Latin Jazz amb Edu Tancredi Sextet

El Cicle ContraBaix obre la temporada 2016 amb l’Edu Tancredi Sextet i el seu Latin Jazz, un concert que ens seduirà amb els ritmes més càlids, portant-nos l’ambient del Carib a l’Ateneu Santfeliuenc el proper divendres 15 de gener a les 21:30h.

Edu Tancredi porta amb èxit el seu innovador Latin Jazz a l’escena musical del Baix Llobregat després de passar els últims quinze anys a Boston, on liderava el seu projecte de jazz llatí Bandon 33. Aquesta formació conta amb una extensa llista de presentacions a tots els EEUU i diversos discos, amb participacions de músics com Jerry Bergonzi, Antonio Sánchez i Miguel Zenón entre altres.

Les composicions originals de Tancredi fusionen una gran varietat de ritmes llatins com el Joropo, Landó, Baiao, Candombe i Salsa, amb harmonies modernes del jazz i molts espais per a la improvisació. En aquesta ocasió, Edu Tancredi ens presenta un repertori molt influenciat pels sons del Carib, portant així els ritmes més càlids a Sant Feliu de Llobregat.

Podeu escoltar l’entrevista que l’Edu Tancredi va oferir a Radio Sant Feliu de Llobregat el passat dimecres 13/01/2016 aquí.

Edu Tancredi Piano

Matthew Simon, trompeta.

Eladio Reinón, saxo tenor.

Edu Tancredi, piano i composicions.

Pep Cucurellas, baix.

Fran Palomo, percussió.

David Gómez, bateria.

Anuncios

Inaugurem la temporada 2016

Comencem la nova temporada de ContraBaix carregada de propostes musicals molt variades, algunes noves, altres que ja em gaudit, però sempre portant noves línies de creació de música en directe.

Continuem apostant per la formació i les noves generacions de músics, creant la ContraBaix Big Band. Dirigida pel guitarrista i compositor Vicens Martín, la ContraBaix Big Band treballarà durant tot l’any a l’Ateneu Sanfeliuenc, donant així la seu a la primera orquestra jazz de la ciutat. Si vols formar part d’aquesta big band, pots fer-lo ara mateix des d’aquí.

A més, es produeix un relleu en l’equip de gestió, liderat ara per Christian Boguslawski i amb la col·laboració de Irene Martín i de tot l’equip humà de l’Ateneu Santfeliuenc.

Una nova etapa pel cicle que começa l’any amb un concert inmillorable! Latin Jazz de la mà d’Edu Tancredi Sextet. Aquest divendres 15 de gener a les 21:30h a la Sala d’Actes de l’Ateneu Sanfeliuenc. Pots obtenir les teves entrades aquí.

Cal Massey, gran i desconegut músic de jazz

No és fàcil seguir la pista de Cal Massey, trompetista i sobretot compositor i arranjador respectadíssim pels músics de jazz més innovadors de la segona meitat del segle XX. John Coltrane, Archie Shepp, Freddie Hubbard, Mc Coy Tyner, Lee Morgan i molts altres han tocat i enregistrat composicions seves i alguns crítics i entesos del jazz el situen al costat dels grans compositors de la música negra, com ara Duke Ellington o Charles Mingus.

PitchinCanEl meu primer contacte amb Cal Massey va ser amb el disc Pitchi’n Can d’Archie Shepp, editat al nostre país l’any 1971 i que recollia de manera una mica desordenada sessions que el saxofonista havia fet a Paris dos anys abans. “Pitchin Can”, la peça que dóna nom al disc, és un tema original de Cal Massey i mai m’he pogut treure del cap el riff hipnòtic del saxo i l’efecte dels plats de la bateria d’aquell enregistrament, un disc d’indubtable reivindicació afroamericana.

Un text de l’escriptora i fotògrafa Valerie Wilmer descrivia així la peça al dors de la coberta: “…Gira com un calidoscopi dins dels nostres caps, amb una llum i un swing aeri que fa dansar els plats de Sonny Murray. La trompeta i l’harmònica esquincen i trenquen aquí i allà. Chicago Beau canta alguns blues del ghetto, Shepp toca amb emoció el saxo soprano i el resultat és una bellísima sensació general”. Lamentablement Cal Massey moriria poc temps després, l’any 1972, quan només tenia 44 anys.

