Empoderament de les audiències

Fa temps que donem voltes a la idea de l’empoderament de les nostres audiències. En col·laboració amb TekneCultura, consultoria de màrqueting cultural i gestió cultural, hem posat en marxa un seguit d’accions que van en aquesta línia.10molins_web_700

Van començar al 2012 creant la figura dels “Amics de ContraBaix”, intentant que el nostre públic es sentís com a part d’una comunitat d’aficionats a la música de l’àrea metropolitana (“l’Amic” és tota persona que forma part del nostre mailing, que accepta rebre informació de la nostra programació, i que per aquesta relació té 1 € de descompte en la compra d’entrades dels nostres concerts). I vam continuar a principis de 2013 creant la figura “Premium”, buscant una fórmula de subscripció anual que ens permetés establir una relació estable i fructífera tant pel nostre públic com per a ContraBaix. L’èxit d’aquest nou model ja ens anima a pensar en noves figures i models de subscripció de cara a 2014.

La creació d’aquestes figures i tarifes ens permet enfortir la relació amb la nostra comunitat, a qui considerem els nostres amics i amigues i raó fonamental de ser del nostre projecte. D’aquí que sempre han de gaudir dels millors avantatges i del millor preu que els puguem oferir. I treballem amb totes les eines que tenim (mail, xarxes socials…) per anar construint aquesta comunitat al voltant de ContraBaix i, poc a poc, anar-la incrementant.

decideix_repertoriPerò la cosa no acaba aquí i volem que al nostre cicle, les audiències, connectades i constituïdes en una comunitat, puguin participar més activament. Les noves accions i experiments d’aquesta tardor (tant l’escollir prèviament el repertori que es vol escoltar en un concert, com donar l’oportunitat al nostre públic d’escollir el concert amb que celebrarem el desè aniversari de ContraBaix a Molins de Rei) van en aquesta línia d’empoderament de les audiències.

Al final, el que volem és que la nostra comunitat sigui cada cop més protagonista, programadora i impulsora del cicle. I en aquesta línia seguim treballant… ja estem donant voltes, amb els companys de TekneCultura, a una nova idea en la que el públic pugui pujar a l’escenari i participar del concert! Us mantindrem informats.

 

Anuncios

CMS Colina Miralta Sambeat, en concert a la Traska Truska. 27-01-2013

Hi ha pocs precedents de “reunions” tan reeixides com la del CMS. Són ben escassos els exemples de músics que com Javier Colina, Marc Miralta i Perico Sambeat, vulguin superar voluntàriament les visions particulars per sumar, a parts iguales, el seu talent en un nou projecte.

Podríem citar formacions d’intensitat similar, com el carismàtic trio del país veí Sclavis/Texier/Romano o, més a prop, encara que en terrenys musicals ben diferents, el sempre sorprenent Triez d’Agustí Fernandez, Baldo Martínez i Ramón Lopez…Estem parlant de “reunions dels millors”, de formacions amb músics de llarg recorregut que floreixen en llibertat si es treballa bé el coupage i se li dona el temps necessari per créixer.
Avançar sense arrossegar urgències ni portar la caducitat impresa, permet l’encaix natural de les peces i l’obra resultant ho agraeix amb orgull. Potser tot quadra perquè el CMS ha estat una reunió de maduresa, amb carreres personals ja ben assentades, molts reptes individuals deixats enrera i ben poca pressió que els obligués a demostrar res… El punt de partida, l’any 2007, certificava finalment una trobada que havia estat progressiva, una mena de “selecció natural” de coincidències. I no van caldre més “càstings” que els projectes successius que ja amagaven una certa predestinació:
la preparació prèvia a finals anys 90 i la sortida final del disc New York Flamenco Reunión, l’any 2000; l’aparició de Cruce de caminos, del 2001; la de Perico en formació de Quintet, també del 2001; la de Pasajes, el 2002, i fins arribar al primer CMS, del 2007….
Colina, Miralta i Sambeat mostren el convenciment que com a CMS poden dir molt més; que aquest projecte els permet unir forces i sintetitzar per aconseguir l’exceŀlència. Així, l’aparentment fràgil genialitat de Javier Colina, troba en l’inesgotable presència de Marc Miralta la plataforma de moviment perfecte perquè Perico Sambeat hi dipositi una imaginació tant calculada com desbordant, i que el grup no vegi límits a la seva entesa.

CMS_ColinaMiraltaSambeat2

CMS Colina Miralta Sambeat

I en això estem, dos discos en progressió evident i treballs paraŀlels compartits per donar-se aire sense destensar del tot les cordes que els uneixen. Cal veure’ls treballar per saber que tot encaixa; és impossible no adonar-se del valor d’una entesa tan profunda que els permet recórrer l’Africa, el Carib, les Amèriques del nord i del Sud i l’Europa més llatina, sense negar el pòsit d’un nord més mesurat que tempera els resultats. En el minimalisme expressiu d’aquest trio sense piano, hi trobarem referències i sonoritats ineludibles de la història de la música negra de diversos continents, i també el foc i la passió que la fusió del nostre país aporta al jazz internacional, la marca de la casa que més ens representa fora, i que el grup abandera molt sovint.

