Comentari de disc: “Stella del Mattino”

“Stella del Mattino” de Marco Pereira (Egea Ediciones Discográficas, 2006)

Marco Pereira (Săo Paulo, 1956) és un dels màxims exponents de la guitarra brasilera d’avui en dia; no en va està considerat com una de les figures més importants de la composició “popular” brasilera per a guitarra clàssica de concert. La seva música, totalment immersa en la rica tradició del seu país, és repleta d’atractius, tant des del punt de vista melòdic, com harmònic o rítmic. Entre els nombrosos premis rebuts en la seva ja dilatada carrera, destaquem els que ha rebut a Espanya: el Concurso Andrés Segovia i el Concurso Francisco Tárrega.

Va ser a causa del seu trasllat a París, on va viure cinc anys, que la seva música va rebre una forta influència jazzística i també de música llatinoamericana, i tot plegat li va aportar una ampliació estilística que va propiciar la seva participació en el Festival de Jazz de París el 1989 i una sèrie d’actuacions per Alemanya, Suïssa i Dinamarca, entre altres països.

A partir de 1990 i vivint a Río de Janeiro, comença una sèrie de gravacions sol o amb il·lustres col·laboradors com Edu Lobo, Gilberto Gil o Gal Costa. En total, ha publicat quinze títols amb seu nom i una sèrie innumerable de col·laboracions (quaranta segons la seva pàgina web).

El juliol de 2006 participa en l’Umbría Jazz Festival, on fa la presentació del seu primer CD per al segell italià Egea. Fidel a l’esperit ”Egea”, aquest CD compta amb la col·laboració de tres dels seus músics habituals: Erasmo Petringa al contrabaix, Enzo Zirilli a la percussió i Gabriele Mirabassi al clarinet, músics de gran experiència i que han contribuït a crear un so de mescla cultural que és la característica habitual del segell italià.

Dins del disc, hi ha versions del repertori brasiler com “Na baixa do sapateiro” d’Ari Barroso, “Medley” de Baden Powell i altres peces de Jobin, Gismonti o Caymmi; també hi podem trobar dues peces de Pereira: “Estrela da manha” i “Sambadalu”. En tots els temes predomina el so de l’artista, i l’aportació dels altres músics es limita a subtils acompanyaments que, a més, no sempre estan presents en totes les peces. Així, el disc és bàsicament de guitarra i, al marge d’etiquetes, és d’una bellesa i sensibilitat extraordinàries, tant en les versions com en els originals; val la pena escoltar-lo i es recomana sobretot als amants d’aquest instrument.

Manel Saumell

Anuncios

Chico & Rita o l’amor apassionat a la Cuba dels 40 i 50 a ritme de jazz

Chico i Rita, més que una pel·lícula, és un cant d’amor al latin jazz. O al jazz sense etiquetes. Una pel·lícula doncs, més recomanada per als amants del gènere musical (que trobaran infinitat de referències al gènere representades per figures que van desfilant per la pantalla com Dizzy Gillespie, Charlie Parker, Tito Puente…) que per als amants del setè art, que potser també destacaran que el film compta amb un guió un pèl simple, un ritme irregular, i uns diàlegs als que li falten emoció (especialment en aquells moments íntims i romàntics que més ho requereixen). La pel·lícula explica la història de dos enamorats, Chico i Rita, que viuen una apassionada història d’amor que comença a la Cuba de la dècada dels quaranta, continua al Nova York dels següents anys i acaba a l’actualitat amb el retrobament d’una parella que veu com el seu destí els uneix i els separa al llarg de la seva vida, com li passa als personatges dels boleros que sovint s’escolten durant la projecció. I el film, a l’igual que molts boleros, peca d’aquella emoció fàcil, però sincera. Ingènua, però sensible. No hem d’oblidar que tot i ser una pel·lícula d’animació, aquesta és una història adulta, plena de sentiments i desenganys.

