Novetats ContraBaix 2015

El 2015 s’obre una nova etapa del Cicle ContraBaix, que comença plena de novetats, amb un nou enfocament per oferir estils musicals nous i  un fort recolzament als joves talents del nostre país.

La gestió del cicle compta amb un equip humà renovat. Després de quinze anys del magnífic treball que ha situat ContraBaix com una sòlida proposta de referència; ara assumeix la direcció general del cicle l’Albert Santiago, director musical i gestor cultural. A més, s’estableix una col·laboració amb el Màster de Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona, becant un dels estudiants per prendre part activa a la gestió del cicle i adquirir experiència professional. Així és com, després d’un procés de selecció, s’incorpora a la producció de ContraBaix en Christian Boguslawski, emprenedor i bateria de jazz.

Ja podeu veure algunes de les noves propostes per ContraBaix a Sant Feliu. Esperem que us agradin, ja que el més important d’aquest cicle, és el públic que ens segueix i que fa que ContraBaix sigui el que avui és.

15è aniversari de ContraBaix

ContraBaix celebrarà el seu 15è aniversari el proper 4 d’octubre a l’Atrium Viladecans. Serà una trobada plena de música, com correspon a un cicle que ha apostat per portar musica de qualitat a diverses ciutats de l’entorn metropolità de Barcelona.

Muntatge_15anys

Des dels orígens a Sant Feliu de Llobregat l’any 2000 i fins a l’actualitat, sumem quasi bé 500 concerts repartits en diverses poblacions. La proximitat territorial i la intensitat en directe de les músiques de jazz, blues, flamenc, cançó d’autor o world músic són el segell que identifica a ContraBaix i la seva tasca en tots aquests anys.

El cicle no seria res sense tots els que li doneu suport i, sobretot, sou el públic els qui heu fet possible aquesta llarga trajectòria. El petit i mitja format permet el contacte directe i la sinergia amb els amics de ContraBaix. Som una comunitat que s’ha anat estenent en el territori i a través de les xarxes socials; compartim l’interès per la música de qualitat i per una manera de fer pròxima i participativa.

Aquesta és la festa de tots, la farem grossa i volem que hi participeu!

Sambeat_(c)hrBen_Knabe_blogAmb el suport incondicional de l’Àtrium, començarem l’acte de celebració a l’auditori amb uns breus parlaments i seguirem amb el concert que ens oferirà la Perico Sambeat Big Band. És una excel·lent notícia que el saxofonista torni al format d’orquestra per estrenar nou material i arranjaments d’alguns temes clàssics del seu repertori. Si amb la Flamenco Big Band ja ens va mostrar el rigor i l’èxit amb que treballa les formacions nombroses, els recents homenatges a la música sacra de Duke Ellington o al clàssic The Black Saint and Sinner Lady de Charly Mingus, no han fet més que demostrar-ho. El nou projecte, ara sense els colors flamencs, ens presenta un jazz profund i elaborat amb espais per a la veu amb tocs mediterranis. Perico Sambeat condueix el vaixell amb una excel·lent tripulació per assegurar l’èxit de la singladura i el gaudi per als assistents a un concert d’estrena rigorosa.

Un cop finalitzat el concert, brindarem al hall del teatre amb una copa de cava perquè segueixin els èxits i clourem entre amics la celebració d’aquests 15 anys que han passat en un sospir.

Reserva ja la teva entrada; ens veiem a l’Àtrium!

No ens agrada fer soroll a les biblioteques… però si música! ;) Tercer i darrer vídeo de presentació de temporada

Doncs ja tenim aquí el tercer vídeo promocional de la temporada de tardor de ContraBaix! Aquesta vegada la Glòria, habitual dels concerts i amiga Premium del cicle, rep la visita sorpresa d’en Perico Sambeat a la biblioteca on treballa. Com ella mateixa diu… com faltar al concert-estrena de la Perico Sambeat Big Band del 4 d’octubre a l’Atrium Viladecans, la festa d’aniversari dels 15 anys de ContraBaix?