Coincideixen les cròniques en que un concert del CMS és una experiència que s’ha de viure i el seu anterior passi per La Traska va ser just a l’inici del projecte, l’any 2007, i dirigit només a premsa especialitzada i programadors. Ja és hora doncs que en la proximitat única d’aquest local puguem magnificar els detalls, interpretar les mirades i detectar els senyals. Endevinar com els ulls tancats i el somriure enigmàtic del Perico, ressegueixen els traços pictòrics que el Marc escampa sobre el llenç que el Javier teixeix sempre amb exquisida imaginació. Haurem de deixar que la percussió guiï els nostres peus, que el cor vibri intensament amb les pulsacions de les cordes i que l’aire del saxo alliberi sense por la nostra veu interior.

La Traska és un “hàbitat” ideal per al CMS…en el seu silenci respectuós, els músics mouran les cartes com ho fan els jugadors més hàbils i el públic viurà pendent i hipnotitzat per cada un dels seus gestos, per cada nota que abandoni l’escenari. Serà un privilegi que no em voldria perdre per res del món.

Josep Bergadà

Chico & Rita o l’amor apassionat a la Cuba dels 40 i 50 a ritme de jazz

Chico i Rita, més que una pel·lícula, és un cant d’amor al latin jazz. O al jazz sense etiquetes. Una pel·lícula doncs, més recomanada per als amants del gènere musical (que trobaran infinitat de referències al gènere representades per figures que van desfilant per la pantalla com Dizzy Gillespie, Charlie Parker, Tito Puente…) que per als amants del setè art, que potser també destacaran que el film compta amb un guió un pèl simple, un ritme irregular, i uns diàlegs als que li falten emoció (especialment en aquells moments íntims i romàntics que més ho requereixen). La pel·lícula explica la història de dos enamorats, Chico i Rita, que viuen una apassionada història d’amor que comença a la Cuba de la dècada dels quaranta, continua al Nova York dels següents anys i acaba a l’actualitat amb el retrobament d’una parella que veu com el seu destí els uneix i els separa al llarg de la seva vida, com li passa als personatges dels boleros que sovint s’escolten durant la projecció. I el film, a l’igual que molts boleros, peca d’aquella emoció fàcil, però sincera. Ingènua, però sensible. No hem d’oblidar que tot i ser una pel·lícula d’animació, aquesta és una història adulta, plena de sentiments i desenganys.

Haig de confessar que una de les alma mater de la pel·lícula, Fernando Trueba, no és sant de la meva devoció. Recordo amb més estima la seva etapa pre-Òscar per Belle Epoque que tota la seva trajectòria posterior, ja més plena de pel·lícules d’un director que no va saber deixar de banda el seu ego. En canvi, en aquesta pel·lícula sorprèn per oferir-nos el seu millor treball en anys, potser perquè es nota que el seu amor pel latin jazz i Cuba facin que expliqui una història (amb totes les seves mancances) des del cor i no des de la seva pedanteria tant habitual en els darrers temps. L’altra pilar de la pel·lícula, l’il·lustrador Javier Mariscal, aporta la seva visió personal i única a una animació que no necessita de grans ordinadors ni animacions tridimensionals per deixar a l’espectador amb la boca oberta. Fruit d’aquesta combinació d’animació original i història íntima i sincera, el film va ser rebut molt bé per la crítica, sent guanyadora del Goya a la millor pel·lícula d’animació i fins i tot arribant a ser finalista als premis Òscar de Hollywood en la mateixa categoria.

Però si per alguna cosa destaca aquest film és per tractar-se d’un sincer tribut a la figura (tant reconeguda en els darrers anys, sobretot des del supervendes Lágrimas Negras) de Bebo Valdés, a qui està dedicada la pel·lícula. El personatge de Chico Valdés sembla una biografia (part real, part inventada) del que hauria estat un jove Bebo, i la seva implicació en el film no només engloba la composició de la banda sonora (tota una delícia per als amants del latin jazz); si no també les interpretacions al piano del personatge principal. No cal esperar als crèdits finals de la pel·lícula per reconèixer la música i la interpretació del gran pianista cubà al llarg de tot el film.

Recomanar, doncs, Chico & Rita per a tots els amants del jazz i del latin jazz, que trobaran aquí una pel·lícula ideal per a neòfits del gènere. El per què aquesta classe de films passen desapercebuts entre el gran públic (com un altre estrany musical dels vuitanta, Zoot Suit, de Luis Valdez, que mai ha estat estrenada ni editada al nostre país) és una gran incògnita, perquè ens trobem davant d’una història emotiva a la que potser li falta un guió més rodó i uns diàlegs més intensos per ser una obra mestra, però que no deixa de ser un homenatge sincer i emotiu a una música que s’escoltava ahir, s’escolta avui i se seguirà escoltant demà. Pasarán más de mil años…

Aítor Menta

Manel Camp i Llibert Fortuny, el “duet fantàstic”

Fer un duet amb components suposadament tan allunyats, si més no en el temps, no deu ser fàcil. Diuen però que els pols oposats s’atrauen, i l’espectacle “Populina” és un exemple de la veracitat de les lleis de la física. El dissabte 21 de gener, a l’Atrium de Viladecans, Manel Camp i Llibert Fortuny van generar suficient càrrega magnètica per mantenir en suspens i en estat beatífic als 150 espectadors de la sala petita…i tot de manera aparentment fàcil.

