Lectures d’estiu amb compromís

Mezzrow_La_rabia_de_vivirLa rábia de vivir (Really the blues, 1946) de Mezz Mezzrow, és un clàssic de la literatura relacionada amb la música que es considera un precedent del trencament temàtic i estilístic de la generació beat. Presenta la biografia d’un noi blanc i jueu que es va enamorar de la cultura negra fins al punt de pensar que físicament s’havia tornat negre i així es registrava en els múltiples ingressos que va fer a la presó. Mezz Mezzrow va aprendre a tocar el clarinet als reformatoris i a les cases de barrets de Chicago, Nova Orleans i Nova York i va tocar i mantenir amistat amb els músics més importants del moment (L. Armstrong, B. Beiderbecke, S. Bechet, D. Ellington, T. Ladnier, J. Teagraden, etc…). Tot i no ser un músic destacat, era al lloc adequat en el moment idoni i va viure intensament els canvis i les misèries dels ambients del jazz previ a l’era del swing. Venia la millor “herba” de Harlem i tenia una història apassionant, que va explicar junt amb el co-autor Bernard Wolfe, i que ha rebut elogis d’Allen Ginsberg, Henry Miller o Tom Waits, entre molts altres. Hi ha una cuidada edició de l’any 2010 d’Acuarela libros i a Spotify trobareu fàcilment música del clarinetista per acompanyar l’apassionant lectura.

Tusques_Maig68
Si aquest estiu voleu viatjar en el temps i teniu curiositat pel Maig del 68, aquí teniu (en francès) tot el que us cal saber, banda sonora inclosa. Els dos volums del llibre Génération, d’Hervé Hamon i Patrick Rotman, us expliquen fil per randa tots els precedents, els fets, els personatges i la deriva posterior d’un dels moments cabdals de la història del segle XX. La televisió francesa en va fer un documental per capítols, amb banda sonora del pianista François Tusques que us pot il·lustrar la lectura.
El llibre Music and the Elusive Revolution d’Eric Drott, analitza (en anglés) la música relacionada amb el Maig del 68. Parlem de música activista que es va comprometre amb la idea d’una societat i d’una cultura noves que reclamaven la imaginació al poder; el llibre dedica diferents capítols a la cançó, a la música contemporània, al rock i al jazz relacionats amb el moviment. El jazz que millor representa el moviment del maig del 68 s’analitza a partir de dos discos clàssics de François Tusques: per un costat els dos volums de Piano Dazibao (a piano sol i amb títols tant suggerents com “Libérez Michel Le Bris!” o “La Bourgeoisie Perira Noyée Dans Les Eaux Glacées Du Calcul Égoiste”) i el disc Intercommunal Music (“L’Impérialisme Est Un Tigre En Papier”, “Les Forces Réactionaires”, etc…) amb músics com Sunny Murray, Beb Guerin, Alan Silva, Steve Potts o Alan Shorter. No és un material fàcil de trobar, però si us interessa el tema no parareu fins aconseguir-lo.
I una tercera recomanació seguint el fil de les músiques “militants” franceses pot ser l’escolta a Spotify de Mobilisation Generale (Protest and Spirit Jazz from France 1970-1976). També es pot escoltar, llegir textos de l’edició i comprar el disc físic o en descàrrega al web de Born Bad Records. El disc és doble i recull material editat en discogràfiques alternatives dels primers anys 70 (i avui pràcticament introbables) d’autors com Michel Roques, Full Moon Ensemble, Mahjun, Brigitte Fontaine i Areski Belkacem, Atarpop 73 & collectif Le temps des cerises o François Tusques (amb qui es pot reconèixer la veu de Carles Andreu a “Nous allons vous conter…”). Tota una immersió en la revolució que havia de canviar les nostres vides.

Freejazz_BlackPower
Free Jazz/Black Power de Philippe Carles i Jean Louis Comolli té punts de contacte amb la recomanació anterior, sobretot des del punt de vista militant i estètic de la música que tracta. El free jazz interpretat com la música d’alliberament dels negres americans i del seu moviment polític i social més radical, com a explosió reivindicativa de la cultura negra i dels seus orígens africans. Per tenir-lo al costat del llibre Blues People de Le Roi Jones i llegir-los escoltant dues obres cabdals de l’estil: el clàssic americà, l’original Free jazz d’Ornette Coleman de l’any 1961 i l’altre Free Jazz, aquest un clàssic europeu de François Tusques, de l’any 1965 (reeditat per In situ l’any 1991).

Josep Bergadà

“Le Musichien”, François Tuques Intercommunal Free Dance Music Orchestra

Alguna cosa comença a moure’s per reconèixer la feina d’alguns dels músics oblidats del jazz francès. Just s’acaba d’editar Freedom Jazz France (Heavenly Sweetness, 2013) un disc recopilatori de peces dels anys 70 i 80 de músics com Eddy Luis, Stella Levitt, Michel Roques, Chene Noir, Noah Howard i també l’Intercommunal Free Dance Music Orquestra.

Parlem d’una discogràfica especialitzada en reedicions (entre d’altres de discos clàssics originals Blue Note) amb crèdit entre el sector de DJ’s. Les peces post free i de caràcter ambiental que aplega el doble disc mereixen de sobres els elogis que els dediquen els respectats Laurent Gardnier o Gilles Patterson.

