James Cammack: de New York a Sant Feliu

El proper divendres 22 de Maig a les 21:30h, el baixista novaiorquès James Cammack actuarà a l’Ateneu Santfeliuenc, dins el cicle ContraBaix, juntament amb el grup internacional Pitch Plot 4. Els teloners seran el trio “Lilac”, sorgit del Taller de Músics.

Hola James, moltes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista. Havies actuat abans a Barcelona?
Vaig venir fa uns quants anys, a finals dels 80 o primers dels 90. En aquell moment, tocava sovint amb el pianista Ahmad Jamal. Vam fer una gira per tota Espanya, tocant a Barcelona i a altres ciutats. Barcelona és una ciutat fantàstica, estic encantat de tornar-hi!James_Cammack-04

Vas tocar amb Ahmad Jamal durant 30 anys, oi?
Vaig ser el seu baixista oficial des del 1983 fins al 2011. Vaig coincidir també amb el bateria Idris Muhammad, que va estar-s’hi 15 anys amb ell. Idris és tota una referència en el món del Jazz i del Rythm & Blues. La seva precisió el situa entre els millors bateries dels planeta!

Què és el més important que vas aprendre quan tocaves amb l’Ahmad Jamal?
Bàsicament, la seva manera de treballar en equip. Durant els concerts, havies d’adaptar-te ràpidament a la situació musical de cada moment. L’Ahmad Jamal creava un veritable espai musical, ja que és compositor, arranjador i orquestrador. L’Idris i jo contribuíem al concepte i al color musical que ell proposava. Jo procurava incorporar a la meva manera de tocar el seu pensament musical.DSC_0490

Com anava la preparació dels concerts?
De vegades, l’Ahmad Jamal t’escrivia una línia de baix concreta, com un ostinato.Després, anava creant tota una orquestració al voltant del que jo estava tocant. Teníem una mena de guió, i cada vegada que tocàvem el tema, ell modificava les coses sobre la marxa, canviant i desenvolupant la música. La millor manera d’anomenar-ho seria “composició espontània”. Èrem un trio amb una gran versatilitat! Cada concert tenia un caràcter completament diferent, encara que féssim servir les mateixes bases.

Quins músics t’han influenciat, qui són els teus ídols del jazz?
Sens dubte, grans músics com Chick Corea, Joe Zawinul o Wayne Shorter. La seva manera de construir la música és increïble. Amb Chick Corea, per exemple, sempre hi ha un gran sentit rítmic, i un pensament harmònic i melòdic molt ric. Desenvolupa la música amb un altíssim sentit compositiu. Ha aconseguit incorporar a la seva banda els millors músics del planeta. Tots els grups que ha format són absolutament únics: Anthony Jackson i Steve Gadd, Stanley Clarke i Lenny White, o John Patitucci i Dave Weckl… Al llarg dels anys, ha fet música plena d’energia, una energia que és orgànica i a la vegada es transforma constantment, mantenint tot i així una forta personalitat.

En quins projectes estàs treballant actualment?
Ara mateix, em sento molt afortunat de formar part de Pitch Plot 4, perquè em dóna l’oportunitat d’aparèixer al panorama jazzístic europeu. També estic molt content del meu CD “Both Sides Of A Coin” (Les dues cares de la moneda). Faig servir el baix elèctric i és molt representatiu del que sempre he volgut fer. El meu proper projecte serà acústic, però primer haig d’escriure els temes…51U6MXAl7gL._SS280

Com es va formar el grup Pitch Plot4? És difícil reunir músics internacionals d’Alemanya, Holanda i els Estats Units?
Quan vaig deixar de tocar amb l’Ahmad Jamal, em va saber greu perdre les gires europees que féiem. Estava una mica trist, perquè m’agrada molt venir a Europa. Crec que Europa és molt generosa amb els seus músics; alguns dels festivals de jazz més importants del món es fan aquí. Per això vaig trucar un mànager holandès, que a la vegada em va posar en contacte amb el flautista de jazz Jeroen Pek. Vam decidir crear Pitch Plot 4, com a projecte internacional. De fet, estic escrivint alguns temes pel grup. Els seus músics són excepcionals: no només toquen les melodies, sinó que realment les comprenen i se les fan seves. És un gran plaer tocar junts!Pitch Plot 4 con James Cammack small

Per què cada cop és més difícil atreure públic jove als concerts de Jazz?
Penso que les noves tecnologies faciliten d’introduir-se al mercat musical. Hi ha molta gent treballant amb les xarxes socials i detectant les necessitats del mercat, però moltes d’aquestes persones no tenen un coneixement profund de la música. Et pots trobar un DJ que mai no ha tocat cap instrument, però que arriba a vendre milions de còpies i fa concerts multitudinaris. Amb els samplers, pots barrejar sons i ritmes per crear ràpidament sons electrònics, cosa que no és dolenta en sí mateixa, però que fa minvar l’estímul de treballar per ser un bon músic.
Per altra banda, aquest estil de música creat digitalment connecta molt bé amb el públic jove i amb les masses, de manera que altres estils, com ara el jazz, la clàssica, la contemporània i fins i tot la música en directe, queden al marge. I, si no escoltes aquest tipus de música, com pots entendre-la?
Un altre problema són els programes de TV de l’estil d’“Operación Triunfo”, o “Tú sí que vales”, perquè de vegades donen una perspectiva equivocada sobre el desenvolupament de la personalitat musical. Els nens veuen aquests programes i pensen “vull ser una persona famosa”, en comptes de pensar “vull estudiar un instrument i vull aprendre música per crear i desenvolupar la meva vessant artística”.