Trompetista nascut a Philadelphia l’any 1928, va tocar a les big bands de Jay McShann, Jimmy Heath o Billie Holiday i a finals dels anys 50 tenia grups propis pels quals van passar Jimmy Garrison o Mc Coy Tyner i ocasionalment John Coltrane. Però ben aviat va desviar el seu interès cap a la composició i els arranjaments i un rosari dispers de cançons ens permeten seguir la pista: l’any 1951 Charlie Parker habia enregistrat amb Machito el tema “Fiesta” de Massey, el 1957 John Coltrane va incloure “Bakai” en el seu primer disc com a lider i el 1958 enregistraria “Nakatini Serenade” composada per Massey 10 anys abans. Jackie McLean, l’any 1967, va enregistrar “Toyland” i “Message From Trane” per al disc Demon’s Dance. Archie Shepp inclou “Quiet Dawn” (cantada per Waheeda Massey, filla petita de Cal) i “Good Bye Sweet Pops” a Attica Blues (1972) i “Bakai” apareix també al seu disc Kawanza (1974) i consta també en l’únic àlbum propi de Cal Massey, Blues to Coltrane.

Cal_MasseyAquest disc, enregistrat l’any 1961 per Candid Records, no va ser publicat fins l’any 1987 perquè es van perdre els masters; és un disc interessant però no del tot representatiu de la direcció que seguiria la carrera de Massey. Finalment Zane Massey, fill de Cal i també music de jazz ha enregistrat “Message to Trane”, “Quiet Dawn” i “Things Have Got to Change” en discos seus dels anys 90.

Cal Massey – Blues To Coltrane

Respectat per grans músics de la seva época, Cal Massey va ser un home amb una gran consciència social i molt combatiu en les reivindicacions dels negres americans; tan és així que el partit dels Panteres Negres li van encarregar la que provablement sigui la seva obra més ambiciosa The Black Liberation Movement Suite (1970), una mena d’oratori èpic que representa l’ascens de la lluita revolucionària dels negres als Estats Units en els anys 60. Algunes de les cançons destinades originalment a la suite (que Massey no va enregistrar mai) com ara “A prayer” o “Things Have Got to Change” apareixen interpretades en discos del seu amic Archie Shepp, amb qui va mantenir una estreta relació que va deixar petjada en àlbums com ara, The Cry of my People, Attica Blues, Things Have Got to Change o A touch of blues, aclamats discos del saxofonista en els anys 70. Cal Massey compartia també el lideratge de la The Romas Orchestra junt amb Romulus Franceschini, arranjador i director. Junts van participar, composant i dirigint orquestracions, en el citat Attica Blues i Romulus faria, l’any 1986, una actualització dels arranjaments de The Black Liberation Movement Suite.

Cal Massey era pocs anys més gran que John Coltrane i el cercle de músics negres joves que el van succeir considerva Massey com un “pare”. Segurament la seva militància social i política d’esquerres no ha afavorit el reconeixement popular de la seva obra (escassa i dispersa), que es va cloure amb la col·laboració (amb cançons com “Looking for Someone to Love”) en la música de l’espectacle Lady Day: A Musical Tragedy (dedicat a Billie Holiday), amb llibret de d’Aishah Rahman i música d’Archie Shepp, Cal Massey i el pianista Stanley Cowell. Cal Massey va morir d’un infart l’endemà de l’estrena de l’espectacle a Broadway. Estem davant d’una història curta, compromesa i sense gaires referències; cal rastrejar en l’obra dels altres per anar definint la figura de Cal Massey.

massey_AtributeSota el títol de The Music of Cal Massey. A tribute, Fred Ho and the Green Monster Big Band van editar l’any 2011 la seva interpretació dels 9 moviments de The Black Liberation Movement Suite, seguint els arranjaments de Romulus Franceschini del 1986. Les diferents parts o moviments, estan dedicats a Eldridge Cleaver, Martin Luther King, Malcom X, Huey P. Newton, John Coltrane o Marcus Garvey…tots ells personatges centrals de la lluita dels afroamericans pels seus drets.

