Jazz de marca (3a part) – Discogràfiques independents a Europa (anys 1960-80)

El jazz arriba ràpidament a Europa com a notícia exòtica ja a principis del segle XX. Els cabarets de París acullen espectacles amb la nova música i el mite es fa palpable amb l’arribada d’unitats de soldats americans amb bandes militars formades per directors i músics negres que causen aleshores un gran impacte. Músics com Ravel, Schömberg o Stravinsky se senten atrets pels nous ritmes i per l’arribada de les primeres partitures de ragtime o pel jazz simfònic de Paul Whiteman. França acabarà acollint Sidney Bechet, Kenny Clarke, Benny Bailey, Alan Silva, etc., mentre Mal Waldron, Jeanne Lee o Charlie Mariano s’instal•len a Alemanya, Don Cherry a Suècia i Stan Getz, Ed Thigpen, Kenny Drew o Dexter Gordon trien Copenhaguen com a nova residència, en un llarg etcètera que podria incloure les estades de Lou Bennet o Pony Poindexter en terres espanyoles els anys 60 i 70. La seva presència i la implicació en les escenes locals dinamitza l’interès pel jazz, creix el nombre de músics, crítics i estudiosos, i el jazz adquireix un toc d’intel•lectualitat.

El jazz arriba per quedar-se i germinar en un futur jazz europeu que aportarà novetats com Django Reinhart i el jazz manouche, l’agermanament amb el flamenc i les músiques ètniques avant la lettre (música africana, de l’Índia o les Antilles, via excolònies) o la font d’inspiració del cabaret d’entreguerres amb el cançoner de Kurt Weil, Hans Eisler o Nino Rota; però és a partir de l’arribada del free jazz que la trobada amb la nova música “culta” europea es fa més evident i creativa. La radicalitat i la llibertat d’expressió en què es mou el free lliga perfectament amb la investigació en què treballen els músics contemporanis europeus; la cultura de conservatori de molts músics joves obre vies a la convivència entre dues estètiques d’orígens ben diferents però d’intencions força similars. És en aquest context que una sèrie de discogràfiques independents donen l’oportunitat als músics que es mouen pel vell continent.

Si remuntem els Pirineus, a finals dels anys 60, trobarem a França un ambient força propici i un bon nombre de discogràfiques a tenir en compte. Petites, independents i generalment de curta trajectòria, juntes representen el gran compromís del país veí amb la nova música. Moloudji, Futura-Marge, Byg-Actuel, Le Chant du Monde, Saravah, Shandar, Musica Records, Vendémiaire, etc. són les que donen l’alternativa a tota una generació de músics que han crescut al costat dels músics americans de pas.

Un dels primers passos el donen Moloudji i François Tusques amb el disc Free Jazz de l’any 1965, però, segurament, Byg-Actuel (http://neospheres.free.fr/jazz/byg.htm), per volum i qualitat, és la discogràfica francesa del moment que ha adquirit més prestigi amb el pas del temps. Objecte de successives reedicions, en el fons blanc del seu disseny original ressalten l’acoloriment de túniques, màscares i grafismes en discos travessats de percussions, lletanies místiques i manifestos d’un africanisme radical en els quals la França del Maig del 68 redimeix les culpes d’un passat colonial molest. Archie Shepp, Art Ensemble de Chicago, Sun Ra, Don Cherry, Sunny Murray i molts altres mantenen un frenètic ritme d’enregistraments (a disc per dia d’estudi), en algun cas amb músics francesos com a acompanyants. Potser excessius, potser naïfs, en els discos Byg conviuen l’anècdota i la genialitat d’un temps irrepetible. Le Chant du Monde (http://chantdumonde.com/fr/), amb suport de l’esquerra política, enregistrarà cantants com Raimon o Colette Magny i també músics de jazz com Michel Portal, Workshop de Lyon o François Tusques (les col•laboracions Raimon-Portal o Magny-Tusques seran especialment reeixides). A Futura Records (http://futuramarge.free.fr/) trobem també Portal i Tusques al costat de Jacques Thollot, Jacques Berrocal, Bernard Vitet, Pierre Favre, Manuel Villaroel, etc.; a Música Records, ja a mitjan 70, enregistren Martial Solal, Michel Grailler, Bernard Lubat, Daniel Humair, etc., i a Le Vendemiaire, amb una actitud de molt més compromís social i circulació alternativa, hi trobarem obres de la Intercomunal Free Dance Music Orq. i els col•lectius Le temps des Cérises o L’Atelier Populaire de Chanson, projectes a l’entorn de François Tusques inspirats per la Comuna de París i l’autogestió i sempre relacionats amb les lluites de treballadors i immigrants. Aquí apareix el cantant de Sant Feliu de Llobregat Carles Andreu, membre de la Intercomunal i de Le Temps des Cérises, aleshores ja amb dos discos propis i cantant en català i castellà al costat dels millors músics free.