El concert al cicle ContraBaix s’obrirà amb la banda “Lilac”, formada per estudiants del Taller de Músics. Què hauria de fer un jove músic de jazz, per impulsar la seva carrera?
Crec que has de ser diligent a la feina i estar obert a qualsevol oportunitat, has de saber adaptar-te. Avui, és difícil viure de la música: certament, hi ha uns quants “grans noms” que formen part de l’elit i tenen grans oportunitats de fer carrera… Jo els anomeno “sospitosos habituals”. Però també hi ha molts músics absolutament impressionants que mai no tindran l’oportunitat de fer una gran carrera. Això hem “d’agrair-ho” als nostres dirigents econòmics i polítics, que mostren una total falta d’interès respecte al ciutadà mitjà.

El poder de l’audiència

Sold out, exhaurir entrades, omplir la sala, vendre tot el paper…són diferents maneres d’explicar que estem aconseguint una bona sintonia amb el nostre públic. Un públic al que volem conèixer més, saber la seva opinió i a qui ja hem començat a consultar propostes i a fer participar en decisions de programació…i més que ho farem encara!.

Si la nova realitat que està vivint la cultura exigeix una major eficiència en la gestió i molta cura i encert en la programació, això passa sobretot per interpretar les preferències del públic i mantenir-hi una relació de mútua confiança i comunicació.
A ContraBaix ens creixem en les distàncies curtes i volem conectar amb el nostre públic aportant el coneixement que tenim del sector musical i de l’entorn territorial; oferint una proximitat quasi feta a mida.
Volem construir una relació llarga i enriquidora amb els nostres amics; ser la referència que connecti el Baix Llobregat a una programació de qualitat, pensada i coordinada amb els agents locals de cada una de les poblacions en les que ContraBaix es mou.
I no podem ni volem amagar la nostra satisfacció pel fet que en pocs dies de diferència haguem lligat tres sold outs d’estètica vintage però de gran actualitat en el panoramam musical del país.
Vam començar amb la sorprenent maduresa musical d’una orquestra de joves valors com la Sant Adreu Jazz Band, que sota la direcció de Joan Chamorro va enamorar el públic del Palau Falguera de Sant Feliu amb un proposta molt ben treballada dels clàssics del swing.

La Sant Andreu Jazz Band al Palau Falguera

La Sant Andreu Jazz Band al Palau Falguera.

Just una setmana més tard, el divendres 21 de febrer, celebràvem a l’Atrium de Viladecans la magnífica iniciativa conduïda pel contrabaixista Ivan Kovacevic, que amb el nom de Barcelona Big Blues Band amplifica l’extraordinari moment del rhythm and blues que es fa a casa nostra. Amb Dani Nel·lo de convidat, l’orquestra va funcionar a la perfecció seguint l’obra dels millors creadors de la música negra dels anys 40-50 del segle passat.

La Barcelona Big Blues Band, amb Dani Nel·lo en primer terme, captats des de primera fila pel Jordi Llecha

La Barcelona Big Blues Band captats a Viladecans i des de primera fila, per Jordi Llecha (amb part de l’orquestra: Federico Mazanti, Mario Cobo, Ivan Kovacevic, Dani Nel·lo i Martí Elias).

Myriam Swanson a La Traska, des dels seients frontals de l'escenari gràcies a l'objectiu de Jordi Romeu.

Myriam Swanson i Paco Weht a La Traska des dels seients frontals de l’escenari, gràcies a l’objectiu de Jordi Romeu.

I dos dies més tard, a La Traska de Molins de Rei i amb la densitat ambiental dels millors moments, l’espectacle del grup Magnolia va transportar el públic als escenaris de Broadway i Hollywood que trepitjaven cantants com Ella Fitzgerald, Etta James o Sara Vaugham. Sense treva, el públic que omplia la sala es va rendir a la magnífica interpretació de la cantant i a la qualitat indiscutible de Francesc Capella, Anton Jarl i Paco Weht.

I la perspectiva immediata ens fa ser optimistes amb Las Migas –presentant Alicia Grillo, la nova incorporació al grup al Palau Flguera– o amb la música d’arrels americanes dels Damned Hellbillies a Molins de Rei; i també amb la Vella Dixieland a la nova seu ContraBaix, a la sala Bulevard de Sant Joan Despí i, naturalment, amb Jerry Gonzalez, Javier Colina i Marc Miralta a l’Atrium de Viladecans per acabar aquest 1r trimestre amb la calidesa dels ritmes llatins.
Volem vèncer els qui encara es resisteixen a la nostra programació i per això necessitem convèncer amb arguments musicals de primer ordre…no us perdeu el que poden ser nous sold outs de ContraBaix!