Fred Ho, un músic i activista musical interessant de seguir, ha fet el disc amb tota la implicació i el respecte d’un seguit de músics joves compromesos també amb l’ideari social d’esquerres que va motivar la suite ja fa més de 40 anys. Per tard que sigui, és l’exemple més complet de la feina de Cal Massey, que fins al 2011 no havia estat enregistrat de manera unitària.

Hi ha qui situa aquesta composició al nivell de les millors suites “épiques” del jazz del segle XX, al costat de The Black Saint & Sinner Lady de Charles Mingus, els Sacred Concerts de Duke Ellington, The Afro-American Sketches d’Oliver Nelson o les obres més conceptuals de Sun Ra. Sigui com sigui, per fi podem tenir una certa perspectiva de l’obra d’un músic de músics, d’un creador que va posar el seu talent al servei dels altres i, sobretot, al servei de la llibertat i els drets del seu poble.

Josep Bergadà

La Marta Rius. Sentiments Km 0

LaMartaRius-FotoAlbaDanes18_1000

Des de Sant Feliu a Argelaguer hi ha bastant més que els kilòmetres i els minuts que ens indica el Google…Hi ha sobretot la tria d’un model de vida diferent que no es valora per la rapidesa de moviments o per l’accés fàcil a coses de dubtosa necessitat. És per això que el recorregut de la Marta Rius s’ha mogut per paràmetres de relativa calma i discreció, amb un ritme natural de maduració ben visible en la intensitat i en les petjades del seu trajecte.

Vaig deixant missatges a les ampolles / com qui va deixant molles de pa / esperant que si algun dia em perdo / em sabré venir a buscar… (“Dins d’una nou”)

Amb projectes encara ben vius com Sol i Serena o Els cecs d’Esterri (entranyable banda sonora de la sèrie de TV3 Grand Nord) i passant també per Marta Rius i les Noves Dones de la Bella Cançó, (amb record a cantants com Teresa Rebull, Marina Rossell o Guillermina Motta) la Marta Rius va ampliant registres a partir de la seva veu, de l’acordió diatònic, el xilòfon i estris diversos que s’ajusten com un guant a les necessitats de cada cançó. Implicada a fons en la música d’arrel tradicional i en la reivindicació del ritme i la percepció rural de la vida, –que ella mateixa defineix com a mística rural– ha anat destil·lant el seu món fins a aconseguir un primer treball discogràfic personal que sorprèn per la madura fragilitat que proposa.

No sé com he arribat a aquesta situació tan extravagant, tan emocionant / No, no em deixis caure, no vull mirar avall / Fa vertigen el camí que he trenat fins arribar aquí / Tinc accelerat el cor; tothom pot arribar allà on vol… (“No em deixis caure”)

En paral·lel als altres projectes i mantenint el fil (la “presa de terra”) del seu relat personal, la Marta Rius ha bastit un conjunt de cançons de caire íntim i imatges subtils de gran força poètica. Amb regust a tradició i voluntat d’expressió intensa però continguda, apareix en el disc una certa estètica pop que podria captivar un públic més ampli, ara que el pop del país sembla buscar paisatges diàfans. La ironia inquietant d’algunes lletres, que amb aparent simplicitat ens parlen d’anhels i de lluites, mostren sempre un rerefons d’autoexigència que oreja dubtes i emocions amb una gran naturalitat.

LaMartaRius-FotoAlbaDanes3-2Amb una cirurgia perfecte, sense dolor
em vas tallar les ales.
Amb una cicatriu impecable, que no deixa marca
em vas cosir la boca…
Però has tingut un descuit…
t’has deixat les orelles
i és precisament amb elles que m’he pogut escoltar
Però has tingut un descuit…
t’has deixat les dues mans
i és precisament amb elles que m’he pogut agafar”
(“Ales”)

Lluitadora coherent en aquest entorn artesanal que tan construeix melodies i lletres de sentiment km 0 com dissenya la funda del disc en autoedició serigrafiada, hi ha alguna cosa en el treball de la Marta Rius que sembla deixar les finestres obertes a la reflexió positiva. I no parlem d’una reflexió d’impostada transcendència, sinó d’aquells pensaments orgànics i essencials que ens haurien de guiar els passos.