I d’aquí ve que per primera vegada estigui disponible a Youtube la versió sencera de “Le Musichien”, de l’Intercommunal Free Dance Music Orquestra, de quasi 20 min de durada. És una cançó extreta de l’actual recopilació, però que pertany al disc del mateix nom, editat originalment l’any 1983 per Edizione Corsica i en el qual Carles Andreu, el cantant de Sant Feliu de Llobregat, hi té un paper cabdal. Si escolteu amb atenció aquesta hipnòtica peça de ritme lent i influències coltranianes, sentireu com cap al minut 7.50 Carles Andreu comença la seva intervenció en català, tal i com es van enregistrar originalment la majoria de les seves col·laboracions amb la Intercommunal.
Els músics són François Tusques al piano, Carles Andreu al cant, Ramadolf al trombó, Yegba Likoba al saxo soprano, Silvain Kassap al saxo tenor, Jean Jacques Avenel al contrabaix i Kilikus a les percussions. La cançó es va enregistrar al local 28 Rue Dunois de Paris (un clàssic de l’autogestió cultural dels anys 80 a França) el 19 de juny de 1981; la coberta del disc original que veureu al llarg del video alternada amb la coberta del recopilatori, és un dibuix de Laurent Berman.

Jazz francès, sí, però amb accent català que, a més, serveix per seguir els passos exposats en el 3r capítol de  “Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta”, que trobareu en aquest mateix blog.

Josep Bergadà

Don Cherry & ED Blackwell. Mu (parts I and II)

Enregistrats el mes d’agost de l’any 1969, la música d’aquesta sessió va aparèixer dividida en dos LP diferents del segell BYG-Actuel. Existeix una reedició conjunta, recent i en CD, sota llicència de Charly Records. També es poden escoltar i descarregar a Spotify, I Tunes, etc…

A l’any 1969 Don Cherry ja havia acumulat una notable carrera tocant la trompeta al costat d’Ornette Coleman o amb els New York Contemporary Five (amb Archie Shepp, John Tchicai, Don Moore i JC Moses); també havia fet de sideman amb Sonny Rollins o George Rusell, entre d’altres, i tenia discos i grups propis que havia compartit amb Gato Barbieri o amb el mateix John Coltrane (The avantgarde, Atlantic 1961).
No era doncs un desconegut però va arribar a París seguint una mena d’onada migratòria que va portar a la capital francesa –i a petites discogràfiques com Byg-Actuel, Saravah, América, Shandar, etc.– a una bona colla de músics americans dels anomenats free. Byg-Actuel enregistrava als estudis Saravah a un ritme de disc per dia i en condicions tècniques més que modestes; tot i això ens han deixat “incunables” d’Archie Shepp, Sunny Murray, Anthony Braxton, Art Ensamble de Chicago, Jacques Coursil, Alan Silva, i un llarg etc… Van ser uns temps enormement creatius que just ara comencem a apreciar en tot el seu significat. Don Cherry es va quedar molts anys a Europa, hi va arribar a mitjans dels anys 60 i hi va morir, a Málaga, l’any 1995. A París va fer bones amistats, d’entre les quals podem destacar la del pianista François Tusques, amb qui va tocar sovint i qui el va aconsellar en les parts de piano, que el mateix Cherry interpreta en aquest treball.
Eren temps de gran creativitat i de formacions atípiques i ningú no es va sorprendre de la elementalitat del duet bateria-trompeta (i piano, flautes, percussions, etc…). Els dos volums de Mu ens presenten Don Cherry en els seus primers passos en la música de fusió ètnica, quan no responia encara a l’etiqueta world music i representava un sincer interès i implicació amb cultures musicals llunyanes. Don Cherry no va abandonar mai aquest compromís i va estudiar i incorporar instruments de diversos continents. No hem d’oblidar tampoc que el free jazz americà portava “de sèrie” la reivindicació de l’africanitat i que a Europa lluites des-colonitzadores com les d’Argèlia o Angola sacsejaven consciències a les metròpolis, que descobrien de cop cultures fins aleshores menystingudes.

De sobte, van aparèixer arsenals d’instruments de percussió, de vent o de corda que grups com l’Art Ensemble de Chicago o l’Arkestra de Sun Ra incorporaven al seu so amb un ús espontani, no condicionat al domini tècnic –tan present en la cultura clàssica occidental–. Els músics es van convertir en multi-instrumentistes i utilitzaven infinitat de tambors, flautes, cròtals, canyes, carabasses, estris de corda, petxines, llavors, etc… i el jazz, per un temps, va guanyar en colors, textures i sentiments universals.

cherry_muPerò Mu no és pas una “festa” de sons exòtics, és més aviat un recull extremadament auster de paisatges. La companyia del bateria Ed Blackwell fa evidents els anys compartits amb Ornette Coleman (“Smiling Faces Going Places”), però no hi ha dubte que els dos músics s’havien alliberat de les presses i de les filigranes melòdiques per ocupar-se de construir ambients, de descriure escenes. L’expressió natural dels instruments populars –despullats, sense re-recordings ni efectes– permet que corri la imaginació; som on la música ens mena… Per paradoxal que sembli, en temps de costoses produccions tècniques, apreciar un disc tant naïf, tan bàsic com aquest, necessita certes dosis d’atreviment i de complicitat. No és pas un treball difícil, però us hi heu de presentar receptius i sense prejudicis; aleshores hi sentireu el sedàs que tria el gra (“The Mysticism Of My Sound”), els ocells que solquen l’aire (“Sun Of the East”), l’electricitat de les tempestes (“Terrestrial Beings”), els cops de martell a la farga (“Amejelo”), els ritmes urbans i les veus ancestrals (“Teo Teo Can”)… hi reconeixereu les cerimònies quotidianes del planeta.

Don Cherry va sofisticar la formula en discos interessants com Brown Rice (1975) o Here and Now (1976) i projectes posteriors com ara Codona (Colin Walcott, Don Cherry i Nana Vasconcelos), però l’autèntica llavor està en la generosa simplicitat d’aquest Mu.

Josep Bergadà

Comentari de CD: BOJAN Z “XENOPHONIA” Label-bleu

Bojan Z segueix el seu propi camí i es va consolidant com a líder en la seva carrera al mateix temps que, com els grans músics compositors, va evolucionant en un estil cada vegada més personal.

