La Marta Rius. Sentiments Km 0

LaMartaRius-FotoAlbaDanes18_1000

Des de Sant Feliu a Argelaguer hi ha bastant més que els kilòmetres i els minuts que ens indica el Google…Hi ha sobretot la tria d’un model de vida diferent que no es valora per la rapidesa de moviments o per l’accés fàcil a coses de dubtosa necessitat. És per això que el recorregut de la Marta Rius s’ha mogut per paràmetres de relativa calma i discreció, amb un ritme natural de maduració ben visible en la intensitat i en les petjades del seu trajecte.

Vaig deixant missatges a les ampolles / com qui va deixant molles de pa / esperant que si algun dia em perdo / em sabré venir a buscar… (“Dins d’una nou”)

Amb projectes encara ben vius com Sol i Serena o Els cecs d’Esterri (entranyable banda sonora de la sèrie de TV3 Grand Nord) i passant també per Marta Rius i les Noves Dones de la Bella Cançó, (amb record a cantants com Teresa Rebull, Marina Rossell o Guillermina Motta) la Marta Rius va ampliant registres a partir de la seva veu, de l’acordió diatònic, el xilòfon i estris diversos que s’ajusten com un guant a les necessitats de cada cançó. Implicada a fons en la música d’arrel tradicional i en la reivindicació del ritme i la percepció rural de la vida, –que ella mateixa defineix com a mística rural– ha anat destil·lant el seu món fins a aconseguir un primer treball discogràfic personal que sorprèn per la madura fragilitat que proposa.

No sé com he arribat a aquesta situació tan extravagant, tan emocionant / No, no em deixis caure, no vull mirar avall / Fa vertigen el camí que he trenat fins arribar aquí / Tinc accelerat el cor; tothom pot arribar allà on vol… (“No em deixis caure”)

En paral·lel als altres projectes i mantenint el fil (la “presa de terra”) del seu relat personal, la Marta Rius ha bastit un conjunt de cançons de caire íntim i imatges subtils de gran força poètica. Amb regust a tradició i voluntat d’expressió intensa però continguda, apareix en el disc una certa estètica pop que podria captivar un públic més ampli, ara que el pop del país sembla buscar paisatges diàfans. La ironia inquietant d’algunes lletres, que amb aparent simplicitat ens parlen d’anhels i de lluites, mostren sempre un rerefons d’autoexigència que oreja dubtes i emocions amb una gran naturalitat.

LaMartaRius-FotoAlbaDanes3-2Amb una cirurgia perfecte, sense dolor
em vas tallar les ales.
Amb una cicatriu impecable, que no deixa marca
em vas cosir la boca…
Però has tingut un descuit…
t’has deixat les orelles
i és precisament amb elles que m’he pogut escoltar
Però has tingut un descuit…
t’has deixat les dues mans
i és precisament amb elles que m’he pogut agafar”
(“Ales”)

Lluitadora coherent en aquest entorn artesanal que tan construeix melodies i lletres de sentiment km 0 com dissenya la funda del disc en autoedició serigrafiada, hi ha alguna cosa en el treball de la Marta Rius que sembla deixar les finestres obertes a la reflexió positiva. I no parlem d’una reflexió d’impostada transcendència, sinó d’aquells pensaments orgànics i essencials que ens haurien de guiar els passos.

El proper dia 9 de maig, a l’Ateneu i amb un quintet disposat a matissar tots els detalls, tindrem l’oportunitat de conèixer de ben aprop el treball de La Marta Rius.

(fotos d’Alba Danés)

 

Anuncios

Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta (I)

Carles Andreu i Sancho va néixer a Sant Feliu de Llobregat l’any 1938 en el si d’una família vinguda de la franja de ponent, però ha fet la seva carrera lluny de casa. En temps globals, poc coneixem aquí d’aquest personatge múltiple que ha treballat en el món de la música, però també en el teatre, en el cinema com a guionista i actor i en la producció literària amb diversos textos, alguns d’ells premiats a França, el seu país d’acollida.

Il·lustració cartell: Jean Pierre Béranger

Anys 70. Il·lustració cartell: Jean Pierre Béranger

Si ens cenyim al treball musical, trobarem sobretot una notable feina de cantautor que evoluciona des de la cançó de compromís solidari i antifranquista –de mitjans anys 70 i amb variacions del nom com Cal Andreou o Carlos Andreou– fins a la interpretació personal i agosarada de coneguts poetes que treballa en l’actualitat. Però el que més pot sorprendre al sector jazzístic del nostre país és la seva feina d’anys al costat de grans músics francesos de jazz i música improvisada, amb intervencions vocals de gran imaginació i risc, quasi sempre en català i castellà. Tot aquest treball fet al país veí i amb ben poques visites professionals a Catalunya, amb la perspectiva dels anys resulta d’una coherència exemplar i d’una originalitat fora de dubtes. Reconeguts el mèrits per crítics de revistes del prestigi de Jazz Magazine o Jazz Hot, el seu treball ha tingut molt poca difusió a casa nostra, tot i que en els darrers temps hi té projectes amb músics catalans i, entre d’altres, ha fet concerts als festivals LEM i Bouesia. En quatre capítols, seguirem la trajectòria d’aquest músic singular amb la intenció de fer un repàs de les diverses etapes de la seva obra.

