Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta (II)

En el capítol anterior hem vist com després del Festival de Larzac, Carles Andreu contacta amb François Tusques, pianista reconegut a nivell europeu per ser un dels primers introductors del freejazz al continent; els seus discos Free Jazz (Mouloudji 1965), Le nouveau jazz (Festival, 1967) o Intercommunal Music (Shandar 1972) amb músics com Michel Portal, Barney Willen, Aldo Romano, Jean François Jenny Clark, Beb Guerin, François Jeanneau, Bernard Vitet, etc.. havien marcat tota una generació d’aficionats al jazz. François Tusques feia, a primers anys 70, un replantejament de la seva obra accentuant el compromís amb la música popular, defugint l’elitisme dels ambients jazzístics i comprometent-se amb els moviments socials. Amb aquesta intenció es van posar en marxa el col·lectiu Le Temps des Cérises, el grup Grain de Pavé o la Intercommunal Free Dance Music Orchestra.

Fet doncs el contacte, la primera intervenció discogràfica de Carles Andreu a Larzac 74 té continuïtat amb la participació en el disc Dansons avec les travailleurs immigrés (Le Temps des Cérises, 1975) enregistrat en part al festival de Prades le Lez, també l’agost de 1974, i en el mes de novembre a París. Hi col·laboren els diferents grups del col·lectiu (La fanfáre bolchévique de Prades le Lez, Les Percussionistes-travailleurs du XVIIIè arrondissement à París, le groupe musique du collectif pour un front culturel révolutionaire, etc…) amb músics com Tusques, Denis Levaillant, Michel i Claude Marre i cantants com Tania Munuera, Maria Iracane, Boussaba o el mateix Carlos Andreu. En el disc conviuen versions de “La Internacional”, “Les partisans” o “Le front uni des travailleurs” amb temes com “Nous allons vous conter…” o “Les touristes”, que mostren la dura situació dels treballadors estrangers a França i rebutgen lleis com la Circulaire Fontanet, que pretenia restringir els moviments i dificultar encara més les possibilitats de treball i residència per als col·lectius d’immigrants. La música, farcida de percussions i amb un peu en les bandes de carrer i l’altre al jazz popular i la música africana, porta clarament el “segell” Tusques i mescla textos crítics amb un cert sentit lúdic de la música.

Portades dels discos Dansons avec les travailleurs immigrées, Attention l'armée, Prohibido i Viva la vida

Portades dels discos Dansons avec les travailleurs immigrées, Attention l’armée, Prohibido i Viva la vida

L’any següent, el 1975, serà el propi Carles Andreu qui interpreta “El paso del Ebro” i “Dicen que la patria es” en el disc Attention l’Armée (Le Temps des Cerises, 1975), ara sí, ja com a part del col·lectiu i amb músics com Jean Jacques Avenel, Jacques Mahieux, Jean Mereu, Cristian Ville, Guy Oulchen o Gérard Tamestit. El disc és novament dedicat a l’exèrcit francès, concretament a un accident amb 8 militars morts en un túnel de Chézy-sur-Marne, que l’any 1974 va commocionar França. El contingut combina diàlegs sobre el fet amb fragments de música improvisada de tendència free i les dues cançons interpretades per Carles Andreu. L’any1976 ofereixen al cantant la possibilitat de fer un disc sobre la situació a Chile, però ell suggereix de dedicar-lo a la situació política espanyola, amb la que se sent evidentment més proper i més “autoritzat” a tractar. Així surt Prohibido (Expression espontanée, 1976), el primer disc a nom de Carles Andreu, amb un seguit de cançons de protesta d’inspiració popular i peces tradicionals. Tracta temes de l’actualitat espanyola com ara els famosos “40 años de paz”, la mort de Puig Antic, la de Carrero Blanco (“…si Carrero se subió al 3r piso no fué porque quiso…”) i també de la resistència a Chile. Destaca la potència del cant i es noten les arrels familiars de la Franja i una ironia corrosiva, però encara força naïf, amb títols com “Malditos generales”, “Mantenga limpia la península”, “A Salvador Puig Antich”, “Euskadi askatasuna España todos a una” i les cançons populars “Morenica” i “Abrisme galanica” juntament amb uns “tientos” flamencs.

