JAZZ DE MARCA (2ª part)

Consolidada la importància i el paper revulsiu de les petites companyies independents en l’evolució del jazz als primers anys 60, seguim amb el repàs de les que han deixat una petjada més significativa. Arribats en aquest punt és just fer esment d’Impulse Records, que com ja vàrem comentar no era exactament una discogràfica independent, sinó una filial d’ABC Paramount amb un funcionament, això sí, una mica “particular” dins de la gran companyia. És cert que el suport de la casa mare li va significar un clar avantatge respecte de les realment independents, però no és menys cert que va aportar estratègies innovadores claríssimes i una actitud i coherència artístiques que van influir notablement en la creació i difusió de la nova música.

Ja des dels seus inicis l’any 1961, Impulse va comptar amb èxits que li van permetre avançar sense restriccions. Productors com Creed Taylor, Bob Thiele o Ed Michel, van situar i mantenir la marca en el centre de totes les mirades. Taylor és qui va assenyalar el camí i va donar als discs i a la marca Impulse la imatge innovadora que els havia de diferenciar; ell va contractar i produir el primer disc de John Coltrane, encara que musicalment van ser Bob Thiele i Ed Michael els qui la van consolidar. Mantenint l’equilibri entre tradició i avantguarda i combinant productes “difícils” amb edicions més populars, el segell va gaudir de bona salut fins a finals dels anys 70. Tenir en catàleg a Archie Shepp, John Coltrane, o Albert Ayler al costat de Louis Armstrong, Benny Carter o Coleman Hawkins n’assegurava la viabilitat comercial, tot i que les vendes més significatives sempre van estar del costat de l’avantguarda.

El músic clau d’aquesta història és John Coltrane; és ell qui decanta el sentit de la petjada d’Impulse al cobrir tota l’etapa de maduresa del gran saxofonista. La fe i el convenciment de Coltrane en la nova música el va portar a una progressió sense límits deixant per al futur perles com ara Africa Brass, Crescent, A Love Supreme, Live at Village Vanguard, Ascension, etc… sense oblidar altres enregistraments seus molt populars com Ballads o els discos amb Duke Ellington o Jhonny Hartman.

Malgrat la mort prematura de l’artista l’any 1967, Impulse va seguir publicant, d’acord amb la seva vídua i pianista Alice Coltrane, gran quantitat de sessions inèdites així com els discs dels joves que el saxofonista havia recomanat amb insistència a Bob Thiele. Archie Shepp, Pharoah Sanders, Gato Barbieri, Alice Coltrane, Albert Ayler i músics ja coneguts com Sun Ra, Charly Mingus, Max Roach, Sonny Rollins, Ornette Coleman o Keith Jarret van mantenir el nivell avantguardista mentre Chico Hamilton o Gabor Szabo produien un jazz més comercial amb bons nivells de vendes. L’any 1969 Bob Thiele deixa Impulse i Ed Michael, Steve Baker i Esmond Edwards seran els substituts successius fins l’any 1977 en que es clou l’etapa gloriosa de la discogràfica.

La disponibilitat habitual del seu catàleg i la perdurable ombra de Coltrane, han ajudat a forjar la llegenda; la seva influència ha anat creixent entre les noves generacions i les vendes, a la llarga, han superat amb escreix les expectatives per a qualsevol disc de jazz.

Però el camí fet per Impulse, planer malgrat algunes dificultats, te poc en comú amb les sinuoses experiències d’altres discogràfiques del moment.

 

Bernard Stollman va fundar ESP-Disk l’any 1966 i la primera referència ja és tota una declaració d’intencions: un disc col·lectiu de texts i poemes en esperanto al que seguiran els primers discs d’alguns dels músics “protegits” de Coltrane. Així Pharaoh Sanders, Albert Ayler, Marion Brown, Gato Barbieri o Frank Wright tindran per fi l’oportunitat d’enregistrar la seva propia música compartint discogràfica amb Sun Ra, Paul Bley, Steve Lacy o Ornette Coleman que participaven també en aquesta aventura que no va durar més de tres anys.

ESP-Disk partia d’un plantejament artístic avantguardista a més d’una actitud i un compromís amb els músics molt més radical. Els mateixos músics proposaven i dirigien les seves gravacions, decidien les portades, etc… la companyia editava i distribuïa sense tenir els artistes lligats amb contractes temporals restrictius que els impedissin aprofitar possibles oportunitats, més lucratives i amb més futur, amb les grans companyies del mercat.

Sense un criteri estètic unitari, l’austeritat podria ser la característica més comú d’ESP. Les sessions es feien entre músics amics i vinculats amb l’esperit del segell i el grafisme es resolia de la mateixa manera; la disparitat que en resulta és un dels atractius finals de la col·lecció. L’esperit minoritari i poc comercial dels seus responsables va facilitar-ne el pirateig i un cert descontrol en les edicions, així el paper cabdal d’ESP va passar desapercebut en el jazz de finals dels 60. Gràcies a una bona distribució, a Europa no ha estat mai gaire difícil trobar els Heliocentric Worlds de Sun Ra, els discs en quintet de Pharaoah Sanders o Paul Bley, l’Esperits Rejoice o el col·lectiu New York Eye and Ear Control d’Albert Ayler per citar-ne algunes de les referències mítiques. Les seves portades d’impactants traços ètnics, grafismes inquietants o fotos en blanc i negre, diuen molt de la música que amaguen, de la mística de la radicalitat, de l’impuls per seguir un camí que pocs han estat capaços de continuar.

 

Una part de l’esperit Impulse seguirà a Flying Dutchman, el segell creat l’any 1969 per Bob Thiele. Thiele s’emportarà d’Impulse alguns dels músics amb els qui havia estat treballant i també una part de la radicalitat que la discogràfica representava. Gato Barbieri, Leon Thomas, Lonnie Liston Smith o Gil Scott Heron seran, entre d’altres, els encarregats de situar la nova marca en el primer nivell jazzístic i mantenir la flama de l’avantguarda, lentament en retrocés als Estats Units en els anys 70. Gil Scott Heron era en realitat un poeta que seguia la línia de crítica social que podem trobar en alguns discs Impulse d’Archie Sheep (Fire Music, Attica Blues, etc…) o també en el disc ESP del New York Art Quartet (Black Dada Nihilismus recitat per Le Roi Jones). A caball entre el jazz, el soul i la denúncia, les cançons i els recitats de Scott Heron s’ocupaven de recordar l’apartehid a Sudàfrica i la realitat del poble negre amb títols tant evidents com Revolution Will Not Be Televised, The prisioner, The get out of the getto blues, etc…

