Discos de vinil trobats

Si un per nostàlgia, per que mai es va decidir a desprendre d’ell o, potser, per tenir un bon nombre de vinils dels que té cura com un tresor, ha conservat el seu vell giradiscs, ara pot treure bon profit de la seva possessió. Si de tant en tant es fa una volta pel carrer Tallers i els seus voltants o s’anima a anar a una fira del disc de vinil, es donarà compte de les impagables possibilitats de delit i gaudiment que li pot proporcionar el seu vell reproductor. Donant una volta per aquestes disqueríes un pot trobar per 2 – 3 euros, i nous o gairebé nous els discs de les velles col·leccions de “La historia de música Rock” o “Los grandes del Jazz” que, si bé no aporten en general res nou, no em negaran que són més atractives que les edicions barates dels CD que tot just contenen informació i venen amb les caixes mig trencades.

També es poden encara trobar discs nous amb el tall a la funda que indica que al seu moment van ser retirats de la distribució i venuts com a saldos. Òbviament, la majoria a un no li interessen però no és difícil trobar algun que cridi l’atenció.

Després l’entusiasme que li va entrant quan apartat 4 o 5 discos a 2 euros, el porta a la secció de les reedicions en vinil i aquí és la perdició: aquells discs psicodèlics de les costes americanes, els “folkies” anglesos, els simfònic-progressius més rars, o les joies del jazz-rock de principis dels `70, belles reedicions en vinils de180 grams(mai havia prestat atenció al pes dels meus vells vinils, però es veu que es un factor de pes), discs que en el millor dels casos coneixia per referències en els llibres d’edició anglesa comprats fa anys, abans que Internet aparegués pel mig i tot – informació i música – fora gratis i accessible.

És clar que el preu ja no és el mateix, entre18 i 22euros i un es refreda, però després pensa en el bé que sonarà en l’equip de casa i si es fa la mitjana amb els de 2 euros surt a compte, no?

El cas és que hi ha una impressionant disponibilitat de reedicions de música en vinil, segells com els catalans “Guerssen Records” i “Wha Wha”, el rus “Lilith Records” o l’americà “Ryko analogue” per citar alguns, disposen d’amplis catàlegs de rareses a les quals cal acostar-se amb prudència i escollir bé segons el gust de cada un, però que al capdavall quedaran ben bonics donant un toc de distinció sobre d’un moble de l’Ikea.
I si no es disposa de tocadiscs no hi ha problema, a les botigues especialitzades de sempre dela plaça Universitat i Pelai tenen uns bonics giradiscos totalment rejovenits i que estan disposats a demostrar que el so del microsolc segueix sent insuperable i que això serveixi, a més, per reeducar les nostres orelles que ja s’havien acostumat primer al CD i després al mp3 d’auriculars, l’abús del qual ens portarà indefectiblement a l’audifon…

Manel Saumell

Anuncios

Il Gran Teatro Amaro. “Gira amarga” el 3 de juny a la Traska Truska de Molins de Rei

Il Gran Teatro Amaro és un grup de clara vocació transeuropea. Format inicialment a Alemanya a finals dels anys 80, fa 22 anys que es passeja per les rutes del vell continent i es mou creativament entre el llegat cultural dels diferents països i les circumstàncies comunes que han donat a Europa aquest caràcter tan particular. La música del grup ens porta la veu dels poetes crítics, les tonades cultes i populars que bressolen al seus habitants, els maleïts silencis de les guerres, el rebuig que sovint ens separa i també el tuf de les melodies nostàlgiques que traspassen fronteres i sembla que ens fan germans.

Il Gran Teatro Amaro al Hot Club d’Igualada, 2011.

Els 4 membres originals del grup venien de França, d’Holanda, d’Italia i del mateix país amfitrió, Alemanya. François Règis Cambuzat i Roberta Posamai eren la representació més mediterrània i partien d’una experiència after-punk anomenada The Kim Squad; Robert Van der Tol i Stefan Lienenkamper (posteriorment substituït per Frank van Berkel) representaven en el puzzle l’esperit de l’Europa del centre. Les composicions col·lectives o les múltiples combinacions creatives entre els diferents membres omplien el contingut dels dos primers discos. Tant Port-Famine (Recommanded Records, 1991) com Hôtel Brennessel (Recommanded Records, 1993) deixaven clara l’orientació del grup que, en les encertades paraules del “Capitan Lillo” al seu blog (http://capitanlillo.blogspot.com) “…és un grup d’una altra època, el somni d’una Europa idealitzada, culta, bohèmia, nostàlgica i avantguardista. Com si es tractés d’una barreja de la Penguin Cafe Orchestra amb Kurt Weill, Nick Cave i Pascal Comelade, el Gran Teatro Amaro ofereix la possibilitat d’evocar una Europa possible només en la imaginació. Una delicada meravella”.

