Lectures d’estiu amb compromís

Mezzrow_La_rabia_de_vivirLa rábia de vivir (Really the blues, 1946) de Mezz Mezzrow, és un clàssic de la literatura relacionada amb la música que es considera un precedent del trencament temàtic i estilístic de la generació beat. Presenta la biografia d’un noi blanc i jueu que es va enamorar de la cultura negra fins al punt de pensar que físicament s’havia tornat negre i així es registrava en els múltiples ingressos que va fer a la presó. Mezz Mezzrow va aprendre a tocar el clarinet als reformatoris i a les cases de barrets de Chicago, Nova Orleans i Nova York i va tocar i mantenir amistat amb els músics més importants del moment (L. Armstrong, B. Beiderbecke, S. Bechet, D. Ellington, T. Ladnier, J. Teagraden, etc…). Tot i no ser un músic destacat, era al lloc adequat en el moment idoni i va viure intensament els canvis i les misèries dels ambients del jazz previ a l’era del swing. Venia la millor “herba” de Harlem i tenia una història apassionant, que va explicar junt amb el co-autor Bernard Wolfe, i que ha rebut elogis d’Allen Ginsberg, Henry Miller o Tom Waits, entre molts altres. Hi ha una cuidada edició de l’any 2010 d’Acuarela libros i a Spotify trobareu fàcilment música del clarinetista per acompanyar l’apassionant lectura.

Tusques_Maig68
Si aquest estiu voleu viatjar en el temps i teniu curiositat pel Maig del 68, aquí teniu (en francès) tot el que us cal saber, banda sonora inclosa. Els dos volums del llibre Génération, d’Hervé Hamon i Patrick Rotman, us expliquen fil per randa tots els precedents, els fets, els personatges i la deriva posterior d’un dels moments cabdals de la història del segle XX. La televisió francesa en va fer un documental per capítols, amb banda sonora del pianista François Tusques que us pot il·lustrar la lectura.
El llibre Music and the Elusive Revolution d’Eric Drott, analitza (en anglés) la música relacionada amb el Maig del 68. Parlem de música activista que es va comprometre amb la idea d’una societat i d’una cultura noves que reclamaven la imaginació al poder; el llibre dedica diferents capítols a la cançó, a la música contemporània, al rock i al jazz relacionats amb el moviment. El jazz que millor representa el moviment del maig del 68 s’analitza a partir de dos discos clàssics de François Tusques: per un costat els dos volums de Piano Dazibao (a piano sol i amb títols tant suggerents com “Libérez Michel Le Bris!” o “La Bourgeoisie Perira Noyée Dans Les Eaux Glacées Du Calcul Égoiste”) i el disc Intercommunal Music (“L’Impérialisme Est Un Tigre En Papier”, “Les Forces Réactionaires”, etc…) amb músics com Sunny Murray, Beb Guerin, Alan Silva, Steve Potts o Alan Shorter. No és un material fàcil de trobar, però si us interessa el tema no parareu fins aconseguir-lo.
I una tercera recomanació seguint el fil de les músiques “militants” franceses pot ser l’escolta a Spotify de Mobilisation Generale (Protest and Spirit Jazz from France 1970-1976). També es pot escoltar, llegir textos de l’edició i comprar el disc físic o en descàrrega al web de Born Bad Records. El disc és doble i recull material editat en discogràfiques alternatives dels primers anys 70 (i avui pràcticament introbables) d’autors com Michel Roques, Full Moon Ensemble, Mahjun, Brigitte Fontaine i Areski Belkacem, Atarpop 73 & collectif Le temps des cerises o François Tusques (amb qui es pot reconèixer la veu de Carles Andreu a “Nous allons vous conter…”). Tota una immersió en la revolució que havia de canviar les nostres vides.

Freejazz_BlackPower
Free Jazz/Black Power de Philippe Carles i Jean Louis Comolli té punts de contacte amb la recomanació anterior, sobretot des del punt de vista militant i estètic de la música que tracta. El free jazz interpretat com la música d’alliberament dels negres americans i del seu moviment polític i social més radical, com a explosió reivindicativa de la cultura negra i dels seus orígens africans. Per tenir-lo al costat del llibre Blues People de Le Roi Jones i llegir-los escoltant dues obres cabdals de l’estil: el clàssic americà, l’original Free jazz d’Ornette Coleman de l’any 1961 i l’altre Free Jazz, aquest un clàssic europeu de François Tusques, de l’any 1965 (reeditat per In situ l’any 1991).