Le temps des cerises 1Si contextualitzem una mica la situació en aquesta banda dels Pirineus, alguns potser recordareu com la revista Jazz Magazine arribava als quioscs de Barcelona i Carles Andreu (a vegades Carlos Andreou) hi apareixia en cròniques dels grups de l’entorn del pianista François Tusques que treballaven sobretot en el circuit de cases de cultura, centres d’immigrants, barris obrers o en actes de solidaritat, vagues, etc… A l’estat espanyol, l’any 1975 moria el dictador i la transició preparava un relleu que tampoc resultaria gaire engrescador. Era un moment àlgid per a la cançó política i, musicalment, s’apropava l’era Zeleste que havia de recollir l’herència de la música progressiva, tot i que es conservaven les distàncies amb grups com Baf o Peruchos, que mantenien la flama musical més free. A les cubetes de rebaixes es podien trobar discos de freejazz, molts dels quals eren d’edició original francesa, com l’ara mítica col·lecció Byg-Actuel. Tot i això, els discos de Carles Andreu, de la Intercommunal o de Le Temps des Cerises no arribaven aquí, tant per la pròpia distribució alternativa com per motius evidents de censura. El desconeixement real de l’obra del cantant i dels grups en que participava n’accentuaven encara més la curiositat pel personatge, de qui si bé resultava fàcil suposar-ne la nacionalitat, en cap cas podia aleshores sospitar-ne l’origen de Sant Feliu de Llobregat. Un “buit” més d’una època molt fosca social i culturalment parlant i que trigaria encara anys a omplir.

Cartell grup Viva la vida i portada Cahiers Vendemiaire amb article de Carles Andreu

Cartell grup Viva la vida i portada Cahiers Vendemiaire amb article de Carles Andreu

A mitjans anys 70, Carles Andreu compaginava la participació a Le Temps des Cérises amb el seu propi grup Viva la Vida (que contradeia el crit feixista de Millán Astray ¡Viva la muerte!), i va treure un segon disc (Viva la vida, Vendémiaire 1978) amb un repertori novament antifranquista farcit de referències de música i textos populars d’Espanya i de l’Amèrica llatina; d’entre aquests temes destacaven la “Saeta mozárabe”, “Romancero del trabajo”, “Poema de Chilam Balam de Chumayel” en les que el cantant recollia de nou cants com la jota o el flamenc i introduïa efectes vocals que ja serien norma en la seva manera de cantar. Carles Andreu mantenia també una actitud molt activa en defensa del paper de canvi de la música popular i publicava comentaris en revistes alternatives com ara Cahiers de  Vendèmiaire, Folk song o el butlletí de 28 rue Dunois (recordat local autogestionat de Paris on Carles Andreu i François Tusques participaven en la gestió col·lectiva i en les activitats). A la revista Folk song, el periodista J. J. Fleury deia del disc Viva la vida “ …es más subversivo, pues lo que denúncia Carlos no es tan solo un país, sinó el sistema que oprime a casi todos los paises”.

Pàgina dels artistes espanyols del programa del 4t aniversari de la Voz do Povo, a Cascais, Portugal.

4t aniversari de la Voz do Povo,  Cascais, Portugal (1978).

Finalment, l’any 1977 i seguint al costat de Tusques, el cantant entraria a formar part de la Intercommunal Free Dance Music Orchestra, en la qual se li va adjudicar el rol de cantant improvisador (a l’estil del shoutter de les antigues orquestres de blues). El mateix Tusques el presentava així “ Un cantant espanyol, Carles Andreu, s’ha unit a l’orquestra i ha creat un nou gènere de cant popular improvisant sobre la nostra música, seguint el que proposa l’actualitat. Partint de cants tradicionals ens parla de les lluites d’avui, és d’alguna manera el nostre narrador-improvisador (1)”. Carles Andreu cantaria a l’orquestra, sempre en català i castellà, al costat de grans músics de jazz com ara Jacques Thollot, Jean Jacques Avenel, Sylvain Kassap, Noel McGhee, Jo Maka, Bernard Vitet, Guem, Michel Marre, Ramadolf, etc. iniciant una nova etapa molt intensa que havia de resultar cabdal per a la seva evolució com a cantant.

