PROP DE LA MÚSICA DEL TEU NOM en record de Joan Saura

Les paraules de Feliu Formosa han servit per titular l’homenatge a Joan Saura dins del Grec 2014. Publicat l’any 1973 dins del llibre Albes breus a les mans, el poema “La cançó d’amor“ sembla jugar amb les distàncies variables o aleatòries que posem entre les coses més essencials de la quotidianitat. “Prop de la música del teu nom” defineix perfectament el lligam que mantenen els col·lectius d’avantguarda de Barcelona amb un dels seus membres més volguts i carismàtics.

Grec14Potser l’homenatge al Mercat de les Flors haurà servit per tancar ferides per la pèrdua del músic o, si més no, per reviure’n públicament la petjada i rebeŀlar-se un cop més contra la injustícia de la seva desaparició prematura. El que s’hi va viure els dies 19 i 20 de juliol va ser d’una emotivitat en prou feines continguda per oficiants i assistents. Molts dels presents, ja sigui en qualitat de músics o ballarins, de família, d’amics, de públic fidel o de tot plegat –tal és la simbiosi–, veiem en Joan Saura un model segurament irrepetible de dedicació i lliurament a la música. En paraules de Jordi Turtós impreses al programa: “Hi ha gent que no mor mai, i la marxa del Joan Saura ha servit per constatar-ho. És molt gran el seu treball, immensa la quantitat d’amics, enorme el seu record.”

 

El dissabte 19, el cor EuskalHiria va convocar els assistents sota la cúpula del vestíbul; a manera de preàmbul, entre trobades i salutacions, diverses pantalles oferien filmacions de concerts o entrevistes del Joan. La cerimònia va tenir un inici de referències free (amb Pablo Bélez, Liba Vilavechia, Olvido Lanza, Mu i Diego Burrian), per passar tot seguit al cant coral ampliat amb emotiva coreografia d’amics i voluntaris que anaven sorgint d’entre el públic. La música i els moviments van conduir tothom a les portes de la sala M. Aurelia Campmany, on la instal·lació de Marta Castelar i Núria Saura recordava el cel i els ocells que el Joan tan apreciava des del seu pis.
Un cop a la butaca, la gran pantalla de l’escenari mostrava imatges i comentaris del Joan sobre la música i les seves vivències; com qui no vol admetre la seva absència, els músics van començar a interactuar en directe amb el Joan de la pantalla, talment com si es tractés d’un vídeo-concert des d’una distància impossible. L’hora que va seguir, amb Agustí Fernández, Liba Vilavecchia, Nuno Rabelo i la dansa d’Andrés Corchero, va fer justícia a les múltiples ocasions en que el Joan va compartir escenari amb aquests grans músics i amics. Van ser minuts de domini absolut del llenguatge; explosions i delicadesa en una combinació variable d’instruments i passos per l’escena. Fet el primer tast de la música del seu nom, el públic sortia amb l’ànim encongit.

Joan Saura, Dits alats. Summa arxiu videogràfic d'Habitual Video Team.

Joan Saura, Dits alats. Summa arxiu videogràfic d’Habitual Video Team.

El diumenge, que es presentava com un anar i venir de gent a l’escenari, va començar amb la presència en solitari I les paraules de Feliu Formosa exposant perfectament el sentiment de record i d’absència que guiava l’acte. I la poesia va seguir amb els moviments de Rosa Muñoz, Amelia Boluda, Toni Mira, Angels Margarit, Maria Muñoz, Constanza Brncic, Bebeto Cidra i Andrés Corchero. Sols, a duet o en grup, amb música en directe o seguint enregistraments que el Joan va fer per a les respectives coreografies, van conjurar l’altre dimensió de la seva obra. Músiques sorprenents, diverses d’instrumentació i d’arranjaments; precisos i preciosos encàrrecs en el sentit més positiu de l’obra compartida, que els assistents van rebre com el gran valor afegit que representen dins de l’obra del músic.
Setsfree, Atolón i la nombrosa orquestra de l’homenatge van aportar tot seguit les músiques en directe; emocions improvisades o arranjades expressament per a recordar la llarga història de Joan Saura com a músic i company d’arriscades aventures creatives. Són molts els qui van passar en un o altre moment per l’escenari; a més dels citats anteriorment, van intervenir Anna Subirana, Eduard Altaba, Imma Udina, Mariona Sagarra, Agustí Martínez, Ruth Barberán, Alfredo Costamonteiro, Ferran Fages, Ramon Calduch, Saki Guillen, Xavi Tort, Rafael Zaragoza, Ramon Solé, Ramon Calduch, Adria Bofarull, Jofre Dodero, Oriol Perucho, Quico Samsó, Carles Andreu i molts d’altres que van quedar entre bambolines, rescatant imatges, fent suport tècnic i ajudes incondicionals.
“Ens hem posat en marxa. Som un grup nombrós d’amics d’en Joan que, alimentats per la seva energia, volem continuar tenint-lo al nostre costat. Per sempre” (Joan Turtós)

Foto: Josep Aznar

Diumenge 20 de juliol, final amb improvisació oberta de música i dansa. Foto: Josep Aznar

Ha estat tot un tràfec pels qui barrinaven de fa temps la trobada col·lectiva. És cert que el Joan ja no hi es i que aquest no és pas el primer acte que els companys li dediquen, però no hi ha dubte que ha estat la gran festa d’homenatge que molts necessitàvem.