I és que per als esperits inquiets, la distància i el repte no són més que estímuls per a compartir i arriscar; en aquest sentit les mútues diferències retroalimenten un duet que sap complementar-se i renéixer amb les diferències d’edat, de formació, d’interessos i de personalitat: el Llibert es mostra madur i amb una gran profunditat en els detalls i el Manel es deixa enjogassar per la incertesa de l’aventura. Lluny del “duet fantàstic” de Batman (1), que el cinema ambienta en les gòtiques tenebres de Gotham City, el nostre duet es recrea en la llum, en la sensibilitat i en la força d’un patrimoni musical que s’han fet seu, en un espectacle que els aficionats no haurien de deixar passar.

Potser el nom de “Populina” –que sembla anunciar un repertori previsible i un intent més de recrear-se en llocs comuns– no fa justícia a l’essència de l’espectacle, que en tot moment és obert i profund i basa la seva creativitat en l’entesa i l’aproximació fecunda de dos grans músics. Sigui com sigui, és indubtable que la proposta atrau un públic ben divers que ràpidament entén que no es troba davant d’un calc rutinari de tonades recurrents, que els músics no es conformen en rellepar la dolçor del patrimoni sentimental del país, sinó que l’usen per a rellançar un nou paisatge. La reinterpretació de les melodies, que juga de tu a tu amb les originals, són el preludi de corredisses i paranys còmplices, de portes obertes a la tradició i a l’avantguarda, de cites, d’estimulants cavalcades al límit i de misterioses vistes que sempre mostren la saviesa i el bon gust. El noi de la mare o Paraules d’amor, entre d’altres clàssics –i no tots van ser casolans– apropen encara més un públic ja rendit des del primer moment. El Llibert brilla amb el seu control del so en les balades, en l’atac i en l’exposició dels temes i en l’ús de la remor de l’aire per a crear densitat emocional i tensió; també s’esplaia en la potència i la força en moments d’intensitat. El Manel hi aporta tot el seu immens bagatge i la tasca múltiple d’omplir els buits que hauria de deixar una formació tant curta; la seva mà esquerra proposa detalls rítmics de manera incansable mentre la dreta sorprèn sense treva amb dibuixos d’una fantàstica proximitat. Si em permeteu, no puc estar-me de dir que em va semblar anecdòtic l’ús de les bases gravades i de sons electrònics en una de les peces i que potser fins i tot trencava l’alta tensió del concert, però és evident que va connectar amb el públic i que mai és mal moment per a superar barreres i per a actualitzar conceptes.

Els músics van brodar el concert; seus eren l’alè i la voluntat del públic en els 90 minuts que van ser a l’escenari i que es van perllongar en el col·loqui posterior. Una iniciativa interessant que, acompanyada d’una copa de cava, va apropar encara més les intencions dels músics als nombrosos assistents. Va ser una trobada “familiar” per a trencar mites: no és cert que als músics no els agradi parlar fora l’escenari (al menys no en el cas del Llibert i del Manel), ni és exacte la dita que, entre músics de jazz, assajar és de covards. Com ells mateixos van explicar esplèndidament, busquen fer-ho fàcil a partir de la sinergia i de complementar la pròpia diversitat, a partir del treball i de l’esforç i de mantenir la mirada atenta al temps que viuen i a les oportunitats que els ofereix.

Vist i sentit el concert, nota alta per als músics i felicitacions a l’Atrium i a ContraBaix per programar-lo.

Josep Bergadà

(1) Traducció al català del Dynamic duo (Batman i Robin, el “noi meravelles”), de la sèrie de televisió Batman.

Entrevistes a Regidors de Cultura (i 2): Àlex Medrano (Sant Joan Despí) i Manel Martínez (Sant Feliu de Llobregat)

Àlex Medrano i Soler, Regidor de Cultura, Sant Joan Despí

Quin creu que ha de ser el paper de la cultura en la societat actual i com veu la projecció de les noves tecnologies en aquesta previsió?

En aquests moments difícils que ens ha tocat viure a la nostra societat, el paper de la cultura hauria de ser rellevant. En aquests moments, més que mai, cal ser creatiu, innovador, i contrarestar la manca de recursos amb la imaginació; i alhora poder experimentar amb les noves eines de què disposem, com ara les noves tecnologies que encara tenen un ampli recorregut en el nostre sector.

 

Dins d’aquest panorama cultural general, quin paper creu que correspon a l’Administració local, la més propera al ciutadà i la que millor detecta els valors i les mancances del seu entorn?

En primer lloc, és la que té més eines per poder detectar les necessitats dels diferents sectors de la seva població, perquè és la que està més a prop i té un coneixement més exacte de les demandes dels ciutadans i ciutadanes. I en segon lloc, l’Administració local ha de vetllar per acostar a tots els sectors de població (i més concretament a aquells amb més dificultats) la possibilitat d’accedir al món cultural en totes les seves vessants, així com proporcionar les eines a aquells col•lectius o ciutadans i ciutadanes amb iniciatives creatives.

