Tot esperant Dorantes

Estem a mitjans de gener i és l’hora d’anar a la feina. Les vacances de Nadal queden molt lluny i tenim any nou però la mateixa crisi. A tort i a dret veiem amenaces de tot tipus, coaccions polítiques, retallades pressupostaries, menys diners per a la cultura, nous casos de corrupció…perquè seguir, hem de fer la revolució!
Però el dia 9 de febrer ve Dorantes a Barcelona i tenim un parell d’entrades.

dorantesPortarà a R. García Fons?, Posarà en play back la veu de Morente? Poso el seu últim CD Sin muros al reproductor del cotxe i enfilo els 32 km cap a la feina, a aquesta hora no cal parar atenció al trànsit, el cotxe va sol i sap el camí.

Que bé que entra la música de Dorantes! com es van diluint aquestes quimeres! Recordo la primera i única vegada que vaig veure el pianista en directe; amb en Josep Bergadà vam anar al festival BAM del 1999, no recordo quina era la nostra intenció, però suposo que era veure la Beth Orton a la Plaça del Rei. No sabia que actuava Dorantes però havia comprat el seu primer disc -el fantàstic Oroboy– i a més hi havia cadires a la Plaça de la Catedral, res d’un concert de peu com sardines més o menys apilades– així que em vaig quedar a esperar el començament d’aquest concert mentre el Josep anava a l’altre. Poc després de començar, la sort va fer que aconseguís el seient d’algú que es va aixecar a la primera peça, algun despistat suposo.
És un dels concerts dels que guardo millor record, Dorantes estava acompanyat d’una magnífica banda, no hi havia crisi i l’Ajuntament de Barcelona no escatimava mitjans.
Gairebé sempre que anava a una botiga de discos, mirava si hi havia un nou disc de Dorantes i vaig haver d’esperar fins al 2002 per escoltar el segon: Sur, tan bo com el primer. I després res de res; això sí, amb l’aparició de YouTube he pogut anar veient peces dels seus múltiples concerts, amb R. García Fonts, Gerardo Núñez i un llarg etc,
Vaig estar a Praga l’any passat i hi actuava al cap de 15 dies!! Seria amb la seva formació “Free Jazz Flamenco Trio”? grup format amb R. García Fons i Theodosii Spasov.
Sempre em preguntava com podia aquest home estar tan actiu quan el seu últim disc era del 2004, però va arribar el 2012 amb el seu nou disc, i la seva participació en el festival del Mil·lenni. I res, a esperar Dorantes, deixem pendent la revolució.

Manel Saumell

Anuncios

CMS Colina Miralta Sambeat, en concert a la Traska Truska. 27-01-2013

Hi ha pocs precedents de “reunions” tan reeixides com la del CMS. Són ben escassos els exemples de músics que com Javier Colina, Marc Miralta i Perico Sambeat, vulguin superar voluntàriament les visions particulars per sumar, a parts iguales, el seu talent en un nou projecte.

Podríem citar formacions d’intensitat similar, com el carismàtic trio del país veí Sclavis/Texier/Romano o, més a prop, encara que en terrenys musicals ben diferents, el sempre sorprenent Triez d’Agustí Fernandez, Baldo Martínez i Ramón Lopez…Estem parlant de “reunions dels millors”, de formacions amb músics de llarg recorregut que floreixen en llibertat si es treballa bé el coupage i se li dona el temps necessari per créixer.
Avançar sense arrossegar urgències ni portar la caducitat impresa, permet l’encaix natural de les peces i l’obra resultant ho agraeix amb orgull. Potser tot quadra perquè el CMS ha estat una reunió de maduresa, amb carreres personals ja ben assentades, molts reptes individuals deixats enrera i ben poca pressió que els obligués a demostrar res… El punt de partida, l’any 2007, certificava finalment una trobada que havia estat progressiva, una mena de “selecció natural” de coincidències. I no van caldre més “càstings” que els projectes successius que ja amagaven una certa predestinació:
la preparació prèvia a finals anys 90 i la sortida final del disc New York Flamenco Reunión, l’any 2000; l’aparició de Cruce de caminos, del 2001; la de Perico en formació de Quintet, també del 2001; la de Pasajes, el 2002, i fins arribar al primer CMS, del 2007….
Colina, Miralta i Sambeat mostren el convenciment que com a CMS poden dir molt més; que aquest projecte els permet unir forces i sintetitzar per aconseguir l’exceŀlència. Així, l’aparentment fràgil genialitat de Javier Colina, troba en l’inesgotable presència de Marc Miralta la plataforma de moviment perfecte perquè Perico Sambeat hi dipositi una imaginació tant calculada com desbordant, i que el grup no vegi límits a la seva entesa.

CMS_ColinaMiraltaSambeat2

CMS Colina Miralta Sambeat

I en això estem, dos discos en progressió evident i treballs paraŀlels compartits per donar-se aire sense destensar del tot les cordes que els uneixen. Cal veure’ls treballar per saber que tot encaixa; és impossible no adonar-se del valor d’una entesa tan profunda que els permet recórrer l’Africa, el Carib, les Amèriques del nord i del Sud i l’Europa més llatina, sense negar el pòsit d’un nord més mesurat que tempera els resultats. En el minimalisme expressiu d’aquest trio sense piano, hi trobarem referències i sonoritats ineludibles de la història de la música negra de diversos continents, i també el foc i la passió que la fusió del nostre país aporta al jazz internacional, la marca de la casa que més ens representa fora, i que el grup abandera molt sovint.

Coincideixen les cròniques en que un concert del CMS és una experiència que s’ha de viure i el seu anterior passi per La Traska va ser just a l’inici del projecte, l’any 2007, i dirigit només a premsa especialitzada i programadors. Ja és hora doncs que en la proximitat única d’aquest local puguem magnificar els detalls, interpretar les mirades i detectar els senyals. Endevinar com els ulls tancats i el somriure enigmàtic del Perico, ressegueixen els traços pictòrics que el Marc escampa sobre el llenç que el Javier teixeix sempre amb exquisida imaginació. Haurem de deixar que la percussió guiï els nostres peus, que el cor vibri intensament amb les pulsacions de les cordes i que l’aire del saxo alliberi sense por la nostra veu interior.

La Traska és un “hàbitat” ideal per al CMS…en el seu silenci respectuós, els músics mouran les cartes com ho fan els jugadors més hàbils i el públic viurà pendent i hipnotitzat per cada un dels seus gestos, per cada nota que abandoni l’escenari. Serà un privilegi que no em voldria perdre per res del món.

Josep Bergadà