10 anys de ContraBaix a Molins de Rei

Molins de Rei ha tingut sempre una notable tradició musical. La posada en marxa, l’any 1979, de l’Escola de Música Julià Canals va ser el catalitzador d’una clara voluntat social de recolzament i difusió de la música i de la seva implicació en la societat local. Generacions successives d’estudiants han aportat onades de professionals i d’aficionats a la música, recolzant un ric entramat de corals, grups de pop i rock, músics de clàssica i de jazz, de cançó d’autor, etc… A partir d’unes trobades de músics i aficionats amb la Regidoria de Cultura, l’any 2004 va engegar ContraBaix a Molins de Rei. L’experiència de 5 anys a Sant Feliu de Llobregat va resultar cabdal per facilitar les coses, i així el cicle de l’Ateneu Santfeliuenc va esdevenir comarcal amb la suma, aleshores, de Molins de Rei, Castellbisbal, Cornellà, Esparraguera, etc…

Primer concert de ContraBaix a Molins. Foment C. i A. Festa Major 2004

Estrena de ContraBaix a Molins de Rei amb la coral Quodlibet, Drop Big Band i Laura Simó. Foment C. i A. Festa Major 2004

I0 anys continuats de ContraBaix a Molins de Rei demanen un balanç, una reflexió per aquesta feina contracorrent, per haver creat hàbit i desig regular de música en directe on pràcticament no existia. Convocar mensualment un nombre respectable d’aficionats per als qui, a hores d’ara, la música ja forma part de la seva cultura i del seu oci, ha estat una feina planificada i gestionada amb professionalitat, mesurada en els riscos, imaginativa en el desenvolupament de les complicitats i, evidentment, agraïda per la confiança rebuda del públic i de les institucions. Entre tots ho hem fet possible i no era fàcil amb l’omnipresent ombra de la capital i la seva multitudinària oferta d’oci i cultura.

Gorka Benitez, novembre de 2004. Segon concert a La Traska.

Gorka Benitez, novembre de 2004. Segon concert a La Traska.

Veure el llistat dels concerts d’aquests 10 anys hauria de penjar el somriure còmplice a tothom que valori la música en directe; s’hi fan evidents la varietat, la coherència i la predisposició a la descoberta en una programació pensada en clau local i comarcal, que ha posat a l’abast de la vila i del seu entorn concerts memorables. Res d’això hauria estat possible sense l’absoluta sintonia amb els responsables de la Traska (gràcies Iñaki!), seu habitual dels concerts, i la sinergia amb d’altres entitats i col·lectius locals; també ha estat cabdal el constant suport de les administracions locals i supralocals (que sempre han valorat el projecte) i, evidentment, la gran complicitat dels músics. Però, sobretot, tenim clar que el cicle ha funcionat per la confiança i el recolzament d’un entorn social que se l’ha fet seu i d’un públic atent i fidel que ha convertit la Traska en un dels llocs més especials on sentir música en directe al nostre país.

El llistat dels 101 concerts d’aquests 10 anys dona fe de la fidelitat original al jazz i al blues (amb la presència habitual de músics com Marc Miralta, Perico Sambeat, Horacio Fumero, Gorka Benítez, David Xirgu, Dani Nel·lo, Big Mama i molts més), però també de l’obertura a noms claus de la cançó d’autor (Pi de la Serra, M. del Mar Bonet, Roger Mas, Anna Roig, Xavier Baró, Feliu Ventura…) i de la música d’avantguarda (Agustí Fernandez, Joan Saura, Nicole Mitchell Truth or Dare, Pascal Comelade…) o als músics lligats al territori (Joan Monné, Miquel Bofill, Joan Saura, Adrià Bofarull, Leandre Lopes, Gurus, Dalbèrgia, Miquel Àngel i Víctor Cordero, Gorka Garai…).

Toti Soler i Miquel Àngel Cordero a La Traska.

Toti Soler i Miquel Àngel Cordero a La Traska (2012).

ContraBaix i el seu públic han ampliat perspectives arriscant sovint amb propostes poc conegudes, que finalment han quedat per a tots com a noves referències de qualitat; parlem de l’espectacularitat de l’Oam Trio, de la delicadesa minimalista de la pianista Eri Yamamoto, de l’entranyable proximitat d’Il gran Teatro Amaro, de l’essència del jazz europeu de François Tusques, de la precisió i modernitat de l‘[em] Trio, o de la qualitat en expansió de Marco Mezquida…i així, fins a 101 actes compartits que, de manera indubtable, han enriquit el nostre panorama cultural.

decideix_concertL’experiència ens anima a seguir programant bona música i aprofitem la celebració dels 10 anys per reclamar les vostres votacions. Volem que ens ajudeu a reviure el que, entre tots, considereu el millor concert d’aquesta dècada (aquell que recordeu amb més passió, nostàlgia, interès, sentiment… aquell que podríeu pensar que l’heu somniat).

Clicant el botó trobareu un sistema fàcil de votació (hàbil fins el dia 30 de setembre); marqueu 10 concerts (un per cada any de ContraBaix a Molins de Rei) i el proper 15 de desembre tindrem, a La Traska, el millor concert possible per a celebrar-ho!

Comentari de CD: BOJAN Z “XENOPHONIA” Label-bleu

Bojan Z segueix el seu propi camí i es va consolidant com a líder en la seva carrera al mateix temps que, com els grans músics compositors, va evolucionant en un estil cada vegada més personal.

Si fem un repàs de la seva carrera, va començar a gravar com a sideman el 1988 amb la banda de Jacques Bolognesi, va seguir amb dues col·laboracions més, però va ser el 1993, amb la seva intervenció en el meravellós disc de Henri Texier, An Indian´s week, quan va quedar patent la seva gran sensibilitat com a pianista.

Aquell mateix any va publicar el primer disc firmat per ell mateix, i a partir de llavors va alternar les seves pròpies produccions amb col·laboracions en, per exemple, altres àlbums fonamentals de Texier com Mad nomads o Mosaic man. Jo destacaria també la seva participació en dues obres de Julian Lourau, The rise i Fire and Forget.