Josep Bergadà

Anuncios

“Le Musichien”, François Tuques Intercommunal Free Dance Music Orchestra

Alguna cosa comença a moure’s per reconèixer la feina d’alguns dels músics oblidats del jazz francès. Just s’acaba d’editar Freedom Jazz France (Heavenly Sweetness, 2013) un disc recopilatori de peces dels anys 70 i 80 de músics com Eddy Luis, Stella Levitt, Michel Roques, Chene Noir, Noah Howard i també l’Intercommunal Free Dance Music Orquestra.

Parlem d’una discogràfica especialitzada en reedicions (entre d’altres de discos clàssics originals Blue Note) amb crèdit entre el sector de DJ’s. Les peces post free i de caràcter ambiental que aplega el doble disc mereixen de sobres els elogis que els dediquen els respectats Laurent Gardnier o Gilles Patterson.

I d’aquí ve que per primera vegada estigui disponible a Youtube la versió sencera de “Le Musichien”, de l’Intercommunal Free Dance Music Orquestra, de quasi 20 min de durada. És una cançó extreta de l’actual recopilació, però que pertany al disc del mateix nom, editat originalment l’any 1983 per Edizione Corsica i en el qual Carles Andreu, el cantant de Sant Feliu de Llobregat, hi té un paper cabdal. Si escolteu amb atenció aquesta hipnòtica peça de ritme lent i influències coltranianes, sentireu com cap al minut 7.50 Carles Andreu comença la seva intervenció en català, tal i com es van enregistrar originalment la majoria de les seves col·laboracions amb la Intercommunal.
Els músics són François Tusques al piano, Carles Andreu al cant, Ramadolf al trombó, Yegba Likoba al saxo soprano, Silvain Kassap al saxo tenor, Jean Jacques Avenel al contrabaix i Kilikus a les percussions. La cançó es va enregistrar al local 28 Rue Dunois de Paris (un clàssic de l’autogestió cultural dels anys 80 a França) el 19 de juny de 1981; la coberta del disc original que veureu al llarg del video alternada amb la coberta del recopilatori, és un dibuix de Laurent Berman.

Jazz francès, sí, però amb accent català que, a més, serveix per seguir els passos exposats en el 3r capítol de  “Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta”, que trobareu en aquest mateix blog.

Josep Bergadà

Don Cherry & ED Blackwell. Mu (parts I and II)

Enregistrats el mes d’agost de l’any 1969, la música d’aquesta sessió va aparèixer dividida en dos LP diferents del segell BYG-Actuel. Existeix una reedició conjunta, recent i en CD, sota llicència de Charly Records. També es poden escoltar i descarregar a Spotify, I Tunes, etc…

A l’any 1969 Don Cherry ja havia acumulat una notable carrera tocant la trompeta al costat d’Ornette Coleman o amb els New York Contemporary Five (amb Archie Shepp, John Tchicai, Don Moore i JC Moses); també havia fet de sideman amb Sonny Rollins o George Rusell, entre d’altres, i tenia discos i grups propis que havia compartit amb Gato Barbieri o amb el mateix John Coltrane (The avantgarde, Atlantic 1961).
No era doncs un desconegut però va arribar a París seguint una mena d’onada migratòria que va portar a la capital francesa –i a petites discogràfiques com Byg-Actuel, Saravah, América, Shandar, etc.– a una bona colla de músics americans dels anomenats free. Byg-Actuel enregistrava als estudis Saravah a un ritme de disc per dia i en condicions tècniques més que modestes; tot i això ens han deixat “incunables” d’Archie Shepp, Sunny Murray, Anthony Braxton, Art Ensamble de Chicago, Jacques Coursil, Alan Silva, i un llarg etc… Van ser uns temps enormement creatius que just ara comencem a apreciar en tot el seu significat. Don Cherry es va quedar molts anys a Europa, hi va arribar a mitjans dels anys 60 i hi va morir, a Málaga, l’any 1995. A París va fer bones amistats, d’entre les quals podem destacar la del pianista François Tusques, amb qui va tocar sovint i qui el va aconsellar en les parts de piano, que el mateix Cherry interpreta en aquest treball.
Eren temps de gran creativitat i de formacions atípiques i ningú no es va sorprendre de la elementalitat del duet bateria-trompeta (i piano, flautes, percussions, etc…). Els dos volums de Mu ens presenten Don Cherry en els seus primers passos en la música de fusió ètnica, quan no responia encara a l’etiqueta world music i representava un sincer interès i implicació amb cultures musicals llunyanes. Don Cherry no va abandonar mai aquest compromís i va estudiar i incorporar instruments de diversos continents. No hem d’oblidar tampoc que el free jazz americà portava “de sèrie” la reivindicació de l’africanitat i que a Europa lluites des-colonitzadores com les d’Argèlia o Angola sacsejaven consciències a les metròpolis, que descobrien de cop cultures fins aleshores menystingudes.

