Proper protagonista: el saxo

El saxòfon és un estri modern; el va inventar Adolf Sax l’any 1840 i no respon a l’evolució de cap instrument anterior, tot i que naixia amb “l’encàrrec” de reforçar sobretot la potencia i els registres dels vents a les bandes de desfilada. ContraBaix li dedica els concerts del divendres 19 i del diumenge 21 d’abril, amb dos visions ben diferents d’un instrument fascinant.

Aquest fet marca evidentment la seva ubicació tardana en el món de la música: sense referències històriques, el seu ús s’ha imposat en músiques de creació recent i és espectacular la seva implicació en l’evolució del jazz i en la “consolidació” del so de les bandes de carrer. La música contemporània també ha incorporat l’instrument amb partitures escrites especialment per a les seves característiques i des del segle XX, s’ha sumat el so de la família de saxos a nombroses composicions orquestrals.
Amb una varietat de fins a 7 instruments –des de l’agut sopranino al saxòfon baix– les possibilitats de la família són espectaculars. Capaç de ser tant explicit com la veu humana, el registre del saxo va del xiu-xiueig i de les subtilitats del pas de l’aire, passant per sons vellutats d’indubtable sensualitat, fins a les estridències free més sorprenents. I l’instrument no ha parat de créixer i d’evolucionar, ja sigui ampliant sonoritats, millorant mecanismes, perfeccionant canyes i investigant sistemes de respiració contínua que l’alliberin dels límits en la durada i la cadència de les aspiracions d’aire. Així, ha acabat per ser un dels instruments més vius i orgànics, com una prolongació física del músic, amb un gran poder iconogràfic que ens ha deixat imatges memorables d’alguns dels seus intèrprets més rellevants. Podríem dir que estem davant d’una mena de corn de l’abundància: embadalits per la lluentor de les seves corbes i claus i hipnotitzats per la intangible riquesa de sons que llença la seva obertura.

Coltrane amb el soprano en un dels seus discos mítics.

Coltrane amb el soprano en un dels seus discos mítics.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Des del sentiment de Sidney Bechet als solos més despullats d’Anthony Braxton, les exploracions contemporànies de les partitures per a saxo de Luciano Berio o les espectaculars aportacions dels francesos Urban sax (fins a 72 saxofonistes en la performance d’inauguració del World Trade Center a Barcelona, l’any 1999),  és evident que l’instrument ha fet el seu forat en la música.

Sigui com sigui, havien passat poc més de 100 anys de vida de l’instrument, quan Charly Parker sorprenia al món sencer amb la seva revolució; l’extraordinària creativitat i els seus dimonis personals acceleraven el tempo i sumaven al jazz troballes de les avantguardes clàssiques del segle XX. I les aportacions no havien de parar aquí, perquè Jhon Coltrane, Sonny Rollins, Ornette Coleman, Albert Ayler, Archie Sheep o Michel Portal i Jan Garbareck, entre molts altres, recollien la tradició iniciada a New Orleans, i que d’allí va anar a Chicago, a Nova York, a Europa i a la resta del planeta. El jazz esdevenia universal i el saxòfon, sigui alt, soprano o tenor, es convertia en el seu instrument estrella que, de retruc, alimentava les tendències renovadores de la música clàssica, de Stravinsky a Schomberg, Kurt Weil o Hindemith, entre d’altres.
Instrument de presència absolutament transversal, el trobem tant en espectacles de pallassos com al cabaret, en petits clubs d’atmosfera densa, a les sales de concerts més prestigioses o al carrer; cap instrument com el saxòfon s’ha adaptat tant bé al temps que li ha tocat viure.

Dani Nel·lo és un expert indiscutible en la variant seductora i festiva de l’instrument. Si el jazz ha alimentat l’esperit adult de generacions senceres, el blues, el swing i el rock, han marcat l’ADN dels més joves afegint ball i sentiment generacional als ritmes més negres. A Sant Feliu, el divendres 19 d’abril, el Dani retrà homenatge a un dels saxofonistes més influents, el genial King Curtis, músic de referència amb innombrables enregistraments propis i conegudes col·laboracions amb les grans figures del soul dels anys 50 i 60.

Miquel Bofill va donar vida l’any 2000 al grup Sax 13 que, amb aquest nombre de saxòfons, mostrava les possibilitats i l’autosuficiència tímbrica i rítmica de la família inventada per Adolf Sax; el Miquel domina com pocs la perspectiva de l’instrument, els passos iniciàtics d’Europa cap a Amèrica i el seu viatge de retorn amb la personalitat consolidada i tenyida de colors africans. Amb el seu nou projecte Música3 ens mostrarà els resultats de les aventures i viatges de l’instrument, que tant podrem situar en el jazz com en la música clàssica i en la popular.

Tenim davant un cap de setmana de protagonisme absolut del saxòfon; des de Sant Feliu de Llobregat i de Molins de Rei, tindrem accés als secrets d’un instrument indispensable en la banda sonora de ContraBaix i del nostre temps.

Josep Bergadà

Tots els comentaris en aquest blog seran moderats i seran directament publicats en el cas que l’administrador de continguts els consideri adequats. Gràcies per la teva participació.

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s