Comentari de Gil Evans: «Gil Evans»

Gil Evans, Gil Evans. Ampex 1969 (a Espanya: Ekypo, 1973. casset – LP?)

També editat a Europa en LP  i CD amb el títol Blues in Orbit, Enja.

Gil Evans és un músic extraordinari; tot i que el més conegut de la seva música siguin els arranjaments per a alguns discos de Miles Davis, aquest pianista, arranjador i director d’orquestra té un bon grapat de discos propis, que resten mig amagats sota les nombroses (i reeixides) col·laboracions d’encàrrec per a altres artistes. Mestre d’un estil força personal, Gil Evans dosifica, insinua i suggereix la seva música amb un control extraordinari dels mitjans que li ofereix l’orquestra. Nascut el 1912 al Canadà, la seva família es va instal·lar a Califòrnia als anys 1920, on de jove va començar estudis de música i on va muntar ben aviat la seva primera orquestra. Sota les influències estilístiques de Duke Ellington o Don Redman, inicià la seva carrera professional acompanyant i fent arranjaments per a cantants i shows de televisió, en un dels quals va conèixer Claude Thornhill, arranjador i director d’orquestra amb qui compartiria amistat i inquietuds en els anys següents. A finals del anys 40 s’entusiasmà pel be bop  i, quan ja vivia a Nova York, es relacionà amb músics com Charly Parker, Miles Davis, Gerri Mulligan o George Russell, amb els quals començà a compartir projectes i enregistraments. L’any 1953 col·laborà en el disc de Miles Davis Birth of cool i el 1957 participà com a arranjador en Miles Davis Ahead, al qual seguirien Porgy and Bess, Sketches of Spain i Quiet Nights, avui considerats tots ells obres mestres, tant del trompetista com de la història del jazz. En els anys 60 i amb discs propis com Out of the cool o The Individualism of Gil Evans, el músic s’incorporà als clàssics del jazz amb l’aportació d’una sonoritat particular gràcies a l’ús de corns francesos, flautins i fagots, que donen un ambient reposat, molt europeu, al so de la seva orquestra.

Però el disc que avui ens ocupa va ser enregistrat l’any 1969, després d’una breu etapa d’inactivitat musical dedicada a la família. Gil Evans va donar un nou gir a la seva carrera reunint una orquestra –reduïda a 14 membres– en la qual els instruments elèctrics passen a tenir un paper destacat, en detriment del clàssic protagonisme dels de vent. Corren temps inquiets i el jazz explora noves vies; guitarra, baix i piano elèctrics i percussió donen al conjunt un so complex i a voltes irritant, on destaquen les intervencions nervioses i sorprenents del guitarrista Joe Beck i la bateria incansable d’Elvin Jones. Per sobre d’ells, les ràfegues dels solistes (Billy Harper, Snooky Young, Jimmy Cleveland, Howard Johnson, Hubert Laws…) i els riffs del conjunt de l’orquestra apareixen i desapareixen, deixant sempre una sensació d’inacabat, d’espera tensa… d’un cert paisatge desolat i misteriós en el qual esperem un desenllaç definitiu que s’escapa i s’ajorna d’una peça a l’altra; Gil Evans no ens ho posa fàcil.

Obra mestra de la contenció i de l’ambient insinuat, aquest disc que també es va titular Blues in Orbit (títol d’una peça de George Rusell interpretada en el disc), juga amb un ambient enrarit i d’un futurisme poc amable, que s’inspira tant en elements del jazz free (flauta amb regust ètnic, superposició d’instruments, fons de percussió…) com del jazz rock del primer Miles Davis elèctric (arrengaments lleugerament funk, frases de guitarra tan aviat naïfs com incisives i desbordants, instruments que semblen dialogar en la llunyania…) sense caure, però, en les complaences i defectes que limitarien ambdós estils, a finals de la dècada dels 70. No és un disc fàcil, però captiva extraordinàriament; no consta enlloc com a obra clau del músic ni com a peça cabdal del jazz, però és força personal i premonitori d’un estil que el músic va treballar fins a la seva mort, l’any 1988, encara que fos d’una manera més dolça i convencional.

Gil Evans va girar força per Europa en els anys 80 i podem trobar diversos enregistraments en DVD d’aquests concerts; un d’ells, celebrat a Lugano l’any 1983, pot ser un complement perfecte per seguir la trajectòria d’aquest excel·lent músic, que ha passat a la història del jazz més pels préstecs creatius oferts a altres músics, que per la interessant producció pròpia.

