “Al servei de la cançó”, reconeix la gran vàlua del músic i sobretot en referència a la seva aportació al trio de Brad Mehldau. El motiu és l’edició del Box Set recopilatori The Art of the Trio: Recordings, 1996-2001, on Jorge Rossy a la bateria i Larry Granadier al contrabaix acompanyen el pianista en alguns dels seus treballs més celebrats. De fet aquest trio, del qual Rossy va formar part fins l’any 2003,
es considerat un dels exemples més reeixits del format de trio en el jazz modern.

L’article repassa el recorregut del músic, des dels seus inicis amb la trompeta, els seus estudis amb Guillermo Klein, els anys de sideman per a musics de pas a la ciutat Condal, o tocant la bateria amb Chano Dominguez, i fins el seu posterior i definitiu viatge a Nova York l’any 1988.
El pas pel Berklee College of Music va ampliar l’horitzó d’en Jorge Rossy; a Nova York es va concentrar sobretot en la bateria, tot i no abandonar mai aquest concepte “global” de servei a la cançó que li donava la seva experiència amb d’altres instruments. Va formar part d’una generació fantàstica de músics com ara Seamus Blake, Chris Cheek, Kurt Rosenwinkel o Mark Turner. Va créixer professionalment amb ells i va agafar experiència en els grups de Danilo Perez i Paquito de Ribera; amb ells va assimilar ritmes sud-americans i en va aportar de flamencs, treballats al costat de Chano Dominguez .

Segons el mateix Rossy, “No tinc una perspectiva de bateria. De fet, considero que la meva força – i debilitat– a la bateria és justament que em concentro poc en l’instrument i més en la música en general. Aquesta també és la meva força al piano – no tinc un vocabulari elaborat sinó que em guio per l’estímul del moment”.
Brad Mehldau reconeix que “aquesta raresa del bateria, el seu refinat sentit de l’harmonia i l’habilitat de moure’s entre compassos de 5/4 i 7/4, que es mantenen i floten simultàniament (…) va ampliar les meves línies i em va apartar de les concepcions musicals més familiars.”

L’article relata com després de deixar Mehldau, Jorge Rossy va retornar a Barcelona i es va concentrar en el piano i la composició; fruit d’això ha tret dos discs propis com a pianista (Wica i Iulianus Suite) i ha participat en el debut del seu fill (Introducing Fèlix Rossy) a part de donar classes i continuar amb la seva activitat d’acompanyant. Segons la revista, “la qualitat de Rossy es manté alta i sol·licitada” i en el passat 2011 ha girat per Europa amb Brad Meldhau i també amb Brian Blade o Carla Bley i Steve Swallow.
Rossy, tanca l’article de Downbeat afirmant: “Durant un temps, vaig pensar que la bateria em treia massa temps de piano, ara però, considero que és bo poder anar de l’un a l’altre. (…) El que importa és la cançó. L’instrument és irrellevant”.

Aquest comentari no fa més que avançar el molt que ens queda per gaudir de l’obra d’un músic inquiet i amb una visió molt particular del seu paper en el jazz; un paper que, tant la revista Downbeat com algunes de les grans figures actuals, valoren molt positivament.