 

Ja tenim aquí el segon vídeo promocional de la temporada de tardor

L’amic Dani Nel·lo visitarà per sorpresa al seu major fan a ContraBaix, en Jordi Llecha, un jove estudiant de saxo que mai oblidarà el dia que en Dani va interrompre la seva classe a l’Escola de Música per convidar-lo al seu concert de la tardor a la Traska de Molins de Rei…

 

Lectures d’estiu amb compromís

Mezzrow_La_rabia_de_vivirLa rábia de vivir (Really the blues, 1946) de Mezz Mezzrow, és un clàssic de la literatura relacionada amb la música que es considera un precedent del trencament temàtic i estilístic de la generació beat. Presenta la biografia d’un noi blanc i jueu que es va enamorar de la cultura negra fins al punt de pensar que físicament s’havia tornat negre i així es registrava en els múltiples ingressos que va fer a la presó. Mezz Mezzrow va aprendre a tocar el clarinet als reformatoris i a les cases de barrets de Chicago, Nova Orleans i Nova York i va tocar i mantenir amistat amb els músics més importants del moment (L. Armstrong, B. Beiderbecke, S. Bechet, D. Ellington, T. Ladnier, J. Teagraden, etc…). Tot i no ser un músic destacat, era al lloc adequat en el moment idoni i va viure intensament els canvis i les misèries dels ambients del jazz previ a l’era del swing. Venia la millor “herba” de Harlem i tenia una història apassionant, que va explicar junt amb el co-autor Bernard Wolfe, i que ha rebut elogis d’Allen Ginsberg, Henry Miller o Tom Waits, entre molts altres. Hi ha una cuidada edició de l’any 2010 d’Acuarela libros i a Spotify trobareu fàcilment música del clarinetista per acompanyar l’apassionant lectura.

Tusques_Maig68
Si aquest estiu voleu viatjar en el temps i teniu curiositat pel Maig del 68, aquí teniu (en francès) tot el que us cal saber, banda sonora inclosa. Els dos volums del llibre Génération, d’Hervé Hamon i Patrick Rotman, us expliquen fil per randa tots els precedents, els fets, els personatges i la deriva posterior d’un dels moments cabdals de la història del segle XX. La televisió francesa en va fer un documental per capítols, amb banda sonora del pianista François Tusques que us pot il·lustrar la lectura.
El llibre Music and the Elusive Revolution d’Eric Drott, analitza (en anglés) la música relacionada amb el Maig del 68. Parlem de música activista que es va comprometre amb la idea d’una societat i d’una cultura noves que reclamaven la imaginació al poder; el llibre dedica diferents capítols a la cançó, a la música contemporània, al rock i al jazz relacionats amb el moviment. El jazz que millor representa el moviment del maig del 68 s’analitza a partir de dos discos clàssics de François Tusques: per un costat els dos volums de Piano Dazibao (a piano sol i amb títols tant suggerents com “Libérez Michel Le Bris!” o “La Bourgeoisie Perira Noyée Dans Les Eaux Glacées Du Calcul Égoiste”) i el disc Intercommunal Music (“L’Impérialisme Est Un Tigre En Papier”, “Les Forces Réactionaires”, etc…) amb músics com Sunny Murray, Beb Guerin, Alan Silva, Steve Potts o Alan Shorter. No és un material fàcil de trobar, però si us interessa el tema no parareu fins aconseguir-lo.
I una tercera recomanació seguint el fil de les músiques “militants” franceses pot ser l’escolta a Spotify de Mobilisation Generale (Protest and Spirit Jazz from France 1970-1976). També es pot escoltar, llegir textos de l’edició i comprar el disc físic o en descàrrega al web de Born Bad Records. El disc és doble i recull material editat en discogràfiques alternatives dels primers anys 70 (i avui pràcticament introbables) d’autors com Michel Roques, Full Moon Ensemble, Mahjun, Brigitte Fontaine i Areski Belkacem, Atarpop 73 & collectif Le temps des cerises o François Tusques (amb qui es pot reconèixer la veu de Carles Andreu a “Nous allons vous conter…”). Tota una immersió en la revolució que havia de canviar les nostres vides.