El tercer disc, Piazza Orphelins (Recommanded Records, 1995), va ser editat a casa nostra pel segell de Barcelona G3G Records; el grup va fer arrels al nostre país i hi gira amb una certa regularitat. En aquell treball s’incorporaven aromes de l’altra riba de la Mediterrània i s’intuïa una més gran voluntat de comunicació, paral·lela segurament a la maduresa adquirida pel grup. També es mostrava de manera nítida la suma de les tres personalitats bàsiques del Gran Teatro Amaro: el caràcter combatiu i la intensitat dramàtica de la veu de François Regis Cambuzat (que posteriorment va abandonar el grup per posar en marxa el seu projecte l’Enfance Rouge); el carisma personal, la veu i l’acordió de profundes arrels populars de Roberta Possamai i, finalment, l’estil íntim i expressiu de Robert van Der Tol, clarament inspirat en la tradició de la cançó belga i francesa.

Si Piazza Orphelins feia un punt més assequible i extravertit el clima dens dels orígens, el següent, La vie en rouge (G3G Records, 2002), aprofundeix encara més en aquesta línia, tot i el caràcter frapant del poema de Boris Vian que li dóna nom. S’accentua un cert sentit “visual” que facilita la proximitat i la comunicació amb el públic i Il Gran Teatro Amaro es va guanyant als escenaris l’estatus de banda de culte. Roberta Posamai deixa també el grup i el projecte segueix al voltant de Robert van Der Tol amb un nombre canviant de músics, bàsicament holandesos, i el català Gat (una de les 3 G’s de G3G Records i amb llarga trajectòria en l’underground barceloní) que ja havia col·laborat en el darrer disc i en les gires posteriors. Il Gran Teatro Amaro segueix l’herència del moviment musical de compromís social dels anys 80 i 90 (conegut amb el nom de Rock in Opossition) per cantar les glòries i les vergonyes d’una Europa que no està pas en els seus millors moments; potser per això i per no perdre el sentit de l’humor, la gira d’aquest 2012 porta per nom “Gira Amarga”. En temps de grans muntatges escènics, Il Gran Teatro Amaro reivindica l’esperit de la caravana d’artistes, del cabaret bohemi que enamora en les distàncies curtes. La nova formació cuida especialment el format acústic en una xarxa de locals petits i mitjans, i recorre el territori amb èxit i molt bones crítiques. Si els temes més coneguts dels seus primers discos eren declaracions com “Preghiera d’Occidente” (una dramàtica “oració” amb la delicada veu de Roberta), l’ambient sòrdit de “Parco degli Aranci”,  o cançons com “Hótel Brennesel” i les seves tornades “Pas de riches dans le quartier, et pas de quartier pour les riches”, els nous himnes de la banda aporten tocs d’humor i frescura; així les més recents “Go Go”, “Ramsj”, “A strange machine”, “Je n’aime que moi” o “We don’t want to be sad”, faciliten la complicitat amb el públic sense que es perdi el contingut ni en el repertori hi faltin “càrregues de profunditat” com “La vie en rouge”.

Il Gran Teatro Amaro a La casa calba, 2011. Foto Santi Tormos

Il Gran Teatro Amaro a La Casa Calba. Foto Santi Tormos

El Gran Teatro Amaro s’ha de viure i escoltar amb atenció, el seu missatge i l’arsenal d’instruments que els músics s’intercanvien a l’escenari s’adiuen perfectament amb la volguda proximitat, la sinèrgia i l’atenció que es viu a la Traska Truska. Després de 22 anys de coherència i d’un lapsus de 10 anys des del seu darrer treball enregistrat, presenten ara un nou disc per a seguir qüestionant i vivint l’Europa i el món que ens envolta.

T’agradarà haber-hi estat… serà un concert entranyable, de complicitat i sensibilitats compartides; com la banda sonora d’un món proper que integra les diversitats que conviuen en el vell continent.

Josep Bergadà

L’estiu és un festival!