0794881811922A Xenophonia, el seu sisè llançament, Bojan Z segueix un camí iniciat en el seu àlbum Transpacifik, on ja va utilitzar en alguna peça el Fender Rhodes; en aquest últim, però, a més d’utilitzar-lo en més peces, modifica un model, el qual anomena Xenophono, per tal d’afegir-li efectes de saturació i modulació. De tota manera, més que recolzar-se en la diferència de sons d’aquests instruments, la música de Zulfikarpasic és molt diferent en la concepció rítmica i harmònica dels temes, i és aquí on rau la seva evolució, en la qual amb tota probabilitat tenen una influència important els músics que l’acompanyen, especialment Ben Perowski, bateria de l’escola de John Zorn i el segell avantguardista Zadik.

Perowski es va integrar en el seu grup just després de Transpacifik  i durant sis mesos va estar gravant els primers temes amb Bojan Z, però després el músic va haver de tornar als Estats Units i va ser substituït per Ari Hoering; l’enregistrament dels temes restants va continuar durant uns altres sis mesos amb aquest altre músic i, a causa de l’estil diferent dels dos bateries, aquest canvi es percep clarament en les peces (els temes amb Hoering “sonen” més a jazz). Completen la banda el baixista Rémi Vignolo, molt present en la majoria dels temes, i l’excel·lent músic Krassen Lutzkanov, que ja havia participat en un projecte anterior i aquí aporta la flauta balcànica kaval en dos temes.

Un altre element destacat és la producció, que no es limita a la dimensió d’un trio convencional, sinó que afegeix, a més del kaval, un sample de blues rude i autèntic al tema Xenos blues, la veu murmurada a Ashes to ashes (de David Bowie) i un hàbil treball de mescla dels teclats en tot el disc.

L’àlbum comença amb l’atmosfera difusa de la primera peça, Ulaz, propiciada pel so del kaval, el sempre present contrabaix, la bateria de Perowsky i les pinzellades de piano o de teclats; continua amb Zeven, que podria passar en els seus primers compassos per un blues rock però que després s’endinsa en desenvolupaments jazzístics; després vénen temes en els quals s’alterna el Fender (o el Xenophono) amb el piano, on sona el blues i el jazz; es passa per la versió de David Bowie amb la veu quasi inaudible, s’arriba a una de les peces més aconseguides, Xenos blues, amb el seu inici amb el sampler d’Alan Lomas, es culmina amb The mohican and the great spirit i es finalitza amb Izlaz, ¿homenatge a Henri Texier?

No es tracta d’un disc que es pugui valorar a la primera escolta; sense anar més lluny, jo mateix l’havia deixat, però un savi consell d’un amic em va convidar a reprendre’l. Segurament no agradarà a tothom, però penso que és una obra d’evolució, tant del seu creador com del jazz, i que paga la pena fer-se a ell.

Manel Saumell

Comentari de disc: “Stella del Mattino”

“Stella del Mattino” de Marco Pereira (Egea Ediciones Discográficas, 2006)

Marco Pereira (Săo Paulo, 1956) és un dels màxims exponents de la guitarra brasilera d’avui en dia; no en va està considerat com una de les figures més importants de la composició “popular” brasilera per a guitarra clàssica de concert. La seva música, totalment immersa en la rica tradició del seu país, és repleta d’atractius, tant des del punt de vista melòdic, com harmònic o rítmic. Entre els nombrosos premis rebuts en la seva ja dilatada carrera, destaquem els que ha rebut a Espanya: el Concurso Andrés Segovia i el Concurso Francisco Tárrega.

Va ser a causa del seu trasllat a París, on va viure cinc anys, que la seva música va rebre una forta influència jazzística i també de música llatinoamericana, i tot plegat li va aportar una ampliació estilística que va propiciar la seva participació en el Festival de Jazz de París el 1989 i una sèrie d’actuacions per Alemanya, Suïssa i Dinamarca, entre altres països.

A partir de 1990 i vivint a Río de Janeiro, comença una sèrie de gravacions sol o amb il·lustres col·laboradors com Edu Lobo, Gilberto Gil o Gal Costa. En total, ha publicat quinze títols amb seu nom i una sèrie innumerable de col·laboracions (quaranta segons la seva pàgina web).

El juliol de 2006 participa en l’Umbría Jazz Festival, on fa la presentació del seu primer CD per al segell italià Egea. Fidel a l’esperit ”Egea”, aquest CD compta amb la col·laboració de tres dels seus músics habituals: Erasmo Petringa al contrabaix, Enzo Zirilli a la percussió i Gabriele Mirabassi al clarinet, músics de gran experiència i que han contribuït a crear un so de mescla cultural que és la característica habitual del segell italià.

Dins del disc, hi ha versions del repertori brasiler com “Na baixa do sapateiro” d’Ari Barroso, “Medley” de Baden Powell i altres peces de Jobin, Gismonti o Caymmi; també hi podem trobar dues peces de Pereira: “Estrela da manha” i “Sambadalu”. En tots els temes predomina el so de l’artista, i l’aportació dels altres músics es limita a subtils acompanyaments que, a més, no sempre estan presents en totes les peces. Així, el disc és bàsicament de guitarra i, al marge d’etiquetes, és d’una bellesa i sensibilitat extraordinàries, tant en les versions com en els originals; val la pena escoltar-lo i es recomana sobretot als amants d’aquest instrument.