Lonnie Liston Smith, pianista que havia treballat al costat de Pharaoah Sanders, publicarà a Flying Dutchman 4 discs amb climes místics en la línia d’Alice Coltrane o del mateix Sanders sense arribar però a la intensitat i credibilitat dels mestres. Leon Thomas havia destacat també en discs de Sanders, especialment en el tema clàssic The Creator Has a Master Plan del disc Kharma. La seva innovadora manera de cantar, qualificada de “tirolesa”, utilitzava en realitat efectes vocals i sonoritats percussives en el propi cos que Thomas havia conegut en els seus viatges a Àfrica. Els discs del cantant a Flying Dutchman consolidaran la seva carrera amb un estil de soul-jazz dens i suggerent. Gato Barbieri per la seva part, continuarà el que havia iniciat a ESP i Impulse, amb la ràbia i la intensitat heretada de Coltrane i fent de catalitzador dels sons i la realitat de l’Amèrica llatina. Lentament, el projecte Flying Dutchman anirà perdent presencia però Bob Thiele ressorgirà periòdicament amb altres projectes discogràfics, però ja sense la transcendència anterior.

En parlar anteriorment d’Impulse hem citat Cred Taylor com a productor inicial i cabdal de la marca. Taylor abandona Impulse l’any 1961 per anar a “modernitzar” la ja clàssica discogràfica Verve i produirà alguns dels discs més populars internacionalment de la música brasilenya. El 1962 el guitarrista americà Charly Byrd mostra el que ha conegut en una gira pel Brasil i dona el tret de sortida amb el disc Jazz Samba; Antonio Carlos Jobim, Joao i Astrud Gilberto juntament amb Stan Getz lliuraran també a Verve els grans clàssics del gènere i La chica de Ipanema recorrerà el món sencer. Creed Taylor seguirà treballant amb els músics més importants d’aquell país i algunes referències de Jobim o Wes Montgomery  a A&M records (Wawe o A day in the life respectivament) ens donen ja pistes sobre el so que Taylor persegueix i que desenvoluparà definitivament en el seu propi segell CTI (Cree Taylor Inc.) creat l’any 1970.

CTI ens mostra segurament el jazz més popular dels anys 70. Algunes de les seves referències són els millors exemples d’una dècada que, lluny d’aventures radicals anteriors, sofistica paulatinament les propostes. Mentre els músics free es troben atrapats en un carreró solitari i quasi sense sortida, la música i les portades CTI ens mostren la nova direcció: fotografies de Pete Turner amb paisatges idíl·lics, animals salvatges o volums geomètrics amb impactants dominants de color i una sofisticació estètica que ens indica el camí d’una certa evasió social. Propostes més relaxants, sovint al servei de versions d’èxits pop o de música clàssica, en les quals l’arrel afroamericana queda reduïda a un fons tenyit de soul i funk i a les intervencions d’excel·lents músics que haurem de llegir entre línies i coixins de violins.

Billy Cobham o Jack DeJohnette a la bateria i Airto Moreira a la percussió, Ron Carter i Stanley Clarke al baix, Hubert Laws a la Flauta, Joe Farrell al saxo, Freddie Hubbart a la trompeta i sobretot el piano elèctric de Herbie Hancock, Cedar Walton o Bobby James són la base d’el nou jazz amb un so més espaiós, inflat de ressonàncies i creuat, a més, per les elegants guitarres de George Benson, John Tropea o Jay Berliner i els arranjaments d’Eumir Deodato o Don Sebesky.

CTI neix amb voluntat comercial i arribarà al gran públic amb discs com Breezing de Geoge Benson o Prelude d’Eumir Deodato (amb la popular versió de Also Sprach Zarathustra), però no hem d’oblidar que també ens oferira grans obres com Red Clay de Freddy Hubbart, Stone Flower d’Antonio Carlos Jobim, Moon Germs de Joe Farrel i d’altres excel·lents discs signats per Ron Carter, Bill Evans, Milt Jackson, Airto Moreira, Milton Nascimento, etc….

 

El també citat projecte Impulse de la Liberation Music Orquestra, liderada per Charly Haden i amb arranjaments de Carla Bley, podria considerar-se germà d’un altre col·lectiu americà autogestionat que sota el nom de Jazz Composers Guild va donar continuïtat a una música d’inspiració intel·lectual i compromesa socialment que va sumar al jazz aires de Nino Rota, Kurt Weil, músiques d’arrel popular i sonoritats contemporànies o també rock experimental. Així, sota la marca JCOA, es van editar entre d’altres referències, For players only del violinista Leroy Jenkins, Relativity Suite de Don Cherry, l’excel·lent i multitudinària obra magna (3 Lp’s) de Carla Bley Escalator over de Hill i també el disc Comunications de la Jazz Composers Orquestra amb text de Paul Hines i música de Mike Mantler amb la participació de Cecil Taylor, Larry Coryel, Don Cherry, Pharaoah Sanders, Rosvell Rudd o Gato Barbieri, entre una llarga llista de músics habituals en els projectes de Carla Bley, Charly Haden o del mateix Mike Mantler.

Sigui sota la marca JCOA  o WATT (dirigida per Bley-Mantler), distribuides a Europa per ECM, aquest concepte orquestral tindrà una gran influència al vell continent on grups com Centipede o Arc de Keith Tippet, Globe Unity Orquestra, Mike Westbrock Big Band o la Vienna Art Orq, donaran una concepció autòctona del jazz orquestral en aquest costat de l’Atlàntic.

 

Si bé les propostes més recents mereixerien un anàlisi més adequat que aquesta sobrevolada historicista, no ens podem estar de citar l’entorn musical del local de la Knittin Factory de Nova York i la presència de músics com John Zorn, Mark Ribot, Bill Laswell, Dave Douglas, Bill Frisell, etc… que han exercit de catalitzadors d’un moviment a cavall del rock, del jazz i de les músiques més avanguardistes, representats per discogràfiques com Knitting Factory Rec, Tzadik, Instint, Celluloid, Axiom, etc… Seu seria en els nostres dies, l’exemple d’independència heretada del que hem citat fins al moment.

Si bé no han estat les úniques, les discogràfiques esmentades al llarg d’aquests articles són l’exemple del paper de les independents en el món del jazz: franctiradors en un mercat advers, visionaris i resistents (sovint fregant el romanticisme) en un entorn que ha acabat assimilant les seves utopies. Per als aficionats però, representen quasi sempre una garantia de bona música.

