Don Cherry & ED Blackwell. Mu (parts I and II)

Enregistrats el mes d’agost de l’any 1969, la música d’aquesta sessió va aparèixer dividida en dos LP diferents del segell BYG-Actuel. Existeix una reedició conjunta, recent i en CD, sota llicència de Charly Records. També es poden escoltar i descarregar a Spotify, I Tunes, etc…

A l’any 1969 Don Cherry ja havia acumulat una notable carrera tocant la trompeta al costat d’Ornette Coleman o amb els New York Contemporary Five (amb Archie Shepp, John Tchicai, Don Moore i JC Moses); també havia fet de sideman amb Sonny Rollins o George Rusell, entre d’altres, i tenia discos i grups propis que havia compartit amb Gato Barbieri o amb el mateix John Coltrane (The avantgarde, Atlantic 1961).
No era doncs un desconegut però va arribar a París seguint una mena d’onada migratòria que va portar a la capital francesa –i a petites discogràfiques com Byg-Actuel, Saravah, América, Shandar, etc.– a una bona colla de músics americans dels anomenats free. Byg-Actuel enregistrava als estudis Saravah a un ritme de disc per dia i en condicions tècniques més que modestes; tot i això ens han deixat “incunables” d’Archie Shepp, Sunny Murray, Anthony Braxton, Art Ensamble de Chicago, Jacques Coursil, Alan Silva, i un llarg etc… Van ser uns temps enormement creatius que just ara comencem a apreciar en tot el seu significat. Don Cherry es va quedar molts anys a Europa, hi va arribar a mitjans dels anys 60 i hi va morir, a Málaga, l’any 1995. A París va fer bones amistats, d’entre les quals podem destacar la del pianista François Tusques, amb qui va tocar sovint i qui el va aconsellar en les parts de piano, que el mateix Cherry interpreta en aquest treball.
Eren temps de gran creativitat i de formacions atípiques i ningú no es va sorprendre de la elementalitat del duet bateria-trompeta (i piano, flautes, percussions, etc…). Els dos volums de Mu ens presenten Don Cherry en els seus primers passos en la música de fusió ètnica, quan no responia encara a l’etiqueta world music i representava un sincer interès i implicació amb cultures musicals llunyanes. Don Cherry no va abandonar mai aquest compromís i va estudiar i incorporar instruments de diversos continents. No hem d’oblidar tampoc que el free jazz americà portava “de sèrie” la reivindicació de l’africanitat i que a Europa lluites des-colonitzadores com les d’Argèlia o Angola sacsejaven consciències a les metròpolis, que descobrien de cop cultures fins aleshores menystingudes.

De sobte, van aparèixer arsenals d’instruments de percussió, de vent o de corda que grups com l’Art Ensemble de Chicago o l’Arkestra de Sun Ra incorporaven al seu so amb un ús espontani, no condicionat al domini tècnic –tan present en la cultura clàssica occidental–. Els músics es van convertir en multi-instrumentistes i utilitzaven infinitat de tambors, flautes, cròtals, canyes, carabasses, estris de corda, petxines, llavors, etc… i el jazz, per un temps, va guanyar en colors, textures i sentiments universals.

cherry_muPerò Mu no és pas una “festa” de sons exòtics, és més aviat un recull extremadament auster de paisatges. La companyia del bateria Ed Blackwell fa evidents els anys compartits amb Ornette Coleman (“Smiling Faces Going Places”), però no hi ha dubte que els dos músics s’havien alliberat de les presses i de les filigranes melòdiques per ocupar-se de construir ambients, de descriure escenes. L’expressió natural dels instruments populars –despullats, sense re-recordings ni efectes– permet que corri la imaginació; som on la música ens mena… Per paradoxal que sembli, en temps de costoses produccions tècniques, apreciar un disc tant naïf, tan bàsic com aquest, necessita certes dosis d’atreviment i de complicitat. No és pas un treball difícil, però us hi heu de presentar receptius i sense prejudicis; aleshores hi sentireu el sedàs que tria el gra (“The Mysticism Of My Sound”), els ocells que solquen l’aire (“Sun Of the East”), l’electricitat de les tempestes (“Terrestrial Beings”), els cops de martell a la farga (“Amejelo”), els ritmes urbans i les veus ancestrals (“Teo Teo Can”)… hi reconeixereu les cerimònies quotidianes del planeta.