Haig de confessar que una de les alma mater de la pel·lícula, Fernando Trueba, no és sant de la meva devoció. Recordo amb més estima la seva etapa pre-Òscar per Belle Epoque que tota la seva trajectòria posterior, ja més plena de pel·lícules d’un director que no va saber deixar de banda el seu ego. En canvi, en aquesta pel·lícula sorprèn per oferir-nos el seu millor treball en anys, potser perquè es nota que el seu amor pel latin jazz i Cuba facin que expliqui una història (amb totes les seves mancances) des del cor i no des de la seva pedanteria tant habitual en els darrers temps. L’altra pilar de la pel·lícula, l’il·lustrador Javier Mariscal, aporta la seva visió personal i única a una animació que no necessita de grans ordinadors ni animacions tridimensionals per deixar a l’espectador amb la boca oberta. Fruit d’aquesta combinació d’animació original i història íntima i sincera, el film va ser rebut molt bé per la crítica, sent guanyadora del Goya a la millor pel·lícula d’animació i fins i tot arribant a ser finalista als premis Òscar de Hollywood en la mateixa categoria.

Però si per alguna cosa destaca aquest film és per tractar-se d’un sincer tribut a la figura (tant reconeguda en els darrers anys, sobretot des del supervendes Lágrimas Negras) de Bebo Valdés, a qui està dedicada la pel·lícula. El personatge de Chico Valdés sembla una biografia (part real, part inventada) del que hauria estat un jove Bebo, i la seva implicació en el film no només engloba la composició de la banda sonora (tota una delícia per als amants del latin jazz); si no també les interpretacions al piano del personatge principal. No cal esperar als crèdits finals de la pel·lícula per reconèixer la música i la interpretació del gran pianista cubà al llarg de tot el film.

Recomanar, doncs, Chico & Rita per a tots els amants del jazz i del latin jazz, que trobaran aquí una pel·lícula ideal per a neòfits del gènere. El per què aquesta classe de films passen desapercebuts entre el gran públic (com un altre estrany musical dels vuitanta, Zoot Suit, de Luis Valdez, que mai ha estat estrenada ni editada al nostre país) és una gran incògnita, perquè ens trobem davant d’una història emotiva a la que potser li falta un guió més rodó i uns diàlegs més intensos per ser una obra mestra, però que no deixa de ser un homenatge sincer i emotiu a una música que s’escoltava ahir, s’escolta avui i se seguirà escoltant demà. Pasarán más de mil años…

Aítor Menta

Bill Evans trio clàssic: “el jazz en tres dimensions”

Bill Evans és un dels músics de jazz més respectats, però segurament és també un dels que més desorienten als aficionats no-músics: ens costa d’abastar en tota la seva dimensió el treball d’un pianista extremadament sensible i intel·ligent en les seves interpretacions. I la dificultat no rau en trobar el moment adequat, o en dedicar-hi un esforç especial…, la seva música s’escolta sense dificultats aparents, acompanya sense ensurts i destaca precisament per la seva delicadesa i la facilitat melòdica, per la confortabilitat i pel plaer que provoca.

Aleshores, quin és el problema? Doncs, la sensació permanent de que s’escapen coses, de que ens falten eines per comprendre millor el seu llegat. Ens preguntem perquè aquestes melodies –siguin composicions pròpies o standars que hem escoltat tantes vegades– esdevenen úniques a les seves mans, tot i ser el lloc de trobada comú de tants pianistes. I si parlem del seu Trio clàssic, amb Scott La Faro i Paul Motian al contrabaix i la bateria respectivament, es dispara encara més la curiositat i el plaer pel so conjunt, per l’encaix perfecte. Apareix, de manera ineludible, la necessitat d’analitzar, de saber més i de trobar una explicació a la sensació contradictòria d’íntim benestar que deixa, però, sempre amb un punt de misteri.
Plaent i intrigant a la vegada, la música de Bill Evans està feta de melodies que es creen i es dissolen lentament en d’altres, de petits silencis, de variacions i puntuacions que sense allunyar-se molt, resulten tot un món en elles mateixes. Les línies del contrabaix es mouen amb una independència totalment constructiva que tan aviat aporta melodies paral·leles, com reforça el tempo del piano o multiplica les lectures d’un conjunt unit per l’enorme talent dels seus tres elements, d’entre els quals, l’elegància i la subtil creativitat de Paul Motian a la bateria, no és en absolut un element menor.