Alemanya és segurament un dels països que més músics ha aportat al jazz europeu. De l’intens sacseig cultural i polític que viu en els anys 60 i 70 naixeran algunes de les músiques europees més innovadores i segells discogràfics com Enja, FMP (Free Music Production), MPS/Basf o ECM.

Enja (http://www.enjarecords.com/) neix l’any 1971 i enregistra, fins a l’actualitat, músics de pas per Alemanya contribuint així amb un catàleg llarg i eclèctic, a la difusió del jazz al país. FMP (http://www.free-music-production.de/eframeset.htm) comença l’any 1969 i ha editat més de 100 referències amb músics com Albert Mangelsdorff, Peter Brötzman, Alex Von Schlippenbach, Peter Kowald o la Globe Unity Orq., entre molts altres, amb una música arriscada fruit de l’encontre entre el jazz i la improvisació. Les cobertes FMP, deutores gràficament de la Bauhaus, de l’art conceptual i també del grafisme soviètic, representen perfectament la música que porten dintre. MPS neix l’any 1968 com a continuació d’una discogràfica anterior, i l’any 1971 Basf es fa càrrec de la distribució. Una part de l’extens catàleg, dirigit pel prestigiós crític Joachim Berendt, arriba aleshores al nostre país amb una selecció força irregular que inclou Don Cherry, Oscar Peterson, Monty Alexander, Jean Luc Ponty, Don Ellis, etc., i el primer Flamenco Jazz de Pedro Iturralde amb Paco de Lucía. Però potser l’exemple alemany (i europeu en general) més rellevant és el d’ECM (http://www.ecmrecords.com/), una de les discogràfiques que ha anat més lluny pel que fa al nivell de producció. Des de l’any 1969, amb l’eslògan “la musica més bella després del silenci”, una mesurada selecció d’artistes i un disseny sobri i personal de les portades, ECM gaudeix d’una imatge de gran prestigi com a representant del jazz europeu. Els treballs de Jan Garbarek, Terje Rypdal, Heiner Goebbels, Louis Sclavis i molts altres, al costat de grans clàssics com Keith Jarret, Paul Bley, Art Ensemble de Chicago o Pat Metheny, han estat els fruits inqüestionables d’una de les discogràfiques de referència a escala mundial.

Anglaterra també ha estat un dels focus potents del jazz europeu; els canvis del jazz americà en els anys 60 van engrescar tota una nova generació de músics que s’havien iniciat amb el blues anglès o amb el pop més avantguardista, d’entre els quals podem destacar John Mc Laughlin i Dave Holland, ambdós amb carrera posterior al costat de Miles Davis. Citarem dues de les discogràfiques més importants: Incus (http://www.incusrecords.force9.co.uk/) va néixer l’any 1970 de la mà de tres músics: Tony Oxley, Dereck Bailey i Evan Parker, i és la primera discogràfica independent al Regne Unit. En més de 50 discos surt a la llum la feina creativa d’un bon nombre de músics que a voltes rebutgen l’ús formal dels seus instruments i reinventen el jazz des de la perspectiva de la improvisació i el risc. Autogestionada i oberta a la col•laboració amb altres propostes similars europees, Ictus ha deixat petjada entre les següents generacions d’improvisadors. Ogun (http://www.cadillacjazz.co.uk/code/ogncat.html) comença el 1974 amb el primer disc de l’orquestra sud-africana Brotherhood of Breath de Chris McGregor i enregistra posteriorment els projectes personals de la majoria dels seus components. L’equilibri entre la força de músics africans com Louis Moholo, Dudu Pukwana o Mongezi Feza i la introspecció europea de Keith Tippet, Mark Charig, Evan Parker o Elton Dean provoquen uns resultats sorprenents per la validesa i complexitat dels treballs d’una generació de músics encara en actiu.