Josep Bergadà

(1) griot a l’original francès; en molts països africans el griot és dipositari i transmisor de la tradició oral de la comunitat

Anuncios

Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta (I)

Carles Andreu i Sancho va néixer a Sant Feliu de Llobregat l’any 1938 en el si d’una família vinguda de la franja de ponent, però ha fet la seva carrera lluny de casa. En temps globals, poc coneixem aquí d’aquest personatge múltiple que ha treballat en el món de la música, però també en el teatre, en el cinema com a guionista i actor i en la producció literària amb diversos textos, alguns d’ells premiats a França, el seu país d’acollida.

Il·lustració cartell: Jean Pierre Béranger

Anys 70. Il·lustració cartell: Jean Pierre Béranger

Si ens cenyim al treball musical, trobarem sobretot una notable feina de cantautor que evoluciona des de la cançó de compromís solidari i antifranquista –de mitjans anys 70 i amb variacions del nom com Cal Andreou o Carlos Andreou– fins a la interpretació personal i agosarada de coneguts poetes que treballa en l’actualitat. Però el que més pot sorprendre al sector jazzístic del nostre país és la seva feina d’anys al costat de grans músics francesos de jazz i música improvisada, amb intervencions vocals de gran imaginació i risc, quasi sempre en català i castellà. Tot aquest treball fet al país veí i amb ben poques visites professionals a Catalunya, amb la perspectiva dels anys resulta d’una coherència exemplar i d’una originalitat fora de dubtes. Reconeguts el mèrits per crítics de revistes del prestigi de Jazz Magazine o Jazz Hot, el seu treball ha tingut molt poca difusió a casa nostra, tot i que en els darrers temps hi té projectes amb músics catalans i, entre d’altres, ha fet concerts als festivals LEM i Bouesia. En quatre capítols, seguirem la trajectòria d’aquest músic singular amb la intenció de fer un repàs de les diverses etapes de la seva obra.

El cantant i cronista Miquel Pujadó és un dels pocs en citar Carles Andreu en el seu Diccionari de la Cançó (Enciclopèdia Catalana, 2000) i el periodista Xevi Planas li ha dedicat elogiosos comentaris a la premsa, sense que tot plegat hagi servit per reivindicar la seva figura inquieta. És complicat fixar la foto d’un personatge tant polièdric, però resulta innegable i ben documentada la seva reeixida lluita per trobar un camí musical propi. Una entrada a Wikipedia, algun blog “amic”, com el del Festival Bouesia, i cites esparses d’algun disc o del seu escadusser treball en el món del cinema, són pràcticament tot el què podem trobar a la xarxa sobre Carles Andreu.
Com ja hem dit anteriorment, va néixer a Sant Feliu de Llobregat, prop de Barcelona, fill d’una família vinguda de Mont-roig de Tastavins i la primera música que va sentir va ser la jota, que li venia per tradició familiar. Després del seu frustrant pas per una escola religiosa i dels posteriors estudis de dret –fruit d’un moment de desorientació vocacional– Carles Andreu inicia el seu exili personal a París, a primers anys 60, sense cap pretensió ni projecte de dedicar-se a la música. L’acompanya la poesia de César Vallejo que, en tot cas, l’inclina en aquells anys cap a voluntats més literàries.

Cartell Chants d'Espagne, anys 70.

Cartell Chants d’Espagne, anys 70.

Per una juguesca venç la timidesa i surt al carrer amb la guitarra; la vida bohèmia li multiplica les perspectives i per subsistir comença a cantar per Montparnasse i a les cues dels cinemes “d’art i assaig” del Barri Llatí. Primer és el repertori de la cançó espanyola, conegut per tradició familiar, que és substituït progressivament per una cançó més compromesa. Carles Andreu aprofundeix en aquells anys, en el coneixement de la tradició musical popular de la península a través del gran musicòleg extremeny Manuel Garcia Matos, i descobreix la seva passió pel flamenc i pels cants sefardites i ladinos que coneix a Grecia i Estambul.
En els anys que segueixen estudia al Théâtre de les Nacions de París i dona classes com a lector de castellà en instituts d’ensenyament públic; però el cop d’estat a Xile de l’any 1973 l’empeny a participar en festivals solidaris, que el porten a la massiva trobada en suport dels pagesos de la regió francesa de Larzac.