Si fem un repàs de la seva carrera, va començar a gravar com a sideman el 1988 amb la banda de Jacques Bolognesi, va seguir amb dues col·laboracions més, però va ser el 1993, amb la seva intervenció en el meravellós disc de Henri Texier, An Indian´s week, quan va quedar patent la seva gran sensibilitat com a pianista.

Aquell mateix any va publicar el primer disc firmat per ell mateix, i a partir de llavors va alternar les seves pròpies produccions amb col·laboracions en, per exemple, altres àlbums fonamentals de Texier com Mad nomads o Mosaic man. Jo destacaria també la seva participació en dues obres de Julian Lourau, The rise i Fire and Forget.

0794881811922A Xenophonia, el seu sisè llançament, Bojan Z segueix un camí iniciat en el seu àlbum Transpacifik, on ja va utilitzar en alguna peça el Fender Rhodes; en aquest últim, però, a més d’utilitzar-lo en més peces, modifica un model, el qual anomena Xenophono, per tal d’afegir-li efectes de saturació i modulació. De tota manera, més que recolzar-se en la diferència de sons d’aquests instruments, la música de Zulfikarpasic és molt diferent en la concepció rítmica i harmònica dels temes, i és aquí on rau la seva evolució, en la qual amb tota probabilitat tenen una influència important els músics que l’acompanyen, especialment Ben Perowski, bateria de l’escola de John Zorn i el segell avantguardista Zadik.

Perowski es va integrar en el seu grup just després de Transpacifik  i durant sis mesos va estar gravant els primers temes amb Bojan Z, però després el músic va haver de tornar als Estats Units i va ser substituït per Ari Hoering; l’enregistrament dels temes restants va continuar durant uns altres sis mesos amb aquest altre músic i, a causa de l’estil diferent dels dos bateries, aquest canvi es percep clarament en les peces (els temes amb Hoering “sonen” més a jazz). Completen la banda el baixista Rémi Vignolo, molt present en la majoria dels temes, i l’excel·lent músic Krassen Lutzkanov, que ja havia participat en un projecte anterior i aquí aporta la flauta balcànica kaval en dos temes.

Un altre element destacat és la producció, que no es limita a la dimensió d’un trio convencional, sinó que afegeix, a més del kaval, un sample de blues rude i autèntic al tema Xenos blues, la veu murmurada a Ashes to ashes (de David Bowie) i un hàbil treball de mescla dels teclats en tot el disc.

L’àlbum comença amb l’atmosfera difusa de la primera peça, Ulaz, propiciada pel so del kaval, el sempre present contrabaix, la bateria de Perowsky i les pinzellades de piano o de teclats; continua amb Zeven, que podria passar en els seus primers compassos per un blues rock però que després s’endinsa en desenvolupaments jazzístics; després vénen temes en els quals s’alterna el Fender (o el Xenophono) amb el piano, on sona el blues i el jazz; es passa per la versió de David Bowie amb la veu quasi inaudible, s’arriba a una de les peces més aconseguides, Xenos blues, amb el seu inici amb el sampler d’Alan Lomas, es culmina amb The mohican and the great spirit i es finalitza amb Izlaz, ¿homenatge a Henri Texier?

No es tracta d’un disc que es pugui valorar a la primera escolta; sense anar més lluny, jo mateix l’havia deixat, però un savi consell d’un amic em va convidar a reprendre’l. Segurament no agradarà a tothom, però penso que és una obra d’evolució, tant del seu creador com del jazz, i que paga la pena fer-se a ell.

Manel Saumell

Comentari de disc: “Stella del Mattino”

“Stella del Mattino” de Marco Pereira (Egea Ediciones Discográficas, 2006)

Marco Pereira (Săo Paulo, 1956) és un dels màxims exponents de la guitarra brasilera d’avui en dia; no en va està considerat com una de les figures més importants de la composició “popular” brasilera per a guitarra clàssica de concert. La seva música, totalment immersa en la rica tradició del seu país, és repleta d’atractius, tant des del punt de vista melòdic, com harmònic o rítmic. Entre els nombrosos premis rebuts en la seva ja dilatada carrera, destaquem els que ha rebut a Espanya: el Concurso Andrés Segovia i el Concurso Francisco Tárrega.

Va ser a causa del seu trasllat a París, on va viure cinc anys, que la seva música va rebre una forta influència jazzística i també de música llatinoamericana, i tot plegat li va aportar una ampliació estilística que va propiciar la seva participació en el Festival de Jazz de París el 1989 i una sèrie d’actuacions per Alemanya, Suïssa i Dinamarca, entre altres països.

A partir de 1990 i vivint a Río de Janeiro, comença una sèrie de gravacions sol o amb il·lustres col·laboradors com Edu Lobo, Gilberto Gil o Gal Costa. En total, ha publicat quinze títols amb seu nom i una sèrie innumerable de col·laboracions (quaranta segons la seva pàgina web).

El juliol de 2006 participa en l’Umbría Jazz Festival, on fa la presentació del seu primer CD per al segell italià Egea. Fidel a l’esperit ”Egea”, aquest CD compta amb la col·laboració de tres dels seus músics habituals: Erasmo Petringa al contrabaix, Enzo Zirilli a la percussió i Gabriele Mirabassi al clarinet, músics de gran experiència i que han contribuït a crear un so de mescla cultural que és la característica habitual del segell italià.

Dins del disc, hi ha versions del repertori brasiler com “Na baixa do sapateiro” d’Ari Barroso, “Medley” de Baden Powell i altres peces de Jobin, Gismonti o Caymmi; també hi podem trobar dues peces de Pereira: “Estrela da manha” i “Sambadalu”. En tots els temes predomina el so de l’artista, i l’aportació dels altres músics es limita a subtils acompanyaments que, a més, no sempre estan presents en totes les peces. Així, el disc és bàsicament de guitarra i, al marge d’etiquetes, és d’una bellesa i sensibilitat extraordinàries, tant en les versions com en els originals; val la pena escoltar-lo i es recomana sobretot als amants d’aquest instrument.