Arriben les primeres calors i apareixen els festivals de jazz. La revista Downbeat en cita quasi 140 –els més importants– repartits per tot el món: 65 són als EEUU, 16 al Canadà, 47 a Europa i 11 en llocs més o menys remots com ara Nepal, Brasil, Austràlia, etc…. Per poc que mirem el nostre entorn, veurem que no és un llistat exhaustiu; enfocant més d’aprop i segons el web http://jazzfests.net/ al llarg de l’any hi ha més de 400 festivals de jazz només al continent europeu i una bona part es celebren en temporada d’estiu.

El ranking assenyala clarament on el jazz ha fet més forat: del total anual europeu, 104 festivals són a França, 96 a Alemanya, 58 a Anglaterra, 42 a Holanda, 38 a Italià, 30 a Noruega, 29 a Suïssa, 23 a Finlàndia, 21 a Suècia i Espanya, i així progressivament fins arribar als 2 de Turquia o al Triumph of Jazz de Moscú, l’únic festival que, segons el citat web, se celebra a Rússia. Sigui com sigui, els bons aficionats faran bé d’estar alerta de les possibles coincidències amb les estades o recorreguts de vacances, i deixar-se temptar per la llarga i espectacular llista de músics que a l’estiu fan el seu particular agost. Els festivals, sobretot a través dels webs propis,  informen de la programació i ofereixen tota mena de facilitats per adquirir entrades, allotjaments, informació i promoció de la zona, etc…

Jazz Magazine, octubre de 1975

Jazz Magazine núm 237, octubre 1975

El cert és que una part important de la difusió del jazz (i d’altres tipus de música) es fa a través de festivals, molts dels quals tenen una llarga tradició i un prestigi inqüestionable que atrau milers d’aficionats i obté un ressò que depassa l’àmbit estricte dels medis especialitzats. És innegable que la relació festival-estiu neix en la majoria de cassos lligada a la promoció turística d’una determinada ciutat o àrea geogràfica, però hi ha també altres motivacions, com les que busquen un objectiu social de difusió per a nous públics, amb el jazz com a bandera de participació i redistribució de la cultura, amb concerts al carrer, tallers i actes paral·lels, etc… Alguns dels festivals que a l’origen (sobretot en els anys 70 i amb l’Umbria Jazz, a Itàlia, com a exemple més clar) eren iniciatives entusiastes i socialitzadores dels governs municipals o regionals, s’han reconduït cap a objectius més pragmàtics i gestions més professionalitzades que, en alguns cassos ha significat la pèrdua de part de la seva singularitat.

Sembla que entre els festivals d’estiu europeus encara en actiu, el més veterà –des de 1948– és La Grande Parade du Jazz de Niça, a la Costa Blava francesa; impulsat originalment per Hugues Pannasié, un dels crítics francesos més coneguts, sobretot per la seva visió “integrista” del jazz més clàssic, el festival s’ha anat obrint amb els anys a propostes menys conservadores. Alguns dels més prestigiosos que encara mantenen programació serien el d’Antibes-Juan les Pins, a França (des de 1960); el de Montreux, a Suïssa (des de 1967); el de Moers a Alemanya (des de 1971); l’Umbria Jazz, a Itàlia (des de 1973); el de Wilisau, també a Suïssa (des de 1975) o el North Sea Festival de Rotterdamm, a Holanda, (des de 1976). A Espanya rivalitzen en anys, figures i projecció mediàtica el Jazzaldia de San Sebastian, que ja va per l’edició 47, o el de Vitoria Gasteiz que celebra aquest any la 35a edició.

No hi ha dubte que la programació d’aquests festivals fa frissar a qualsevol aficionat al jazz; representa un testimoni impagable de grups i músiques irrepetibles, d’estils i de modes successives i de com Europa ha gaudit sempre de la presència dels músics més creatius i coneguts. I aquesta reiterada presència està documentada en discos o filmacions de “capçalera”; tothom tindrà les seves preferències, però recordem molt especialment la veu del presentador del festival d’Antibes-Juan les Pins, André Francis, donant pas al grup de Miles Davis (Miles Davis Quintet in Europe, Embasy/CBS. 1963) i fent esment dels aleshores 17 anys de Tony Williams; o la del trio de Bill Evans, amb Marty Morel i Eddy Gomez al Festival de Montreux del 1970, editat per CTI; o també l’únic enregistrament en directe que existeix d’A love Supreme, de John Coltrane, de nou a Antibes-Juan les Pins l’any 1965, editat per Impulse (DeLuxe Edition, 2002) en una reedició ampliada del disc original en la que, de nou André Francis, demana comprensió als assistents que reclamen el retorn del músic a l’escenari, després de la intensa (però relativament curta) interpretació de la suite sencera. I podríem parlar d’altres excel·lents testimonis d’àudio i vídeo enregistrats també a Montreux, a Willisau, a Moers, al North Sea Festival, o a l’Umbria Jazz entre d’altres. La complicitat d’emissores de ràdio i cadenes de televisió, ha fet possible l’edició posterior d’aquests concerts per a gaudi de tots els qui no vam tenir la sort de ser-hi en directe.

