L’art del trio. L’evolució d’Andrea Motis, Joan Chamorro i Josep Traver

ContraBaix ha programat diverses vegades Andrea Motis, Joan Chamorro i Josep Traver en els darrers anys. Per a la nostra satisfacció i també la del públic que els ha seguit a les diferents poblacions, el seus concerts sempre han despertat un gran interès i han resultat un èxit de convocatòria.

La nostra dilatada insistència, que sens dubte ens ha permès cridar l’atenció de nous públics per a ContraBaix, ha fet també evident l’evolució i el creixement de l’Andrea. La jove cantant, trompetista i saxofonista ha crescut en anys i també en allò que acostuma a acompanyar l’edat: experiència, seguretat, curiositat per ampliar horitzons i descobrir coses que, poc a poc es van dosificant en forma de novetat en la proposta musical del trio. Novetats sense estridències però ben perceptibles i que poden sorprendre positivament aquells qui ja fa temps que no veuen el grup en directe.

 

Els qui van assistir al concert del passat dissabte 5 d’abril a Sant Andreu de la Barca, van trobar d’entrada una caixa a l’escenari, un element de percussió de recent incorporació al set de la formació i que la mateixa Andrea s’encarrega de sumar a la paleta sonora del grup. El frec de les escombretes, que apareix tímidament en el repertori, afegeix aquell petit plus que millora, per exemple, la interpretació en directe de “My baby just cares for me” i l’acosta més al clàssic de Nina Simone que tots coneixem. Però no és pas per lloar la mimetització de referències que fem esment de les novetats, sinó justament per la perceptible voluntat dels músics d’anar-se allunyant de visions segurament més naif, que amb el pas del temps han anat perdent sentit.

No resulta estrany doncs que algunes incorporacions de “pop generacional” (Amy Winehouse, Madeleine Peyroux…) o de “clàssics renovadors” del jazz facin pujar el llistó, tot modificant lentament la perspectiva futura del grup. Joan Chamorro presentava al teatre Núria Espert la versió de “My Favourite Things” fent notar que John Coltrane o Archie Shepp són entre els interessos musicals més recents de l’Andrea; també ens oferien una preciosa versió instrumental (saxo, trompeta i guitarra) de “Manha de Carnaval”, la delicada cançó de Luis Bonfá, que feia evident una nova complicitat entre els membres del grup.
Motis_SantAndreu
Com a resultat de tot això ens trobem que Joan Chamorro –que segueix essent l’ànima de la formació– incorpora canvis i vocalitza amb estil alguna bossa nova, que les cordes d’en Josep Traver semblen gaudir de més espai en el repertori (interessant la interpretació a la guitarra steel) mentre l’Andrea busca allunyar-se d’intervencions fàcils –com el punt de misteri afegit a la versió de “Bésame mucho”– i va dosificant nous aprenentatges que fan evident que ja no és la mateixa de fa uns anys.
Trobar les diferències que el treball continuat i l’experiència van sumant a la música del trio serà un al·licient afegit per a tots aquells qui s’atreveixin a repetir un dels concerts més vistos i més ben valorats de la música del nostre país.

Us encoratgem doncs a anar aquest proper divendres al teatre Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí. Tant els qui ja hagin vist el grup en directe com els qui no, descobriran que el jazz fa diferents tots els concerts, que l’experiència millora sempre les propostes i hi va sumant tot allò que els músics viuen…i, naturalment, que compartir-ho és sempre un plaer únic.

 

Anuncios

A ContraBaix, cap de setmana amb protagonisme absolut de les dones.

El 8 de març se celebra el Dia Internacional de la dona treballadora i ContraBaix vol recollir aquest esperit lluitador amb tres concerts que d’una manera o d’una altra fan referència a l’esforç de les dones per fer sentir la seva veu.