Manel Saumell

Chico & Rita o l’amor apassionat a la Cuba dels 40 i 50 a ritme de jazz

Chico i Rita, més que una pel·lícula, és un cant d’amor al latin jazz. O al jazz sense etiquetes. Una pel·lícula doncs, més recomanada per als amants del gènere musical (que trobaran infinitat de referències al gènere representades per figures que van desfilant per la pantalla com Dizzy Gillespie, Charlie Parker, Tito Puente…) que per als amants del setè art, que potser també destacaran que el film compta amb un guió un pèl simple, un ritme irregular, i uns diàlegs als que li falten emoció (especialment en aquells moments íntims i romàntics que més ho requereixen). La pel·lícula explica la història de dos enamorats, Chico i Rita, que viuen una apassionada història d’amor que comença a la Cuba de la dècada dels quaranta, continua al Nova York dels següents anys i acaba a l’actualitat amb el retrobament d’una parella que veu com el seu destí els uneix i els separa al llarg de la seva vida, com li passa als personatges dels boleros que sovint s’escolten durant la projecció. I el film, a l’igual que molts boleros, peca d’aquella emoció fàcil, però sincera. Ingènua, però sensible. No hem d’oblidar que tot i ser una pel·lícula d’animació, aquesta és una història adulta, plena de sentiments i desenganys.

Haig de confessar que una de les alma mater de la pel·lícula, Fernando Trueba, no és sant de la meva devoció. Recordo amb més estima la seva etapa pre-Òscar per Belle Epoque que tota la seva trajectòria posterior, ja més plena de pel·lícules d’un director que no va saber deixar de banda el seu ego. En canvi, en aquesta pel·lícula sorprèn per oferir-nos el seu millor treball en anys, potser perquè es nota que el seu amor pel latin jazz i Cuba facin que expliqui una història (amb totes les seves mancances) des del cor i no des de la seva pedanteria tant habitual en els darrers temps. L’altra pilar de la pel·lícula, l’il·lustrador Javier Mariscal, aporta la seva visió personal i única a una animació que no necessita de grans ordinadors ni animacions tridimensionals per deixar a l’espectador amb la boca oberta. Fruit d’aquesta combinació d’animació original i història íntima i sincera, el film va ser rebut molt bé per la crítica, sent guanyadora del Goya a la millor pel·lícula d’animació i fins i tot arribant a ser finalista als premis Òscar de Hollywood en la mateixa categoria.

Però si per alguna cosa destaca aquest film és per tractar-se d’un sincer tribut a la figura (tant reconeguda en els darrers anys, sobretot des del supervendes Lágrimas Negras) de Bebo Valdés, a qui està dedicada la pel·lícula. El personatge de Chico Valdés sembla una biografia (part real, part inventada) del que hauria estat un jove Bebo, i la seva implicació en el film no només engloba la composició de la banda sonora (tota una delícia per als amants del latin jazz); si no també les interpretacions al piano del personatge principal. No cal esperar als crèdits finals de la pel·lícula per reconèixer la música i la interpretació del gran pianista cubà al llarg de tot el film.

Recomanar, doncs, Chico & Rita per a tots els amants del jazz i del latin jazz, que trobaran aquí una pel·lícula ideal per a neòfits del gènere. El per què aquesta classe de films passen desapercebuts entre el gran públic (com un altre estrany musical dels vuitanta, Zoot Suit, de Luis Valdez, que mai ha estat estrenada ni editada al nostre país) és una gran incògnita, perquè ens trobem davant d’una història emotiva a la que potser li falta un guió més rodó i uns diàlegs més intensos per ser una obra mestra, però que no deixa de ser un homenatge sincer i emotiu a una música que s’escoltava ahir, s’escolta avui i se seguirà escoltant demà. Pasarán más de mil años…

Aítor Menta

Comentari de Gil Evans: “Gil Evans”

Gil Evans, Gil Evans. Ampex 1969 (a Espanya: Ekypo, 1973. casset – LP?)

També editat a Europa en LP  i CD amb el títol Blues in Orbit, Enja.

Gil Evans és un músic extraordinari; tot i que el més conegut de la seva música siguin els arranjaments per a alguns discos de Miles Davis, aquest pianista, arranjador i director d’orquestra té un bon grapat de discos propis, que resten mig amagats sota les nombroses (i reeixides) col·laboracions d’encàrrec per a altres artistes. Mestre d’un estil força personal, Gil Evans dosifica, insinua i suggereix la seva música amb un control extraordinari dels mitjans que li ofereix l’orquestra. Nascut el 1912 al Canadà, la seva família es va instal·lar a Califòrnia als anys 1920, on de jove va començar estudis de música i on va muntar ben aviat la seva primera orquestra. Sota les influències estilístiques de Duke Ellington o Don Redman, inicià la seva carrera professional acompanyant i fent arranjaments per a cantants i shows de televisió, en un dels quals va conèixer Claude Thornhill, arranjador i director d’orquestra amb qui compartiria amistat i inquietuds en els anys següents. A finals del anys 40 s’entusiasmà pel be bop  i, quan ja vivia a Nova York, es relacionà amb músics com Charly Parker, Miles Davis, Gerri Mulligan o George Russell, amb els quals començà a compartir projectes i enregistraments. L’any 1953 col·laborà en el disc de Miles Davis Birth of cool i el 1957 participà com a arranjador en Miles Davis Ahead, al qual seguirien Porgy and Bess, Sketches of Spain i Quiet Nights, avui considerats tots ells obres mestres, tant del trompetista com de la història del jazz. En els anys 60 i amb discs propis com Out of the cool o The Individualism of Gil Evans, el músic s’incorporà als clàssics del jazz amb l’aportació d’una sonoritat particular gràcies a l’ús de corns francesos, flautins i fagots, que donen un ambient reposat, molt europeu, al so de la seva orquestra.