Creu que la cultura ha de tenir un paper rellevant per ajudar-nos a sortir de la crisi o, en aquest sentit, veu altres prioritats en l’agenda de les administracions?

No crec que un sol sector pugui ajudar a sortir de la crisi. Ha de ser amb la suma de molts i l’esforç de tothom que ens n’hem de sortir. En tot cas si que és cert que el consum de cultura i tota la indústria que hi ha al darrere és un sector importantíssim que cal potenciar. De fet, en la història recent del món, en situacions de crisi, el consum de cultura sempre ha augmentat; per tant, cal aprofitar-ho.

Com valora el panorama cultural a la seva població i quines accions creu que s’han d’emprendre de manera preferent?

A Sant Joan Despí gaudim d’una bona oferta cultural, amb més de vuitanta entitats culturals i amb una programació estable de teatre, música i dansa. Amb la nova construcció del teatre Mercè Rodoreda s’obre un nou espai amb unes possibilitats que cal aprofitar; és per això que volem apostar per noves propostes en el marc de la música i continuar la bona tasca desenvolupada en els darrers anys amb la dansa i la seva promoció als infants i joves de la ciutat.

Com valora la feina de difusió de la música que fa el circuit ContraBaix, tant en la seva dimensió local com en la comarcal?

Indubtablement molt bona, la proximitat en què treballa ContraBaix li dóna un plus a l’hora de programar; el coneixement del món musical i la seva capacitat d’adaptació en els petits i mitjans formats és fonamental. A Sant Joan Despí fa poc que treballem plegats, però l’experiència fins ara ha estat molt positiva i la nostra idea es poder seguir treballant plegats per proporcionar nous espais musicals i noves propostes de qualitat.

 

Manel Martínez, Regidor de Cultura, Sant Feliu de Llobregat

Quin creu que ha de ser el paper de la cultura en la societat actual i com veu la projecció de les noves tecnologies en aquesta previsió?

Cultura i societat són indestriables, hi ha cultura en base a l’existència d’una realitat social que l’envolti i li doni contingut, i no és possible imaginar l’existència d’una realitat social que no s’expressi i es reconegui a través de les diverses facetes culturals.És així que ara, com sempre ho ha estat, la cultura és un aspecte fonamental en la vida de la nostra societat, que ens ajuda reconèixer-nos i a progressar com a societat i com a persones; dóna expressió als valors que com a col•lectivitat volem promoure;  ens aporta energies per innovar i continuar construint futur, i pot esdevenir element determinant per a la cohesió social, si hi garantim l’accés de totes les persones.

D’altra banda, les anomenades noves tecnologies són una realitat sense la qual ja no podríem explicar la societat actual, són vehicle per teixir la relació i la comunicació entre tots i totes, sense moltes de les limitacions que tenen altres canals de comunicació i informació, i esdevenen una eina de creació i innovació amb l’única limitació de la nostra imaginació.

Per això, aquestes tecnologies cada cop tenen un paper més important en la creació, en la construcció de xarxes que ens permeten posar en comú experiències, idees i interessos, i en la generació de noves expressions culturals.

Dins d’aquest panorama cultural general, quin paper creu que correspon a l’Administració local, la més propera al ciutadà i la que millor detecta els valors i les mancances del seu entorn?

La proximitat és l’aspecte determinant a partir del qual actua l’Administració local. Per tant, aquesta ha de fonamentar la seva acció en la posada en valor de les energies culturals que existeixen en l’àmbit local, i a fer accessible la cultura a tots els sectors socials del seu entorn.

És així que les administracions locals han de treballar per promoure les entitats i els agents locals existents en els municipis, impulsant la programació de les activitats amb l’acord i la participació d’aquests, ja que aquest és un paper més de dinamització i d’impuls que d’organització o de creació, que ha recaure en entitats i agents de manera fonamental. Aquest treball ha de passar per contribuir a la potenciació del teixit social existent, reforçant les entitats existents i impulsant-ne la creació de noves, tot facilitant el treball dels agents locals i creadors locals.

Les administracions locals, alhora, han de garantir una acció cultural que tingui en compte les obligacions, en l’àmbit d’aquells serveis que marca la llei, que promogui el respecte i la difusió del patrimoni de la ciutat, i els diferents interessos i aficions existents en l’àmbit local, i que sigui capaç de generar nous públics per als diferents tipus d’expressions culturals.

Creu que la cultura ha de tenir un paper rellevant per ajudar-nos a sortir de la crisi o, en aquest sentit, veu altres prioritats en l’agenda de les administracions?

La cultura és l’expressió de les capacitats de la societat i contribueix a dinamitzar i crear sinergies pròpies. Per tant, esdevé un agent que pot ser determinant per a la dinamització de les economies locals.

Cal tenir en compte que l’actual crisi econòmica afecta també la cultura, ja que els recursos econòmics, tan públics com privats, estan seriosament compromesos i cada cop són menors, i això afecta directament la dotació per a les activitats culturals. Però la cultura no pot valorar-se únicament per criteris econòmics, cal tenir molt present la importància de la cultura basant-se en criteris socials.