Freejazz_BlackPower
Free Jazz/Black Power de Philippe Carles i Jean Louis Comolli té punts de contacte amb la recomanació anterior, sobretot des del punt de vista militant i estètic de la música que tracta. El free jazz interpretat com la música d’alliberament dels negres americans i del seu moviment polític i social més radical, com a explosió reivindicativa de la cultura negra i dels seus orígens africans. Per tenir-lo al costat del llibre Blues People de Le Roi Jones i llegir-los escoltant dues obres cabdals de l’estil: el clàssic americà, l’original Free jazz d’Ornette Coleman de l’any 1961 i l’altre Free Jazz, aquest un clàssic europeu de François Tusques, de l’any 1965 (reeditat per In situ l’any 1991).

Josep Bergadà

Cal Massey, gran i desconegut músic de jazz

No és fàcil seguir la pista de Cal Massey, trompetista i sobretot compositor i arranjador respectadíssim pels músics de jazz més innovadors de la segona meitat del segle XX. John Coltrane, Archie Shepp, Freddie Hubbard, Mc Coy Tyner, Lee Morgan i molts altres han tocat i enregistrat composicions seves i alguns crítics i entesos del jazz el situen al costat dels grans compositors de la música negra, com ara Duke Ellington o Charles Mingus.

PitchinCanEl meu primer contacte amb Cal Massey va ser amb el disc Pitchi’n Can d’Archie Shepp, editat al nostre país l’any 1971 i que recollia de manera una mica desordenada sessions que el saxofonista havia fet a Paris dos anys abans. “Pitchin Can”, la peça que dóna nom al disc, és un tema original de Cal Massey i mai m’he pogut treure del cap el riff hipnòtic del saxo i l’efecte dels plats de la bateria d’aquell enregistrament, un disc d’indubtable reivindicació afroamericana.

Un text de l’escriptora i fotògrafa Valerie Wilmer descrivia així la peça al dors de la coberta: “…Gira com un calidoscopi dins dels nostres caps, amb una llum i un swing aeri que fa dansar els plats de Sonny Murray. La trompeta i l’harmònica esquincen i trenquen aquí i allà. Chicago Beau canta alguns blues del ghetto, Shepp toca amb emoció el saxo soprano i el resultat és una bellísima sensació general”. Lamentablement Cal Massey moriria poc temps després, l’any 1972, quan només tenia 44 anys.

Trompetista nascut a Philadelphia l’any 1928, va tocar a les big bands de Jay McShann, Jimmy Heath o Billie Holiday i a finals dels anys 50 tenia grups propis pels quals van passar Jimmy Garrison o Mc Coy Tyner i ocasionalment John Coltrane. Però ben aviat va desviar el seu interès cap a la composició i els arranjaments i un rosari dispers de cançons ens permeten seguir la pista: l’any 1951 Charlie Parker habia enregistrat amb Machito el tema “Fiesta” de Massey, el 1957 John Coltrane va incloure “Bakai” en el seu primer disc com a lider i el 1958 enregistraria “Nakatini Serenade” composada per Massey 10 anys abans. Jackie McLean, l’any 1967, va enregistrar “Toyland” i “Message From Trane” per al disc Demon’s Dance. Archie Shepp inclou “Quiet Dawn” (cantada per Waheeda Massey, filla petita de Cal) i “Good Bye Sweet Pops” a Attica Blues (1972) i “Bakai” apareix també al seu disc Kawanza (1974) i consta també en l’únic àlbum propi de Cal Massey, Blues to Coltrane.

Cal_MasseyAquest disc, enregistrat l’any 1961 per Candid Records, no va ser publicat fins l’any 1987 perquè es van perdre els masters; és un disc interessant però no del tot representatiu de la direcció que seguiria la carrera de Massey. Finalment Zane Massey, fill de Cal i també music de jazz ha enregistrat “Message to Trane”, “Quiet Dawn” i “Things Have Got to Change” en discos seus dels anys 90.