De sobte, van aparèixer arsenals d’instruments de percussió, de vent o de corda que grups com l’Art Ensemble de Chicago o l’Arkestra de Sun Ra incorporaven al seu so amb un ús espontani, no condicionat al domini tècnic –tan present en la cultura clàssica occidental–. Els músics es van convertir en multi-instrumentistes i utilitzaven infinitat de tambors, flautes, cròtals, canyes, carabasses, estris de corda, petxines, llavors, etc… i el jazz, per un temps, va guanyar en colors, textures i sentiments universals.

cherry_muPerò Mu no és pas una “festa” de sons exòtics, és més aviat un recull extremadament auster de paisatges. La companyia del bateria Ed Blackwell fa evidents els anys compartits amb Ornette Coleman (“Smiling Faces Going Places”), però no hi ha dubte que els dos músics s’havien alliberat de les presses i de les filigranes melòdiques per ocupar-se de construir ambients, de descriure escenes. L’expressió natural dels instruments populars –despullats, sense re-recordings ni efectes– permet que corri la imaginació; som on la música ens mena… Per paradoxal que sembli, en temps de costoses produccions tècniques, apreciar un disc tant naïf, tan bàsic com aquest, necessita certes dosis d’atreviment i de complicitat. No és pas un treball difícil, però us hi heu de presentar receptius i sense prejudicis; aleshores hi sentireu el sedàs que tria el gra (“The Mysticism Of My Sound”), els ocells que solquen l’aire (“Sun Of the East”), l’electricitat de les tempestes (“Terrestrial Beings”), els cops de martell a la farga (“Amejelo”), els ritmes urbans i les veus ancestrals (“Teo Teo Can”)… hi reconeixereu les cerimònies quotidianes del planeta.

Don Cherry va sofisticar la formula en discos interessants com Brown Rice (1975) o Here and Now (1976) i projectes posteriors com ara Codona (Colin Walcott, Don Cherry i Nana Vasconcelos), però l’autèntica llavor està en la generosa simplicitat d’aquest Mu.

Josep Bergadà

Comentari de CD: BOJAN Z “XENOPHONIA” Label-bleu

Bojan Z segueix el seu propi camí i es va consolidant com a líder en la seva carrera al mateix temps que, com els grans músics compositors, va evolucionant en un estil cada vegada més personal.

Si fem un repàs de la seva carrera, va començar a gravar com a sideman el 1988 amb la banda de Jacques Bolognesi, va seguir amb dues col·laboracions més, però va ser el 1993, amb la seva intervenció en el meravellós disc de Henri Texier, An Indian´s week, quan va quedar patent la seva gran sensibilitat com a pianista.

Aquell mateix any va publicar el primer disc firmat per ell mateix, i a partir de llavors va alternar les seves pròpies produccions amb col·laboracions en, per exemple, altres àlbums fonamentals de Texier com Mad nomads o Mosaic man. Jo destacaria també la seva participació en dues obres de Julian Lourau, The rise i Fire and Forget.

0794881811922A Xenophonia, el seu sisè llançament, Bojan Z segueix un camí iniciat en el seu àlbum Transpacifik, on ja va utilitzar en alguna peça el Fender Rhodes; en aquest últim, però, a més d’utilitzar-lo en més peces, modifica un model, el qual anomena Xenophono, per tal d’afegir-li efectes de saturació i modulació. De tota manera, més que recolzar-se en la diferència de sons d’aquests instruments, la música de Zulfikarpasic és molt diferent en la concepció rítmica i harmònica dels temes, i és aquí on rau la seva evolució, en la qual amb tota probabilitat tenen una influència important els músics que l’acompanyen, especialment Ben Perowski, bateria de l’escola de John Zorn i el segell avantguardista Zadik.