El proper dia 9 de maig, a l’Ateneu i amb un quintet disposat a matissar tots els detalls, tindrem l’oportunitat de conèixer de ben aprop el treball de La Marta Rius.

(fotos d’Alba Danés)

 

MOLINS DE REI, 10 ANYS DE CONCERTS DE CONTRABAIX (III)

ELS RISCOS DEL DIRECTE

10 anys donen per a moltes històries i, si bé el balanç és molt positiu en tots el sentits, hi ha també petites anècdotes que ara podem recordar amb humor, però que en el seu moment en van portar de cap. Algunes van arribar a transcendir als assistents però d’altres es van quedar tant sols en nervis i corredisses prèvies a l’escenari; recordar-les ara no deixa de ser un exercici de normalitat i sobretot d’agraïment al públic i als músics; gràcies a la seva comprensió no han passat de ser simples i molt esporàdiques anècdotes.

Ara que tindrem de nou al Chano per celebrar aquests 10 anys, penso per un moment amb el fred que feia el dia de la presentació del pianista, l’any 2005, en un dels primers concerts del cicle a la vila. Un altre piano, en aquest cas un teclat, va ser motiu de demora en un concert d’excel·lent record i que casualment també haurem repetit aquests desembre.

Alex Zayas en el concert del 29 de novembre de 2013

Alex Zayas en el concert del 29 de novembre de 2013

L’Alex TNT (ara Alex Zayas) va actuar a la Traska l’any 2008 i es va portar dels Estats Units un teclista a qui havien de deixar l’instrument per al concert. El retard en l’arribada de l’aparell va motivar nervis en l’organització, però no va restar ni un bri de força a l’exhibició del guitarrista i del seu grup.

I si parlem de guitarres, potser alguns recordareu també un molest i reiteratiu acoblament en l’ampli de l’instrument de Ramon Godes, excel·lent músic de rellevant carrera en el pop del país, a més de ser una persona propera i entranyable. Va ser en el concert de Xavier Baró, també l’any 2008, i en el qual algun malentès absurd va refredar els ànims a l’escenari; estic segur que aquesta percepció no es va traslladar al públic, perquè el cantautor de Lleida ens va oferir un dels millors concerts del cicle a Molins de Rei. L’any 2009, amb la primera actuació de la Big Mama a Molins de Rei, va aparèixer una gotera just a sobre l’escenari de La Traska; l’Iñaki va sol·lucionar el problema amb una “cubitera”, amb ampolla de cava inclosa, que va servir per celebrar l’aniversari de la cantant que era just aquell dia. I perquè no, també podem citar les evolucions d’una mosca que rondava l’escenari en el concert del pianista François Tusques i del bateria Noel McGhie l’any 2011. La improvisada actuació del bateria al caçar-la amb les baquetes -en un àgil i rapidíssim moviment- va suposar un punt d’humor que en cap cas va desentonar amb el rigor de la interpretació dels admirats músics francesos.

Toti Soler a La Traska l'any 2012.

Toti Soler a La Traska l’any 2012.

I parlant de rigor i concentració hem de comentar l’accidentat concert d’en Toti Soler l’any 2012. L’única vegada que La Traska s’ha quedat momentàniament a les fosques per un problema amb el subministrament elèctric, va ser en un dels concerts més esperats i que més captivat tenia al públic. La caiguda de la corrent va desconfigurar la sonorització de la taula i els músics van haver de continuar el concert totalment desendollats i amb el públic posant una atenció extrema. Gràcies a l’excel·lent predisposició i bonhomia d’en Toti, del Miquel Àngel Cordero i del Luis Cartes, la majoria d’assistents van sortir valorant positivament la forçada experiència unplugged.

Després d’una tarda d’incertesa, el conegut percussionista de Guinea Conakri Koungbana Conde no va arribar, per problemes de vols i visats, al concert de la Fira de la Candelera que teníem a La Peni l’any 2012. Els músics que l’havien d’acompanyar, el grup Wologuondy, es van oferir per fer igualment el concert i vam tornar l’import de l’entrada als qui així ho van preferir.