Europa no ha perdut pistonada en tots aquests anys i ha estat en moltes ocasions refugi de músics americans que no trobaven al seu país el respecte o les oportunitats que els oferien a França, Alemanya, Suècia o Dinamarca. La seva proximitat i exemple va dinamitzar enormement el jazz europeu que, finalment, ha trobat una manera pròpia d’entendre aquesta música i tot un circuit de festivals i discogràfiques de gran prestigi i difusió de les quals parlarem en un 3er capítol… (continuarà).

Josep Bergadà

Discos de vinil trobats

Si un per nostàlgia, per que mai es va decidir a desprendre d’ell o, potser, per tenir un bon nombre de vinils dels que té cura com un tresor, ha conservat el seu vell giradiscs, ara pot treure bon profit de la seva possessió. Si de tant en tant es fa una volta pel carrer Tallers i els seus voltants o s’anima a anar a una fira del disc de vinil, es donarà compte de les impagables possibilitats de delit i gaudiment que li pot proporcionar el seu vell reproductor. Donant una volta per aquestes disqueríes un pot trobar per 2 – 3 euros, i nous o gairebé nous els discs de les velles col·leccions de «La historia de música Rock» o «Los grandes del Jazz» que, si bé no aporten en general res nou, no em negaran que són més atractives que les edicions barates dels CD que tot just contenen informació i venen amb les caixes mig trencades.

També es poden encara trobar discs nous amb el tall a la funda que indica que al seu moment van ser retirats de la distribució i venuts com a saldos. Òbviament, la majoria a un no li interessen però no és difícil trobar algun que cridi l’atenció.

Després l’entusiasme que li va entrant quan apartat 4 o 5 discos a 2 euros, el porta a la secció de les reedicions en vinil i aquí és la perdició: aquells discs psicodèlics de les costes americanes, els “folkies” anglesos, els simfònic-progressius més rars, o les joies del jazz-rock de principis dels `70, belles reedicions en vinils de180 grams(mai havia prestat atenció al pes dels meus vells vinils, però es veu que es un factor de pes), discs que en el millor dels casos coneixia per referències en els llibres d’edició anglesa comprats fa anys, abans que Internet aparegués pel mig i tot – informació i música – fora gratis i accessible.

És clar que el preu ja no és el mateix, entre18 i 22euros i un es refreda, però després pensa en el bé que sonarà en l’equip de casa i si es fa la mitjana amb els de 2 euros surt a compte, no?

El cas és que hi ha una impressionant disponibilitat de reedicions de música en vinil, segells com els catalans «Guerssen Records» i «Wha Wha», el rus «Lilith Records» o l’americà «Ryko analogue» per citar alguns, disposen d’amplis catàlegs de rareses a les quals cal acostar-se amb prudència i escollir bé segons el gust de cada un, però que al capdavall quedaran ben bonics donant un toc de distinció sobre d’un moble de l’Ikea.
I si no es disposa de tocadiscs no hi ha problema, a les botigues especialitzades de sempre dela plaça Universitat i Pelai tenen uns bonics giradiscos totalment rejovenits i que estan disposats a demostrar que el so del microsolc segueix sent insuperable i que això serveixi, a més, per reeducar les nostres orelles que ja s’havien acostumat primer al CD i després al mp3 d’auriculars, l’abús del qual ens portarà indefectiblement a l’audifon…

Manel Saumell

JAZZ ARGENTÍ ERNESTO JODOS

 2011 vaig tenir el plaer d´escoltar a Ernesto Jodos a Rio Quarto, Córdoba (Argentina), acompanyat per la meva parella, millor que sigui ella amb les seves paraules qui ens parli sobre el seu últim disc. Manel               

    ERNESTO JODOS –FRAGMENTOS DEL MUNDOBLUEART-2011   

“Los mejores músicos de jazz siempre han sabido tomar el aportede  sus             propias raíces para enriquecer la música e imprimirle una dirección personal”    Marc Copland.

Con orgullo les presento  a este compatriota, el pianista  argentino, Ernesto Jodos, para su última producción discográfica: “Fragmentos del mundo”

Ernesto Jodos es, no sólo uno de los principales músicos actuales de Argentina, sino uno de los más influyentes. En el campo del jazz, casi todos los pianistas del país situados en una primera línea  han sido sus discípulos.

Es un músico que surgió de aquella generación de jóvenes talentosos del jazz en la ciudad de Buenos Aires, a principios de los 90. Su música está claramente enmarcada dentro de la tradición de Jazz, usando la improvisación como el elemento más importante, pero también está influenciada por la música clásica y la música argentina .

El joven sello discográfico que lo produce, por tercera vez, también es otro motivo de orgullo: BlueArt, una dedicada discográfica especializada en jazz  que nace  en las márgenes del Río Paraná, en la ciudad de Rosario  y que acompaña sus cuidadas producciones musicales con otras, igualmente cuidadas,  de diseño de portadas de discos.

«Fragmentos del mundo», es un álbum grabado en formato doble trío: Jerónimo Carmona y Mauricio Dawid, en contrabajos, y Sergio Verdinelli y Luciano Ruggieri, en baterías.

Los cuatro, son jóvenes músicos de la escena jazzística argentina y dos de ellos (Carmona y Verdinelli ) destacan en otros campos, como el rock o la música contemporánea.

A decir verdad, son los dos tríos con los que Jodos tocaba de manera alternada (con Jerónimo Carmona y Luciano Ruggieri, por un lado y con Mauricio Dawid y Sergio Verdinelli, por el otro), esta vez juntos. En tanto el pianista es siempre el mismo. Se trata finalmente de un quinteto con dos contrabajos y dos baterías.

Jodos se encarga de aclarar, sin embargo,  que no es un quinteto sino dos tríos que ejecutan de forma independiente. No es un concepto nuevo. Desde otro campo que no es el jazz, viene a la memoria de todos nosotros el más famoso de los doble trío: King Crimson.