Perowski es va integrar en el seu grup just després de Transpacifik  i durant sis mesos va estar gravant els primers temes amb Bojan Z, però després el músic va haver de tornar als Estats Units i va ser substituït per Ari Hoering; l’enregistrament dels temes restants va continuar durant uns altres sis mesos amb aquest altre músic i, a causa de l’estil diferent dels dos bateries, aquest canvi es percep clarament en les peces (els temes amb Hoering “sonen” més a jazz). Completen la banda el baixista Rémi Vignolo, molt present en la majoria dels temes, i l’excel·lent músic Krassen Lutzkanov, que ja havia participat en un projecte anterior i aquí aporta la flauta balcànica kaval en dos temes.

Un altre element destacat és la producció, que no es limita a la dimensió d’un trio convencional, sinó que afegeix, a més del kaval, un sample de blues rude i autèntic al tema Xenos blues, la veu murmurada a Ashes to ashes (de David Bowie) i un hàbil treball de mescla dels teclats en tot el disc.

L’àlbum comença amb l’atmosfera difusa de la primera peça, Ulaz, propiciada pel so del kaval, el sempre present contrabaix, la bateria de Perowsky i les pinzellades de piano o de teclats; continua amb Zeven, que podria passar en els seus primers compassos per un blues rock però que després s’endinsa en desenvolupaments jazzístics; després vénen temes en els quals s’alterna el Fender (o el Xenophono) amb el piano, on sona el blues i el jazz; es passa per la versió de David Bowie amb la veu quasi inaudible, s’arriba a una de les peces més aconseguides, Xenos blues, amb el seu inici amb el sampler d’Alan Lomas, es culmina amb The mohican and the great spirit i es finalitza amb Izlaz, ¿homenatge a Henri Texier?

No es tracta d’un disc que es pugui valorar a la primera escolta; sense anar més lluny, jo mateix l’havia deixat, però un savi consell d’un amic em va convidar a reprendre’l. Segurament no agradarà a tothom, però penso que és una obra d’evolució, tant del seu creador com del jazz, i que paga la pena fer-se a ell.

Manel Saumell

Comentari de disc: “Stella del Mattino”

“Stella del Mattino” de Marco Pereira (Egea Ediciones Discográficas, 2006)

Marco Pereira (Săo Paulo, 1956) és un dels màxims exponents de la guitarra brasilera d’avui en dia; no en va està considerat com una de les figures més importants de la composició “popular” brasilera per a guitarra clàssica de concert. La seva música, totalment immersa en la rica tradició del seu país, és repleta d’atractius, tant des del punt de vista melòdic, com harmònic o rítmic. Entre els nombrosos premis rebuts en la seva ja dilatada carrera, destaquem els que ha rebut a Espanya: el Concurso Andrés Segovia i el Concurso Francisco Tárrega.

Va ser a causa del seu trasllat a París, on va viure cinc anys, que la seva música va rebre una forta influència jazzística i també de música llatinoamericana, i tot plegat li va aportar una ampliació estilística que va propiciar la seva participació en el Festival de Jazz de París el 1989 i una sèrie d’actuacions per Alemanya, Suïssa i Dinamarca, entre altres països.

A partir de 1990 i vivint a Río de Janeiro, comença una sèrie de gravacions sol o amb il·lustres col·laboradors com Edu Lobo, Gilberto Gil o Gal Costa. En total, ha publicat quinze títols amb seu nom i una sèrie innumerable de col·laboracions (quaranta segons la seva pàgina web).

El juliol de 2006 participa en l’Umbría Jazz Festival, on fa la presentació del seu primer CD per al segell italià Egea. Fidel a l’esperit ”Egea”, aquest CD compta amb la col·laboració de tres dels seus músics habituals: Erasmo Petringa al contrabaix, Enzo Zirilli a la percussió i Gabriele Mirabassi al clarinet, músics de gran experiència i que han contribuït a crear un so de mescla cultural que és la característica habitual del segell italià.