Cal Massey – Blues To Coltrane

Respectat per grans músics de la seva época, Cal Massey va ser un home amb una gran consciència social i molt combatiu en les reivindicacions dels negres americans; tan és així que el partit dels Panteres Negres li van encarregar la que provablement sigui la seva obra més ambiciosa The Black Liberation Movement Suite (1970), una mena d’oratori èpic que representa l’ascens de la lluita revolucionària dels negres als Estats Units en els anys 60. Algunes de les cançons destinades originalment a la suite (que Massey no va enregistrar mai) com ara “A prayer” o “Things Have Got to Change” apareixen interpretades en discos del seu amic Archie Shepp, amb qui va mantenir una estreta relació que va deixar petjada en àlbums com ara, The Cry of my People, Attica Blues, Things Have Got to Change o A touch of blues, aclamats discos del saxofonista en els anys 70. Cal Massey compartia també el lideratge de la The Romas Orchestra junt amb Romulus Franceschini, arranjador i director. Junts van participar, composant i dirigint orquestracions, en el citat Attica Blues i Romulus faria, l’any 1986, una actualització dels arranjaments de The Black Liberation Movement Suite.

Cal Massey era pocs anys més gran que John Coltrane i el cercle de músics negres joves que el van succeir considerva Massey com un “pare”. Segurament la seva militància social i política d’esquerres no ha afavorit el reconeixement popular de la seva obra (escassa i dispersa), que es va cloure amb la col·laboració (amb cançons com “Looking for Someone to Love”) en la música de l’espectacle Lady Day: A Musical Tragedy (dedicat a Billie Holiday), amb llibret de d’Aishah Rahman i música d’Archie Shepp, Cal Massey i el pianista Stanley Cowell. Cal Massey va morir d’un infart l’endemà de l’estrena de l’espectacle a Broadway. Estem davant d’una història curta, compromesa i sense gaires referències; cal rastrejar en l’obra dels altres per anar definint la figura de Cal Massey.

massey_AtributeSota el títol de The Music of Cal Massey. A tribute, Fred Ho and the Green Monster Big Band van editar l’any 2011 la seva interpretació dels 9 moviments de The Black Liberation Movement Suite, seguint els arranjaments de Romulus Franceschini del 1986. Les diferents parts o moviments, estan dedicats a Eldridge Cleaver, Martin Luther King, Malcom X, Huey P. Newton, John Coltrane o Marcus Garvey…tots ells personatges centrals de la lluita dels afroamericans pels seus drets.

Fred Ho, un músic i activista musical interessant de seguir, ha fet el disc amb tota la implicació i el respecte d’un seguit de músics joves compromesos també amb l’ideari social d’esquerres que va motivar la suite ja fa més de 40 anys. Per tard que sigui, és l’exemple més complet de la feina de Cal Massey, que fins al 2011 no havia estat enregistrat de manera unitària.

Hi ha qui situa aquesta composició al nivell de les millors suites “épiques” del jazz del segle XX, al costat de The Black Saint & Sinner Lady de Charles Mingus, els Sacred Concerts de Duke Ellington, The Afro-American Sketches d’Oliver Nelson o les obres més conceptuals de Sun Ra. Sigui com sigui, per fi podem tenir una certa perspectiva de l’obra d’un músic de músics, d’un creador que va posar el seu talent al servei dels altres i, sobretot, al servei de la llibertat i els drets del seu poble.

Josep Bergadà

Empoderament de les audiències

Fa temps que donem voltes a la idea de l’empoderament de les nostres audiències. En col·laboració amb TekneCultura, consultoria de màrqueting cultural i gestió cultural, hem posat en marxa un seguit d’accions que van en aquesta línia.10molins_web_700

Van començar al 2012 creant la figura dels “Amics de ContraBaix”, intentant que el nostre públic es sentís com a part d’una comunitat d’aficionats a la música de l’àrea metropolitana (“l’Amic” és tota persona que forma part del nostre mailing, que accepta rebre informació de la nostra programació, i que per aquesta relació té 1 € de descompte en la compra d’entrades dels nostres concerts). I vam continuar a principis de 2013 creant la figura “Premium”, buscant una fórmula de subscripció anual que ens permetés establir una relació estable i fructífera tant pel nostre públic com per a ContraBaix. L’èxit d’aquest nou model ja ens anima a pensar en noves figures i models de subscripció de cara a 2014.