El grupo dobla la apuesta del trío clásico: dos contrabajos y dos baterías, si bien, como se ha dicho,  no son dos tríos ya que el piano está siempre interpretado por Jodos: ¿Acaso una ampliación del concepto de doble trío?  En este caso, se mantiene  la centralidad del piano. Eventualmente uno de los contrabajos puede llevar arco y, con ello, una forma melódica más nítida, como en “El cristal de los otros”

Jodos es el autor de 11 temas de su nuevo disco: «Ll# 0”, “Un viaje”,  “Punto ciego»,  «Sir Charles»( dedicado al trompetista y compositor de Florida, de quien fuera su partenaire en el Festival de jazz de Buenos Aires en el 2011), «El cristal de los otros»,  «Creer-sentir», «Ll# 6», «Jaula de la luz», «Un camino en el sueño», «Ilusión» y «(Propio)fragmento del mundo» y reinterpreta una composición de Thelonious Monk: «Introspection». Este es un  hecho digno de destacar en estos tiempos en los que hasta los grandes músicos se dedican a editar “nuevos”  trabajos integrados en su mayoría por “covers propios” y “covers  ajenos”

 Los músicos tocan simultáneamente sólo en cuatro de los doce temas que componen este álbum.  Uno de ellos es  el tema de Monk, una interpretación formidable, a cargo de los cinco músicos, en el que Jodos logra estirar la duración de la versión original desde los  3,14 a los 5,29 minutos, a fuerza de improvisar sobre la base instrumental del tema pero dejando reconocer claramente su melodía

Durante el transcurso de las 12 composiciones, el oyente, se deja sorprender sin decaer su entusiasmo. Hay composiciones y desarrollos más  jazzísticos, como “Punto ciego” o “Fragmentos del mundo”, hay otros que transcurren en una frontera más extraña, como “Un viaje” (para “doble” trío, también interpretada por los cinco músicos) y aquellas que están influenciadas por el folklore instrumental argentino: “Un camino en el sueño”

No es necesario decir más. El disco invita a curiosear  la obra de este autor y  la de otros producidos por su  discográfica: Blueart.  Si vale la expresión: El agradable y diferente sabor de la desglobalización   del (buen) jazz.

                       Liliana de la Mota

.

Doug Carn. Infant Eyes. Black Jazz, 1971.

Black Jazz Records
Black Jazz va ser una discogràfica inquieta i compromesa, però de curta trajectòria i edició escassa. Poc més de 20 referències per influir en el temps que els va tocar viure, per oferir una alternativa més polititzada i espiritual a les edicions de jazz de l’època que, en general, anaven perdent la combativitat conforme avançava la dècada dels 70.
Creada pel pianista Gene Rusell, va funcionar des del 1971 al 1976 amb un nucli variat de músics fidels com ara Doug Carn, Calvin Keys, Walter Bishop, el mateix Gene Rusell i col·laboradors de l’estil de Norman Connors, George Harper, Charles Tolliver, Alphonso Muzon, Idris Muhamad, Reggie Jhonson, Olu Dara, Walter Booker, etc… que donaven als enregistraments de la casa un alt nivell de qualitat i marcaven una línia claríssima de reivindicació de la música i de la cultura negres. Podríem considerar Black Jazz continuadora de l’esperit que l’any 1965 va inspirar Max Roach a va fer We Insist! The Freedom Now Suite, un disc que influiria l’obra de molts músics posteriors que reclamaven amb actitud ferma la fi del racisme i de la marginació amb un orgull fins aleshores impensable, i que el slogan “Black is beautifull” resumia a la perfecció.

Les portades de la col·lecció mostren gràficament aquest orgull amb excel·lents fotos en blanc i negre i un disseny auster i impactant; imatges de grups familiars, muntatges onírics, primers plànols de mirades directes, ulleres fosques de pasta, cabells afro o túniques i penjolls que parlaven del desig de jugar un nou paper a la societat; d’esgarrapar-lo si calia. De les diferents vies que prendria aquesta reivindicació musical negre, Black Jazz va conrear una barreja (més o menys amable segons els cassos) de jazz, soul, funk, tocs de gospel, i també els africanismes i les divagacions free que seguien alguns dels músics de jazz més importants del moment.
Malauradament, el segell discogràfic va desaparèixer amb la mort de Genne Russell i ha tingut una irregular i complicada presència comercial; se’n han fet vàries reedicions en CD i vinil i ha tingut també una més recent venda i descàrrega legal on-line que finalment ha desaparegut entre denúncies per incumpliment. La darrera notícia és una oferta de venda dels masters originals de la col·lecció completa, que esperem que caigui en mans d’un nou editor que respecti el valuós llegat i que el mantingui disponible per als aficionats, que ara mateix s’han de conformar amb el que es troba en portals de compra a Internet, tot s’ha de dir, a preus bastant raonables. Els discos Black Jazz van ser editats en format LP al nostre país l’any 1973 pel segell Acción, un segell modest però valent, fundat per Manolo Diaz i que, distribuït per Zafiro, va posar en circulació algunes referències internacionals, a part del seu interessant catàleg d’artistes del país (Vainica Doble, Pablo Guerrero, Aguaviva, etc…).

Doug Carn
Segurament el músic que millor representa l’essència del segell Black Jazz sigui Doug Carn. Va començar de molt jove a estudiar piano, saxo i oboè, però són el piano, l’orgue i les seves qualitats d’arranjador i lletrista les que el van fer destacar, ja des dels seus inicis professionals amb Lou Donaldson o Stanley Turrentine.

Infant eyes (1971) és el seu segon disc (existeix un primer disc a trio editat per Savoy l’any 1969), però és el primer dels que editaria amb Black Jazz i en el qual destaca particularment la veu càlida i carregada de soul de Jean Carn, aleshores la seva companya. Les lletres que Doug va aportar a les peces “Infant Eyes” de Wayne Shorter, “Acknowledgement” de John Coltrane, o “Little B’s Poem” de Bobby Hutcherson, afegeixen contingut social a un disc d’instrumentació perfecte. Delicat i subtil a les balades, té un groove contagiós en els temps més ràpids, colors africans, solos exquisits de George Harper, Al Hall, Bob Frazier o el mateix Doug Carn, mentre tot es empès amb imaginació i versatilitat pel bateria Michael Carvin. Completen el disc la cançó “Peace” d’Horace Silver i els instrumentals “Wellcome” de John Coltrane, “Pasion Dance” de McCoy Tyner i “Moon Child”, l’única composició pròpia del pianista. Infant Eyes –el disc– és una perla negra amagada entre els plecs de la història del jazz. La versió de la cançó de Shorter que li dóna nom és un lapsus en l’espai, un moment de tensió palpable que penja del fraseig contingut de la veu de Jean, de les notes calmades del contrabaix de Henry Franklin, del goteig del piano elèctric i del brunzit latent de l’orgue (referència indubtable al seu amic Larry Young). És, en definitiva, una de les millors cançons del jazz dels anys 70.