Josep Bergadà

Anuncios

Tot esperant Dorantes

Estem a mitjans de gener i és l’hora d’anar a la feina. Les vacances de Nadal queden molt lluny i tenim any nou però la mateixa crisi. A tort i a dret veiem amenaces de tot tipus, coaccions polítiques, retallades pressupostaries, menys diners per a la cultura, nous casos de corrupció…perquè seguir, hem de fer la revolució!
Però el dia 9 de febrer ve Dorantes a Barcelona i tenim un parell d’entrades.

dorantesPortarà a R. García Fons?, Posarà en play back la veu de Morente? Poso el seu últim CD Sin muros al reproductor del cotxe i enfilo els 32 km cap a la feina, a aquesta hora no cal parar atenció al trànsit, el cotxe va sol i sap el camí.

Que bé que entra la música de Dorantes! com es van diluint aquestes quimeres! Recordo la primera i única vegada que vaig veure el pianista en directe; amb en Josep Bergadà vam anar al festival BAM del 1999, no recordo quina era la nostra intenció, però suposo que era veure la Beth Orton a la Plaça del Rei. No sabia que actuava Dorantes però havia comprat el seu primer disc -el fantàstic Oroboy– i a més hi havia cadires a la Plaça de la Catedral, res d’un concert de peu com sardines més o menys apilades– així que em vaig quedar a esperar el començament d’aquest concert mentre el Josep anava a l’altre. Poc després de començar, la sort va fer que aconseguís el seient d’algú que es va aixecar a la primera peça, algun despistat suposo.
És un dels concerts dels que guardo millor record, Dorantes estava acompanyat d’una magnífica banda, no hi havia crisi i l’Ajuntament de Barcelona no escatimava mitjans.
Gairebé sempre que anava a una botiga de discos, mirava si hi havia un nou disc de Dorantes i vaig haver d’esperar fins al 2002 per escoltar el segon: Sur, tan bo com el primer. I després res de res; això sí, amb l’aparició de YouTube he pogut anar veient peces dels seus múltiples concerts, amb R. García Fonts, Gerardo Núñez i un llarg etc,
Vaig estar a Praga l’any passat i hi actuava al cap de 15 dies!! Seria amb la seva formació “Free Jazz Flamenco Trio”? grup format amb R. García Fons i Theodosii Spasov.
Sempre em preguntava com podia aquest home estar tan actiu quan el seu últim disc era del 2004, però va arribar el 2012 amb el seu nou disc, i la seva participació en el festival del Mil·lenni. I res, a esperar Dorantes, deixem pendent la revolució.

Manel Saumell

Viatge a la profunditat dels astres

Joan Chamorro All Stars.  “Jazz class sessions”

Joan Chamorro, saxos baríton i tenor. Ricard Gili, trompeta. Andrea Motis, saxos i veu. Ignasi Terraza, piano. Artur Regada, contrabaix. Esteve Pi, bateria

Jamboree. Dimecres 11 de desembre 2011

Hi ha combinacions que no s’haurien de fer. No sembla pas prudent que un faci una sessió de ioga, amb practica de relaxació i meditació incloses i, en acabar, es deixi caure rambla avall i s’entafori a les profunditats de l’emotiva jazzcava que és el Jamboree. No seria més sensat recollir-se a casa i sentir la pròpia humanitat en el càlid capvespre des del sofà de casa?

Però el programa que es presenta avui mereix, certament, aquest acte que bé podria ser qualificat d’imprudent, forassenyat i irresponsable. La primera confirmació d’haver obrat convenientment es dóna quan, tot i arribar amb l’anticipació habitual a la plaça Reial, el primer que hi destaca és el gran nombre d’afeccionats que fan cua davant la sala. M’asseguro amb la parella que tinc al davant si hi són per al concert d’avui i me’n canten les excel·lències. La dona que pocs minuts després s’afegeix a la llarga cua es lamenta de no haver arribat més d’hora i s’angunieja davant la possibilitat de no aconseguir entrada: ha fet dues hores de tren per venir i l’esperen dues més de tornada. I tot per aquest concert!

La sala fa el ple, l’expectació és màxima. I jo que he arribat amb els muscles relaxats, la ment aquietada i la permeabilitat màxima, em sento atrapat, immediatament i sense defensa possible, per un bosc ordenat i suggerent de textures sonores: aquí les robustes i càlides branques d’un baríton, allà el lament d’una sordina; enmig uns joncs gràcils que ara són veu, ara trompeta, ara saxofon. I de fons aquella remor profunda, amable, inabastable, que ho embolcalla tot i dóna sentit a tot: el ritme encomanadís i alegre del contrabaix, l’arravatament d’una bateria, l’alegra serenor d’un piano… Les notes vaguegen lliures, harmòniques, embolcallen a tothom i ens basteixen la cara amb una pàtina de felicitat. Conscients de la màgia del moment, ens fem mirades de complicitat. Em trobo immers en un bosc profund del qual no voldria sortir-ne.

Abans de recuperar el to muscular faig una inspiració profunda i provo de moure totes les articulacions. Arribo a casa completament baldat i mentre sento la pròpia humanitat en la càlida nit –des del sofà, ara si-, em pregunto si realment he assistit a un concert o, entre asana i asana, he fet un llarg viatge a la profunditat dels astres.

JVB, desembre 2011