El 2015 s’obre una nova etapa del Cicle ContraBaix, que comença plena de novetats, amb un nou enfocament per oferir estils musicals nous i un fort recolzament als joves talents del nostre país.
La gestió del cicle compta amb un equip humà renovat. Després de quinze anys del magnífic treball que ha situat ContraBaix com una sòlida proposta de referència; ara assumeix la direcció general del cicle l’Albert Santiago, director musical i gestor cultural. A més, s’estableix una col·laboració amb el Màster de Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona, becant un dels estudiants per prendre part activa a la gestió del cicle i adquirir experiència professional. Així és com, després d’un procés de selecció, s’incorpora a la producció de ContraBaix en Christian Boguslawski, emprenedor i bateria de jazz.
Ja podeu veure algunes de les noves propostes per ContraBaix a Sant Feliu. Esperem que us agradin, ja que el més important d’aquest cicle, és el públic que ens segueix i que fa que ContraBaix sigui el que avui és.
Amb el suport incondicional de l’Àtrium, començarem l’acte de celebració a l’auditori amb uns breus parlaments i seguirem amb el concert que ens oferirà la Perico Sambeat Big Band. És una excel·lent notícia que el saxofonista torni al format d’orquestra per estrenar nou material i arranjaments d’alguns temes clàssics del seu repertori. Si amb la Flamenco Big Band ja ens va mostrar el rigor i l’èxit amb que treballa les formacions nombroses, els recents homenatges a la música sacra de Duke Ellington o al clàssic The Black Saint and Sinner Lady de Charly Mingus, no han fet més que demostrar-ho. El nou projecte, ara sense els colors flamencs, ens presenta un jazz profund i elaborat amb espais per a la veu amb tocs mediterranis. Perico Sambeat condueix el vaixell amb una excel·lent tripulació per assegurar l’èxit de la singladura i el gaudi per als assistents a un concert d’estrena rigorosa.
La rábia de vivir (Really the blues, 1946) de Mezz Mezzrow, és un clàssic de la literatura relacionada amb la música que es considera un precedent del trencament temàtic i estilístic de la generació beat. Presenta la biografia d’un noi blanc i jueu que es va enamorar de la cultura negra fins al punt de pensar que físicament s’havia tornat negre i així es registrava en els múltiples ingressos que va fer a la presó. Mezz Mezzrow va aprendre a tocar el clarinet als reformatoris i a les cases de barrets de Chicago, Nova Orleans i Nova York i va tocar i mantenir amistat amb els músics més importants del moment (L. Armstrong, B. Beiderbecke, S. Bechet, D. Ellington, T. Ladnier, J. Teagraden, etc…). Tot i no ser un músic destacat, era al lloc adequat en el moment idoni i va viure intensament els canvis i les misèries dels ambients del jazz previ a l’era del swing. Venia la millor “herba” de Harlem i tenia una història apassionant, que va explicar junt amb el co-autor Bernard Wolfe, i que ha rebut elogis d’Allen Ginsberg, Henry Miller o Tom Waits, entre molts altres. Hi ha una cuidada edició de l’any 2010 d’Acuarela libros i a Spotify trobareu fàcilment música del clarinetista per acompanyar l’apassionant lectura.
El meu primer contacte amb Cal Massey va ser amb el disc Pitchi’n Can d’Archie Shepp, editat al nostre país l’any 1971 i que recollia de manera una mica desordenada sessions que el saxofonista havia fet a Paris dos anys abans. “Pitchin Can”, la peça que dóna nom al disc, és un tema original de Cal Massey i mai m’he pogut treure del cap el riff hipnòtic del saxo i l’efecte dels plats de la bateria d’aquell enregistrament, un disc d’indubtable reivindicació afroamericana.
Aquest disc, enregistrat l’any 1961 per Candid Records, no va ser publicat fins l’any 1987 perquè es van perdre els masters; és un disc interessant però no del tot representatiu de la direcció que seguiria la carrera de Massey. Finalment Zane Massey, fill de Cal i també music de jazz ha enregistrat “Message to Trane”, “Quiet Dawn” i “Things Have Got to Change” en discos seus dels anys 90.
Sota el títol de 
Coneguts són els seus inicis en el grup Crac que es convertiria, l’any 1970, en la base de la segona etapa dels progressius Màquina! documentada per diversos singles i el doble disc en directe a l’Aliança del Poble Nou. A mitjans anys 70 Carles Benavent seguiria amb Música Urbana, ja més centrat en les sonoritats clàssiques i populars de la música del país –etapa especialment recordada pel disc Iberia–; són temps de col·laboració i d’experiències amb músics del seu entorn com ara Joan Albert Amargós, Max Sunyer, Jordi Bonell o Salvador Font, amb els qui ha seguit treballant en discos propis i aliens.
Cicle ContraBaix 