En els següents discs de Doug Carn per a Black Jazz, Spirit of the new land (1972) i Wellcome (1973), tots dos encara amb la veu de Jean Carn, augmenten significativament les composicions pròpies del líder al costat novament d’originals de Coltrane o McCoy Tyner. Títols com ara “Revelation”, “Search for the new land”, “Jihad” o “God is One” mostren l’espiritualitat i religiositat del pianista –que s’havia convertit a l’islam l’any 1970– mentre els temes agafen progressivament una dimensió més col·lectiva, amb intervencions corals i un cert sentit d’oratori, de cant èpic a l’estil del que Archie Shepp feia també a Attica Blues o Albert Ayler a New Gras.
Adams Apple (1974) tanca l’etapa original de Doug Carn amb Black Jazz, coincidint amb la ruptura del seu matrimoni, la participació de dos nous cantants i una portada d’aspecte cada cop més funky. Segons la revista Bilboard, l’any 1974 Doug Carn venia més discos que els populars pianistes Dave Brubeck o Ramsey Lewis, però mai va superar artísticament el nivell aconseguit amb aquests 4 discos Black Jazz. Per la seva banda, Jean Carn iniciaria una etapa de cantant soul comercial que li raportaria algun èxit popular, dins del que s’anomenava “so de Philadelfia”.
Amb l’edició pràcticament privada i sense intenció comercial del curiós disc Al Rhaman: The Floridian Tropic Son (1977) es clouria l’etapa més mística de Doug Carn amb una particular serenitat espiritual, fins i tot per a cantar en àrab alguns versicles de l’Alcorà. La veu del pianista pren un paper rellevant; el seu discret registre treu profit a les cadències orientals lleugerament hipnòtiques que conviuen amb les bases funk, els cors femenins i els solos de George Harper al saxo tenor. L’any 2002 arribaria A new Incentive-Firm Roots, el retorn més recent –i musicalment més convencional– de Doug Carn, coincidint amb el renaixement puntual (només per aquest disc) de la històrica discogràfica Black Jazz.

LLuny ja dels seus millors moments artístics, la personalitat i l’obra del pianista ha despertat, des de primers anys 90, un gran interès entre els joves aficionats a la fusió, al hip hop i l’àcid jazz. Alguns dels temes clàssics de Doug Carn consten a les nombroses recopilacions d’aquest estil, i les referències a la discogràfica Black Jazz abunden a la xarxa tot i haver passat 40 anys de la seva creació.

Josep Bergadà

«MODERN MUSIC» MÚSICA MODERNA?

 

«MODERN MUSIC»
Brad Mehldau i Kevin Hays
Composició, arranjaments i producció Patrick Zimmerli
Nonesuch 2011

Brad Mehldau ha donat un nou pas en la seva ja llarga i exitosa carrera artística. Les seves formacions de trio estan considerades tot un referent en món del jazz (s’anuncia la reedició dels cinc discos amb material addicional inèdit de la seva sèrie «Art of The Trio»), ha gravat dos discos amb les cantants Anne Sofie Van Otter i Renée Fleming i moltes col·laboracions amb altres músics de la talla de P. Metheny, C. Haden, L. Konitz o P. Sambeat, ara es presenta per primera vegada amb un altre pianista i canvia totalment d’estil per fer una incursió en la música contemporània.

«Modern Music» és fruit del treball conjunt de Mehldau amb el seu amic i també pianista de jazz Kevin Hays i amb el compositor i arranjador Patrick Zimmerli. La idea dels dos pianistes de gravar a duo va sorgir el 2007 i Zimmerli els va suggerir fer improvisacions sobre arranjaments de peces de música contemporània. Els va proposar: «Metamorphoses» de Richard Strauss, «Tabula Rasa» d’Arvo Pärt, «Symphony NO. 3 «de Henryk Górecki,» Music for 18 Musicians «de Steve Reich i» String Quartet NO. 5 «de Phillip Glass. També volien incloure un estàndard de jazz que va ser «Lonely Woman» d’Ornette Coleman i, finalment, una peça original de cadascun d’ells. Com les composicions d’Strauss, Pärt i Górecki van ser descartades, Zimmerli en va escriure unes altres tres.
S’obre el disc amb «Crazy Quilt» de Zimmerli, peça que combina perfectament els sons repetitius que freqüentment s’associen a la música contemporània, amb una melodia sobre la qual comencen els pianistes a improvisar, continguda i breument, per tornar una i altra vegada a la línia bàsica de la cançó. Segueix «Unrequited», la contribució de Mehldau, que revisa aquesta peça originalment apareguda en el volum 3 de la seva «Art Of The Trio» i que sota la batuta de Zimmerli s’alenteix i es despulla de tot el lirisme original, queda gairebé irreconeixible, freda, intel·lectual, però igualment bonica.
Les altres dues peces de Zimmerli són ben diferents, «Generatrix» fa honor al seu nom i sona com si fos interpretat per dos autòmats i en canvi «Celtic Folk Melody» és un conjunt de notes espaiades, sensuals, en la més pura tradició minimalista , que flueixen durant menys de tres minuts.
Cal destacar especialment la revisió de «Lonely Woman» que em resulta inevitable comparar amb els «covers» d’Agustí Fernández, on aquest accentuava la força dramàtica de la peça, Zimmerli fa tot el contrari, una interpretació enigmàtica, a base d’acords, repeticions constants d’un fragment musical, res fidel a l’original, però així i tot el referent és molt gran i el resultat no defrauda.
Els talls que millor representen el concepte del disc són «Modern Music» i «excerpt from Music For 18 Musicians» de S. Reich, els que més segueixen els patrons repetitius de la música contemporània. Tanca el disc la peça que menys encaixa en una obra així, «excerpt from string Quartet NO. 5 de P. Glass, bellíssima melodia que sembla voler treure’ns de la imatge del desenvolupisme industrial de la portada del disc a un món més amable i harmoniós.
Segurament figurarà com un disc innovador de Mehldau i dos col·laboradors, però si es llegeix el llibret que l’acompanya un s’adona que hem d’agrair el plaer de la seva escolta a PATRICK ZIMMERLI