Més informació a: http://gilevans.free.fr/

Josep Bergadà

Comentari de disc: «Carnivalesque», Ayse Tütüncü trio

AYSE TÜTÜNCÜ TRIO, CARNIVALESQUE (BLUE NOTE, 2006. ISTANBUL).

Ayse Tütüncü és, segurament, una completa desconeguda per a la majoria d’aficionats al jazz, i també ho seria per a mi si no fos perquè, de vegades, poques, compro música només pel disseny de les portades del CD, perquè s’utilitzen instruments poc coneguts o, simplement, per ganes de comprar; l’atzar ens ofereix agradables sorpreses. Fa ja bastants anys vaig comprar a Istanbul el CD Variations d’Ayse Tütüncü Piano Percusion Band i va ser una autèntica troballa. En un dels meus darrers viatges vaig trobar el seu últim àlbum, Carnivalesque, en formació de trio (per cert, aprofito aquesta oportunitat per recomanar a aquells que tinguin l’ocasió d’anar-hi, les botigues de CD del carrer Istiklal, a prop de la plaça Taksim).

Ayse Tütüncü va fundar, el 1983, la seva primera banda, Mozaik , orientada al jazz rock i a la música de fusió. Posteriorment va fer moltes col·laboracions amb músics marginals de Turquia, mentre també componia música per a teatre i cinema.

El 1995 va formar el seu segon grup, la Piano Percusion Band, amb el qual únicament va editar Variations amb el segell turc Ada Müzik. En aquest disc hi ha versions de peces de músics que marquen les seves influències, com Carla Bley, Chic Corea, Egberto Gismonti, Claude Debussy i diversos músics turcs.

El 2004 formà la seva tercera banda en format de trio i l’any següent va presentar l’àlbum Carnivalesque en el Jazz Open Festival de Praga. El disc fou editat pel segell Blue Note el novembre de 2006 i distribuït a quinze països, entre els quals hi ha Espanya.

El trio és atípic des de diversos punts de vista: en primer lloc per la formació, un piano i dos instruments de vent sense secció rítmica, que produeix una música fonamentalment melòdica; en segon lloc per la inspiració, que va de la música mediterrània al tango, de la música clàssica a la improvisació radical, i finalment perquè aconsegueixen ser originals mesclant temes propis i versions sense recórrer a fusions amb la molt rica música tradicional i contemporània turca.

Totes les peces del disc són d’un alt nivell de qualitat i és difícil fer distincions. L’àlbum comença amb “Carla´s second tango”, basada en el tema “Reactionary tango” de Carla Bley, el qual ja havia estat versionat  per Tütüncü amb l’anterior formació amb ritme i sonoritat totalment diferents. Després segueix amb “Letter to Crete”, un tema inspirat en una melodia popular de l’illa de Creta, i amb la peça que dóna nom al CD, “Carnivalesque”, on la pianista assoleix, en la meva opinió, el seu nivell més alt de lirisme i melodia. Entre les peces restants, la versió de “Soledad” d’Astor Piazzolla és bastant fidel a l’original, si bé per la bellesa de la peça potser és millor així. “Letting go!” és un tema que van improvisar en clau free quan eren a l’estudi de gravació motivats pel suggeriment del clarinetista Oguz Büyükberber. Tanca el disc una altra lliure improvisació gravada en directe del tema “Golliwoggs Cakewalk” de Debussy.

Formació:

Ayse Tütüncü: piano; Yahya Dai: saxos tenor i soprano; Ogür Büyükberber: clarinet i clarinet baix

Manel Saumell

El disc perdut: Sonny Grey. En directo. Festival Internacional de Jazz de Barcelona

Sonny Grey. En directo. Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Sayton (SAY-1005-5) 1968

Orell Delroy Grey (Sonny Grey) va néixer l’any 1925 a Jamaica, on va començar de molt jove a estudiar música. Inicia la seva carrera professional l’any 1943 i toca en diverses orquestres del país. Després d’un viatge a Anglaterra amb els Jamaica All Stars, decideix quedar-se a Europa. Anglaterra, Bèlgica, Itàlia i França l’acullen en diferents moments de la seva carrera, però potser és a França on viu l’estada més llarga i on li arriben les millors oportunitats. Toca en festivals, actua per la ràdio i acompanya músics americans, residents o de pas per París, com ara Nathan Davis, Donald Byrd, Eric Dolphy o Johnny Griffin. Als anys 60 aconsegueix reunir una orquestra pròpia que li dóna força prestigi i li permet recórrer Europa de festival en festival. En una d’aquestes gires actua al Palau de la Música en la segona edició del Festival Internacional de Jazz de Barcelona. La discogràfica Sayton, avui desapareguda i més especialitzada aleshores en cantants pop melòdics de segona fila que en jazz, enregistra el concert i el disc acaba la seva trajectòria comercial al calaix de les rebaixes. Trista carrera per a un disc interessant, tremendament vital i enèrgic, que ens fa envejar la intensitat amb què devien viure el concert els qui hi assistien en directe.