I si la proximitat i les dimensions reduïdes de La Traska ens han permès sortir airosos d’algunes involuntàries experiències i viure la música d’una manera tan privilegiada, la proximitat ha estat també motiu d’anècdotes i d’algun ensurt. Anècdotes simpàtiques com la sorpresa del gran bateria Horacio el Negro (any 2006) en veure les mides de l’escenari i entendre que hauria de desestimar gran part del seu espectacular set instrumental; i ensurts com la desafortunada topada en plena actuació entre Miriam Barahona i Xavi Manau, cantant i trombonista respectivament de la Vella Dixieland, que va deixar dolorida la boca del segon per una bona estona.

Si hem tret aquestes enècdotes, que per sort no han distret l’excel·lent record dels respectius concerts, és també per agrair una vegada més la complicitat de tots els músics i del públic que han passat per ContraBaix a Molins de Rei. Menció especial per al tècnic, el Ricard Alegre, i per als responsables del Foment i de la Peni i, sobretot, la gent de la Traska: l’Iñaki, la Silvia, el Raigol, el Rolando, l’Abdoulaye, el Dimitri…en fi, tot el personal de la casa que han estat sempre atents per complaure i minimitzar petits contratemps, com els que us acabem d’explicar i que enriqueixen també la història d’aquests 10 anys.

10 anys de ContraBaix a Molins de Rei

“SOLD OUTS” a La Traska

L’esperat concert de celebració d’aquests 10 anys, el proper 15 de desembre amb Chano Domínguez, no és l’únic que ha despertat un interès especial per al públic de ContraBaix a Molins de Rei. En aquests 10 anys de música a La Traska hem tingut una vintena de sold outs, rebuts amb la satisfacció de qui comprova l’encert de la programació amb la reacció positiva del públic.

Ha estat un fenomen viscut ja des dels primers moments, amb l’èxit inicial de les propostes més implicades amb el territori i de la mà de Joan Monné (en trio o amb Carme Canela), Miquel Bofill (en quartet o amb l’Albert Guinovart), el trio de guitarres Dalbèrgia, i també amb l’amic Gorka Benítez (ja sigui com a líder o acompanyant d’altres músics). Amb la programació d’un dels primers concerts internacionals, l’any 2006, amb el conegut bateria cubà Horacio el Negro, es va produir una demanda que ben poques vegades hem pogut igualar. Forçes “fans”, desplaçats des d’indrets allunyats clarament de la nostra àrea d’influència, es van quedar a les portes escoltant el poc que sortia de l’interior de la Traska.

Amb el temps hem anat encertant les previsions de sold out i el progressiu augment de la venda anticipada també ens ha permès preveure’n les conseqüències. Serien els cassos de les propostes de blues, sempre molt concorregudes i amb Dani Nel·lo, Tandori Lenoir o Big Mama com a exemples destacats. No ha estat però un fet exclusiu de la música més rítmica, també algunes propostes de cançó d’autor (coordinades amb el Festival Barnasants) com ara Roger Mas o Anna Roig i L’Ombre de ton chien, han provocat el plè a La Traska. La cantant del Penedès, per a sorpresa dels “habituals” (que van haver de córrer per no quedar-se fora) havia venut la meitat de l’aforament amb un mes d’anticipació.

La Traska també ha viscut sensacions “d’overbooking”, amb motiu de les visites de Pascal Comelade, CMS Colina Miralta Sambeat, La Vella Dixieland o els Mambo Jambo, entre d’altres. Sigui com sigui, la programació de ContraBaix a Molins de Rei ha rebut sempre un excel·lent recolzament dels aficionats. La proximitat del públic i la seva actitud d’atenció i respecte fan de La Traska un lloc ideal per a la música en directe. Les copes durant el concert i el sopar que l’Iñaki ofereix als músics un cop aquest s’acaba, tanquen un cercle perfecte de sinergia al voltant de la música.

Són 10 anys que han passat en un sospir…esperem que n’arribin molts més!