Don Cherry & ED Blackwell. Mu (parts I and II)

Enregistrats el mes d’agost de l’any 1969, la música d’aquesta sessió va aparèixer dividida en dos LP diferents del segell BYG-Actuel. Existeix una reedició conjunta, recent i en CD, sota llicència de Charly Records. També es poden escoltar i descarregar a Spotify, I Tunes, etc…

A l’any 1969 Don Cherry ja havia acumulat una notable carrera tocant la trompeta al costat d’Ornette Coleman o amb els New York Contemporary Five (amb Archie Shepp, John Tchicai, Don Moore i JC Moses); també havia fet de sideman amb Sonny Rollins o George Rusell, entre d’altres, i tenia discos i grups propis que havia compartit amb Gato Barbieri o amb el mateix John Coltrane (The avantgarde, Atlantic 1961).
No era doncs un desconegut però va arribar a París seguint una mena d’onada migratòria que va portar a la capital francesa –i a petites discogràfiques com Byg-Actuel, Saravah, América, Shandar, etc.– a una bona colla de músics americans dels anomenats free. Byg-Actuel enregistrava als estudis Saravah a un ritme de disc per dia i en condicions tècniques més que modestes; tot i això ens han deixat “incunables” d’Archie Shepp, Sunny Murray, Anthony Braxton, Art Ensamble de Chicago, Jacques Coursil, Alan Silva, i un llarg etc… Van ser uns temps enormement creatius que just ara comencem a apreciar en tot el seu significat. Don Cherry es va quedar molts anys a Europa, hi va arribar a mitjans dels anys 60 i hi va morir, a Málaga, l’any 1995. A París va fer bones amistats, d’entre les quals podem destacar la del pianista François Tusques, amb qui va tocar sovint i qui el va aconsellar en les parts de piano, que el mateix Cherry interpreta en aquest treball.
Eren temps de gran creativitat i de formacions atípiques i ningú no es va sorprendre de la elementalitat del duet bateria-trompeta (i piano, flautes, percussions, etc…). Els dos volums de Mu ens presenten Don Cherry en els seus primers passos en la música de fusió ètnica, quan no responia encara a l’etiqueta world music i representava un sincer interès i implicació amb cultures musicals llunyanes. Don Cherry no va abandonar mai aquest compromís i va estudiar i incorporar instruments de diversos continents. No hem d’oblidar tampoc que el free jazz americà portava “de sèrie” la reivindicació de l’africanitat i que a Europa lluites des-colonitzadores com les d’Argèlia o Angola sacsejaven consciències a les metròpolis, que descobrien de cop cultures fins aleshores menystingudes.

De sobte, van aparèixer arsenals d’instruments de percussió, de vent o de corda que grups com l’Art Ensemble de Chicago o l’Arkestra de Sun Ra incorporaven al seu so amb un ús espontani, no condicionat al domini tècnic –tan present en la cultura clàssica occidental–. Els músics es van convertir en multi-instrumentistes i utilitzaven infinitat de tambors, flautes, cròtals, canyes, carabasses, estris de corda, petxines, llavors, etc… i el jazz, per un temps, va guanyar en colors, textures i sentiments universals.

cherry_muPerò Mu no és pas una “festa” de sons exòtics, és més aviat un recull extremadament auster de paisatges. La companyia del bateria Ed Blackwell fa evidents els anys compartits amb Ornette Coleman (“Smiling Faces Going Places”), però no hi ha dubte que els dos músics s’havien alliberat de les presses i de les filigranes melòdiques per ocupar-se de construir ambients, de descriure escenes. L’expressió natural dels instruments populars –despullats, sense re-recordings ni efectes– permet que corri la imaginació; som on la música ens mena… Per paradoxal que sembli, en temps de costoses produccions tècniques, apreciar un disc tant naïf, tan bàsic com aquest, necessita certes dosis d’atreviment i de complicitat. No és pas un treball difícil, però us hi heu de presentar receptius i sense prejudicis; aleshores hi sentireu el sedàs que tria el gra (“The Mysticism Of My Sound”), els ocells que solquen l’aire (“Sun Of the East”), l’electricitat de les tempestes (“Terrestrial Beings”), els cops de martell a la farga (“Amejelo”), els ritmes urbans i les veus ancestrals (“Teo Teo Can”)… hi reconeixereu les cerimònies quotidianes del planeta.

Don Cherry va sofisticar la formula en discos interessants com Brown Rice (1975) o Here and Now (1976) i projectes posteriors com ara Codona (Colin Walcott, Don Cherry i Nana Vasconcelos), però l’autèntica llavor està en la generosa simplicitat d’aquest Mu.

Josep Bergadà

Tots els comentaris en aquest blog seran moderats i seran directament publicats en el cas que l’administrador de continguts els consideri adequats. Gràcies per la teva participació.

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s