La creació d’aquestes figures i tarifes ens permet enfortir la relació amb la nostra comunitat, a qui considerem els nostres amics i amigues i raó fonamental de ser del nostre projecte. D’aquí que sempre han de gaudir dels millors avantatges i del millor preu que els puguem oferir. I treballem amb totes les eines que tenim (mail, xarxes socials…) per anar construint aquesta comunitat al voltant de ContraBaix i, poc a poc, anar-la incrementant.

decideix_repertoriPerò la cosa no acaba aquí i volem que al nostre cicle, les audiències, connectades i constituïdes en una comunitat, puguin participar més activament. Les noves accions i experiments d’aquesta tardor (tant l’escollir prèviament el repertori que es vol escoltar en un concert, com donar l’oportunitat al nostre públic d’escollir el concert amb que celebrarem el desè aniversari de ContraBaix a Molins de Rei) van en aquesta línia d’empoderament de les audiències.

Al final, el que volem és que la nostra comunitat sigui cada cop més protagonista, programadora i impulsora del cicle. I en aquesta línia seguim treballant… ja estem donant voltes, amb els companys de TekneCultura, a una nova idea en la que el públic pugui pujar a l’escenari i participar del concert! Us mantindrem informats.

 

10 anys de ContraBaix a Molins de Rei

Molins de Rei ha tingut sempre una notable tradició musical. La posada en marxa, l’any 1979, de l’Escola de Música Julià Canals va ser el catalitzador d’una clara voluntat social de recolzament i difusió de la música i de la seva implicació en la societat local. Generacions successives d’estudiants han aportat onades de professionals i d’aficionats a la música, recolzant un ric entramat de corals, grups de pop i rock, músics de clàssica i de jazz, de cançó d’autor, etc… A partir d’unes trobades de músics i aficionats amb la Regidoria de Cultura, l’any 2004 va engegar ContraBaix a Molins de Rei. L’experiència de 5 anys a Sant Feliu de Llobregat va resultar cabdal per facilitar les coses, i així el cicle de l’Ateneu Santfeliuenc va esdevenir comarcal amb la suma, aleshores, de Molins de Rei, Castellbisbal, Cornellà, Esparraguera, etc…

Primer concert de ContraBaix a Molins. Foment C. i A. Festa Major 2004

Estrena de ContraBaix a Molins de Rei amb la coral Quodlibet, Drop Big Band i Laura Simó. Foment C. i A. Festa Major 2004

I0 anys continuats de ContraBaix a Molins de Rei demanen un balanç, una reflexió per aquesta feina contracorrent, per haver creat hàbit i desig regular de música en directe on pràcticament no existia. Convocar mensualment un nombre respectable d’aficionats per als qui, a hores d’ara, la música ja forma part de la seva cultura i del seu oci, ha estat una feina planificada i gestionada amb professionalitat, mesurada en els riscos, imaginativa en el desenvolupament de les complicitats i, evidentment, agraïda per la confiança rebuda del públic i de les institucions. Entre tots ho hem fet possible i no era fàcil amb l’omnipresent ombra de la capital i la seva multitudinària oferta d’oci i cultura.

Gorka Benitez, novembre de 2004. Segon concert a La Traska.

Gorka Benitez, novembre de 2004. Segon concert a La Traska.

Veure el llistat dels concerts d’aquests 10 anys hauria de penjar el somriure còmplice a tothom que valori la música en directe; s’hi fan evidents la varietat, la coherència i la predisposició a la descoberta en una programació pensada en clau local i comarcal, que ha posat a l’abast de la vila i del seu entorn concerts memorables. Res d’això hauria estat possible sense l’absoluta sintonia amb els responsables de la Traska (gràcies Iñaki!), seu habitual dels concerts, i la sinergia amb d’altres entitats i col·lectius locals; també ha estat cabdal el constant suport de les administracions locals i supralocals (que sempre han valorat el projecte) i, evidentment, la gran complicitat dels músics. Però, sobretot, tenim clar que el cicle ha funcionat per la confiança i el recolzament d’un entorn social que se l’ha fet seu i d’un públic atent i fidel que ha convertit la Traska en un dels llocs més especials on sentir música en directe al nostre país.