 M. Saumell

Disc perdut: Recordando a Line, Tete Montoliu

Tete Montoliu, Recordando a Line
Discophon 1972 – CD DiscMedi, 1996

Tete Montoliu és, encara que passin els anys, la referència més recordada del nostre jazz. Tornar al Tete una vegada més, buscar de nou informació per destacar una obra de la seva discografia és perdre’s en un munt de cites, d’anècdotes i també de records personals entre el públic d’algun dels seus concerts. Sigui com sigui, el pianista sempre emociona amb la seva música i amb els seus comentaris directes i corrosius i m’he entretingut inevitablement en detalls de la seva extensa discografia, en entrevistes, en referències a la seva obra i la seva personalitat mentre va sonant Recordando a Line, que és el disc que us vull ajudar a retrobar.
Enregistrat a Barcelona, a l’Aliança del Poble Nou el novembre de 1971, és per a mi un d’aquells discs carregats d’emoció, de sensibilitat, de detalls nítids de la seva grandesa. Un seguit d’estardars són l’excusa per recordar a Line, una amiga danesa d’aquells anys a la que dedica en el disc una de les seves escasses composicions pròpies (Blues for Line). Segons una entrevista amb Miquel Jurado “(…) Vaig anar a Sitges per a tocar en solitari i per la raó que et pots imaginar: hi havia piscina! Allà vaig conèixer una senyora danesa de la que vaig estar molt enamorat” (1). I no hi ha dubtes dels sentiments que Tete volia expressar; en va resultar un disc dolç i confortable que respira plenitud i optimisme; tens i delicat fins al silenci en les balades i extravertit i imaginatiu en els temps ràpids. El Tete fa que sembli tot molt fàcil; en mig queden detalls de llum, notes suspeses que cauen en nous camins, lligams que els companys del trio saben portar discretament, amb ferma delicadesa, fins a nous paisatges. El trio resulta misteriós a I Should Care, àgil a Swet Georgia Fame, plàcid a We’ll be Together Again, imaginatiu a Blues for Line i Body and Soul, subtil a My Funny Valentine… i així fins a 10 temes, sempre amb el millor Tete que, segons el crític Joachim E. Berendt “…potser és el més negre de tots els pianistes europeus” (2) i Recordando a Line ho demostra sobradament.

I és que el pianista estava en plena forma, venia d’acompanyar Dexter Gordon i Jackie Mc Lean i d’enregistrar com a lider per Enja, Staplechase i ho faria, a la mateixa Aliança i amb pocs dies de diferència, acompanyant Dusko Goykovich amb el mateix bateria de Recordando a Line. Diu també en l’entrevista: “ En fi, al acabar a Sitges vaig anar de nou a Munich i així van passar el 70, el 71…viatjant de Barcelona a Munich, de Munich a Holanda, de Holanda a Barcelona” (3). Serien uns anys fructífers, dels quals podem destacar els treballs amb Ben Webster i Don Byas i els seus discs Ensayo de temes llatins i del Brasil. Tot seguit faria “bogeries” (4) acompanyant Anthony Braxton en el disc In the Tradition (1974), els coneguts Catalonian Fire (1974), Tete! (1975) i l’ara respectat Vampyria (1976) amb Jordi Sabatés.
Recordando a Line no figura entre els 13 discs del Tete (ja sigui com a lider o com a acompanyant) que apareixen als “100 millors del jazz català” de la revista Jaç però algú el cita a l’entrada del pianista a Vikypèdia, com un dels seus millors discs. DiscMedi manté en catàleg l’edició en CD de 1996 i també el podreu trobar a Spotify. No l’acompanya cap dels seus bateries “habituals”, però al costat del contrabaix fidel d’Eric Peter trobem Joe Nay, un dels millors especialistes alemanys que empeny amb bon ritme els diferents climes del disc. A la portada, una excel·lent foto en blanc i negre atribuïda a Pubill, mostra al pianista davant del mar, com encarant el futur en l’entorn serè d’una platja deserta, amb la mà esquerra en contacte amb un tronc encallat i solitari, potser per no perdre les arrels. Recordando a Line, per cert, s’escolta molt bé al costat del 1995 de Tete Montoliu i Javier Colina, editat per ContraBaix l’any 2007.

Josep Bergadà

(1) (3) Primer número de la revista Quàrtica Jazz, abril 1981. Entrevista a Tete Montoliu per Miquel Jurado.
(2) Joachim E. Berendt. El jazz. De Nueva Orleans a los años 80, Fondo de cultura económica (reedició actualitzada de 2002).                                                                   (4) Mateixa entrevista Quàrtica Jazz:  “El primer tema que va proposar va ser What’s New. Va tocar el tema bé; una mica estrany, però encara s’entenia. En acabar-lo va començar a bufar com un boig.»

El disc perdut (Tropopausa) i el disc retrobat (Perucho’s)

Baf i Perucho’s eren els dos grups més inclassificables de l’escena musical free dels anys 70 a Barcelona i, segons les referències que ens han arribat, les seves actuacions eren sempre sorprenents. Poques vegades repetien formació, ja fos pels canvis d’en Baf o pels aleshores típics problemes amb “la mili” i pels quals, els Perucho’s, es negaven a buscar substituts, actuant quasi bé sempre amb els “elements disponibles”. No era només la música, era l’entorn inquiet i crític d’un seguit de músics que vivien amb rigor i intensitat el seu paper. La dècada dels 70 als 80 va encadenar el progressiu relaxament de la dictadura i la mort de Franco amb la influència de la contracultura, l’efervescència de les Jornades Llibertàries del 77, la posada en marxa de plataformes d’expressió i promotores com Zeleste, FreeDifussion i Cuc Sonat i els inicis del punk i l’autoedició. Per als grups de qui parlem tot va tenir, però un cert final d’impotència, d’oblit enmig de la reconversió musicalment salsera que ens va portar la democràcia.

Han quedat per a la història els inicis de Baf a Molins de Rei (1971, aleshores Eix de Baf), els concerts d’uns i altres al Zeleste, la complicada relació de Perucho’s amb aquesta promotora “laietana”, els manifestos –el corrosiu “Zeleste Gangrena Palpable”, signat per Les music-chiens (amb Perucho’s implicats), Onda galaico-pirenaica dels BAF, etc.–, les estades al Club Helena, l’escissió i els canvis continus a Baf, la impactant actuació de Perucho’s amb Pau Riba al Canet Rock de 1977, els escassos enregistraments, les dures conseqüències de les drogues i el punt i seguit dels supervivents.

Oriol Perucho, Albert Subirats, Oriol Pons de Vall “Ginger” i Jordi Graells eren l’inici i la base de Perucho’s. Eix de Baf/Baf eren, al començament, José Franco, Ramon Solé, Jordi Martí, Peter Naus (l’aleshores molinenc Pedro Navas) i Nacho Quixano, però la saga va continuar amb aportacions de Chento Brigante, Ramón Olivares, Enric Cervera, Martí Soler, Juli Llorenç, Ricky Sabatés, Nacho Abedul, Juanjo Romero, Ramon Garcia, etc.