Però el disc que avui ens ocupa va ser enregistrat l’any 1969, després d’una breu etapa d’inactivitat musical dedicada a la família. Gil Evans va donar un nou gir a la seva carrera reunint una orquestra –reduïda a 14 membres– en la qual els instruments elèctrics passen a tenir un paper destacat, en detriment del clàssic protagonisme dels de vent. Corren temps inquiets i el jazz explora noves vies; guitarra, baix i piano elèctrics i percussió donen al conjunt un so complex i a voltes irritant, on destaquen les intervencions nervioses i sorprenents del guitarrista Joe Beck i la bateria incansable d’Elvin Jones. Per sobre d’ells, les ràfegues dels solistes (Billy Harper, Snooky Young, Jimmy Cleveland, Howard Johnson, Hubert Laws…) i els riffs del conjunt de l’orquestra apareixen i desapareixen, deixant sempre una sensació d’inacabat, d’espera tensa… d’un cert paisatge desolat i misteriós en el qual esperem un desenllaç definitiu que s’escapa i s’ajorna d’una peça a l’altra; Gil Evans no ens ho posa fàcil.

Obra mestra de la contenció i de l’ambient insinuat, aquest disc que també es va titular Blues in Orbit (títol d’una peça de George Rusell interpretada en el disc), juga amb un ambient enrarit i d’un futurisme poc amable, que s’inspira tant en elements del jazz free (flauta amb regust ètnic, superposició d’instruments, fons de percussió…) com del jazz rock del primer Miles Davis elèctric (arrengaments lleugerament funk, frases de guitarra tan aviat naïfs com incisives i desbordants, instruments que semblen dialogar en la llunyania…) sense caure, però, en les complaences i defectes que limitarien ambdós estils, a finals de la dècada dels 70. No és un disc fàcil, però captiva extraordinàriament; no consta enlloc com a obra clau del músic ni com a peça cabdal del jazz, però és força personal i premonitori d’un estil que el músic va treballar fins a la seva mort, l’any 1988, encara que fos d’una manera més dolça i convencional.

Gil Evans va girar força per Europa en els anys 80 i podem trobar diversos enregistraments en DVD d’aquests concerts; un d’ells, celebrat a Lugano l’any 1983, pot ser un complement perfecte per seguir la trajectòria d’aquest excel·lent músic, que ha passat a la història del jazz més pels préstecs creatius oferts a altres músics, que per la interessant producció pròpia.

Més informació a: http://gilevans.free.fr/

Josep Bergadà

El disc perdut: Sonny Grey. En directo. Festival Internacional de Jazz de Barcelona

Sonny Grey. En directo. Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Sayton (SAY-1005-5) 1968

Orell Delroy Grey (Sonny Grey) va néixer l’any 1925 a Jamaica, on va començar de molt jove a estudiar música. Inicia la seva carrera professional l’any 1943 i toca en diverses orquestres del país. Després d’un viatge a Anglaterra amb els Jamaica All Stars, decideix quedar-se a Europa. Anglaterra, Bèlgica, Itàlia i França l’acullen en diferents moments de la seva carrera, però potser és a França on viu l’estada més llarga i on li arriben les millors oportunitats. Toca en festivals, actua per la ràdio i acompanya músics americans, residents o de pas per París, com ara Nathan Davis, Donald Byrd, Eric Dolphy o Johnny Griffin. Als anys 60 aconsegueix reunir una orquestra pròpia que li dóna força prestigi i li permet recórrer Europa de festival en festival. En una d’aquestes gires actua al Palau de la Música en la segona edició del Festival Internacional de Jazz de Barcelona. La discogràfica Sayton, avui desapareguda i més especialitzada aleshores en cantants pop melòdics de segona fila que en jazz, enregistra el concert i el disc acaba la seva trajectòria comercial al calaix de les rebaixes. Trista carrera per a un disc interessant, tremendament vital i enèrgic, que ens fa envejar la intensitat amb què devien viure el concert els qui hi assistien en directe.

La composició de l’orquestra ja avança la solidesa de la proposta; la llarga trajectòria del swing francès va permetre, sobretot en els anys 50-60, la proliferació d’orquestres i l’especialització de molts músics i arranjadors que, com en aquest cas, fan rodar el conjunt com una màquina. Dirigeix l’orquestra i toca la trompeta Sonny Grey amb arranjaments de Jean Claude Cagnasso, Herb Geller i Art Simmons, especialistes del swing a França, que treuen el millor partit del repertori i dels músics que trobem al disc, d’entre els quals val la pena destacar el pianista Michel Sardaby, els trompetistes Pierre Bissard i Roger Guerin, els trombonistes Bill Tamper i Jean Orieux, els saxofonistes Jean Aldegon i Jacques Nourredine, Jack Sewing al contrabaix i Peter Giger a la bateria, per no esmentar tots els membres de l’orquestra.

En el disc sonen uns quants clàssics com Work Song de Nat Adderley, Budo de Bud Powell, Little Jazz de Roy Eldridge o Times Square de Charly Mingus, al costat d’excel·lents peces de collita francesa com Scotch Squatch d’Herb Geller, Blue Jones de Daniel Janin o No Sleep d’Yvan Julien.

