JAZZ DE MARCA (2ª part)

Consolidada la importància i el paper revulsiu de les petites companyies independents en l’evolució del jazz als primers anys 60, seguim amb el repàs de les que han deixat una petjada més significativa. Arribats en aquest punt és just fer esment d’Impulse Records, que com ja vàrem comentar no era exactament una discogràfica independent, sinó una filial d’ABC Paramount amb un funcionament, això sí, una mica “particular” dins de la gran companyia. És cert que el suport de la casa mare li va significar un clar avantatge respecte de les realment independents, però no és menys cert que va aportar estratègies innovadores claríssimes i una actitud i coherència artístiques que van influir notablement en la creació i difusió de la nova música.

Ja des dels seus inicis l’any 1961, Impulse va comptar amb èxits que li van permetre avançar sense restriccions. Productors com Creed Taylor, Bob Thiele o Ed Michel, van situar i mantenir la marca en el centre de totes les mirades. Taylor és qui va assenyalar el camí i va donar als discs i a la marca Impulse la imatge innovadora que els havia de diferenciar; ell va contractar i produir el primer disc de John Coltrane, encara que musicalment van ser Bob Thiele i Ed Michael els qui la van consolidar. Mantenint l’equilibri entre tradició i avantguarda i combinant productes “difícils” amb edicions més populars, el segell va gaudir de bona salut fins a finals dels anys 70. Tenir en catàleg a Archie Shepp, John Coltrane, o Albert Ayler al costat de Louis Armstrong, Benny Carter o Coleman Hawkins n’assegurava la viabilitat comercial, tot i que les vendes més significatives sempre van estar del costat de l’avantguarda.

El músic clau d’aquesta història és John Coltrane; és ell qui decanta el sentit de la petjada d’Impulse al cobrir tota l’etapa de maduresa del gran saxofonista. La fe i el convenciment de Coltrane en la nova música el va portar a una progressió sense límits deixant per al futur perles com ara Africa Brass, Crescent, A Love Supreme, Live at Village Vanguard, Ascension, etc… sense oblidar altres enregistraments seus molt populars com Ballads o els discos amb Duke Ellington o Jhonny Hartman.

Malgrat la mort prematura de l’artista l’any 1967, Impulse va seguir publicant, d’acord amb la seva vídua i pianista Alice Coltrane, gran quantitat de sessions inèdites així com els discs dels joves que el saxofonista havia recomanat amb insistència a Bob Thiele. Archie Shepp, Pharoah Sanders, Gato Barbieri, Alice Coltrane, Albert Ayler i músics ja coneguts com Sun Ra, Charly Mingus, Max Roach, Sonny Rollins, Ornette Coleman o Keith Jarret van mantenir el nivell avantguardista mentre Chico Hamilton o Gabor Szabo produien un jazz més comercial amb bons nivells de vendes. L’any 1969 Bob Thiele deixa Impulse i Ed Michael, Steve Baker i Esmond Edwards seran els substituts successius fins l’any 1977 en que es clou l’etapa gloriosa de la discogràfica.

La disponibilitat habitual del seu catàleg i la perdurable ombra de Coltrane, han ajudat a forjar la llegenda; la seva influència ha anat creixent entre les noves generacions i les vendes, a la llarga, han superat amb escreix les expectatives per a qualsevol disc de jazz.

Però el camí fet per Impulse, planer malgrat algunes dificultats, te poc en comú amb les sinuoses experiències d’altres discogràfiques del moment.

 

Bernard Stollman va fundar ESP-Disk l’any 1966 i la primera referència ja és tota una declaració d’intencions: un disc col·lectiu de texts i poemes en esperanto al que seguiran els primers discs d’alguns dels músics “protegits” de Coltrane. Així Pharaoh Sanders, Albert Ayler, Marion Brown, Gato Barbieri o Frank Wright tindran per fi l’oportunitat d’enregistrar la seva propia música compartint discogràfica amb Sun Ra, Paul Bley, Steve Lacy o Ornette Coleman que participaven també en aquesta aventura que no va durar més de tres anys.

ESP-Disk partia d’un plantejament artístic avantguardista a més d’una actitud i un compromís amb els músics molt més radical. Els mateixos músics proposaven i dirigien les seves gravacions, decidien les portades, etc… la companyia editava i distribuïa sense tenir els artistes lligats amb contractes temporals restrictius que els impedissin aprofitar possibles oportunitats, més lucratives i amb més futur, amb les grans companyies del mercat.

