Lectures d’estiu amb compromís

Mezzrow_La_rabia_de_vivirLa rábia de vivir (Really the blues, 1946) de Mezz Mezzrow, és un clàssic de la literatura relacionada amb la música que es considera un precedent del trencament temàtic i estilístic de la generació beat. Presenta la biografia d’un noi blanc i jueu que es va enamorar de la cultura negra fins al punt de pensar que físicament s’havia tornat negre i així es registrava en els múltiples ingressos que va fer a la presó. Mezz Mezzrow va aprendre a tocar el clarinet als reformatoris i a les cases de barrets de Chicago, Nova Orleans i Nova York i va tocar i mantenir amistat amb els músics més importants del moment (L. Armstrong, B. Beiderbecke, S. Bechet, D. Ellington, T. Ladnier, J. Teagraden, etc…). Tot i no ser un músic destacat, era al lloc adequat en el moment idoni i va viure intensament els canvis i les misèries dels ambients del jazz previ a l’era del swing. Venia la millor “herba” de Harlem i tenia una història apassionant, que va explicar junt amb el co-autor Bernard Wolfe, i que ha rebut elogis d’Allen Ginsberg, Henry Miller o Tom Waits, entre molts altres. Hi ha una cuidada edició de l’any 2010 d’Acuarela libros i a Spotify trobareu fàcilment música del clarinetista per acompanyar l’apassionant lectura.

Tusques_Maig68
Si aquest estiu voleu viatjar en el temps i teniu curiositat pel Maig del 68, aquí teniu (en francès) tot el que us cal saber, banda sonora inclosa. Els dos volums del llibre Génération, d’Hervé Hamon i Patrick Rotman, us expliquen fil per randa tots els precedents, els fets, els personatges i la deriva posterior d’un dels moments cabdals de la història del segle XX. La televisió francesa en va fer un documental per capítols, amb banda sonora del pianista François Tusques que us pot il·lustrar la lectura.
El llibre Music and the Elusive Revolution d’Eric Drott, analitza (en anglés) la música relacionada amb el Maig del 68. Parlem de música activista que es va comprometre amb la idea d’una societat i d’una cultura noves que reclamaven la imaginació al poder; el llibre dedica diferents capítols a la cançó, a la música contemporània, al rock i al jazz relacionats amb el moviment. El jazz que millor representa el moviment del maig del 68 s’analitza a partir de dos discos clàssics de François Tusques: per un costat els dos volums de Piano Dazibao (a piano sol i amb títols tant suggerents com “Libérez Michel Le Bris!” o “La Bourgeoisie Perira Noyée Dans Les Eaux Glacées Du Calcul Égoiste”) i el disc Intercommunal Music (“L’Impérialisme Est Un Tigre En Papier”, “Les Forces Réactionaires”, etc…) amb músics com Sunny Murray, Beb Guerin, Alan Silva, Steve Potts o Alan Shorter. No és un material fàcil de trobar, però si us interessa el tema no parareu fins aconseguir-lo.
I una tercera recomanació seguint el fil de les músiques “militants” franceses pot ser l’escolta a Spotify de Mobilisation Generale (Protest and Spirit Jazz from France 1970-1976). També es pot escoltar, llegir textos de l’edició i comprar el disc físic o en descàrrega al web de Born Bad Records. El disc és doble i recull material editat en discogràfiques alternatives dels primers anys 70 (i avui pràcticament introbables) d’autors com Michel Roques, Full Moon Ensemble, Mahjun, Brigitte Fontaine i Areski Belkacem, Atarpop 73 & collectif Le temps des cerises o François Tusques (amb qui es pot reconèixer la veu de Carles Andreu a “Nous allons vous conter…”). Tota una immersió en la revolució que havia de canviar les nostres vides.

Freejazz_BlackPower
Free Jazz/Black Power de Philippe Carles i Jean Louis Comolli té punts de contacte amb la recomanació anterior, sobretot des del punt de vista militant i estètic de la música que tracta. El free jazz interpretat com la música d’alliberament dels negres americans i del seu moviment polític i social més radical, com a explosió reivindicativa de la cultura negra i dels seus orígens africans. Per tenir-lo al costat del llibre Blues People de Le Roi Jones i llegir-los escoltant dues obres cabdals de l’estil: el clàssic americà, l’original Free jazz d’Ornette Coleman de l’any 1961 i l’altre Free Jazz, aquest un clàssic europeu de François Tusques, de l’any 1965 (reeditat per In situ l’any 1991).

Josep Bergadà

Anuncios

PROP DE LA MÚSICA DEL TEU NOM en record de Joan Saura

Les paraules de Feliu Formosa han servit per titular l’homenatge a Joan Saura dins del Grec 2014. Publicat l’any 1973 dins del llibre Albes breus a les mans, el poema “La cançó d’amor“ sembla jugar amb les distàncies variables o aleatòries que posem entre les coses més essencials de la quotidianitat. “Prop de la música del teu nom” defineix perfectament el lligam que mantenen els col·lectius d’avantguarda de Barcelona amb un dels seus membres més volguts i carismàtics.