Don Cherry va sofisticar la formula en discos interessants com Brown Rice (1975) o Here and Now (1976) i projectes posteriors com ara Codona (Colin Walcott, Don Cherry i Nana Vasconcelos), però l’autèntica llavor està en la generosa simplicitat d’aquest Mu.

Josep Bergadà

Comentari de CD: BOJAN Z “XENOPHONIA” Label-bleu

Bojan Z segueix el seu propi camí i es va consolidant com a líder en la seva carrera al mateix temps que, com els grans músics compositors, va evolucionant en un estil cada vegada més personal.

Si fem un repàs de la seva carrera, va començar a gravar com a sideman el 1988 amb la banda de Jacques Bolognesi, va seguir amb dues col·laboracions més, però va ser el 1993, amb la seva intervenció en el meravellós disc de Henri Texier, An Indian´s week, quan va quedar patent la seva gran sensibilitat com a pianista.

Aquell mateix any va publicar el primer disc firmat per ell mateix, i a partir de llavors va alternar les seves pròpies produccions amb col·laboracions en, per exemple, altres àlbums fonamentals de Texier com Mad nomads o Mosaic man. Jo destacaria també la seva participació en dues obres de Julian Lourau, The rise i Fire and Forget.

0794881811922A Xenophonia, el seu sisè llançament, Bojan Z segueix un camí iniciat en el seu àlbum Transpacifik, on ja va utilitzar en alguna peça el Fender Rhodes; en aquest últim, però, a més d’utilitzar-lo en més peces, modifica un model, el qual anomena Xenophono, per tal d’afegir-li efectes de saturació i modulació. De tota manera, més que recolzar-se en la diferència de sons d’aquests instruments, la música de Zulfikarpasic és molt diferent en la concepció rítmica i harmònica dels temes, i és aquí on rau la seva evolució, en la qual amb tota probabilitat tenen una influència important els músics que l’acompanyen, especialment Ben Perowski, bateria de l’escola de John Zorn i el segell avantguardista Zadik.

Perowski es va integrar en el seu grup just després de Transpacifik  i durant sis mesos va estar gravant els primers temes amb Bojan Z, però després el músic va haver de tornar als Estats Units i va ser substituït per Ari Hoering; l’enregistrament dels temes restants va continuar durant uns altres sis mesos amb aquest altre músic i, a causa de l’estil diferent dels dos bateries, aquest canvi es percep clarament en les peces (els temes amb Hoering “sonen” més a jazz). Completen la banda el baixista Rémi Vignolo, molt present en la majoria dels temes, i l’excel·lent músic Krassen Lutzkanov, que ja havia participat en un projecte anterior i aquí aporta la flauta balcànica kaval en dos temes.

Un altre element destacat és la producció, que no es limita a la dimensió d’un trio convencional, sinó que afegeix, a més del kaval, un sample de blues rude i autèntic al tema Xenos blues, la veu murmurada a Ashes to ashes (de David Bowie) i un hàbil treball de mescla dels teclats en tot el disc.

L’àlbum comença amb l’atmosfera difusa de la primera peça, Ulaz, propiciada pel so del kaval, el sempre present contrabaix, la bateria de Perowsky i les pinzellades de piano o de teclats; continua amb Zeven, que podria passar en els seus primers compassos per un blues rock però que després s’endinsa en desenvolupaments jazzístics; després vénen temes en els quals s’alterna el Fender (o el Xenophono) amb el piano, on sona el blues i el jazz; es passa per la versió de David Bowie amb la veu quasi inaudible, s’arriba a una de les peces més aconseguides, Xenos blues, amb el seu inici amb el sampler d’Alan Lomas, es culmina amb The mohican and the great spirit i es finalitza amb Izlaz, ¿homenatge a Henri Texier?

No es tracta d’un disc que es pugui valorar a la primera escolta; sense anar més lluny, jo mateix l’havia deixat, però un savi consell d’un amic em va convidar a reprendre’l. Segurament no agradarà a tothom, però penso que és una obra d’evolució, tant del seu creador com del jazz, i que paga la pena fer-se a ell.

Manel Saumell