Sense un criteri estètic unitari, l’austeritat podria ser la característica més comú d’ESP. Les sessions es feien entre músics amics i vinculats amb l’esperit del segell i el grafisme es resolia de la mateixa manera; la disparitat que en resulta és un dels atractius finals de la col·lecció. L’esperit minoritari i poc comercial dels seus responsables va facilitar-ne el pirateig i un cert descontrol en les edicions, així el paper cabdal d’ESP va passar desapercebut en el jazz de finals dels 60. Gràcies a una bona distribució, a Europa no ha estat mai gaire difícil trobar els Heliocentric Worlds de Sun Ra, els discs en quintet de Pharaoah Sanders o Paul Bley, l’Esperits Rejoice o el col·lectiu New York Eye and Ear Control d’Albert Ayler per citar-ne algunes de les referències mítiques. Les seves portades d’impactants traços ètnics, grafismes inquietants o fotos en blanc i negre, diuen molt de la música que amaguen, de la mística de la radicalitat, de l’impuls per seguir un camí que pocs han estat capaços de continuar.

 

Una part de l’esperit Impulse seguirà a Flying Dutchman, el segell creat l’any 1969 per Bob Thiele. Thiele s’emportarà d’Impulse alguns dels músics amb els qui havia estat treballant i també una part de la radicalitat que la discogràfica representava. Gato Barbieri, Leon Thomas, Lonnie Liston Smith o Gil Scott Heron seran, entre d’altres, els encarregats de situar la nova marca en el primer nivell jazzístic i mantenir la flama de l’avantguarda, lentament en retrocés als Estats Units en els anys 70. Gil Scott Heron era en realitat un poeta que seguia la línia de crítica social que podem trobar en alguns discs Impulse d’Archie Sheep (Fire Music, Attica Blues, etc…) o també en el disc ESP del New York Art Quartet (Black Dada Nihilismus recitat per Le Roi Jones). A caball entre el jazz, el soul i la denúncia, les cançons i els recitats de Scott Heron s’ocupaven de recordar l’apartehid a Sudàfrica i la realitat del poble negre amb títols tant evidents com Revolution Will Not Be Televised, The prisioner, The get out of the getto blues, etc…

Lonnie Liston Smith, pianista que havia treballat al costat de Pharaoah Sanders, publicarà a Flying Dutchman 4 discs amb climes místics en la línia d’Alice Coltrane o del mateix Sanders sense arribar però a la intensitat i credibilitat dels mestres. Leon Thomas havia destacat també en discs de Sanders, especialment en el tema clàssic The Creator Has a Master Plan del disc Kharma. La seva innovadora manera de cantar, qualificada de “tirolesa”, utilitzava en realitat efectes vocals i sonoritats percussives en el propi cos que Thomas havia conegut en els seus viatges a Àfrica. Els discs del cantant a Flying Dutchman consolidaran la seva carrera amb un estil de soul-jazz dens i suggerent. Gato Barbieri per la seva part, continuarà el que havia iniciat a ESP i Impulse, amb la ràbia i la intensitat heretada de Coltrane i fent de catalitzador dels sons i la realitat de l’Amèrica llatina. Lentament, el projecte Flying Dutchman anirà perdent presencia però Bob Thiele ressorgirà periòdicament amb altres projectes discogràfics, però ja sense la transcendència anterior.

En parlar anteriorment d’Impulse hem citat Cred Taylor com a productor inicial i cabdal de la marca. Taylor abandona Impulse l’any 1961 per anar a “modernitzar” la ja clàssica discogràfica Verve i produirà alguns dels discs més populars internacionalment de la música brasilenya. El 1962 el guitarrista americà Charly Byrd mostra el que ha conegut en una gira pel Brasil i dona el tret de sortida amb el disc Jazz Samba; Antonio Carlos Jobim, Joao i Astrud Gilberto juntament amb Stan Getz lliuraran també a Verve els grans clàssics del gènere i La chica de Ipanema recorrerà el món sencer. Creed Taylor seguirà treballant amb els músics més importants d’aquell país i algunes referències de Jobim o Wes Montgomery  a A&M records (Wawe o A day in the life respectivament) ens donen ja pistes sobre el so que Taylor persegueix i que desenvoluparà definitivament en el seu propi segell CTI (Cree Taylor Inc.) creat l’any 1970.

CTI ens mostra segurament el jazz més popular dels anys 70. Algunes de les seves referències són els millors exemples d’una dècada que, lluny d’aventures radicals anteriors, sofistica paulatinament les propostes. Mentre els músics free es troben atrapats en un carreró solitari i quasi sense sortida, la música i les portades CTI ens mostren la nova direcció: fotografies de Pete Turner amb paisatges idíl·lics, animals salvatges o volums geomètrics amb impactants dominants de color i una sofisticació estètica que ens indica el camí d’una certa evasió social. Propostes més relaxants, sovint al servei de versions d’èxits pop o de música clàssica, en les quals l’arrel afroamericana queda reduïda a un fons tenyit de soul i funk i a les intervencions d’excel·lents músics que haurem de llegir entre línies i coixins de violins.