Dins del disc, hi ha versions del repertori brasiler com “Na baixa do sapateiro” d’Ari Barroso, “Medley” de Baden Powell i altres peces de Jobin, Gismonti o Caymmi; també hi podem trobar dues peces de Pereira: “Estrela da manha” i “Sambadalu”. En tots els temes predomina el so de l’artista, i l’aportació dels altres músics es limita a subtils acompanyaments que, a més, no sempre estan presents en totes les peces. Així, el disc és bàsicament de guitarra i, al marge d’etiquetes, és d’una bellesa i sensibilitat extraordinàries, tant en les versions com en els originals; val la pena escoltar-lo i es recomana sobretot als amants d’aquest instrument.

Manel Saumell

Comentari de Gil Evans: “Gil Evans”

Gil Evans, Gil Evans. Ampex 1969 (a Espanya: Ekypo, 1973. casset – LP?)

També editat a Europa en LP  i CD amb el títol Blues in Orbit, Enja.

Gil Evans és un músic extraordinari; tot i que el més conegut de la seva música siguin els arranjaments per a alguns discos de Miles Davis, aquest pianista, arranjador i director d’orquestra té un bon grapat de discos propis, que resten mig amagats sota les nombroses (i reeixides) col·laboracions d’encàrrec per a altres artistes. Mestre d’un estil força personal, Gil Evans dosifica, insinua i suggereix la seva música amb un control extraordinari dels mitjans que li ofereix l’orquestra. Nascut el 1912 al Canadà, la seva família es va instal·lar a Califòrnia als anys 1920, on de jove va començar estudis de música i on va muntar ben aviat la seva primera orquestra. Sota les influències estilístiques de Duke Ellington o Don Redman, inicià la seva carrera professional acompanyant i fent arranjaments per a cantants i shows de televisió, en un dels quals va conèixer Claude Thornhill, arranjador i director d’orquestra amb qui compartiria amistat i inquietuds en els anys següents. A finals del anys 40 s’entusiasmà pel be bop  i, quan ja vivia a Nova York, es relacionà amb músics com Charly Parker, Miles Davis, Gerri Mulligan o George Russell, amb els quals començà a compartir projectes i enregistraments. L’any 1953 col·laborà en el disc de Miles Davis Birth of cool i el 1957 participà com a arranjador en Miles Davis Ahead, al qual seguirien Porgy and Bess, Sketches of Spain i Quiet Nights, avui considerats tots ells obres mestres, tant del trompetista com de la història del jazz. En els anys 60 i amb discs propis com Out of the cool o The Individualism of Gil Evans, el músic s’incorporà als clàssics del jazz amb l’aportació d’una sonoritat particular gràcies a l’ús de corns francesos, flautins i fagots, que donen un ambient reposat, molt europeu, al so de la seva orquestra.

Però el disc que avui ens ocupa va ser enregistrat l’any 1969, després d’una breu etapa d’inactivitat musical dedicada a la família. Gil Evans va donar un nou gir a la seva carrera reunint una orquestra –reduïda a 14 membres– en la qual els instruments elèctrics passen a tenir un paper destacat, en detriment del clàssic protagonisme dels de vent. Corren temps inquiets i el jazz explora noves vies; guitarra, baix i piano elèctrics i percussió donen al conjunt un so complex i a voltes irritant, on destaquen les intervencions nervioses i sorprenents del guitarrista Joe Beck i la bateria incansable d’Elvin Jones. Per sobre d’ells, les ràfegues dels solistes (Billy Harper, Snooky Young, Jimmy Cleveland, Howard Johnson, Hubert Laws…) i els riffs del conjunt de l’orquestra apareixen i desapareixen, deixant sempre una sensació d’inacabat, d’espera tensa… d’un cert paisatge desolat i misteriós en el qual esperem un desenllaç definitiu que s’escapa i s’ajorna d’una peça a l’altra; Gil Evans no ens ho posa fàcil.

Obra mestra de la contenció i de l’ambient insinuat, aquest disc que també es va titular Blues in Orbit (títol d’una peça de George Rusell interpretada en el disc), juga amb un ambient enrarit i d’un futurisme poc amable, que s’inspira tant en elements del jazz free (flauta amb regust ètnic, superposició d’instruments, fons de percussió…) com del jazz rock del primer Miles Davis elèctric (arrengaments lleugerament funk, frases de guitarra tan aviat naïfs com incisives i desbordants, instruments que semblen dialogar en la llunyania…) sense caure, però, en les complaences i defectes que limitarien ambdós estils, a finals de la dècada dels 70. No és un disc fàcil, però captiva extraordinàriament; no consta enlloc com a obra clau del músic ni com a peça cabdal del jazz, però és força personal i premonitori d’un estil que el músic va treballar fins a la seva mort, l’any 1988, encara que fos d’una manera més dolça i convencional.