Per anar al gra, d’aquest col·lectiu interrelacionat de músics hi ha molt pocs testimonis discogràfics, llevat dels dos exemples que encapçalen i motiven aquesta crònica –ambdós de 1979– i d’un E.P. de Perucho’s, enregistrat el 1975 per a Edigsa/Zeleste, i que mai va arribar a veure la llum i, és clar, si no comptem com a propi l’Astarot univers d’herba, amb Pau Riba al Canet 77. Per fer-nos una idea de la deriva trencadora de les dues mítiques bandes, haurem de rastrejar en gravacions casolanes de concerts de l’època, que corrien de manera confidencial i han estat traspassades a Internet, com ara el directe de Baf al Festival de San Sebastian del 1973 (http://jacktorrance-overlookhotel.blogspot.com/2011/01/baf-en-el-viii-festival-de-jazz-de-san.html) o el concert de Perucho’s als Caputxins de Sarrià l’any 1976 (http://jacktorrance-overlookhotel.blogspot.com/search/label/Perucho%27s). No hi ha enregistraments “oficials” de Baf i el disc dels Perucho’s va ser una oportunitat tardana i caçada al vol amb el grup ja inactiu i la ràbia excessivament castigada. Tropopausa obria una nova via que tampoc va perdurar; malgrat tot, els testimonis de pràcticament deu anys d’intensa activitat musical –generalment silenciada per la premsa de l’època– comencen a aflorar ara a la xarxa, sovint de la mà d’alguns dels seus protagonistes. En aquest context, us oferim la constatació d’un oblit, però també un feliç retrobament.

Disc lamentablement perdut (de moment):
Tropopausa (1979, Zeleste/Edigsa)

LP editat l’any 1979 i no recuperat fins al moment en format CD, excepte la peça “Odio en las cavernas” que forma part del recopilatori Música Laietana. Zeleste, editat per Picap. Els músics són Enric Cervera i Eduard Altaba, contrabaix, baix elèctric i percussió; Ramon Solé, guitarra espanyola i percussió; Oriol Perucho, bateria i percussió i Jordi Nico, saxos, flauta i percussió. Clarament un mix dels elements més incombustibles de Baf i Perucho’s.

Tropopausa és un disc d’una estranya elegància i austeritat que ha aguantat fantàsticament bé el pas del temps amb els seus ambients continguts i un misteri de banda sonora generacional, que diu molt del potencial dels participants. Els músics es combinen –al llarg del disc,difícilment coincideix el quintet complet– per traçar moments de free relaxat, guitarres nervioses, els coneguts detalls d’humor i una sonoritat propera i estranyament mediterrània. Però Tropopausa representa més un avançament del què Altaba, Cervera, Perucho i Solé treballarien després en nom propi o amb els grups Moisés Moises, Naïf, Sboro, Les Anciens, etc. que no pas un reflex dels moments anteriors de les dues bandes seminals del free barceloní. El disc dona poques pistes del passat, però ve a representar l’herència (més serena) d’una actitud musical exemplar. El clima positiu de l’enregistrament de Tropopausa va facilitar la retrobada de Perucho’s i la decisió quasi immediata d’enregistrar l’ara recuperat disc “vermell”, tot i els dos anys d’inactivitat que portava en aquells moments la banda.

Disc feliçment retrobat:
Perucho’s(1979, Umyu – 2010, La Olla Exprés)

La cuidada i entranyable reedició en CD reprodueix el cartell interior que contenia l’LP original i afegeix un llibret amb informació del grup i de les circumstàncies de l’enregistrament, fotos inèdites i un bonustrack força curiós: un collage sonor actual fet per l’Oriol Perucho i el Ginger, amb material rescatat de l’EP inèdit de Zeleste (en el moment de la reedició, ja havien mort l’Albert Subirats i el Jordi Graells). 

A finals de 1979, Oriol Perucho, bateria; Oriol Pons de Vall “Ginger” saxo soprano i piano i Albert Subirats, saxo alt i piano van reformar el grup en vistes de la possibilitat d’enregistrar. Jordi Graells havia hagut de deixar el grup pels problemes d’addicció, tot i que en el disc se’l recorda especialment. Van col·laborar en les sessions una llarga llista de músics amics, com ara Enric Cervera, Eduard Altaba, Jordi Nico i Jordi Carbó entre d’altres

Si molta de l’experiència anterior de Perucho’s era feta bàsicament sobre improvisació i estructures musicals lliures, el disc (segons la documentada crònica adjunta) és totalment escrit i arranjat i sembla lluny de la fama que precedia al grup; en aquest sentit provoca un efecte similar a Tropopausa: diríem que no sembla tan fera la bèstia com la pintaven!

Superada la sorpresa, entre el total de 16 peces –naturalment dominades pels vents– hi trobem moments d’intensitat jazzística (Jazz), aires de carrer amb sabor a New Orleans, però també ambients clàssics, algun desenvolupament funk (La Morube), silencis i delicades miniatures (l’ambient Satie de Zero de conducta), estructures repetitives (Peça en 5 parts) i sentiments continguts com Al ritmo de Jordi (Graells), peça del guitarrista desaparegut (“guitaferrista” segons pròpia denominació) que els companys van voler incloure en el disc.

Sigui pel caràcter aleshores pioner i poc desenvolupat de la distribució independent, o perquè la premsa local mai va ser generosa en atenció i referències als Perucho’s, el disc va passar de puntetes mantenint intacte el misteri i la mitologia d’un grup cabdal de l’escena catalana. Seria bo que aquesta oportuna reedició de La Olla Exprés, que inaugura la sèrie Barcelona Documents Musicals, formés part d’una recuperació més ambiciosa de la nostra memòria musical recent. Exemples com aquests ho valen sobradament.

Josep Bergadà

François Tusques i Noel McGhie en concert al Daltabaix 2011

El diumenge 23 d’octubre François Tusques (piano) i Noel McGhie (bateria) presentaran el seu disc Topolitologie a la Traska Truska de Molins de Rei. Malgrat la proximitat i el nivell de qualitat dels músics francesos, no és gaire habitual la seva presència en les programacions del nostre país. Per al festival de músiques avançades, us proposem tot un clàssic de l’avantguarda jazzística.