El cantant i cronista Miquel Pujadó és un dels pocs en citar Carles Andreu en el seu Diccionari de la Cançó (Enciclopèdia Catalana, 2000) i el periodista Xevi Planas li ha dedicat elogiosos comentaris a la premsa, sense que tot plegat hagi servit per reivindicar la seva figura inquieta. És complicat fixar la foto d’un personatge tant polièdric, però resulta innegable i ben documentada la seva reeixida lluita per trobar un camí musical propi. Una entrada a Wikipedia, algun blog “amic”, com el del Festival Bouesia, i cites esparses d’algun disc o del seu escadusser treball en el món del cinema, són pràcticament tot el què podem trobar a la xarxa sobre Carles Andreu.
Com ja hem dit anteriorment, va néixer a Sant Feliu de Llobregat, prop de Barcelona, fill d’una família vinguda de Mont-roig de Tastavins i la primera música que va sentir va ser la jota, que li venia per tradició familiar. Després del seu frustrant pas per una escola religiosa i dels posteriors estudis de dret –fruit d’un moment de desorientació vocacional– Carles Andreu inicia el seu exili personal a París, a primers anys 60, sense cap pretensió ni projecte de dedicar-se a la música. L’acompanya la poesia de César Vallejo que, en tot cas, l’inclina en aquells anys cap a voluntats més literàries.

Cartell Chants d'Espagne, anys 70.

Cartell Chants d’Espagne, anys 70.

Per una juguesca venç la timidesa i surt al carrer amb la guitarra; la vida bohèmia li multiplica les perspectives i per subsistir comença a cantar per Montparnasse i a les cues dels cinemes “d’art i assaig” del Barri Llatí. Primer és el repertori de la cançó espanyola, conegut per tradició familiar, que és substituït progressivament per una cançó més compromesa. Carles Andreu aprofundeix en aquells anys, en el coneixement de la tradició musical popular de la península a través del gran musicòleg extremeny Manuel Garcia Matos, i descobreix la seva passió pel flamenc i pels cants sefardites i ladinos que coneix a Grecia i Estambul.
En els anys que segueixen estudia al Théâtre de les Nacions de París i dona classes com a lector de castellà en instituts d’ensenyament públic; però el cop d’estat a Xile de l’any 1973 l’empeny a participar en festivals solidaris, que el porten a la massiva trobada en suport dels pagesos de la regió francesa de Larzac.

Portada del disc

Portada del disc

Recentment recuperada en un documental d’èxit a França (Tous au Larzac. Christian Rouaud, 2011), aquesta lluita popular contra l’expropiació de terres agrícoles per part de l’exèrcit francès va reunir, al mes d’agost de 1974, a 103.000 persones en un gran festival a l’aire lliure, del qual s’en va editar un disc (amb tirada de 103.000 exemplars) ple discursos solidaris saltejats per actuacions musicals. Carles Andreu (acreditat com a Carlos Andreou a la coberta) hi va cantar dues cançons però només “Vida e morte Severina”, amb lletra de João Cabral de Melo Neto i música de Chico Buarque i cantada en portuguès, va sortir publicada en el disc. La cançó hi apareix just després de la interpretació que el col·lectiu Le Temps des Cérises fa de “El paso del Ebro”, la coneguda cançó de la guerra civil espanyola.
Le Temps des Cérises era un grup de música popular reivindicativa, una mena de fanfàrria creada per l’inquiet i conegut pianista de freejazz François Tusques, que feia un repertori de cançons revolucionàries i cants de la Comuna de París (com la cançó que dóna nom al grup). El col·lectiu mantenia un gran compromís amb les inquietuds dels treballadors francesos i amb els col·lectius d’immigrants que arribaven a França, tot des d’una perspectiva heretada dels fets i de la filosofia del maig del 68. Amb aquest precedents i la coincidència a Larzac, la trobada entre Tusques i Carles Andreu semblava predestinada; la trucada del pianista passat el festival, representa l’inici d’una fructífera etapa musical i d’una amistat que, després de quasi 40 anys, encara dura i dóna fruits. (continuarà)

Josep Bergadà