Gil Evans va girar força per Europa en els anys 80 i podem trobar diversos enregistraments en DVD d’aquests concerts; un d’ells, celebrat a Lugano l’any 1983, pot ser un complement perfecte per seguir la trajectòria d’aquest excel·lent músic, que ha passat a la història del jazz més pels préstecs creatius oferts a altres músics, que per la interessant producció pròpia.

Més informació a: http://gilevans.free.fr/

Josep Bergadà

Comentari de disc: “Carnivalesque”, Ayse Tütüncü trio

AYSE TÜTÜNCÜ TRIO, CARNIVALESQUE (BLUE NOTE, 2006. ISTANBUL).

Ayse Tütüncü és, segurament, una completa desconeguda per a la majoria d’aficionats al jazz, i també ho seria per a mi si no fos perquè, de vegades, poques, compro música només pel disseny de les portades del CD, perquè s’utilitzen instruments poc coneguts o, simplement, per ganes de comprar; l’atzar ens ofereix agradables sorpreses. Fa ja bastants anys vaig comprar a Istanbul el CD Variations d’Ayse Tütüncü Piano Percusion Band i va ser una autèntica troballa. En un dels meus darrers viatges vaig trobar el seu últim àlbum, Carnivalesque, en formació de trio (per cert, aprofito aquesta oportunitat per recomanar a aquells que tinguin l’ocasió d’anar-hi, les botigues de CD del carrer Istiklal, a prop de la plaça Taksim).

Ayse Tütüncü va fundar, el 1983, la seva primera banda, Mozaik , orientada al jazz rock i a la música de fusió. Posteriorment va fer moltes col·laboracions amb músics marginals de Turquia, mentre també componia música per a teatre i cinema.

El 1995 va formar el seu segon grup, la Piano Percusion Band, amb el qual únicament va editar Variations amb el segell turc Ada Müzik. En aquest disc hi ha versions de peces de músics que marquen les seves influències, com Carla Bley, Chic Corea, Egberto Gismonti, Claude Debussy i diversos músics turcs.

El 2004 formà la seva tercera banda en format de trio i l’any següent va presentar l’àlbum Carnivalesque en el Jazz Open Festival de Praga. El disc fou editat pel segell Blue Note el novembre de 2006 i distribuït a quinze països, entre els quals hi ha Espanya.

El trio és atípic des de diversos punts de vista: en primer lloc per la formació, un piano i dos instruments de vent sense secció rítmica, que produeix una música fonamentalment melòdica; en segon lloc per la inspiració, que va de la música mediterrània al tango, de la música clàssica a la improvisació radical, i finalment perquè aconsegueixen ser originals mesclant temes propis i versions sense recórrer a fusions amb la molt rica música tradicional i contemporània turca.

Totes les peces del disc són d’un alt nivell de qualitat i és difícil fer distincions. L’àlbum comença amb “Carla´s second tango”, basada en el tema “Reactionary tango” de Carla Bley, el qual ja havia estat versionat  per Tütüncü amb l’anterior formació amb ritme i sonoritat totalment diferents. Després segueix amb “Letter to Crete”, un tema inspirat en una melodia popular de l’illa de Creta, i amb la peça que dóna nom al CD, “Carnivalesque”, on la pianista assoleix, en la meva opinió, el seu nivell més alt de lirisme i melodia. Entre les peces restants, la versió de “Soledad” d’Astor Piazzolla és bastant fidel a l’original, si bé per la bellesa de la peça potser és millor així. “Letting go!” és un tema que van improvisar en clau free quan eren a l’estudi de gravació motivats pel suggeriment del clarinetista Oguz Büyükberber. Tanca el disc una altra lliure improvisació gravada en directe del tema “Golliwoggs Cakewalk” de Debussy.

Formació:

Ayse Tütüncü: piano; Yahya Dai: saxos tenor i soprano; Ogür Büyükberber: clarinet i clarinet baix

Manel Saumell