Billy Cobham o Jack DeJohnette a la bateria i Airto Moreira a la percussió, Ron Carter i Stanley Clarke al baix, Hubert Laws a la Flauta, Joe Farrell al saxo, Freddie Hubbart a la trompeta i sobretot el piano elèctric de Herbie Hancock, Cedar Walton o Bobby James són la base d’el nou jazz amb un so més espaiós, inflat de ressonàncies i creuat, a més, per les elegants guitarres de George Benson, John Tropea o Jay Berliner i els arranjaments d’Eumir Deodato o Don Sebesky.

CTI neix amb voluntat comercial i arribarà al gran públic amb discs com Breezing de Geoge Benson o Prelude d’Eumir Deodato (amb la popular versió de Also Sprach Zarathustra), però no hem d’oblidar que també ens oferira grans obres com Red Clay de Freddy Hubbart, Stone Flower d’Antonio Carlos Jobim, Moon Germs de Joe Farrel i d’altres excel·lents discs signats per Ron Carter, Bill Evans, Milt Jackson, Airto Moreira, Milton Nascimento, etc….

 

El també citat projecte Impulse de la Liberation Music Orquestra, liderada per Charly Haden i amb arranjaments de Carla Bley, podria considerar-se germà d’un altre col·lectiu americà autogestionat que sota el nom de Jazz Composers Guild va donar continuïtat a una música d’inspiració intel·lectual i compromesa socialment que va sumar al jazz aires de Nino Rota, Kurt Weil, músiques d’arrel popular i sonoritats contemporànies o també rock experimental. Així, sota la marca JCOA, es van editar entre d’altres referències, For players only del violinista Leroy Jenkins, Relativity Suite de Don Cherry, l’excel·lent i multitudinària obra magna (3 Lp’s) de Carla Bley Escalator over de Hill i també el disc Comunications de la Jazz Composers Orquestra amb text de Paul Hines i música de Mike Mantler amb la participació de Cecil Taylor, Larry Coryel, Don Cherry, Pharaoah Sanders, Rosvell Rudd o Gato Barbieri, entre una llarga llista de músics habituals en els projectes de Carla Bley, Charly Haden o del mateix Mike Mantler.

Sigui sota la marca JCOA  o WATT (dirigida per Bley-Mantler), distribuides a Europa per ECM, aquest concepte orquestral tindrà una gran influència al vell continent on grups com Centipede o Arc de Keith Tippet, Globe Unity Orquestra, Mike Westbrock Big Band o la Vienna Art Orq, donaran una concepció autòctona del jazz orquestral en aquest costat de l’Atlàntic.

 

Si bé les propostes més recents mereixerien un anàlisi més adequat que aquesta sobrevolada historicista, no ens podem estar de citar l’entorn musical del local de la Knittin Factory de Nova York i la presència de músics com John Zorn, Mark Ribot, Bill Laswell, Dave Douglas, Bill Frisell, etc… que han exercit de catalitzadors d’un moviment a cavall del rock, del jazz i de les músiques més avanguardistes, representats per discogràfiques com Knitting Factory Rec, Tzadik, Instint, Celluloid, Axiom, etc… Seu seria en els nostres dies, l’exemple d’independència heretada del que hem citat fins al moment.

Si bé no han estat les úniques, les discogràfiques esmentades al llarg d’aquests articles són l’exemple del paper de les independents en el món del jazz: franctiradors en un mercat advers, visionaris i resistents (sovint fregant el romanticisme) en un entorn que ha acabat assimilant les seves utopies. Per als aficionats però, representen quasi sempre una garantia de bona música.

Europa no ha perdut pistonada en tots aquests anys i ha estat en moltes ocasions refugi de músics americans que no trobaven al seu país el respecte o les oportunitats que els oferien a França, Alemanya, Suècia o Dinamarca. La seva proximitat i exemple va dinamitzar enormement el jazz europeu que, finalment, ha trobat una manera pròpia d’entendre aquesta música i tot un circuit de festivals i discogràfiques de gran prestigi i difusió de les quals parlarem en un 3er capítol… (continuarà).

Josep Bergadà

Tots els comentaris en aquest blog seran moderats i seran directament publicats en el cas que l’administrador de continguts els consideri adequats. Gràcies per la teva participació.

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s