Portada del disc

Portada del disc

Recentment recuperada en un documental d’èxit a França (Tous au Larzac. Christian Rouaud, 2011), aquesta lluita popular contra l’expropiació de terres agrícoles per part de l’exèrcit francès va reunir, al mes d’agost de 1974, a 103.000 persones en un gran festival a l’aire lliure, del qual s’en va editar un disc (amb tirada de 103.000 exemplars) ple discursos solidaris saltejats per actuacions musicals. Carles Andreu (acreditat com a Carlos Andreou a la coberta) hi va cantar dues cançons però només “Vida e morte Severina”, amb lletra de João Cabral de Melo Neto i música de Chico Buarque i cantada en portuguès, va sortir publicada en el disc. La cançó hi apareix just després de la interpretació que el col·lectiu Le Temps des Cérises fa de “El paso del Ebro”, la coneguda cançó de la guerra civil espanyola.
Le Temps des Cérises era un grup de música popular reivindicativa, una mena de fanfàrria creada per l’inquiet i conegut pianista de freejazz François Tusques, que feia un repertori de cançons revolucionàries i cants de la Comuna de París (com la cançó que dóna nom al grup). El col·lectiu mantenia un gran compromís amb les inquietuds dels treballadors francesos i amb els col·lectius d’immigrants que arribaven a França, tot des d’una perspectiva heretada dels fets i de la filosofia del maig del 68. Amb aquest precedents i la coincidència a Larzac, la trobada entre Tusques i Carles Andreu semblava predestinada; la trucada del pianista passat el festival, representa l’inici d’una fructífera etapa musical i d’una amistat que, després de quasi 40 anys, encara dura i dóna fruits. (continuarà)

Josep Bergadà

[em] Trio en directe a La Traska

El jazz europeu fa temps que ha trobat un camí propi a base d’evitar el mimetisme amb el jazz que arriba dels Estats Units; no hi ha cap dubte que a l’altre costat de l’Atlàntic hi té part de les seves arrels, però la riquesa que guarda la música del vell continent ofereix camins personals i poc explorats que no paren de sorprendre’ns. Una de les novetats més espectaculars és aquest [em] Trio que ens visita el proper dia 10 de febrer a la Traska Truska de Molins de Rei.

Si repassem els compositors que consten en el seu darrer disc Wasted & Wanted, hi trobarem 3 temes del pianista Michael Wollny, 3 composicions més del bateria Eric Schaefer i dues de la contrabaixista del grup Eva Kruse, tot al costat però d’una composició de Mahler, d’una de Schubert, d’una de Berio i d’una altra de Bartos/Hutter (components del grup de rock alemany Kraftwerk i peça clàssica del seu repertori). Però no ens enganyem, no cal llegir la carpeta del disc per entendre-hi el deix romàntic o la referència a la complexitat harmònica dels clàssics del segle XX, ni per seguir els ritmes binaris de la nova música negra o la pulsació metronòmica d’homes i màquines que tant han marcat les músiques dels darrers 40 anys.
I sobretot no hauríem d’entendre aquesta barreja com una concessió eclèctica, com un poti poti per justificar la denominació d’origen “Europa”. Per poc que escoltem la música del grup veurem que no són aproximacions “frívoles”, de cara a la galeria, ni re-interpretacions acomplexades del patrimoni musical; a l’[em] Trio no li cal citar literalment als clàssics –siguin blancs o negres– ni als “krauts” dels anys 70…ho porten tot a l’ADN; ve “de sèrie” per a una generació de joves que no renuncien a res del que han sentit i que, passat pel sedàs de la seva experiència, s’ens ofereix amb total naturalitat.

EMtrio2L’[em] Trio és un “enginy” perfecte, subtil i contundent, aclaparador per l’habilitat tècnica, per la cohesió i per la suma creativa dels seus elements. Els avala la discogràfica ACT, una de les companyies europees més interessants i amb més rigor dels darrers anys, i cada nou lliurament del trio és d’una espectacularitat inusual.

Al disc enregistrat en directe Wollny I Kruse I Schaefer [em] live at jazzbaltica (ACT, 2010) hi podem trobar una aproximació a la intensitat que sentirem a la Traska el proper dia 10 de febrer; i, poca broma, no oblidem que segons Stuart Nicholson, a la revista Jazzwise (RegneUnit), estaríem davant de “…possiblement el millor àlbum de jazz de l’últim quart de segle”.
Que encara flotin en l’aire de la Traska les aromes del CMS (Colina Miralta Sambeat) no ens ha de distreure de la nova i espectacular cita; seguim en bona ratxa i hem d’aprofitar les oportunitats de veure i sentir música d’aquest nivell.

Josep Bergadà