Manel Saumell

Comentari de Gil Evans: “Gil Evans”

Gil Evans, Gil Evans. Ampex 1969 (a Espanya: Ekypo, 1973. casset – LP?)

També editat a Europa en LP  i CD amb el títol Blues in Orbit, Enja.

Gil Evans és un músic extraordinari; tot i que el més conegut de la seva música siguin els arranjaments per a alguns discos de Miles Davis, aquest pianista, arranjador i director d’orquestra té un bon grapat de discos propis, que resten mig amagats sota les nombroses (i reeixides) col·laboracions d’encàrrec per a altres artistes. Mestre d’un estil força personal, Gil Evans dosifica, insinua i suggereix la seva música amb un control extraordinari dels mitjans que li ofereix l’orquestra. Nascut el 1912 al Canadà, la seva família es va instal·lar a Califòrnia als anys 1920, on de jove va començar estudis de música i on va muntar ben aviat la seva primera orquestra. Sota les influències estilístiques de Duke Ellington o Don Redman, inicià la seva carrera professional acompanyant i fent arranjaments per a cantants i shows de televisió, en un dels quals va conèixer Claude Thornhill, arranjador i director d’orquestra amb qui compartiria amistat i inquietuds en els anys següents. A finals del anys 40 s’entusiasmà pel be bop  i, quan ja vivia a Nova York, es relacionà amb músics com Charly Parker, Miles Davis, Gerri Mulligan o George Russell, amb els quals començà a compartir projectes i enregistraments. L’any 1953 col·laborà en el disc de Miles Davis Birth of cool i el 1957 participà com a arranjador en Miles Davis Ahead, al qual seguirien Porgy and Bess, Sketches of Spain i Quiet Nights, avui considerats tots ells obres mestres, tant del trompetista com de la història del jazz. En els anys 60 i amb discs propis com Out of the cool o The Individualism of Gil Evans, el músic s’incorporà als clàssics del jazz amb l’aportació d’una sonoritat particular gràcies a l’ús de corns francesos, flautins i fagots, que donen un ambient reposat, molt europeu, al so de la seva orquestra.

Però el disc que avui ens ocupa va ser enregistrat l’any 1969, després d’una breu etapa d’inactivitat musical dedicada a la família. Gil Evans va donar un nou gir a la seva carrera reunint una orquestra –reduïda a 14 membres– en la qual els instruments elèctrics passen a tenir un paper destacat, en detriment del clàssic protagonisme dels de vent. Corren temps inquiets i el jazz explora noves vies; guitarra, baix i piano elèctrics i percussió donen al conjunt un so complex i a voltes irritant, on destaquen les intervencions nervioses i sorprenents del guitarrista Joe Beck i la bateria incansable d’Elvin Jones. Per sobre d’ells, les ràfegues dels solistes (Billy Harper, Snooky Young, Jimmy Cleveland, Howard Johnson, Hubert Laws…) i els riffs del conjunt de l’orquestra apareixen i desapareixen, deixant sempre una sensació d’inacabat, d’espera tensa… d’un cert paisatge desolat i misteriós en el qual esperem un desenllaç definitiu que s’escapa i s’ajorna d’una peça a l’altra; Gil Evans no ens ho posa fàcil.

Obra mestra de la contenció i de l’ambient insinuat, aquest disc que també es va titular Blues in Orbit (títol d’una peça de George Rusell interpretada en el disc), juga amb un ambient enrarit i d’un futurisme poc amable, que s’inspira tant en elements del jazz free (flauta amb regust ètnic, superposició d’instruments, fons de percussió…) com del jazz rock del primer Miles Davis elèctric (arrengaments lleugerament funk, frases de guitarra tan aviat naïfs com incisives i desbordants, instruments que semblen dialogar en la llunyania…) sense caure, però, en les complaences i defectes que limitarien ambdós estils, a finals de la dècada dels 70. No és un disc fàcil, però captiva extraordinàriament; no consta enlloc com a obra clau del músic ni com a peça cabdal del jazz, però és força personal i premonitori d’un estil que el músic va treballar fins a la seva mort, l’any 1988, encara que fos d’una manera més dolça i convencional.

Gil Evans va girar força per Europa en els anys 80 i podem trobar diversos enregistraments en DVD d’aquests concerts; un d’ells, celebrat a Lugano l’any 1983, pot ser un complement perfecte per seguir la trajectòria d’aquest excel·lent músic, que ha passat a la història del jazz més pels préstecs creatius oferts a altres músics, que per la interessant producció pròpia.

Més informació a: http://gilevans.free.fr/

Josep Bergadà

Comentari de disc: “Carnivalesque”, Ayse Tütüncü trio

AYSE TÜTÜNCÜ TRIO, CARNIVALESQUE (BLUE NOTE, 2006. ISTANBUL).

Ayse Tütüncü és, segurament, una completa desconeguda per a la majoria d’aficionats al jazz, i també ho seria per a mi si no fos perquè, de vegades, poques, compro música només pel disseny de les portades del CD, perquè s’utilitzen instruments poc coneguts o, simplement, per ganes de comprar; l’atzar ens ofereix agradables sorpreses. Fa ja bastants anys vaig comprar a Istanbul el CD Variations d’Ayse Tütüncü Piano Percusion Band i va ser una autèntica troballa. En un dels meus darrers viatges vaig trobar el seu últim àlbum, Carnivalesque, en formació de trio (per cert, aprofito aquesta oportunitat per recomanar a aquells que tinguin l’ocasió d’anar-hi, les botigues de CD del carrer Istiklal, a prop de la plaça Taksim).

Ayse Tütüncü va fundar, el 1983, la seva primera banda, Mozaik , orientada al jazz rock i a la música de fusió. Posteriorment va fer moltes col·laboracions amb músics marginals de Turquia, mentre també componia música per a teatre i cinema.