Per aquest motiu, tenint en compte les dificultats, però alhora atenent al fet que l’impuls de l’activitat cultural pot contribuir a la dinamització econòmica, cal abordar un treball conjunt entre agents i entitats culturals, ciutadania i agents econòmics per posar en comú objectius i impulsar una acció cultural que pot tenir efectes positius en el teixit econòmic local.

Tot i així, l’agenda de les administracions, en el combat contra la crisi, ha d’incloure altres mesures urgents, més enllà de l’àmbit cultural, de suport als teixits econòmic i comercial locals, i de suport directe a les persones que estan patint els efectes d’aquesta crisi.

Com valora el panorama cultural a la seva població i quines accions creu que s’han d’emprendre de manera preferent?

Sant Feliu de Llobregat té el privilegi de comptar amb un veritable “exèrcit” de voluntariat, a partir dels centenars de persones que s’integren en les diferents entitats locals, i a més, amb múltiples agents i creadors culturals locals.

Aquest fet ens possibilita generar una activitat cultural rica i diversa, i el manteniment d’un calendari de festes populars molt viu, el treball fonamental del qual descansa en la iniciativa i l’esforç de totes aquestes entitats, persones i agents.

Tot i així, cal abordar una reflexió global que ens permeti millorar la programació actual, completar l’agenda amb aquelles manifestacions culturals que encara calgui incloure, optimitzar els recursos existents i garantir la democratització de l’activitat, facilitant encara més l’accés a les activitats culturals de tots els sectors de la ciutat.

És per això que un dels compromisos de l’equip de govern és abordar un gran debat per a l’elaboració del Pla estratègic de la cultura a Sant Feliu, que desenvoluparem en els propers mesos, i que ha de fixar les bases de l’acció cultural a la ciutat per als propers anys.

Com valora la feina de difusió de la música que fa el circuit ContraBaix, tant en la seva dimensió local com en la comarcal?

El circuit ContraBaix és un exemple del que es pot impulsar amb la concertació entre l’Administració i els agents culturals, a partir de la iniciativa d’aquests darrers. Una activitat cultural de prestigi, que es projecta com a referent, l’apropa a la ciutadania i fidelitza el seu públic.

ContraBaix ens posa a l’abast uns espectacles musicals a la ciutat i a la comarca que difícilment serien possibles sense l’esforç que fan els organitzadors, amb una programació coherent i sostinguda i amb un alt nivell de qualitat.

A més, per a Sant Feliu de Llobregat aquest circuit és especialment important, ja que neix a la nostra ciutat, s’expandeix per altres municipis de la comarca i adquireix una projecció més enllà de la comarca, gràcies a la qualitat de la seva programació.

Entrevistes a Regidors de Cultura (1): Jaume Graells (l’Hospitalet) i David Vicioso (El Prat).

Compartim en aquest blog la darrera sèrie d’entrevistes publicada a la nostra revista “ContraBaix de paper”, que segueix la línea d’obrir espais de reflexió i informació que creiem que poden ser interessants per als nostres lectors i lectores i per al públic que assisteix als concerts del cicle. Us acostem a diferents Regidors de Cultura de ciutats que formen part del cicle ContraBaix, perquè sapigueu qui són i què opinen; agafant com a base unes preguntes generals i disteses sobre cultura, difusió cultural i musical, i de com veuen ContraBaix al seu territori.

En aquesta primera entrega les entrevistes als regidors de l’Hospitalet de Llobregat i El Prat de Llobregat.

Jaume Graells Veguin; Regidor de Cultura; Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat

Quin creu que ha de ser el paper de la cultura en la societat actual i com veu la projecció de les noves tecnologies en aquesta previsió?

La societat actual ens convida a entendre la cultura de forma global, s’ha de superar la visió parcial d’entendre la cultura com només allò que s’ocupa de les arts. Diversitat, participació, creació, igualtat d’oportunitats i sentit crític són valors que afermen la salut democràtica d’una societat, i gestionar la cultura significa potenciar aquests valors. La cultura, sens dubte, forma part del desenvolupament de la persona, però alhora té un paper democratitzador en la societat, per això ha d’esdevenir un objectiu estratègic dins de les polítiques públiques. La cultura és una inversió de present que contribueix a generar un entorn de convivència urbana i de riquesa cultural, que afavoreix la qualitat de vida i el benestar del conjunt de les ciutadanes i ciutadans.

La cultura és un dret de tothom i les administracions hem d’establir els mecanismes d’accessibilitat i de creació d’oportunitats individuals i col·lectives. La irrupció de les noves tecnologies a la societat actual és una oportunitat que no podem deixar d’aprofitar. L’accés a la informació i sobretot a la immediatesa d’aquesta a través dels diferents mitjans tecnològics, les possibilitats de comunicar i accedir als públics, les xarxes socials, les possibilitats de difusió, fan de les noves tecnologies una eina imprescindible en les nostres vides quotidianes. Tenim el repte d’incorporar el paradigma tecnològic i digital en els equipaments, serveis i activitats culturals.

Dins d’aquest panorama cultural general, quin paper creu que correspon a l’Administració local, la més propera al ciutadà i la que millor detecta els valors i les mancances del seu entorn?

