La Marta Rius. Sentiments Km 0

LaMartaRius-FotoAlbaDanes18_1000

Des de Sant Feliu a Argelaguer hi ha bastant més que els kilòmetres i els minuts que ens indica el Google…Hi ha sobretot la tria d’un model de vida diferent que no es valora per la rapidesa de moviments o per l’accés fàcil a coses de dubtosa necessitat. És per això que el recorregut de la Marta Rius s’ha mogut per paràmetres de relativa calma i discreció, amb un ritme natural de maduració ben visible en la intensitat i en les petjades del seu trajecte.

Vaig deixant missatges a les ampolles / com qui va deixant molles de pa / esperant que si algun dia em perdo / em sabré venir a buscar… (“Dins d’una nou”)

Amb projectes encara ben vius com Sol i Serena o Els cecs d’Esterri (entranyable banda sonora de la sèrie de TV3 Grand Nord) i passant també per Marta Rius i les Noves Dones de la Bella Cançó, (amb record a cantants com Teresa Rebull, Marina Rossell o Guillermina Motta) la Marta Rius va ampliant registres a partir de la seva veu, de l’acordió diatònic, el xilòfon i estris diversos que s’ajusten com un guant a les necessitats de cada cançó. Implicada a fons en la música d’arrel tradicional i en la reivindicació del ritme i la percepció rural de la vida, –que ella mateixa defineix com a mística rural– ha anat destil·lant el seu món fins a aconseguir un primer treball discogràfic personal que sorprèn per la madura fragilitat que proposa.

No sé com he arribat a aquesta situació tan extravagant, tan emocionant / No, no em deixis caure, no vull mirar avall / Fa vertigen el camí que he trenat fins arribar aquí / Tinc accelerat el cor; tothom pot arribar allà on vol… (“No em deixis caure”)

En paral·lel als altres projectes i mantenint el fil (la “presa de terra”) del seu relat personal, la Marta Rius ha bastit un conjunt de cançons de caire íntim i imatges subtils de gran força poètica. Amb regust a tradició i voluntat d’expressió intensa però continguda, apareix en el disc una certa estètica pop que podria captivar un públic més ampli, ara que el pop del país sembla buscar paisatges diàfans. La ironia inquietant d’algunes lletres, que amb aparent simplicitat ens parlen d’anhels i de lluites, mostren sempre un rerefons d’autoexigència que oreja dubtes i emocions amb una gran naturalitat.

LaMartaRius-FotoAlbaDanes3-2Amb una cirurgia perfecte, sense dolor
em vas tallar les ales.
Amb una cicatriu impecable, que no deixa marca
em vas cosir la boca…
Però has tingut un descuit…
t’has deixat les orelles
i és precisament amb elles que m’he pogut escoltar
Però has tingut un descuit…
t’has deixat les dues mans
i és precisament amb elles que m’he pogut agafar”
(“Ales”)

Lluitadora coherent en aquest entorn artesanal que tan construeix melodies i lletres de sentiment km 0 com dissenya la funda del disc en autoedició serigrafiada, hi ha alguna cosa en el treball de la Marta Rius que sembla deixar les finestres obertes a la reflexió positiva. I no parlem d’una reflexió d’impostada transcendència, sinó d’aquells pensaments orgànics i essencials que ens haurien de guiar els passos.

El proper dia 9 de maig, a l’Ateneu i amb un quintet disposat a matissar tots els detalls, tindrem l’oportunitat de conèixer de ben aprop el treball de La Marta Rius.

(fotos d’Alba Danés)

 

Anuncios

Carles Benavent a La Traska. Ser-hi, o no ser-hi, aquesta serà la qüestió…

El proper dia 27 d’abril tindrem el plaer d’omplir l’entranyable espai de la Traska amb la grandesa d’un músic de referència. Carles Benavent, el nostre baixista universal, ens porta Un, dos, tres el projecte que comparteix amb dos grans Rogers: Mas al piano i Blàvia a la bateria.

I no sabeu pas com ens alegrem de tenir-lo en un espai tant proper com la Traska, on el silenci i la complicitat faran que ningú es perdi detall de la manera de fer d’un dels millors baixistes del món i, per descomptat, el BAIXISTA en majúscules del flamenc i la fusió. Serà un concert únic per als qui no badin a l’hora de reservar l’entrada.

Benavent_Crac_IrisConeguts són els seus inicis en el grup Crac que es convertiria, l’any 1970, en la base de la segona etapa dels progressius Màquina! documentada per diversos singles i el doble disc en directe a l’Aliança del Poble Nou. A mitjans anys 70 Carles Benavent seguiria amb Música Urbana, ja més centrat en les sonoritats clàssiques i populars de la música del país –etapa especialment recordada pel disc Iberia–; són temps de col·laboració i d’experiències amb músics del seu entorn com ara Joan Albert Amargós, Max Sunyer, Jordi Bonell o Salvador Font, amb els qui ha seguit treballant en discos propis i aliens.

A partir de l’any 80, que entra a formar part del grup de Paco de Lucia, s’introdueix en el flamenc aportant una manera de tocar el baix que quedarà com a marca de la renovació que viu l’estil en aquells anys. La participació en el sextet del guitarrista i els enregistraments amb Camarón de la Isla resulten experiències definitives en la seva carrera; el seu baix, rítmic i de so dens i voluble, esdevé referència per a les noves sonoritats flamenques en discos de capçalera com ara Live …One summer nigth de Paco de Lucia o Calle Real de Camarón.