El 1995 va formar el seu segon grup, la Piano Percusion Band, amb el qual únicament va editar Variations amb el segell turc Ada Müzik. En aquest disc hi ha versions de peces de músics que marquen les seves influències, com Carla Bley, Chic Corea, Egberto Gismonti, Claude Debussy i diversos músics turcs.

El 2004 formà la seva tercera banda en format de trio i l’any següent va presentar l’àlbum Carnivalesque en el Jazz Open Festival de Praga. El disc fou editat pel segell Blue Note el novembre de 2006 i distribuït a quinze països, entre els quals hi ha Espanya.

El trio és atípic des de diversos punts de vista: en primer lloc per la formació, un piano i dos instruments de vent sense secció rítmica, que produeix una música fonamentalment melòdica; en segon lloc per la inspiració, que va de la música mediterrània al tango, de la música clàssica a la improvisació radical, i finalment perquè aconsegueixen ser originals mesclant temes propis i versions sense recórrer a fusions amb la molt rica música tradicional i contemporània turca.

Totes les peces del disc són d’un alt nivell de qualitat i és difícil fer distincions. L’àlbum comença amb “Carla´s second tango”, basada en el tema “Reactionary tango” de Carla Bley, el qual ja havia estat versionat  per Tütüncü amb l’anterior formació amb ritme i sonoritat totalment diferents. Després segueix amb “Letter to Crete”, un tema inspirat en una melodia popular de l’illa de Creta, i amb la peça que dóna nom al CD, “Carnivalesque”, on la pianista assoleix, en la meva opinió, el seu nivell més alt de lirisme i melodia. Entre les peces restants, la versió de “Soledad” d’Astor Piazzolla és bastant fidel a l’original, si bé per la bellesa de la peça potser és millor així. “Letting go!” és un tema que van improvisar en clau free quan eren a l’estudi de gravació motivats pel suggeriment del clarinetista Oguz Büyükberber. Tanca el disc una altra lliure improvisació gravada en directe del tema “Golliwoggs Cakewalk” de Debussy.

Formació:

Ayse Tütüncü: piano; Yahya Dai: saxos tenor i soprano; Ogür Büyükberber: clarinet i clarinet baix

Manel Saumell

El disc perdut: Sonny Grey. En directo. Festival Internacional de Jazz de Barcelona

Sonny Grey. En directo. Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Sayton (SAY-1005-5) 1968

Orell Delroy Grey (Sonny Grey) va néixer l’any 1925 a Jamaica, on va començar de molt jove a estudiar música. Inicia la seva carrera professional l’any 1943 i toca en diverses orquestres del país. Després d’un viatge a Anglaterra amb els Jamaica All Stars, decideix quedar-se a Europa. Anglaterra, Bèlgica, Itàlia i França l’acullen en diferents moments de la seva carrera, però potser és a França on viu l’estada més llarga i on li arriben les millors oportunitats. Toca en festivals, actua per la ràdio i acompanya músics americans, residents o de pas per París, com ara Nathan Davis, Donald Byrd, Eric Dolphy o Johnny Griffin. Als anys 60 aconsegueix reunir una orquestra pròpia que li dóna força prestigi i li permet recórrer Europa de festival en festival. En una d’aquestes gires actua al Palau de la Música en la segona edició del Festival Internacional de Jazz de Barcelona. La discogràfica Sayton, avui desapareguda i més especialitzada aleshores en cantants pop melòdics de segona fila que en jazz, enregistra el concert i el disc acaba la seva trajectòria comercial al calaix de les rebaixes. Trista carrera per a un disc interessant, tremendament vital i enèrgic, que ens fa envejar la intensitat amb què devien viure el concert els qui hi assistien en directe.

La composició de l’orquestra ja avança la solidesa de la proposta; la llarga trajectòria del swing francès va permetre, sobretot en els anys 50-60, la proliferació d’orquestres i l’especialització de molts músics i arranjadors que, com en aquest cas, fan rodar el conjunt com una màquina. Dirigeix l’orquestra i toca la trompeta Sonny Grey amb arranjaments de Jean Claude Cagnasso, Herb Geller i Art Simmons, especialistes del swing a França, que treuen el millor partit del repertori i dels músics que trobem al disc, d’entre els quals val la pena destacar el pianista Michel Sardaby, els trompetistes Pierre Bissard i Roger Guerin, els trombonistes Bill Tamper i Jean Orieux, els saxofonistes Jean Aldegon i Jacques Nourredine, Jack Sewing al contrabaix i Peter Giger a la bateria, per no esmentar tots els membres de l’orquestra.

En el disc sonen uns quants clàssics com Work Song de Nat Adderley, Budo de Bud Powell, Little Jazz de Roy Eldridge o Times Square de Charly Mingus, al costat d’excel·lents peces de collita francesa com Scotch Squatch d’Herb Geller, Blue Jones de Daniel Janin o No Sleep d’Yvan Julien.

L’orquestra funciona com una seda en les balades, on podem apreciar les breus intervencions d’alguns dels solistes al costat de l’energia de la trompeta de Sonny Grey, però és en els temps ràpids on l’espectacularitat del conjunt es fa evident. Un so potser excessivament estrident per al gust dels nostres dies, però amb frases i riffs calculats al mil·límetre on dominen els registres aguts, perfectament acompanyats per un fons rítmic que accentua les frases i magnifica els efectes sincopats; saxofons i trombons intercalen variacions en registres més dolços i completen el volum d’una orquestra que es mou a un ritme, a voltes frenètic, més heretat del bebop que del swing més clàssic, tal com es fa evident en la selecció dels temes.

Sempre diem que al jazz francès li costa entrar al nostre país; tot i la proximitat, només acabem  apreciant-ne algunes figures a hores d’ara ja clàssiques (Portal, Sclavis, Teixier…) i desconeixem l’espectacular conjunt de músics del país veí, als quals, pel que es veu en aquest disc, ja fa anys que els sobra qualitat perquè els dediquem una mica més d’atenció.

