MOLINS DE REI, 10 ANYS DE CONTRABAIX (II)

CONCERTS INTERNACIONALS

Si bé els concerts a Molins de Rei sempre han tingut un excel·lent nivell musical i gran  seguiment de públic, algunes de les agradables sorpreses d’aquests 10 anys han estat els concerts internacionals. L’excepcionalitat del fet i la qualitat dels músics visitants ens ha permès una visió més global, en la sempre privilegiada proximitat de La Traska. La sinergia amb Produccions ContraBaix, la coordinació amb altres programadors, el bon feedback amb alguns músics inquiets i el fet que els concerts a Molins de Rei siguin en horari de diumenge tarda –poc habitual en el circuit de jazz- han fet possible algunes trobades memorables.

Oam Trio a la Traska

Oam Trio a la Traska

Per començar amb el llistó alt, el 2005 teníem l’Oam Trio, una de les propostes internacionals de Marc Miralta. Format en l’estada del bateria català a Nova York, el grup té un funcionament intermitent i va passar per La Traska aprofitant la tornada d’una gira pel Japó. La primera experiència amb músics com Omer Avital i Aaron Goldberg ens va ajudar a tots a ampliar la perspectiva.

El segon round va ser amb Horacio “el Negro”, un dels concerts històrics de La Traska, que es va quedar petita tant per al set instrumental del músic com per al públic que volia sentir “Italuba”. Gràcies a la col·laboració amb la Fira de la Candelera i el Festival de Percussions de Catalunya hem tingut també un seguit d’interessants concerts de world music, amb grups com Africa d’Ivori, Akliso, Tambor de Saya o Wologoundy, que van omplir de colors el teatre de La Peni.

Cartell Daltabaix 2010

Cartell Daltabaix 2010

També el nostre Festival DaltaBaix, dedicat a les músiques d’avantguarda, ha tingut representació global de gran nivell: el guitarrista sard Paolo Angeli amb Agustí Fernandez i Liba Vilavechia en l’edició del 2008; el trio femení de Chicago “Truth or Dare” el 2010 (amb Nicole Mitchell, la millor flautista del món aquest 2013, segons la revista Downbeat); també vam gaudir del català rossellonès-universal Pascal Comelade, el 2010, i dels “clàssics” francesos del jazz free, François Tusques i Noel McGhie en el 2011.

I “camuflats” entre la programació habitual trobem el contrabaixista brasiler Rogerio Botter Maio (2007), la pianista argentina Paula Schocron (2008), i delicatessen com ara el trio del saxofonista nord-americà Jerry Bergonzi; el projecte Miralta/Olah Quartet (amb el interessant pianista hongarès Kalman Olah) o la saxofonista americana Melissa Aldana (tots tres el 2010). El 2011 vam tenir la trobada generacional novaiorquesa del quintet de Jordi Rossy -amb Seamus Blake i Ben Street- i també l’històric pianista de Blod, Sweet & Tears Larry Willis. Del 2012 ens queda l’excel·lent record de la pianista Eri Yamamoto (els seus discos tenen molt bones crítiques a Downbeat) i l’entranyable crònica europea d’Il Gran Teatro Amaro.

Sense cap mena de dubtes, una de les cireretes del pastís serien els joves alemans [em] Trio, que a primers d’aquest 2013 i amb una imaginació desbordant i precisió metronòmica, van deixar bocabadat el públic de La Traska. Però naturalment, no s’acaba aquí la història: el passat 20 d’octubre teníem a La Traska una nova i reexida aventura de Marc Miralta amb el vibrafonista portuguès Jeffery Davis…

(…i continuarà, segur!)

Anuncios

CMS Colina Miralta Sambeat, en concert a la Traska Truska. 27-01-2013

Hi ha pocs precedents de “reunions” tan reeixides com la del CMS. Són ben escassos els exemples de músics que com Javier Colina, Marc Miralta i Perico Sambeat, vulguin superar voluntàriament les visions particulars per sumar, a parts iguales, el seu talent en un nou projecte.

Podríem citar formacions d’intensitat similar, com el carismàtic trio del país veí Sclavis/Texier/Romano o, més a prop, encara que en terrenys musicals ben diferents, el sempre sorprenent Triez d’Agustí Fernandez, Baldo Martínez i Ramón Lopez…Estem parlant de “reunions dels millors”, de formacions amb músics de llarg recorregut que floreixen en llibertat si es treballa bé el coupage i se li dona el temps necessari per créixer.
Avançar sense arrossegar urgències ni portar la caducitat impresa, permet l’encaix natural de les peces i l’obra resultant ho agraeix amb orgull. Potser tot quadra perquè el CMS ha estat una reunió de maduresa, amb carreres personals ja ben assentades, molts reptes individuals deixats enrera i ben poca pressió que els obligués a demostrar res… El punt de partida, l’any 2007, certificava finalment una trobada que havia estat progressiva, una mena de “selecció natural” de coincidències. I no van caldre més “càstings” que els projectes successius que ja amagaven una certa predestinació:
la preparació prèvia a finals anys 90 i la sortida final del disc New York Flamenco Reunión, l’any 2000; l’aparició de Cruce de caminos, del 2001; la de Perico en formació de Quintet, també del 2001; la de Pasajes, el 2002, i fins arribar al primer CMS, del 2007….
Colina, Miralta i Sambeat mostren el convenciment que com a CMS poden dir molt més; que aquest projecte els permet unir forces i sintetitzar per aconseguir l’exceŀlència. Així, l’aparentment fràgil genialitat de Javier Colina, troba en l’inesgotable presència de Marc Miralta la plataforma de moviment perfecte perquè Perico Sambeat hi dipositi una imaginació tant calculada com desbordant, i que el grup no vegi límits a la seva entesa.

CMS_ColinaMiraltaSambeat2

CMS Colina Miralta Sambeat

I en això estem, dos discos en progressió evident i treballs paraŀlels compartits per donar-se aire sense destensar del tot les cordes que els uneixen. Cal veure’ls treballar per saber que tot encaixa; és impossible no adonar-se del valor d’una entesa tan profunda que els permet recórrer l’Africa, el Carib, les Amèriques del nord i del Sud i l’Europa més llatina, sense negar el pòsit d’un nord més mesurat que tempera els resultats. En el minimalisme expressiu d’aquest trio sense piano, hi trobarem referències i sonoritats ineludibles de la història de la música negra de diversos continents, i també el foc i la passió que la fusió del nostre país aporta al jazz internacional, la marca de la casa que més ens representa fora, i que el grup abandera molt sovint.

Coincideixen les cròniques en que un concert del CMS és una experiència que s’ha de viure i el seu anterior passi per La Traska va ser just a l’inici del projecte, l’any 2007, i dirigit només a premsa especialitzada i programadors. Ja és hora doncs que en la proximitat única d’aquest local puguem magnificar els detalls, interpretar les mirades i detectar els senyals. Endevinar com els ulls tancats i el somriure enigmàtic del Perico, ressegueixen els traços pictòrics que el Marc escampa sobre el llenç que el Javier teixeix sempre amb exquisida imaginació. Haurem de deixar que la percussió guiï els nostres peus, que el cor vibri intensament amb les pulsacions de les cordes i que l’aire del saxo alliberi sense por la nostra veu interior.

La Traska és un “hàbitat” ideal per al CMS…en el seu silenci respectuós, els músics mouran les cartes com ho fan els jugadors més hàbils i el públic viurà pendent i hipnotitzat per cada un dels seus gestos, per cada nota que abandoni l’escenari. Serà un privilegi que no em voldria perdre per res del món.

Josep Bergadà