Tot i que les corporacions locals tenen poques competències en la matèria, les polítiques culturals, a partir dels ajuntaments democràtics, han tingut un protagonisme destacat. Segurament que en una primera època, encara constatable actualment, s’ha tingut un excés d’intervencionisme i això ha provocat que els ajuntaments siguem els principals agents de producció i difusió cultural. Això ha generat un cert desajust sobre el paper real que correspon a l’Administració local.

La proximitat dels ajuntaments davant les demandes socials ens situa en un posicionament immillorable, podem conèixer les necessitats de la ciutadania i donar-hi resposta, però en l’època actual i davant d’una conjuntura econòmica adversa, tenim la responsabilitat d’ajustar el rol de l’Administració local. Això no vol dir retallar, sinó cercar noves complicitats en la societat: entre els agents culturals, entre l’empresa privada, entre l’associacionisme cultural i, sobretot, aconseguir la disminució progressiva de la dependència de les subvencions públiques, que acaba encotillant les polítiques municipals en matèria de cultura. A l’Administració li correspon justament el que indica la paraula administrar, i això vol dir posar en contacte i mediar entre la ciutadania i els agents culturals. Tot alhora que estimular la iniciativa cultural privada, afavorir la relació entre la producció artística i els  potencials, incrementar els nivells d’iniciativa, participació, formació, pràctica i consum cultural per part de la població, són alguns dels reptes futurs.

Creu que la cultura ha de tenir un paper rellevant per ajudar-nos a sortir de la crisi o, en aquest sentit, veu altres prioritats en l’agenda de les administracions?

Si mirem la part més material de la crisi, “la retallada dels recursos”, hauríem de dir que justament a la cultura li ha tocat de ple: d’una banda no hi ha una consciència generalitzada que la cultura i el consum cultural siguin importantíssims elements generadors de riquesa i que ajudin a generar molts llocs de treball. D’altra banda, la cultura aporta aquest element “intangible”, democratitzador i identitari, i, justament, a causa d’aquest efecte immaterial, sovint no es considera rellevant. I per últim, perquè els resultats i els objectius culturals no són immediats sinó a mitjà i a llarg terminis, i costen de veure i de mesurar.

En conseqüència, és fàcil retallar els ja escassos recursos, i si no es pot mantenir el volum d’activitat o la qualitat d’aquesta, dels serveis o de les prestacions, i es genera menys activitat, menys consum i menys oci cultural, doncs aparentment no passa res. El problema és que a mitjà termini això provocarà un efecte empobridor i un cert desencís en la població, i a poc a poc es perdrà “l’orgull” de pertinença i d’identitat local.

L’escenari actual d’incertesa obliga les administracions a ser molt rigoroses i hem de cercar el màxim d’eficiència en les nostres propostes. Resulta prou evident que, en aquest camí cap a la societat del benestar i del coneixement, per impulsar la transformació del teixit productiu i per afermar la cohesió i la justícia social, cal que l’educació, la cultura i, en general, els serveis a les persones ocupin un lloc preeminent i estratègic.

Com valora el panorama cultural a la seva població i quines accions creu que s’han d’emprendre de manera preferent?

Crec que en el marc actual dominat per aquest efecte de la “crisi” el que cal és una revisió en profunditat de les relacions entre l’Administració local i els agents culturals locals, i impulsar noves estratègies que permetin una menor dependència del món associatiu respecte de l’Administració pública.

D’altra banda, s’han d’impulsar encara més i dotar de recursos suficients els espais de difusió artística existents, perquè son un element molt important de l’aparador cultural de la ciutat envers el seu entorn metropolità.

Participar, i no intervenir –a través dels professionals competents que tenim en la vida cultural–, en les propostes i en les iniciatives culturals sorgides de les associacions, dels barris.

Hem de treballar perquè els esdeveniments culturals que formen part del calendari festiu i cultural esdevinguin cada cop més referents per a la ciutadania.

Com valora la feina de difusió de la música que fa el circuit ContraBaix, tant en la seva dimensió local com en la comarcal?

Acabo d’arribar a la meva responsabilitat com a regidor de Cultura a l’Hospitalet i pel que he pogut observar considero que el circuit ContraBaix és un exemple de cooperació entre un agent cultural privat i l’Administració local, on cadascú posa la seva part i tots dos creixen. És el clar exemple d’un procés win and win, és a dir, on tothom guanya. Des del circuit s’aporta el coneixement en profunditat del sector musical, el rigor i la professionalitat, i des de l’Administració posem a disposició uns espais i uns recursos per a la difusió. Sens dubte, ContraBaix alimenta i complementa la programació musical local i l’Administració local alimenta un circuit i afavoreix la visualització d’un programa cultural en un determinat àmbit territorial del Baix Llobregat i l’Hospitalet.

Crec que ContraBaix va més enllà de la pròpia idea inicial de quan va néixer, que era la voluntat de crear un circuit musical entre diversos municipis del Baix Llobregat. En aquest moment hi ha un circuit, que es tradueix en una programació musical d’un estil determinat a l’Hospitalet i a diversos municipis del Baix Llobregat, i alhora hi ha una marca, ContraBaix, amb la qual s’identifiquen determinats artistes i músics, que nodreix de propostes musicals altres equipaments i esdeveniments musicals al marge del marc més local del circuit.