François Tusques és un dels noms més destacats del jazz europeu. El pianista francès, que compta amb influències que van de Jerry Roll Morton, Bud Powell o Monk a Cecil Taylor, Bartock o Varese, va saber encendre la metxa del jazz continental més avantguardista en el seu disc Free jazz (Mouloudji, 1965 – In situ, 1991). Així va inaugurar uns anys fecunds d’intercanvi amb músics que arribaven a París per trobar-hi un acolliment i un respecte que sovint no tenien en els seus propis països d’origen. Per a Intercommunal Music (Shandar, 1967), François Tusques va comptar entre d’altres amb Sunny Murray (bateria) i Alan Silva (contrabaix), ambdós músics destacats dels primers grups de Cecil Taylor i amb una llarga carrera posterior. Per veure la importància de l’empremta de Tusques en el jazz actual, podem citar a Michel Portal, François Jeanneau, Barney Willen, J. F. Jenny Clark o Aldo Romano com a músics coŀlaboradors en els anys 60, als inicis de la carrera del pianista.

“Agitador” inquiet, Tusques va intuir el perill de caure en l’elitisme i patir l’allunyament del públic amb que el free s’acabaria trobant i va insistir en la via de la interculturalitat des d’una perspectiva socialment combativa, seguint els moviments de canvi que el maig del 68 havia iniciat. Així comença la saga de coŀlaboracions amb la cantant Colette Magny, el coŀlectiu Le Temps des cérises i la Intercommunal Free Dance Music Orquestra que, de l’any 1971 al 1982 recorreria centres culturals, vagues, actes per a immigrants i s’implicaria en iniciatives d’autogestió com la del local 28 Rue Dunois, als afores de París. El coŀlectiu de músics de la Intercommunal provenia de diversos països d’Europa i del nord i centre d’Africa i la voluntat d’integrar les diferents cultures donava a l’orquestra un so molt particular basat en la rítmica de les percussions, amb un cert sentit hipnòtic en el llarg desenvolupament jazzístic de les peces i els sorprenents malabarismes vocals d’un cantant que improvisava en català i castellà.

Cara i dors del 3r disc LP de la Intercommunal Dance Music Orquestra

Carles Andreu, nascut a Sant Feliu de Llobregat i auto-exhiliat a París fugint de la grisor del franquisme, és el lligam català de tota aquesta història. Va entrar a l’Intercommunal l’any 1977 a temps de participar en l’enregistrament del 3r disc, L’Atellier de jazz populaire (Vendémiaire, 1978); peces com ara “Blues pour Miguel Enriquez”, “Vet aquí que tenen por/Abrisme galanica” i “Mar jo cantar no fabia”, parlen de la lluita dels pobles sud-americans però també de l’obra de teatre La Torna i la prohibició dels Joglars i de la mort de Puig Antich a casa nostra. Seguirien un munt de concerts i enregistraments -editats o encara inèdits– amb peces clàssiques del repertori de l’orquestra com ara “Mazir”, “Le cheval”, “Quin dia”, “Soweto-Palestine”, “Le musichien”, “Les Amis d’Afrique” o la fantàstica “On est en vue de l’ille”, en les quals la veu potent de Carles Andreu barrejava l’herència familiar de la jota de la Franja de ponent amb el flamenc i altres músiques populars de la península. Una experiència en la que el cantant, segons les seves pròpies paraules, sempre va tenir al seu costat músics excepcionals i generosos com ara el mateix Tusques, Bernard Vitet, Jo Maka, Adolf Winkler, Beb Guerin, Jacques Thollot, Jacques Coursil, Sam Ateba, Silvain Kassap, Kilikus, i un llarg etc…

D'esquerra a dreta: Adolf Winkler (darrera seu Kilikus), Tanguy Ledoré, Sam Ateba, Carles Andreu, Michel Marre i Jo Maka en un concert de l'Intercommunal dels primers anys 80.

La relació de Carles Andreu amb François Tusques s’ha mantingut des d’aleshores i el pianista ha participat en bona part de l’obra post-Intercomunal del cantant. Així, en l’any 1994, una petita gira els va portar per diverses poblacions del nostre país –amb Tusques, Danielle Dumas, Didier Petit i Denis Colin– presentant Arc Voltaïc sobre poemes de Salvat Papasseit (treball que no seria editat en disc fins l’any 2002 per In Situ).
Juntament amb una ja llunyana actuació en el Jazz Cava de Terrassa (a piano sol), l’entrevista de l’any 1983 a Ràdio Barcelona amb l’audició de “On est en vue de l’ille” i la participació més recent en el Festival Bouesia 2009 de La Cava (al Delta de l’Ebre i també a piano sol), aquestes han estat fins ara les úniques oportunitats d’escoltar en directe a François Tusques en el nostre país.

Carles Andreu i François Tusques en una imatge dels anys 90.

Tants anys d’activisme però han acabat passant una certa factura al pianista que, malgrat l’admiració i les nombroses referències a la seva obra, ha seguit una carrera apartat dels grans circuits. Tot i així, Le jardin des délices (In situ,1992), Octaèdre (Axolotl jazz, 1994), Blue Phèdre (Axolotl jazz, 1996), Blue suite (Transes europennes, 1998), les reedicions de Free jazz (In situ) i Piano Dazibao (Futura-Marge) o el darrer Topolitologie (Improvising Beings, 2010, amb el bateria Noel McGhie) han recollit exceŀlents crítiques i representen les baules més recents d’una cadena d’obres única i a recuperar urgentment. Una part important de la discografia de François Tusques i dels seus grups, editada originalment en petites discogràfiques independents i ara mítiques entre els aficionats –Mouloudji, Shandar, Le temps des cérises, Chant du Monde, Vendemiaire o Edizione Corsica– segueix inèdita en CD (i a preus de col·leccionista a internet).

François Tusques forma part de la memòria del jazz europeu i ningú com ell ha mantingut una actitud tant fidel als seus principis, que sovint s’inspiren en el cançoner de la Comuna de París, en els cants de la Guerra Civil espanyola, en l’esperit del maig del 68, en la lluita contra les dictadures d’arreu o en el rebuig que pateixen les successives immigracions que coincideixen a Europa. De les seves mans en surt una música sempre inquieta, compromesa i innovadora que mai ha oblidat però la necessitat de comunicació amb el seu temps i amb el públic.
Topolitologie,
el disc que vénen a presentar a La Traska Truska, recull perfectament tant la trajectòria com la maduresa de dos músics que han compartit molts anys als escenaris. La peça que dóna nom al disc podria resumir practicament tota la història del jazz: de les aromes del rag –genial la má esquerra del pianista– als aires de la Comuna i de la remor de la sabana africana a les capes de so i les atmósferes repetitives que l’apropen a la música més contemporània. Poc més de 10 minuts per a explicar tota una vida.
La podeu escoltar a http://julienpalomo.bandcamp.com/track/topolitologie-extracts