Però la història continua més viva que mai i els festivals llancen els seus arguments musicals. Pel que fa a la programació, els grans promotors presenten arreu les seves figures i aquest any trobarem Sonny Rollins a Antibes, a Vitoria Gasteiz, i a Umbria Jazz; el mateix passa amb Esperanza Spaulding, Wayne Shorter, Chic Corea, Pat Metheny, Ahmad Jamal, Boby McFerrin, Joe Lovano/Dave Douglas, el popular Trombone Shorty i la revelació omnipresent: Ambrose Akinmusire… tots repeteixen abastament en festivals d’ambdós costats de l’Atlàntic. Hi ha també festivals que programen figures mainstream com ara Van Morrison, Madelyne Peyroux, Melody Gardot, Tony Bennet, Diana Krall o Nora Jones, que actuen de reclam per a públics majoritaris i fan més populars i rendibles els esdeveniments, tot i el seu relatiu interès en termes estrictament jazzístics. En certàmens més singulars –com l’exemple de Moers a Alemanya–, trobarem alguns músics històrics no tan habituals en els circuits (Carla Bley, Gunter Hampel, Roswel Rudd, Mc Coy Tyner); Umbria Jazz, a Itàlia, és l’únic a programar la Gil Evans Centennial Orquestra, que celebrarà enguany el centenari del naixement del recordat arranjador i pianista. També hi ha en ruta formacions dobles (Joshua Redman & Bad Plus o McCoy Tyner amb Ravi Coltrane), i en la majoria de festivals, la “lletra menuda” i fora d’horaris prime time, ens presenta de manera força més discreta –i per a qui sàpiga llegir entre línies– els músics locals i la progressiva consolidació de les figures del futur.

És evident que el prestigi dels músics americans va per davant entre la majoria de caps de cartell que ja hem citat, i entre els músics europeus destaquen les figures consagrades de Michel Portal, Eddy Louis, Richard Galliano, Philipp Catherine, Enrico Rava, Paolo Fresu, Michel Legrad, Tomasz Stanko, etc… amb una participació quasi testimonial del músics del nostre país, que es limita practicament a la presència d’Agustí Fernandez (amb Peter Evans) a Noruega, Raynald Colom o Giulia Valle Quintet a Jazz à Vienne (França), la Barcelona Jazz Orq. amb el cantant Kurt Elling a Marciac (França), Javier Colina amb el trio de Ramon Valle al North Sea Jazz (Holanda), Chano Domínguez a Suissa o Dorantes (amb Renaud-Garcia Fons) a Montreal, Canadà; un balanç força pobre per a les expectatives del nostre col·lectiu de músics i promotors.

Aprofitar la proximitat d’algun dels festivals pot significar un al·licient afegit a les vacances. Per a qui no es desplaci gaire lluny, publicacions com ara la revista Jaç detallen la informació més propera… Els més destacats de l’estiu a casa nostra? doncs la Mostra de Jazz de Tortosa (del 2 al 7 de juliol), el Vijazz a Vilafranca del Penedès (del 5 al 8 de juliol) o el Festival de Jazz d’Arenys de Mar (del 2o de juliol al 24 d’agost), a més dels músics més o menys relacionats amb el jazz, inclosos per exemple al Festival Cruilla de Cultures (6 i 7 de juliol i amb la presència d’un Dr. John en plena forma per exemple), o en els grans festivals d’estiu de la costa (George Benson, Tony Bennett o Madeleine Peyroux a Cap Roig) o en la programació, en aquests moments encara per determinar, del Grec 2012, a la ciutat de Barcelona, del Festival de la Portaferrada a Sant Feliu de Guixols o del festival de Cadaqués… per citarne alguns, i sense ànim de fer un llistat exhaustiu.