La composició de l’orquestra ja avança la solidesa de la proposta; la llarga trajectòria del swing francès va permetre, sobretot en els anys 50-60, la proliferació d’orquestres i l’especialització de molts músics i arranjadors que, com en aquest cas, fan rodar el conjunt com una màquina. Dirigeix l’orquestra i toca la trompeta Sonny Grey amb arranjaments de Jean Claude Cagnasso, Herb Geller i Art Simmons, especialistes del swing a França, que treuen el millor partit del repertori i dels músics que trobem al disc, d’entre els quals val la pena destacar el pianista Michel Sardaby, els trompetistes Pierre Bissard i Roger Guerin, els trombonistes Bill Tamper i Jean Orieux, els saxofonistes Jean Aldegon i Jacques Nourredine, Jack Sewing al contrabaix i Peter Giger a la bateria, per no esmentar tots els membres de l’orquestra.

En el disc sonen uns quants clàssics com Work Song de Nat Adderley, Budo de Bud Powell, Little Jazz de Roy Eldridge o Times Square de Charly Mingus, al costat d’excel·lents peces de collita francesa com Scotch Squatch d’Herb Geller, Blue Jones de Daniel Janin o No Sleep d’Yvan Julien.

L’orquestra funciona com una seda en les balades, on podem apreciar les breus intervencions d’alguns dels solistes al costat de l’energia de la trompeta de Sonny Grey, però és en els temps ràpids on l’espectacularitat del conjunt es fa evident. Un so potser excessivament estrident per al gust dels nostres dies, però amb frases i riffs calculats al mil·límetre on dominen els registres aguts, perfectament acompanyats per un fons rítmic que accentua les frases i magnifica els efectes sincopats; saxofons i trombons intercalen variacions en registres més dolços i completen el volum d’una orquestra que es mou a un ritme, a voltes frenètic, més heretat del bebop que del swing més clàssic, tal com es fa evident en la selecció dels temes.

Sempre diem que al jazz francès li costa entrar al nostre país; tot i la proximitat, només acabem  apreciant-ne algunes figures a hores d’ara ja clàssiques (Portal, Sclavis, Teixier…) i desconeixem l’espectacular conjunt de músics del país veí, als quals, pel que es veu en aquest disc, ja fa anys que els sobra qualitat perquè els dediquem una mica més d’atenció.

El disc, de vinil, que jo conegui, no s’ha reeditat en format CD i a Internet se n’ofereixen exemplars a preus d’ensurt; però potser no sigui tan difícil de trobar en botigues de segona mà i, sobretot, a preus més raonables. Segur que l’esforç val la pena.

Josep Bergadà

Comentari de disc: «Influence» Belmondo – Yusef Lateef

“Influence” és un disc sorgit de la trobada de Yusef Lateef amb els germans Belmondo a París. Va ser gravat fa pocs anys i, tot i merèixer el títol de millor disc de jazz francès de l’any, a molts hagués passat inadvertit si no hagués estat per la gira que va efectuar per Espanya al 2007, primer a Terrassa al festival de Jazz i després a Madrid inaugurant el cicle “Jazz és primavera”, ja que les dues actuacions van tenir excel·lents crítiques i s’hi van incloure imatges del primer concert per TV3.

Buscant visites dels germans Belmondo anteriors a la gira amb Lateef, l’únic que he trobat és una actuació com a integrants del quartet de Pierre Boussaguet al festival de Vitòria l’any 1991.

Lionel Belmondo, el més actiu dels germans, ha format part de múltiples projectes amb Boussaguet, François Théberbe, la cantant Dee Dee Bridgewater, etc. a més a més de participar en la docència i en la creació de l’atípic grup “Sax Generations”, format per dotze saxos. L’any 1992 va formar la “Big Band Belmondo” i, juntament amb el seu germà, van formar el 1993 un quintet estable i publicaren diversos discs.