També la relació amb Jorge Pardo, que s’inicia en el sextet del guitarrista recentment desaparegut, produirà una llarga i profitosa col·laboració en els discos respectius i en el posterior trio Benavent, Di Geraldo, Pardo. Tot un entramat de relacions que fan de Carles Benavent un dels baixistes més prolífics i sol·licitats de la música de fusió del país i també amb una gran projecció internacional. La difusió exterior del flamenco l’empeny i el seu treball amb Paco de Lucia li obre les portes del grup del pianista Chick Corea (en discos com Touchstone, Again&Again o The Ultimate Adventure); també treballa amb el percussionista Don Alias (músic de Miles Davis a Britches Brew i On the Corner) o el teclista Gil Goldstein (músic de Pat Metheny o Gil Evans entre d’altres). El 1991, Carles Benavent toca amb Miles Davis al festival de jazz de Montreux en un homenatge a Gil Evans, dirigit per Quincy Jones.

D‘una manera silenciosa (impossible no pensar en In a silent way del gran Miles versió Toti) i paral·lela a la seva progressió nacional i internacional, Carles Benavent va lliurant un seguit d’enregistraments sota el seu nom que conformen un món propi de gran riquesa. Tot comença amb el disc homònim (Carles Benavent, 1983) per arribar, de moment, fins aquest setè Un, dos, tres de 2011. Són discos molt personals, resolts amb una voluntària austeritat de recursos; com l’esbós minimalista d’un interior que s’endevina molt més ric i complex. Són llocs de trobada amb amics, fets d’intuïcions i de sentiments a flor de pell, impossibles sense la intensa comunicació que hi ha entre els músics que hi participen.

Us podeu imaginar la complicitat de les mirades, el virtuosisme contingut en una tarda de música sense barreres i en estat pur?
Per si encara us queden dubtes:, jo correria a reservar les entrades…

Ser-hi o no ser-hi, aquesta serà la qüestió.

L’art del trio. L’evolució d’Andrea Motis, Joan Chamorro i Josep Traver

ContraBaix ha programat diverses vegades Andrea Motis, Joan Chamorro i Josep Traver en els darrers anys. Per a la nostra satisfacció i també la del públic que els ha seguit a les diferents poblacions, el seus concerts sempre han despertat un gran interès i han resultat un èxit de convocatòria.

La nostra dilatada insistència, que sens dubte ens ha permès cridar l’atenció de nous públics per a ContraBaix, ha fet també evident l’evolució i el creixement de l’Andrea. La jove cantant, trompetista i saxofonista ha crescut en anys i també en allò que acostuma a acompanyar l’edat: experiència, seguretat, curiositat per ampliar horitzons i descobrir coses que, poc a poc es van dosificant en forma de novetat en la proposta musical del trio. Novetats sense estridències però ben perceptibles i que poden sorprendre positivament aquells qui ja fa temps que no veuen el grup en directe.

 

Els qui van assistir al concert del passat dissabte 5 d’abril a Sant Andreu de la Barca, van trobar d’entrada una caixa a l’escenari, un element de percussió de recent incorporació al set de la formació i que la mateixa Andrea s’encarrega de sumar a la paleta sonora del grup. El frec de les escombretes, que apareix tímidament en el repertori, afegeix aquell petit plus que millora, per exemple, la interpretació en directe de “My baby just cares for me” i l’acosta més al clàssic de Nina Simone que tots coneixem. Però no és pas per lloar la mimetització de referències que fem esment de les novetats, sinó justament per la perceptible voluntat dels músics d’anar-se allunyant de visions segurament més naif, que amb el pas del temps han anat perdent sentit.

No resulta estrany doncs que algunes incorporacions de “pop generacional” (Amy Winehouse, Madeleine Peyroux…) o de “clàssics renovadors” del jazz facin pujar el llistó, tot modificant lentament la perspectiva futura del grup. Joan Chamorro presentava al teatre Núria Espert la versió de “My Favourite Things” fent notar que John Coltrane o Archie Shepp són entre els interessos musicals més recents de l’Andrea; també ens oferien una preciosa versió instrumental (saxo, trompeta i guitarra) de “Manha de Carnaval”, la delicada cançó de Luis Bonfá, que feia evident una nova complicitat entre els membres del grup.
Motis_SantAndreu
Com a resultat de tot això ens trobem que Joan Chamorro –que segueix essent l’ànima de la formació– incorpora canvis i vocalitza amb estil alguna bossa nova, que les cordes d’en Josep Traver semblen gaudir de més espai en el repertori (interessant la interpretació a la guitarra steel) mentre l’Andrea busca allunyar-se d’intervencions fàcils –com el punt de misteri afegit a la versió de “Bésame mucho”– i va dosificant nous aprenentatges que fan evident que ja no és la mateixa de fa uns anys.
Trobar les diferències que el treball continuat i l’experiència van sumant a la música del trio serà un al·licient afegit per a tots aquells qui s’atreveixin a repetir un dels concerts més vistos i més ben valorats de la música del nostre país.

Us encoratgem doncs a anar aquest proper divendres al teatre Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí. Tant els qui ja hagin vist el grup en directe com els qui no, descobriran que el jazz fa diferents tots els concerts, que l’experiència millora sempre les propostes i hi va sumant tot allò que els músics viuen…i, naturalment, que compartir-ho és sempre un plaer únic.