David Vicioso Adrià; Regidor de Cultura; El Prat de Llobregat

Quin creu que ha de ser el paper de la cultura en la societat actual i com veu la projecció de les noves tecnologies en aquesta previsió?

La cultura juga un paper central en la nostra societat. La cultura ens ajuda a interpretar el món, a relacionar-nos, a desenvolupar-nos com a persones en societat. Les noves tecnologies no són altra cosa que una eina més per afavorir aquests processos. La cultura surt de les interaccions i, per exemple, les xarxes socials són un gran suport per a la creació de continguts i l’aparició de noves oportunitats.

Dins d’aquest panorama cultural general, quin paper creu que correspon a l’Administració local, la més propera al ciutadà i la que millor detecta els valors i les mancances del seu entorn?

Com bé dius, l’Administració local és la més propera al ciutadà i per això té la gran responsabilitat de conèixer les necessitats de la ciutadania i donar-hi resposta. També prioritzant les accions. No ho podem fer tot i per això cal triar i aquesta tria acaba configurant un mapa de relacions que ens permet treballar colze a colze amb la ciutadania per construir el projecte cultural de ciutat. L’Administració sola no té sentit que ho faci, ho hem de fer plegats, compartint també la responsabilitat.

Creu que la cultura ha de tenir un paper rellevant per ajudar-nos a sortir de la crisi o, en aquest sentit, veu altres prioritats en l’agenda de les administracions?

Jo crec que les administracions públiques han de situar la política social com a prioritat per afrontar una sortida a la crisi econòmica més justa i més social. Les solucions als problemes de la societat actual són complexes i necessiten abordar-se des de diferents fronts. La cultura, evidentment, té un paper rellevant a conèixer les claus, aportar interpretacions, oferir alternatives o obrir reflexions crítiques. Em preocupa que s’entengui la cultura com un luxe prescindible.

Com valora el panorama cultural a la seva població i quines accions creu que s’han d’emprendre de manera preferent?

Al Prat hem entès sempre la cultura con una forma de relacionar-nos, amb un treball de proximitat i de construcció conjunta amb la ciutadania, les entitats, l’Administració… Des de la recuperació de la democràcia l’Ajuntament ha apostat per incorporar en un projecte cultural col·lectiu el màxim nombre possible d’agents culturals i hem intentat posar les condicions perquè la gent s’expressi lliurement i trobi la forma de desenvolupar-se personalment, però amb un compromís amb la seva ciutat. Ho hem fet des de Cultura, però també hem treballat així en els àmbits educatiu, esportiu o social.

Em preocupen especialment les noves formes d’exclusió social que genera i generarà la crisi econòmica i per això treballarem durant aquesta legislatura per posar condicions perquè ningú es pugui sentir exclòs de formar part de la nostra comunitat.

Com valora la feina de difusió de la música que fa el circuit ContraBaix, tant en la seva dimensió local com en la comarcal?

Treballar en xarxa és fonamental, bàsic, la vostra feina de difusió de la música em sembla molt positiva.

François Tusques i Noel McGhie en concert al Daltabaix 2011

El diumenge 23 d’octubre François Tusques (piano) i Noel McGhie (bateria) presentaran el seu disc Topolitologie a la Traska Truska de Molins de Rei. Malgrat la proximitat i el nivell de qualitat dels músics francesos, no és gaire habitual la seva presència en les programacions del nostre país. Per al festival de músiques avançades, us proposem tot un clàssic de l’avantguarda jazzística.

François Tusques és un dels noms més destacats del jazz europeu. El pianista francès, que compta amb influències que van de Jerry Roll Morton, Bud Powell o Monk a Cecil Taylor, Bartock o Varese, va saber encendre la metxa del jazz continental més avantguardista en el seu disc Free jazz (Mouloudji, 1965 – In situ, 1991). Així va inaugurar uns anys fecunds d’intercanvi amb músics que arribaven a París per trobar-hi un acolliment i un respecte que sovint no tenien en els seus propis països d’origen. Per a Intercommunal Music (Shandar, 1967), François Tusques va comptar entre d’altres amb Sunny Murray (bateria) i Alan Silva (contrabaix), ambdós músics destacats dels primers grups de Cecil Taylor i amb una llarga carrera posterior. Per veure la importància de l’empremta de Tusques en el jazz actual, podem citar a Michel Portal, François Jeanneau, Barney Willen, J. F. Jenny Clark o Aldo Romano com a músics coŀlaboradors en els anys 60, als inicis de la carrera del pianista.

“Agitador” inquiet, Tusques va intuir el perill de caure en l’elitisme i patir l’allunyament del públic amb que el free s’acabaria trobant i va insistir en la via de la interculturalitat des d’una perspectiva socialment combativa, seguint els moviments de canvi que el maig del 68 havia iniciat. Així comença la saga de coŀlaboracions amb la cantant Colette Magny, el coŀlectiu Le Temps des cérises i la Intercommunal Free Dance Music Orquestra que, de l’any 1971 al 1982 recorreria centres culturals, vagues, actes per a immigrants i s’implicaria en iniciatives d’autogestió com la del local 28 Rue Dunois, als afores de París. El coŀlectiu de músics de la Intercommunal provenia de diversos països d’Europa i del nord i centre d’Africa i la voluntat d’integrar les diferents cultures donava a l’orquestra un so molt particular basat en la rítmica de les percussions, amb un cert sentit hipnòtic en el llarg desenvolupament jazzístic de les peces i els sorprenents malabarismes vocals d’un cantant que improvisava en català i castellà.