Grec14Potser l’homenatge al Mercat de les Flors haurà servit per tancar ferides per la pèrdua del músic o, si més no, per reviure’n públicament la petjada i rebeŀlar-se un cop més contra la injustícia de la seva desaparició prematura. El que s’hi va viure els dies 19 i 20 de juliol va ser d’una emotivitat en prou feines continguda per oficiants i assistents. Molts dels presents, ja sigui en qualitat de músics o ballarins, de família, d’amics, de públic fidel o de tot plegat –tal és la simbiosi–, veiem en Joan Saura un model segurament irrepetible de dedicació i lliurament a la música. En paraules de Jordi Turtós impreses al programa: “Hi ha gent que no mor mai, i la marxa del Joan Saura ha servit per constatar-ho. És molt gran el seu treball, immensa la quantitat d’amics, enorme el seu record.”

 

El dissabte 19, el cor EuskalHiria va convocar els assistents sota la cúpula del vestíbul; a manera de preàmbul, entre trobades i salutacions, diverses pantalles oferien filmacions de concerts o entrevistes del Joan. La cerimònia va tenir un inici de referències free (amb Pablo Bélez, Liba Vilavechia, Olvido Lanza, Mu i Diego Burrian), per passar tot seguit al cant coral ampliat amb emotiva coreografia d’amics i voluntaris que anaven sorgint d’entre el públic. La música i els moviments van conduir tothom a les portes de la sala M. Aurelia Campmany, on la instal·lació de Marta Castelar i Núria Saura recordava el cel i els ocells que el Joan tan apreciava des del seu pis.
Un cop a la butaca, la gran pantalla de l’escenari mostrava imatges i comentaris del Joan sobre la música i les seves vivències; com qui no vol admetre la seva absència, els músics van començar a interactuar en directe amb el Joan de la pantalla, talment com si es tractés d’un vídeo-concert des d’una distància impossible. L’hora que va seguir, amb Agustí Fernández, Liba Vilavecchia, Nuno Rabelo i la dansa d’Andrés Corchero, va fer justícia a les múltiples ocasions en que el Joan va compartir escenari amb aquests grans músics i amics. Van ser minuts de domini absolut del llenguatge; explosions i delicadesa en una combinació variable d’instruments i passos per l’escena. Fet el primer tast de la música del seu nom, el públic sortia amb l’ànim encongit.

Joan Saura, Dits alats. Summa arxiu videogràfic d'Habitual Video Team.

Joan Saura, Dits alats. Summa arxiu videogràfic d’Habitual Video Team.

El diumenge, que es presentava com un anar i venir de gent a l’escenari, va començar amb la presència en solitari I les paraules de Feliu Formosa exposant perfectament el sentiment de record i d’absència que guiava l’acte. I la poesia va seguir amb els moviments de Rosa Muñoz, Amelia Boluda, Toni Mira, Angels Margarit, Maria Muñoz, Constanza Brncic, Bebeto Cidra i Andrés Corchero. Sols, a duet o en grup, amb música en directe o seguint enregistraments que el Joan va fer per a les respectives coreografies, van conjurar l’altre dimensió de la seva obra. Músiques sorprenents, diverses d’instrumentació i d’arranjaments; precisos i preciosos encàrrecs en el sentit més positiu de l’obra compartida, que els assistents van rebre com el gran valor afegit que representen dins de l’obra del músic.
Setsfree, Atolón i la nombrosa orquestra de l’homenatge van aportar tot seguit les músiques en directe; emocions improvisades o arranjades expressament per a recordar la llarga història de Joan Saura com a músic i company d’arriscades aventures creatives. Són molts els qui van passar en un o altre moment per l’escenari; a més dels citats anteriorment, van intervenir Anna Subirana, Eduard Altaba, Imma Udina, Mariona Sagarra, Agustí Martínez, Ruth Barberán, Alfredo Costamonteiro, Ferran Fages, Ramon Calduch, Saki Guillen, Xavi Tort, Rafael Zaragoza, Ramon Solé, Ramon Calduch, Adria Bofarull, Jofre Dodero, Oriol Perucho, Quico Samsó, Carles Andreu i molts d’altres que van quedar entre bambolines, rescatant imatges, fent suport tècnic i ajudes incondicionals.
“Ens hem posat en marxa. Som un grup nombrós d’amics d’en Joan que, alimentats per la seva energia, volem continuar tenint-lo al nostre costat. Per sempre” (Joan Turtós)

Foto: Josep Aznar

Diumenge 20 de juliol, final amb improvisació oberta de música i dansa. Foto: Josep Aznar

Ha estat tot un tràfec pels qui barrinaven de fa temps la trobada col·lectiva. És cert que el Joan ja no hi es i que aquest no és pas el primer acte que els companys li dediquen, però no hi ha dubte que ha estat la gran festa d’homenatge que molts necessitàvem.

Josep Bergadà