Segurament com molts de vosaltres, he de confessar que no soc especialment seguidor del bluegrass ni d’aquestes músiques que els poc entesos identifiquem sota el paraigües del country, però que si hi dediquem una mica d’atenció, veurem que són molt més que això.
Representen molt més perquè en el que s’anomena bluegrass des dels anys 40 del segle passat, i també old time music, hi ha presents moltes de les bases de la música que escoltem ara. Així, aquest enrenou de banjos, mandolines, guitarres, violins i contrabaixos, recull orígens musicals de la vella Europa, especialment els vinguts d’Irlanda, i traspassats a Amèrica en les successives emigracions, però també compta amb la influència privilegiada de la música afroamericana (blues, rag, jazz, balades, etc…). Un encontre de cultures que ha esdevingut la crònica musical de terres de muntanya, de paisatges austers, de miners i treballadors de vida dura, que sovint buscaven en aquestes tonades –moltes d’elles fetes per a ballar– un esbarjo compartit que els fes més fàcil l’existència.
Tot i que aquests sons ens transporten lluny en l’espai i en el temps, no podem negar que bona part de la nostra música no seria el que és sense aquesta referència: del Grup de Folk de finals dels 60 a Manel o Bremen per citar grups coneguts més actuals.
Són molts els camins que porten al bluegrass i segur que són colla els qui també l’identifiquen amb les pel·lícules de cowboys o de fugitius en l’Amèrica més profunda.
Films com Bonnie & Clyde (Arthur Penn, 1967 i amb l’inoblidable “Foggy Mountain Breakdown” de Earl Scruggs i Lester Flatt), Deliverance (John Boorman, 1972) i el genial “Dueling Banjos”, o també la més recent Oh Brother (2000, dels germans Cohen) amb la banda sonora farcida de clàssics de l’estil, son una porta ben oberta a una música que destiŀla optimisme i bon rotllo.
I per això justament escric aquestes 4 ratlles; perquè per res del món voldria que us perdéssiu el proper concert a la Traska dels Damned Hellbillies, digníssims representants de l’estil a casa nostra que fan del concert una festa, no tant sols per la brillant interpretació dels temes, sinó perquè reprodueixen els aires familiars de celebració casolana alternant-se davant del micro per fer els solos i les intervencions vocals, en una mena de cerimònia en la que la senzillesa esdevé comunicació sincera.
Estic segur que la Traska, que ja té molt de taverna, el 16 de març farà olor de palla i de fusta per acollir aquests excel·lents músics, residents els dijous a la sala Apolo, i que multiplicant-se en grups com Barcelona Bluegrass Band, Damned Hellbillies, Grazz Trio o The Botty Hunters (fa ben pocs dies a la festa major de Pallejà) fan honor a la música americana de gorra i Stetson, amb els instruments de corda com a grans protagonistes.
Cicle ContraBaix 