L’orquestra funciona com una seda en les balades, on podem apreciar les breus intervencions d’alguns dels solistes al costat de l’energia de la trompeta de Sonny Grey, però és en els temps ràpids on l’espectacularitat del conjunt es fa evident. Un so potser excessivament estrident per al gust dels nostres dies, però amb frases i riffs calculats al mil·límetre on dominen els registres aguts, perfectament acompanyats per un fons rítmic que accentua les frases i magnifica els efectes sincopats; saxofons i trombons intercalen variacions en registres més dolços i completen el volum d’una orquestra que es mou a un ritme, a voltes frenètic, més heretat del bebop que del swing més clàssic, tal com es fa evident en la selecció dels temes.

Sempre diem que al jazz francès li costa entrar al nostre país; tot i la proximitat, només acabem  apreciant-ne algunes figures a hores d’ara ja clàssiques (Portal, Sclavis, Teixier…) i desconeixem l’espectacular conjunt de músics del país veí, als quals, pel que es veu en aquest disc, ja fa anys que els sobra qualitat perquè els dediquem una mica més d’atenció.

El disc, de vinil, que jo conegui, no s’ha reeditat en format CD i a Internet se n’ofereixen exemplars a preus d’ensurt; però potser no sigui tan difícil de trobar en botigues de segona mà i, sobretot, a preus més raonables. Segur que l’esforç val la pena.

Josep Bergadà

Comentari de disc: “Influence” Belmondo – Yusef Lateef

“Influence” és un disc sorgit de la trobada de Yusef Lateef amb els germans Belmondo a París. Va ser gravat fa pocs anys i, tot i merèixer el títol de millor disc de jazz francès de l’any, a molts hagués passat inadvertit si no hagués estat per la gira que va efectuar per Espanya al 2007, primer a Terrassa al festival de Jazz i després a Madrid inaugurant el cicle “Jazz és primavera”, ja que les dues actuacions van tenir excel·lents crítiques i s’hi van incloure imatges del primer concert per TV3.

Buscant visites dels germans Belmondo anteriors a la gira amb Lateef, l’únic que he trobat és una actuació com a integrants del quartet de Pierre Boussaguet al festival de Vitòria l’any 1991.

Lionel Belmondo, el més actiu dels germans, ha format part de múltiples projectes amb Boussaguet, François Théberbe, la cantant Dee Dee Bridgewater, etc. a més a més de participar en la docència i en la creació de l’atípic grup “Sax Generations”, format per dotze saxos. L’any 1992 va formar la “Big Band Belmondo” i, juntament amb el seu germà, van formar el 1993 un quintet estable i publicaren diversos discs.

Va ser l’any 2003 quan Lionel, interessat per la música francesa dels segles XIX i XX, donà un gir a la seva carrera i edità amb el seu propi segell “B-Flat recordings l’àlbum “Hymne au Soleil” amb la col·laboració de diversos músics de les orquestres més prestigioses de música clàssica, on també meresqué el títol de millor disc de jazz francès d’aquell any.

“Influence” és un àlbum doble que té dues parts ben diferenciades: El primer disc, amb temes de Lionel, Lili Boulanger (1893-1918) i arranjaments fets per Christophe Dal Sasso de temes de Charles Tournemire (1870-1939), sembla una continuació de “Himne au soleil”. Té com a tema destacat “Influence”, una superba peça de disset minuts que dóna nom al disc i és escrita per Dal Sasso. Comença amb un redobla de tambors on s’hi van afegint els sons de diverses flautes ètniques que Yusef Lateef i Lionel Belmondo han portat de les seves peregrinacions arreu del món, de petxines de Stefano Belmondo i del baix de Paul Imm.

El segon disc, amb temes de Yusef Lateef, és realment extraordinari. Conté una peça, “An afternoon in Chattanooga”, composta especialment per aquest disc; “Suite over time”, que és una reinterpretació de quatre temes emblemàtics de la carrera del saxofonista americà escollits per Lionel: “Morning”, “Metaphor”, de l’àlbum “Jazz Mood” (1957) on els arranjaments corresponen a L. Belmondo i a Dal Sasso, “Iqbal”, de l’àlbum “The centaur and the Phoenix” (1960), i la que és sens dubte la peça clau, “Brother John”, un dels temes més cèlebres de Lateef, de la qual Dal Sasso ha mesclat la versió original del disc “Nipón Soul” (1963) amb la del “Live at Pep’s” (1964). Els seus casi catorze minuts són absolutament intensos amb contínues referències a Coltrane, al qual estava dedicada la peça.

El disc finalitza amb “Le Jardin”, que és la segona composició que Lateef va compondre en aquesta trobada amb els germans Belmondo, on hi podem trobar la influència de la música francesa, matisos orientals i ambients sonors no massa allunyats d’Ellington i Gil Evans.

Molt recomanable!

Manel Saumell

Jazz de marca (3a part) – Discogràfiques independents a Europa (anys 1960-80)

El jazz arriba ràpidament a Europa com a notícia exòtica ja a principis del segle XX. Els cabarets de París acullen espectacles amb la nova música i el mite es fa palpable amb l’arribada d’unitats de soldats americans amb bandes militars formades per directors i músics negres que causen aleshores un gran impacte. Músics com Ravel, Schömberg o Stravinsky se senten atrets pels nous ritmes i per l’arribada de les primeres partitures de ragtime o pel jazz simfònic de Paul Whiteman. França acabarà acollint Sidney Bechet, Kenny Clarke, Benny Bailey, Alan Silva, etc., mentre Mal Waldron, Jeanne Lee o Charlie Mariano s’instal•len a Alemanya, Don Cherry a Suècia i Stan Getz, Ed Thigpen, Kenny Drew o Dexter Gordon trien Copenhaguen com a nova residència, en un llarg etcètera que podria incloure les estades de Lou Bennet o Pony Poindexter en terres espanyoles els anys 60 i 70. La seva presència i la implicació en les escenes locals dinamitza l’interès pel jazz, creix el nombre de músics, crítics i estudiosos, i el jazz adquireix un toc d’intel•lectualitat.