El llistat dels 101 concerts d’aquests 10 anys dona fe de la fidelitat original al jazz i al blues (amb la presència habitual de músics com Marc Miralta, Perico Sambeat, Horacio Fumero, Gorka Benítez, David Xirgu, Dani Nel·lo, Big Mama i molts més), però també de l’obertura a noms claus de la cançó d’autor (Pi de la Serra, M. del Mar Bonet, Roger Mas, Anna Roig, Xavier Baró, Feliu Ventura…) i de la música d’avantguarda (Agustí Fernandez, Joan Saura, Nicole Mitchell Truth or Dare, Pascal Comelade…) o als músics lligats al territori (Joan Monné, Miquel Bofill, Joan Saura, Adrià Bofarull, Leandre Lopes, Gurus, Dalbèrgia, Miquel Àngel i Víctor Cordero, Gorka Garai…).

Toti Soler i Miquel Àngel Cordero a La Traska.

Toti Soler i Miquel Àngel Cordero a La Traska (2012).

ContraBaix i el seu públic han ampliat perspectives arriscant sovint amb propostes poc conegudes, que finalment han quedat per a tots com a noves referències de qualitat; parlem de l’espectacularitat de l’Oam Trio, de la delicadesa minimalista de la pianista Eri Yamamoto, de l’entranyable proximitat d’Il gran Teatro Amaro, de l’essència del jazz europeu de François Tusques, de la precisió i modernitat de l‘[em] Trio, o de la qualitat en expansió de Marco Mezquida…i així, fins a 101 actes compartits que, de manera indubtable, han enriquit el nostre panorama cultural.

decideix_concertL’experiència ens anima a seguir programant bona música i aprofitem la celebració dels 10 anys per reclamar les vostres votacions. Volem que ens ajudeu a reviure el que, entre tots, considereu el millor concert d’aquesta dècada (aquell que recordeu amb més passió, nostàlgia, interès, sentiment… aquell que podríeu pensar que l’heu somniat).

Clicant el botó trobareu un sistema fàcil de votació (hàbil fins el dia 30 de setembre); marqueu 10 concerts (un per cada any de ContraBaix a Molins de Rei) i el proper 15 de desembre tindrem, a La Traska, el millor concert possible per a celebrar-ho!

Ha mort Bernard Vitet, un dels millors músics europeus

El passat 3 de juliol moria a París, als 79 anys d’edat, Bernard Vitet, trompetista inventiu i innovador, músic de sessió, creador d’instruments impossibles i entusiasta col·laborador de mil aventures musicals.

La seva trajectòria és sorprenent i quasi inabastable. Als anys 60 acompanyava i enregistrava amb “vedettes” de la cançó francesa com ara Ives Montand, Brigitte Bardot, Barbara, Claude François, Serge Gainsbourg o les poc convencionals Brigitte Fontaine i Colette Magny. Al mateix temps i fora dels circuits de cançó comercial, Vitet participava vocacionalment en la gran emancipació del jazz europeu col·laborant amb Michel Portal, François Tusques, François Jeanneau, Jac Berrocal, Jean Louis Chautemps, Alexander Von Schlippenbach, etc… amb menció especial a la seva llarga participació en el col·lectiu Un Drame Musical Instantané (de 1976 a 2008, al costat de Jean-Jacques Birgé i Francis Gorgé).

Va tocar amb músics de jazz considerats avui universals, que en aquells anys sovintejaven les estades europees; així, Don Cherry, Archie Shepp, Sunny Murray, Art Ensemble de Chicago, Anthony Braxton, Alan Silva, Chet Baker, Steve Lacy o Gato Barbieri formen també part del seu currículum d’enregistraments i gires. Sempre preparat per les aventures més dispars, per poc que busquem a YouTube el trobarem en peces de caire contemporani (Bernard Parmigiani, Jazzsex. 1966), en transcripcions de discos propis (La Guêppe o Mehr Licht !) i en concerts, bandes sonores i performances com aquesta intervenció al costat del contrabaixiste Henry Teixier.