El disc, de vinil, que jo conegui, no s’ha reeditat en format CD i a Internet se n’ofereixen exemplars a preus d’ensurt; però potser no sigui tan difícil de trobar en botigues de segona mà i, sobretot, a preus més raonables. Segur que l’esforç val la pena.

Josep Bergadà

Comentari de disc: “Influence” Belmondo – Yusef Lateef

“Influence” és un disc sorgit de la trobada de Yusef Lateef amb els germans Belmondo a París. Va ser gravat fa pocs anys i, tot i merèixer el títol de millor disc de jazz francès de l’any, a molts hagués passat inadvertit si no hagués estat per la gira que va efectuar per Espanya al 2007, primer a Terrassa al festival de Jazz i després a Madrid inaugurant el cicle “Jazz és primavera”, ja que les dues actuacions van tenir excel·lents crítiques i s’hi van incloure imatges del primer concert per TV3.

Buscant visites dels germans Belmondo anteriors a la gira amb Lateef, l’únic que he trobat és una actuació com a integrants del quartet de Pierre Boussaguet al festival de Vitòria l’any 1991.

Lionel Belmondo, el més actiu dels germans, ha format part de múltiples projectes amb Boussaguet, François Théberbe, la cantant Dee Dee Bridgewater, etc. a més a més de participar en la docència i en la creació de l’atípic grup “Sax Generations”, format per dotze saxos. L’any 1992 va formar la “Big Band Belmondo” i, juntament amb el seu germà, van formar el 1993 un quintet estable i publicaren diversos discs.

Va ser l’any 2003 quan Lionel, interessat per la música francesa dels segles XIX i XX, donà un gir a la seva carrera i edità amb el seu propi segell “B-Flat recordings l’àlbum “Hymne au Soleil” amb la col·laboració de diversos músics de les orquestres més prestigioses de música clàssica, on també meresqué el títol de millor disc de jazz francès d’aquell any.

“Influence” és un àlbum doble que té dues parts ben diferenciades: El primer disc, amb temes de Lionel, Lili Boulanger (1893-1918) i arranjaments fets per Christophe Dal Sasso de temes de Charles Tournemire (1870-1939), sembla una continuació de “Himne au soleil”. Té com a tema destacat “Influence”, una superba peça de disset minuts que dóna nom al disc i és escrita per Dal Sasso. Comença amb un redobla de tambors on s’hi van afegint els sons de diverses flautes ètniques que Yusef Lateef i Lionel Belmondo han portat de les seves peregrinacions arreu del món, de petxines de Stefano Belmondo i del baix de Paul Imm.

El segon disc, amb temes de Yusef Lateef, és realment extraordinari. Conté una peça, “An afternoon in Chattanooga”, composta especialment per aquest disc; “Suite over time”, que és una reinterpretació de quatre temes emblemàtics de la carrera del saxofonista americà escollits per Lionel: “Morning”, “Metaphor”, de l’àlbum “Jazz Mood” (1957) on els arranjaments corresponen a L. Belmondo i a Dal Sasso, “Iqbal”, de l’àlbum “The centaur and the Phoenix” (1960), i la que és sens dubte la peça clau, “Brother John”, un dels temes més cèlebres de Lateef, de la qual Dal Sasso ha mesclat la versió original del disc “Nipón Soul” (1963) amb la del “Live at Pep’s” (1964). Els seus casi catorze minuts són absolutament intensos amb contínues referències a Coltrane, al qual estava dedicada la peça.

El disc finalitza amb “Le Jardin”, que és la segona composició que Lateef va compondre en aquesta trobada amb els germans Belmondo, on hi podem trobar la influència de la música francesa, matisos orientals i ambients sonors no massa allunyats d’Ellington i Gil Evans.

Molt recomanable!

Manel Saumell

Jazz de marca (3a part) – Discogràfiques independents a Europa (anys 1960-80)

El jazz arriba ràpidament a Europa com a notícia exòtica ja a principis del segle XX. Els cabarets de París acullen espectacles amb la nova música i el mite es fa palpable amb l’arribada d’unitats de soldats americans amb bandes militars formades per directors i músics negres que causen aleshores un gran impacte. Músics com Ravel, Schömberg o Stravinsky se senten atrets pels nous ritmes i per l’arribada de les primeres partitures de ragtime o pel jazz simfònic de Paul Whiteman. França acabarà acollint Sidney Bechet, Kenny Clarke, Benny Bailey, Alan Silva, etc., mentre Mal Waldron, Jeanne Lee o Charlie Mariano s’instal•len a Alemanya, Don Cherry a Suècia i Stan Getz, Ed Thigpen, Kenny Drew o Dexter Gordon trien Copenhaguen com a nova residència, en un llarg etcètera que podria incloure les estades de Lou Bennet o Pony Poindexter en terres espanyoles els anys 60 i 70. La seva presència i la implicació en les escenes locals dinamitza l’interès pel jazz, creix el nombre de músics, crítics i estudiosos, i el jazz adquireix un toc d’intel•lectualitat.

El jazz arriba per quedar-se i germinar en un futur jazz europeu que aportarà novetats com Django Reinhart i el jazz manouche, l’agermanament amb el flamenc i les músiques ètniques avant la lettre (música africana, de l’Índia o les Antilles, via excolònies) o la font d’inspiració del cabaret d’entreguerres amb el cançoner de Kurt Weil, Hans Eisler o Nino Rota; però és a partir de l’arribada del free jazz que la trobada amb la nova música “culta” europea es fa més evident i creativa. La radicalitat i la llibertat d’expressió en què es mou el free lliga perfectament amb la investigació en què treballen els músics contemporanis europeus; la cultura de conservatori de molts músics joves obre vies a la convivència entre dues estètiques d’orígens ben diferents però d’intencions força similars. És en aquest context que una sèrie de discogràfiques independents donen l’oportunitat als músics que es mouen pel vell continent.