Cara i dors del 3r disc LP de la Intercommunal Dance Music Orquestra

Carles Andreu, nascut a Sant Feliu de Llobregat i auto-exhiliat a París fugint de la grisor del franquisme, és el lligam català de tota aquesta història. Va entrar a l’Intercommunal l’any 1977 a temps de participar en l’enregistrament del 3r disc, L’Atellier de jazz populaire (Vendémiaire, 1978); peces com ara “Blues pour Miguel Enriquez”, “Vet aquí que tenen por/Abrisme galanica” i “Mar jo cantar no fabia”, parlen de la lluita dels pobles sud-americans però també de l’obra de teatre La Torna i la prohibició dels Joglars i de la mort de Puig Antich a casa nostra. Seguirien un munt de concerts i enregistraments -editats o encara inèdits– amb peces clàssiques del repertori de l’orquestra com ara “Mazir”, “Le cheval”, “Quin dia”, “Soweto-Palestine”, “Le musichien”, “Les Amis d’Afrique” o la fantàstica “On est en vue de l’ille”, en les quals la veu potent de Carles Andreu barrejava l’herència familiar de la jota de la Franja de ponent amb el flamenc i altres músiques populars de la península. Una experiència en la que el cantant, segons les seves pròpies paraules, sempre va tenir al seu costat músics excepcionals i generosos com ara el mateix Tusques, Bernard Vitet, Jo Maka, Adolf Winkler, Beb Guerin, Jacques Thollot, Jacques Coursil, Sam Ateba, Silvain Kassap, Kilikus, i un llarg etc…

D'esquerra a dreta: Adolf Winkler (darrera seu Kilikus), Tanguy Ledoré, Sam Ateba, Carles Andreu, Michel Marre i Jo Maka en un concert de l'Intercommunal dels primers anys 80.

La relació de Carles Andreu amb François Tusques s’ha mantingut des d’aleshores i el pianista ha participat en bona part de l’obra post-Intercomunal del cantant. Així, en l’any 1994, una petita gira els va portar per diverses poblacions del nostre país –amb Tusques, Danielle Dumas, Didier Petit i Denis Colin– presentant Arc Voltaïc sobre poemes de Salvat Papasseit (treball que no seria editat en disc fins l’any 2002 per In Situ).
Juntament amb una ja llunyana actuació en el Jazz Cava de Terrassa (a piano sol), l’entrevista de l’any 1983 a Ràdio Barcelona amb l’audició de “On est en vue de l’ille” i la participació més recent en el Festival Bouesia 2009 de La Cava (al Delta de l’Ebre i també a piano sol), aquestes han estat fins ara les úniques oportunitats d’escoltar en directe a François Tusques en el nostre país.

Carles Andreu i François Tusques en una imatge dels anys 90.

Tants anys d’activisme però han acabat passant una certa factura al pianista que, malgrat l’admiració i les nombroses referències a la seva obra, ha seguit una carrera apartat dels grans circuits. Tot i així, Le jardin des délices (In situ,1992), Octaèdre (Axolotl jazz, 1994), Blue Phèdre (Axolotl jazz, 1996), Blue suite (Transes europennes, 1998), les reedicions de Free jazz (In situ) i Piano Dazibao (Futura-Marge) o el darrer Topolitologie (Improvising Beings, 2010, amb el bateria Noel McGhie) han recollit exceŀlents crítiques i representen les baules més recents d’una cadena d’obres única i a recuperar urgentment. Una part important de la discografia de François Tusques i dels seus grups, editada originalment en petites discogràfiques independents i ara mítiques entre els aficionats –Mouloudji, Shandar, Le temps des cérises, Chant du Monde, Vendemiaire o Edizione Corsica– segueix inèdita en CD (i a preus de col·leccionista a internet).

François Tusques forma part de la memòria del jazz europeu i ningú com ell ha mantingut una actitud tant fidel als seus principis, que sovint s’inspiren en el cançoner de la Comuna de París, en els cants de la Guerra Civil espanyola, en l’esperit del maig del 68, en la lluita contra les dictadures d’arreu o en el rebuig que pateixen les successives immigracions que coincideixen a Europa. De les seves mans en surt una música sempre inquieta, compromesa i innovadora que mai ha oblidat però la necessitat de comunicació amb el seu temps i amb el públic.
Topolitologie,
el disc que vénen a presentar a La Traska Truska, recull perfectament tant la trajectòria com la maduresa de dos músics que han compartit molts anys als escenaris. La peça que dóna nom al disc podria resumir practicament tota la història del jazz: de les aromes del rag –genial la má esquerra del pianista– als aires de la Comuna i de la remor de la sabana africana a les capes de so i les atmósferes repetitives que l’apropen a la música més contemporània. Poc més de 10 minuts per a explicar tota una vida.
La podeu escoltar a http://julienpalomo.bandcamp.com/track/topolitologie-extracts