Va ser l’any 2003 quan Lionel, interessat per la música francesa dels segles XIX i XX, donà un gir a la seva carrera i edità amb el seu propi segell “B-Flat recordings” l’àlbum “Hymne au Soleil” amb la col·laboració de diversos músics de les orquestres més prestigioses de música clàssica, on també meresqué el títol de millor disc de jazz francès d’aquell any.

“Influence” és un àlbum doble que té dues parts ben diferenciades: El primer disc, amb temes de Lionel, Lili Boulanger (1893-1918) i arranjaments fets per Christophe Dal Sasso de temes de Charles Tournemire (1870-1939), sembla una continuació de “Himne au soleil”. Té com a tema destacat “Influence”, una superba peça de disset minuts que dóna nom al disc i és escrita per Dal Sasso. Comença amb un redobla de tambors on s’hi van afegint els sons de diverses flautes ètniques que Yusef Lateef i Lionel Belmondo han portat de les seves peregrinacions arreu del món, de petxines de Stefano Belmondo i del baix de Paul Imm.

El segon disc, amb temes de Yusef Lateef, és realment extraordinari. Conté una peça, “An afternoon in Chattanooga”, composta especialment per aquest disc; “Suite over time”, que és una reinterpretació de quatre temes emblemàtics de la carrera del saxofonista americà escollits per Lionel: “Morning”, “Metaphor”, de l’àlbum “Jazz Mood” (1957) on els arranjaments corresponen a L. Belmondo i a Dal Sasso, “Iqbal”, de l’àlbum “The centaur and the Phoenix” (1960), i la que és sens dubte la peça clau, “Brother John”, un dels temes més cèlebres de Lateef, de la qual Dal Sasso ha mesclat la versió original del disc “Nipón Soul” (1963) amb la del “Live at Pep’s” (1964). Els seus casi catorze minuts són absolutament intensos amb contínues referències a Coltrane, al qual estava dedicada la peça.

El disc finalitza amb “Le Jardin”, que és la segona composició que Lateef va compondre en aquesta trobada amb els germans Belmondo, on hi podem trobar la influència de la música francesa, matisos orientals i ambients sonors no massa allunyats d’Ellington i Gil Evans.

Molt recomanable!

Manel Saumell

Atac de Jazz, Tàrrega 27 i 28 de juliol 2012

El passat cap de setmana, 27 i 28 de juliol, s’esdevingué una nova edició de l‘Atac de Jazz de Tàrrega. Després de la suspensió a darrera hora de la convocatòria de l’any passat, va ser un goig retrobar amics i molt bona música a l’escenari a l’aire lliure de l’Espai Cancolapi.

De la programació d’enguany em van sorprendre les apostes “Albert Cirera & tres tambors”, així com la “Sergi Sirvent octopussy cats”: música molt personal, ben escrita i ben interpretada que et fa xalar de valent.

També voldria citar a l’Albert Soler pel seu projecte de música electrònica evocadora i suggeridora, tot i que difícil en aquell context. Finalment un comentari per la faceta de DJ d’en Marc Ayza: arrossegant al vell estil un bon grapat de CD’s, va oferir-nos un tastet d’una música elegantíssima que va fer moure als més ballarins del grup… i a l’editor d’un important segell discogràfic de casa nostra!

Moltes felicitats als organitzadors de l’Atac de Jazz de Tàrrega per la seva aposta valenta i decidida, i per la diversitat i riquesa del resultat final. Veure l’espai ben ple d’un públic divers, i reconèixer també entre ell a programadors musicals, crítics, representants de músics o editors discogràfics, n’és un petit botó de mostra de la qualitat i èxit d’aquesta empresa.

jvb

———————————————

Atac De Jazz. Tàrrega, 27 i 28 de juliol

facebook.com/atacdejazz.

Albert Cirera – Saxo tenor  Marco Mezquida – Piano  Marko Lohikari – Contrabaix  Oscar Domènech – Bateria

Juan De Diego – Tompeta i flugelhorn  Abel Boquera – Òrgan  Jordi Matas – Guitarra  Caspar St.Charles – Bateria

David Soler – Guitarra elèctrica

Sergi Sirvent – Piano i composició  Jordi Gaspar – Contrabaix  Jordi Gardeñas – Bateria  Jaume Llombart – Guitarra elèctrica i acústica  Voro García – Trompeta i flugglehorn  Hugo Astudillo – Saxo alt i soprano  Albert Cirera – Saxo tenor i soprano  Pau Domènech – Clarinet baix i flauta

Core Rhythm – Vocal / Laptop / APC-40  Marc Ayza – Drums / Octopad  Tom Warburton – Bass / SP 404

Marc Ayza – DJ + Audiovisuals