Si remuntem els Pirineus, a finals dels anys 60, trobarem a França un ambient força propici i un bon nombre de discogràfiques a tenir en compte. Petites, independents i generalment de curta trajectòria, juntes representen el gran compromís del país veí amb la nova música. Moloudji, Futura-Marge, Byg-Actuel, Le Chant du Monde, Saravah, Shandar, Musica Records, Vendémiaire, etc. són les que donen l’alternativa a tota una generació de músics que han crescut al costat dels músics americans de pas.

Un dels primers passos el donen Moloudji i François Tusques amb el disc Free Jazz de l’any 1965, però, segurament, Byg-Actuel (http://neospheres.free.fr/jazz/byg.htm), per volum i qualitat, és la discogràfica francesa del moment que ha adquirit més prestigi amb el pas del temps. Objecte de successives reedicions, en el fons blanc del seu disseny original ressalten l’acoloriment de túniques, màscares i grafismes en discos travessats de percussions, lletanies místiques i manifestos d’un africanisme radical en els quals la França del Maig del 68 redimeix les culpes d’un passat colonial molest. Archie Shepp, Art Ensemble de Chicago, Sun Ra, Don Cherry, Sunny Murray i molts altres mantenen un frenètic ritme d’enregistraments (a disc per dia d’estudi), en algun cas amb músics francesos com a acompanyants. Potser excessius, potser naïfs, en els discos Byg conviuen l’anècdota i la genialitat d’un temps irrepetible. Le Chant du Monde (http://chantdumonde.com/fr/), amb suport de l’esquerra política, enregistrarà cantants com Raimon o Colette Magny i també músics de jazz com Michel Portal, Workshop de Lyon o François Tusques (les col•laboracions Raimon-Portal o Magny-Tusques seran especialment reeixides). A Futura Records (http://futuramarge.free.fr/) trobem també Portal i Tusques al costat de Jacques Thollot, Jacques Berrocal, Bernard Vitet, Pierre Favre, Manuel Villaroel, etc.; a Música Records, ja a mitjan 70, enregistren Martial Solal, Michel Grailler, Bernard Lubat, Daniel Humair, etc., i a Le Vendemiaire, amb una actitud de molt més compromís social i circulació alternativa, hi trobarem obres de la Intercomunal Free Dance Music Orq. i els col•lectius Le temps des Cérises o L’Atelier Populaire de Chanson, projectes a l’entorn de François Tusques inspirats per la Comuna de París i l’autogestió i sempre relacionats amb les lluites de treballadors i immigrants. Aquí apareix el cantant de Sant Feliu de Llobregat Carles Andreu, membre de la Intercomunal i de Le Temps des Cérises, aleshores ja amb dos discos propis i cantant en català i castellà al costat dels millors músics free.

Alemanya és segurament un dels països que més músics ha aportat al jazz europeu. De l’intens sacseig cultural i polític que viu en els anys 60 i 70 naixeran algunes de les músiques europees més innovadores i segells discogràfics com Enja, FMP (Free Music Production), MPS/Basf o ECM.

Enja (http://www.enjarecords.com/) neix l’any 1971 i enregistra, fins a l’actualitat, músics de pas per Alemanya contribuint així amb un catàleg llarg i eclèctic, a la difusió del jazz al país. FMP (http://www.free-music-production.de/eframeset.htm) comença l’any 1969 i ha editat més de 100 referències amb músics com Albert Mangelsdorff, Peter Brötzman, Alex Von Schlippenbach, Peter Kowald o la Globe Unity Orq., entre molts altres, amb una música arriscada fruit de l’encontre entre el jazz i la improvisació. Les cobertes FMP, deutores gràficament de la Bauhaus, de l’art conceptual i també del grafisme soviètic, representen perfectament la música que porten dintre. MPS neix l’any 1968 com a continuació d’una discogràfica anterior, i l’any 1971 Basf es fa càrrec de la distribució. Una part de l’extens catàleg, dirigit pel prestigiós crític Joachim Berendt, arriba aleshores al nostre país amb una selecció força irregular que inclou Don Cherry, Oscar Peterson, Monty Alexander, Jean Luc Ponty, Don Ellis, etc., i el primer Flamenco Jazz de Pedro Iturralde amb Paco de Lucía. Però potser l’exemple alemany (i europeu en general) més rellevant és el d’ECM (http://www.ecmrecords.com/), una de les discogràfiques que ha anat més lluny pel que fa al nivell de producció. Des de l’any 1969, amb l’eslògan “la musica més bella després del silenci”, una mesurada selecció d’artistes i un disseny sobri i personal de les portades, ECM gaudeix d’una imatge de gran prestigi com a representant del jazz europeu. Els treballs de Jan Garbarek, Terje Rypdal, Heiner Goebbels, Louis Sclavis i molts altres, al costat de grans clàssics com Keith Jarret, Paul Bley, Art Ensemble de Chicago o Pat Metheny, han estat els fruits inqüestionables d’una de les discogràfiques de referència a escala mundial.