Bernard Vitet havia tingut també una molt estreta col·laboració amb el cantant de Sant Feliu de Llobregat Carles Andreu. Ja sigui com a membre de “Viva la vida”, el grup del cantant, o com a company en la Intercommunal Free Dance Music Orquestra de François Tusques, Carles Andreu i Bernard Vitet havien viscut experiències espectaculars com la del Festival Les tombées de la nuit, l’any 1983 a Rennes, en el que els dos músics es fonen en una interpretació irrepetible de “On est en vue de l’île”.

Cartell del grup Viva la vida amb figures dels músics. Al centre Carles Andreu amb el peu a la cadira i Bernard Vitet a la seva dreta.

Cartell dels anys 70 del grup Viva la vida amb figures dels músics. Al centre Carles Andreu amb el peu a la cadira i Bernard Vitet a la seva dreta.

Conegut com a  “Babar” entre els companys de l’Intercommunal, en els darrers temps rebia entranyables visites-concert d’alguns músics amics, concients de la seva precària salut. El 16 de setembre els companys li fan un homenatge al local La Java de Paris http://www.la-java.fr/evenement.php?i=589 sens dubte un bon motiu per viatjar a la capital francesa.
Francis Marmande, periodista i crític de referència del jazz francès li va fer una crònica pòstuma a Le Monde que fa justícia a l’enorme trajectòria com a músic. Chapeau!!. http://www.lemonde.fr/disparitions/article/2013/07/06/mort-de-bernard-vitet-compositeur-trompettiste-multi-instrumentiste_3443483_3382.html

“Le Musichien”, François Tuques Intercommunal Free Dance Music Orchestra

Alguna cosa comença a moure’s per reconèixer la feina d’alguns dels músics oblidats del jazz francès. Just s’acaba d’editar Freedom Jazz France (Heavenly Sweetness, 2013) un disc recopilatori de peces dels anys 70 i 80 de músics com Eddy Luis, Stella Levitt, Michel Roques, Chene Noir, Noah Howard i també l’Intercommunal Free Dance Music Orquestra.

Parlem d’una discogràfica especialitzada en reedicions (entre d’altres de discos clàssics originals Blue Note) amb crèdit entre el sector de DJ’s. Les peces post free i de caràcter ambiental que aplega el doble disc mereixen de sobres els elogis que els dediquen els respectats Laurent Gardnier o Gilles Patterson.

I d’aquí ve que per primera vegada estigui disponible a Youtube la versió sencera de “Le Musichien”, de l’Intercommunal Free Dance Music Orquestra, de quasi 20 min de durada. És una cançó extreta de l’actual recopilació, però que pertany al disc del mateix nom, editat originalment l’any 1983 per Edizione Corsica i en el qual Carles Andreu, el cantant de Sant Feliu de Llobregat, hi té un paper cabdal. Si escolteu amb atenció aquesta hipnòtica peça de ritme lent i influències coltranianes, sentireu com cap al minut 7.50 Carles Andreu comença la seva intervenció en català, tal i com es van enregistrar originalment la majoria de les seves col·laboracions amb la Intercommunal.
Els músics són François Tusques al piano, Carles Andreu al cant, Ramadolf al trombó, Yegba Likoba al saxo soprano, Silvain Kassap al saxo tenor, Jean Jacques Avenel al contrabaix i Kilikus a les percussions. La cançó es va enregistrar al local 28 Rue Dunois de Paris (un clàssic de l’autogestió cultural dels anys 80 a França) el 19 de juny de 1981; la coberta del disc original que veureu al llarg del video alternada amb la coberta del recopilatori, és un dibuix de Laurent Berman.

Jazz francès, sí, però amb accent català que, a més, serveix per seguir els passos exposats en el 3r capítol de  “Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta”, que trobareu en aquest mateix blog.

Josep Bergadà