El mateix divendres dia 8 tindrem a l’Àtrium de Viladecans a la Myriam Swanson i a l’Amadeu Casas amb l’espectacle “Early Blues Mood”, en el qual repassen clàssics del gènere amb protagonisme especial per a les grans Big Mama Thornton, Bessie Smith o Nina Simone. També divendres, al Centre Parroquial de Sant Feliu de Llobregat, gaudirem de la mirada jove de l’Andrea Motis (amb Joan Chamorro i Josep Traver). Hi podrem sentir la sorprenent sensibilitat de la revelació del jazz a casa nostra: és jove, dona, trompetista i saxofonista a més de cantant i està trencant molts tabús, tant musicals com de popularitat. Per al diumenge 10 de març, a La Traska de Molins, seran Big Mama i Sister Marion les encarregades d’homenatjar les veus lluitadores de Ma Rainey, de Bessie Smith, de Memphis Minnie, d’Alberta Hunter, d’Ida Cox o de Sister Rosetta Tharpe, entre d’altres.

No cal dir que cap d’aquestes cantants negres, ara inqüestionables mites del blues, va tenir la vida fàcil. Des de ben joves embarcades en companyies que feien els circuits dels teatres “racials” del sud dels Estats Units, vivien en un món de violenta segregació, explotat per homes –fos quin fos el color de la seva pell– treballant en espectacles còmics, de vodevil o de cabaret, en condicions més que precàries. Primers anys del segle XX d’extrema duresa per al poble afroamericà, recentment alliberat de l’esclavatge. Amb l’accés restringit a la integració social i laboral i encara perseguits fins a la mort pels prejudicis racials, malvivien sense feina pels camins o en els barris més pobres del sud (entre 1889 y 1930 hi va haver més de 3.700 linxaments al sud dels Estats Units). La dramàtica cançó “Strange fruit”, que va popularitzar Billie Hollyday l’any 1939, sobre un poema de Abel Meeropol, ho explica sense embuts:

“Arbres del sud carregats d’estranys fruits / Sang a les fulles i sang a les arrels / Cossos negres es balancegen amb la brisa del sud / Estranys fruits pengen dels arbres / …”

Les dones afroamericanes d’aquella generació van haver de lluitar contra tot; excel·lents cantants, guitarristes, pianistes i compositores femenines compartien un món fet a mida dels homes, i en el qual no s’els va perdonar ni atorgar fàcilment l’èxit. Són recordades com a “reines”, “princeses” o emperadrius” del blues, títols però que de ben poc els van servir en vida. La crisi del 29 i la Depressió posterior van enfonsar les carreres d’algunes de les cantants més conegudes (si l’alcohol o d’altres problemes no ho havien fet abans), però les seves cançons encara ens posen la pell de gallina. Ho van donar tot pel blues…

“El blues va baixar pel meu carreró, i es va aturar just a la meva porta / Em va fer sentir com mai m’havia sentit abans / …” (“Lonesome blues”, Ida Cox)

Les seves veus parlen dels desamors, de la falta de compromís i de la gelosia del homes (amorosa i musical, i quasi sempre viscuda en primera persona), del desarrelament, de la misèria o dels problemes amb l’alcohol; tot al costat de fervents salms d’alliberament bíblic o d’eloqüents (i atrevides per a la moral de l’època) referències sexuals, en una mena de síntesi existencial que ara ens pot semblar impossible.

“He despertat aquest matí amb un mal de cap horrible / He despertat aquest matí amb un mal de cap horrible / El meu nou home m’ha deixat; només una habitació i un llit buit / (…) / Ell sap com fer-me sentir i em fa sentir nit i dia / Oh, Ell sap com fer-me sentir i em fa sentir nit i dia / Té una nova forma d’estimar que gairebé em deixa sense alè”. (“Empty bed blues”. Bessie Smith)

Tant Myriam Swanson (i Amadeu Casas), com Big Mama i Sister Marion coneixen de sobra aquesta música i la viuen amb el sentiment i el respecte que es mereix i amb l’aval de tota una trajectòria dedicada al blues. Han cantat en nombrosos discos i directes els temes clàssics de l’estil. Ningú millor que elles per transmetre el sentiment i la força d’una música feta tant des del sofriment com des dels plaers d’una vida, que ha resultat ben poc esplèndida en el reconeixement a les seves creadores.

Us proposem doncs tres concerts per retre homenatge a les dones treballadores del jazz i del blues.