Anglaterra també ha estat un dels focus potents del jazz europeu; els canvis del jazz americà en els anys 60 van engrescar tota una nova generació de músics que s’havien iniciat amb el blues anglès o amb el pop més avantguardista, d’entre els quals podem destacar John Mc Laughlin i Dave Holland, ambdós amb carrera posterior al costat de Miles Davis. Citarem dues de les discogràfiques més importants: Incus (http://www.incusrecords.force9.co.uk/) va néixer l’any 1970 de la mà de tres músics: Tony Oxley, Dereck Bailey i Evan Parker, i és la primera discogràfica independent al Regne Unit. En més de 50 discos surt a la llum la feina creativa d’un bon nombre de músics que a voltes rebutgen l’ús formal dels seus instruments i reinventen el jazz des de la perspectiva de la improvisació i el risc. Autogestionada i oberta a la col•laboració amb altres propostes similars europees, Ictus ha deixat petjada entre les següents generacions d’improvisadors. Ogun (http://www.cadillacjazz.co.uk/code/ogncat.html) comença el 1974 amb el primer disc de l’orquestra sud-africana Brotherhood of Breath de Chris McGregor i enregistra posteriorment els projectes personals de la majoria dels seus components. L’equilibri entre la força de músics africans com Louis Moholo, Dudu Pukwana o Mongezi Feza i la introspecció europea de Keith Tippet, Mark Charig, Evan Parker o Elton Dean provoquen uns resultats sorprenents per la validesa i complexitat dels treballs d’una generació de músics encara en actiu.

Des d’Holanda i en una línia similar de música improvisada podríem citar ICP (Instant Composer Pool), discogràfica formada pels músics Han Bennink i Misha Mengelberg i que ha editat més de 40 referències de col•laboracions entre músics europeus. Willem Breuker, originalment també a ICP, és un altre dels músics clau a Holanda i precursor, amb el seu Kollectieff, de la revitalització orquestral europea. Itàlia viu també amb intensitat la renovació del jazz i són nombrosos els festivals, sobretot d’estiu, que ofereixen figures internacionals al costat dels músics italians. Entre les discogràfiques que deixen testimonis de l’encontre destaquen per la qualitat de les propostes, Black Saint (http://www.blacksaint.com/) i Horo, que, sobretot aquesta darrera, ofereixen un nivell d’edició (anys 1980-81) molt compensat entre americans com Archie Shepp, Sun Ra, Steve Lacy, Rosvell Rudd i els grans jazzmen italians com Gianni Basso, Franco Ambrosetti, Enrico Pieranunzi, Giorgio Gaslini, Enrico Rava, etc.; la seva sèrie Jazz a confronto té un gran nivell musical i una presentació excel•lent, amb portades il•lustrades amb collages abstractes en la línia dels grans artistes italians d’art pobre; reciclatge, densitat i textures (tant gràfiques com musicals) en uns discos que es beneficien d’una certa serenor post free.

El binomi art d’avantguarda-jazz innovador ha estat un recurs freqüent en les presentacions discogràfiques. La voluntat d’oferir un objecte d’art, no només música, és present des dels seus inicis (1975) en la discogràfica suïssa Hat Hut (http://www.hathut.com/), amb LP de cobertes dures d’impactants grafismes, fàcilment assimilables als collages del moviment artístic Dadà, nascut també a Suïssa. HatHut s’ha reconvertit en l’actual HatOlogy i manté un criteri similar i una selecció de músics amb notable presència europea. Alguns dels seus clàssics són Clinquers de Steve Lacy o The Willisau Concert de Joe Mc Phee, i també les produccions actuals d’Ellery Eskelin, Michel Portal o Matthew Shipp entre molts altres. Sense una càrrega tan avantguardista, el segell Steeple Chase (http://www.steeplechase.dk/) des de Dinamarca ha enregistrat des del 1972 més de 500 discos amb músics americans i europeus. Gràcies a la complicitat de músics residents com Dexter Gordon, Ben Webster o Kenny Drew, ha pogut reunir un catàleg molt variat amb sessions pròpies i enregistraments als millors festivals europeus. Val la pena citar que Tete Montoliu toca en més de 30 discos Steeple Chase, d’entre els quals 18 són com a líder.

La llista de discogràfiques seria interminable però ens hem centrat en les més significatives dels anys 60-80, les que van donar l’empenta a una generació de músics que tenia al davant el repte de consolidar el jazz europeu. Molts d’aquest músics han enregistrat en unes quantes de les discogràfiques citades i amb una “promiscuïtat” molt enriquidora que ha superat llengües i fronteres per, finalment, donar una dimensió pròpia i diferenciada al jazz del vell continent. Algunes discogràfiques continuen, però d’altres resten inèdites en CD o es reediten de manera força irregular, mentre una nova generació de companyies s’ocupa del jazz més actual.

A Dinamarca tenim Stunt Records, fundada l’any 1983 a Copenhaguen, amb un catàleg quasi exclusiu de músics escandinaus però amb l’anècdota de publicar, l’any 2000, el CD de Chano Domínguez Si. A Itàlia trobem el segell Egea amb músics de prestigi com Enrico Pieranunci, Gabriele Mirabasi o Enrico Rava, amb discos de sonoritat mediterrània, música popular italiana i tocs de música de cambra, el que es coneix com la via italiana cap al jazz. Un dels millors segells d’Alemanya és ACT, creat l’any 1992 amb l’edició de l’àlbum Jazzpaña, i que enregistra alguns dels músics més prestigiosos d’Europa com ara E.S.T., Nguyên Lê, Nils Landgren, Joachim Kühn, Gerardo Nuñez, Ramón Valle o Perico Sambeat. A Turquia tenim ADA Müzik, discogràfica en la qual enregistren el veterà percussionista Okay Temiz i el pianista Ayse Tütüncü mesclant el jazz amb la rica tradició musical turca. Però potser el segell europeu actual més representatiu és el francès Label Bleu; fundat l’any 1986, ha editat discos d’un gran nivell, molt valorats pel públic i la crítica, amb clàssics com Henri Texier, Louis Sclavis, Michel Portal o Enrico Rava, però també amb joves valors com Bojan Zulfikarpasic, Stefano Bollani o Julen Lourau.

Fins aquí aquest repàs ràpid per les discogràfiques històriques a un i altre costat de l’Atlàntic. Les particularitats del jazz i l’edició discogràfica a l’Estat espanyol mereixen segurament una mica de reflexió i també una certa distància…

Josep Bergadà / Manel Saumell