Bill Evans recollia part del testimoni de Lenie Tristano i és considerat el pianista modal per excel·lència. Ho són també alguns treballs més o menys coetanis del trompetista Miles Davis (Kind of blue de 1959, en el que també participa el pianista), del Coltrane de l’època de My Favourite Things (1961) o del Hancock d’uns anys mes tard (Mayden Voyage, de 1965). Tots tenen aquests desenvolupaments canviants i imprevisibles, com les metamorfosis del dibuixant holandès Escher, que pot convertir ocells en peixos a partir de successives variacions en un primer dibuix; uns canvis subtils en la improvisació que van construint un tot nou i sorprenent.

En la penombra dels no iniciats en les regles de la música, intento trobar explicacions a tan espectaculars resultats i busco informació planera sobre el jazz modal. La Wikipèdia en versió castellana diu “La música modal desarrolla casi siempre una sutil tensión producida por el hecho de que las líneas del solo, aunque melódicas, no siempre progresan o se resuelven exactamente como el oyente está acostumbrado a oír. Además, cada vez que un nuevo modo se introduce, el centro tonal cambia, lo que implica que el oyente es transportado a un desequilibrio con una sutil impredecibilidad” i de cop entenc el perquè la música del pianista sempre em sobrepassa i em deixa aquest regust d’una certa incomprensió. És el conegut crític Joachim E. Berendt, en el seu llibre El jazz. De Nueva Orleans a los años 80, qui diu que els pianistes anteriors a Bill Evans tocaven en dues dimensions i, per redundant que pugui semblar, el trio de Bill Evans toca per primera vegada en tres dimensions. Scott La Faro i Paul Motian superen amb escreix l’estricte paper d’acompanyants i afegeixen al so conjunt la seva extraordinària capacitat solista que s’imbrica de manera perfecta amb la serena inquietud del pianista. Berendt cita també el comentari del pianista alemany Michael Naura reclamant per a Bill Evans un sentit de l’espiritualitat semblant a la que reconeixem en Coltrane: “Solo alguien capaz de una devoción total puede tocar el piano así”.

Aquesta combinació d’espiritualitat i de “mecanisme” modal fa diferent la música del trio de Bill Evans, la fa profundament rica i alhora confortable, i reclama, per a qui l’escolta, molta curiositat i un seguiment atent de la deriva melòdica de les peces. És, de fet, l’origen i la guia de tots els pianistes moderns.
L’edició en tres CD’s de l’enregistrament The Complete live at the Village Vanguard 1961 (Riverside 2003, editat aquí per Nuevos Medios) representa la millor panoràmica de l’excel·lent moment creatiu del grup, que va donar per a 2 LP’s diferents, Sunday at the Village Vanguard i Waltz for Debby i que es considera la fita màxima del trio de jazz. Una etapa que es va acabar sobtadament amb la mort prematura d’Scott La Faro en un accident d’automòbil, just 10 dies després d’aquests mítics enregistraments.

La revista Downbeat d’aquest mes de setembre repassa la trajectòria del pianista a finals dels anys 60. Amb el suggerent titular ”The softer side of the revolution”, i a partir de l’edició de sessions inèdites de l’època i dels comentaris actuals dels components del seu trio d’aleshores (Edie Gomez al contrabaix i Marty Morel a la bateria), ens expliquen com, en uns anys convulsos socialment i musicalment, Bill Evans va saber mantenir la inquietud i la calma tot i trobar-se en mig de l’ull de l’huracà.

Una bona colla d’anys després de les seves fites més creatives i de la seva mort l’any 1980, encara donem voltes a la música que ens va deixar…

Josep Bergadà