Des d’Holanda i en una línia similar de música improvisada podríem citar ICP (Instant Composer Pool), discogràfica formada pels músics Han Bennink i Misha Mengelberg i que ha editat més de 40 referències de col•laboracions entre músics europeus. Willem Breuker, originalment també a ICP, és un altre dels músics clau a Holanda i precursor, amb el seu Kollectieff, de la revitalització orquestral europea. Itàlia viu també amb intensitat la renovació del jazz i són nombrosos els festivals, sobretot d’estiu, que ofereixen figures internacionals al costat dels músics italians. Entre les discogràfiques que deixen testimonis de l’encontre destaquen per la qualitat de les propostes, Black Saint (http://www.blacksaint.com/) i Horo, que, sobretot aquesta darrera, ofereixen un nivell d’edició (anys 1980-81) molt compensat entre americans com Archie Shepp, Sun Ra, Steve Lacy, Rosvell Rudd i els grans jazzmen italians com Gianni Basso, Franco Ambrosetti, Enrico Pieranunzi, Giorgio Gaslini, Enrico Rava, etc.; la seva sèrie Jazz a confronto té un gran nivell musical i una presentació excel•lent, amb portades il•lustrades amb collages abstractes en la línia dels grans artistes italians d’art pobre; reciclatge, densitat i textures (tant gràfiques com musicals) en uns discos que es beneficien d’una certa serenor post free.

El binomi art d’avantguarda-jazz innovador ha estat un recurs freqüent en les presentacions discogràfiques. La voluntat d’oferir un objecte d’art, no només música, és present des dels seus inicis (1975) en la discogràfica suïssa Hat Hut (http://www.hathut.com/), amb LP de cobertes dures d’impactants grafismes, fàcilment assimilables als collages del moviment artístic Dadà, nascut també a Suïssa. HatHut s’ha reconvertit en l’actual HatOlogy i manté un criteri similar i una selecció de músics amb notable presència europea. Alguns dels seus clàssics són Clinquers de Steve Lacy o The Willisau Concert de Joe Mc Phee, i també les produccions actuals d’Ellery Eskelin, Michel Portal o Matthew Shipp entre molts altres. Sense una càrrega tan avantguardista, el segell Steeple Chase (http://www.steeplechase.dk/) des de Dinamarca ha enregistrat des del 1972 més de 500 discos amb músics americans i europeus. Gràcies a la complicitat de músics residents com Dexter Gordon, Ben Webster o Kenny Drew, ha pogut reunir un catàleg molt variat amb sessions pròpies i enregistraments als millors festivals europeus. Val la pena citar que Tete Montoliu toca en més de 30 discos Steeple Chase, d’entre els quals 18 són com a líder.

La llista de discogràfiques seria interminable però ens hem centrat en les més significatives dels anys 60-80, les que van donar l’empenta a una generació de músics que tenia al davant el repte de consolidar el jazz europeu. Molts d’aquest músics han enregistrat en unes quantes de les discogràfiques citades i amb una “promiscuïtat” molt enriquidora que ha superat llengües i fronteres per, finalment, donar una dimensió pròpia i diferenciada al jazz del vell continent. Algunes discogràfiques continuen, però d’altres resten inèdites en CD o es reediten de manera força irregular, mentre una nova generació de companyies s’ocupa del jazz més actual.

A Dinamarca tenim Stunt Records, fundada l’any 1983 a Copenhaguen, amb un catàleg quasi exclusiu de músics escandinaus però amb l’anècdota de publicar, l’any 2000, el CD de Chano Domínguez Si. A Itàlia trobem el segell Egea amb músics de prestigi com Enrico Pieranunci, Gabriele Mirabasi o Enrico Rava, amb discos de sonoritat mediterrània, música popular italiana i tocs de música de cambra, el que es coneix com la via italiana cap al jazz. Un dels millors segells d’Alemanya és ACT, creat l’any 1992 amb l’edició de l’àlbum Jazzpaña, i que enregistra alguns dels músics més prestigiosos d’Europa com ara E.S.T., Nguyên Lê, Nils Landgren, Joachim Kühn, Gerardo Nuñez, Ramón Valle o Perico Sambeat. A Turquia tenim ADA Müzik, discogràfica en la qual enregistren el veterà percussionista Okay Temiz i el pianista Ayse Tütüncü mesclant el jazz amb la rica tradició musical turca. Però potser el segell europeu actual més representatiu és el francès Label Bleu; fundat l’any 1986, ha editat discos d’un gran nivell, molt valorats pel públic i la crítica, amb clàssics com Henri Texier, Louis Sclavis, Michel Portal o Enrico Rava, però també amb joves valors com Bojan Zulfikarpasic, Stefano Bollani o Julen Lourau.

Fins aquí aquest repàs ràpid per les discogràfiques històriques a un i altre costat de l’Atlàntic. Les particularitats del jazz i l’edició discogràfica a l’Estat espanyol mereixen segurament una mica de reflexió i també una certa distància…

Josep Bergadà / Manel Saumell

Tots els comentaris en aquest blog seran moderats i seran directament publicats en el cas que l’administrador de continguts els consideri adequats. Gràcies per la teva participació.

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s