El jazz arriba per quedar-se i germinar en un futur jazz europeu que aportarà novetats com Django Reinhart i el jazz manouche, l’agermanament amb el flamenc i les músiques ètniques avant la lettre (música africana, de l’Índia o les Antilles, via excolònies) o la font d’inspiració del cabaret d’entreguerres amb el cançoner de Kurt Weil, Hans Eisler o Nino Rota; però és a partir de l’arribada del free jazz que la trobada amb la nova música “culta” europea es fa més evident i creativa. La radicalitat i la llibertat d’expressió en què es mou el free lliga perfectament amb la investigació en què treballen els músics contemporanis europeus; la cultura de conservatori de molts músics joves obre vies a la convivència entre dues estètiques d’orígens ben diferents però d’intencions força similars. És en aquest context que una sèrie de discogràfiques independents donen l’oportunitat als músics que es mouen pel vell continent.

Si remuntem els Pirineus, a finals dels anys 60, trobarem a França un ambient força propici i un bon nombre de discogràfiques a tenir en compte. Petites, independents i generalment de curta trajectòria, juntes representen el gran compromís del país veí amb la nova música. Moloudji, Futura-Marge, Byg-Actuel, Le Chant du Monde, Saravah, Shandar, Musica Records, Vendémiaire, etc. són les que donen l’alternativa a tota una generació de músics que han crescut al costat dels músics americans de pas.

Un dels primers passos el donen Moloudji i François Tusques amb el disc Free Jazz de l’any 1965, però, segurament, Byg-Actuel (http://neospheres.free.fr/jazz/byg.htm), per volum i qualitat, és la discogràfica francesa del moment que ha adquirit més prestigi amb el pas del temps. Objecte de successives reedicions, en el fons blanc del seu disseny original ressalten l’acoloriment de túniques, màscares i grafismes en discos travessats de percussions, lletanies místiques i manifestos d’un africanisme radical en els quals la França del Maig del 68 redimeix les culpes d’un passat colonial molest. Archie Shepp, Art Ensemble de Chicago, Sun Ra, Don Cherry, Sunny Murray i molts altres mantenen un frenètic ritme d’enregistraments (a disc per dia d’estudi), en algun cas amb músics francesos com a acompanyants. Potser excessius, potser naïfs, en els discos Byg conviuen l’anècdota i la genialitat d’un temps irrepetible. Le Chant du Monde (http://chantdumonde.com/fr/), amb suport de l’esquerra política, enregistrarà cantants com Raimon o Colette Magny i també músics de jazz com Michel Portal, Workshop de Lyon o François Tusques (les col•laboracions Raimon-Portal o Magny-Tusques seran especialment reeixides). A Futura Records (http://futuramarge.free.fr/) trobem també Portal i Tusques al costat de Jacques Thollot, Jacques Berrocal, Bernard Vitet, Pierre Favre, Manuel Villaroel, etc.; a Música Records, ja a mitjan 70, enregistren Martial Solal, Michel Grailler, Bernard Lubat, Daniel Humair, etc., i a Le Vendemiaire, amb una actitud de molt més compromís social i circulació alternativa, hi trobarem obres de la Intercomunal Free Dance Music Orq. i els col•lectius Le temps des Cérises o L’Atelier Populaire de Chanson, projectes a l’entorn de François Tusques inspirats per la Comuna de París i l’autogestió i sempre relacionats amb les lluites de treballadors i immigrants. Aquí apareix el cantant de Sant Feliu de Llobregat Carles Andreu, membre de la Intercomunal i de Le Temps des Cérises, aleshores ja amb dos discos propis i cantant en català i castellà al costat dels millors músics free.

Alemanya és segurament un dels països que més músics ha aportat al jazz europeu. De l’intens sacseig cultural i polític que viu en els anys 60 i 70 naixeran algunes de les músiques europees més innovadores i segells discogràfics com Enja, FMP (Free Music Production), MPS/Basf o ECM.

Enja (http://www.enjarecords.com/) neix l’any 1971 i enregistra, fins a l’actualitat, músics de pas per Alemanya contribuint així amb un catàleg llarg i eclèctic, a la difusió del jazz al país. FMP (http://www.free-music-production.de/eframeset.htm) comença l’any 1969 i ha editat més de 100 referències amb músics com Albert Mangelsdorff, Peter Brötzman, Alex Von Schlippenbach, Peter Kowald o la Globe Unity Orq., entre molts altres, amb una música arriscada fruit de l’encontre entre el jazz i la improvisació. Les cobertes FMP, deutores gràficament de la Bauhaus, de l’art conceptual i també del grafisme soviètic, representen perfectament la música que porten dintre. MPS neix l’any 1968 com a continuació d’una discogràfica anterior, i l’any 1971 Basf es fa càrrec de la distribució. Una part de l’extens catàleg, dirigit pel prestigiós crític Joachim Berendt, arriba aleshores al nostre país amb una selecció força irregular que inclou Don Cherry, Oscar Peterson, Monty Alexander, Jean Luc Ponty, Don Ellis, etc., i el primer Flamenco Jazz de Pedro Iturralde amb Paco de Lucía. Però potser l’exemple alemany (i europeu en general) més rellevant és el d’ECM (http://www.ecmrecords.com/), una de les discogràfiques que ha anat més lluny pel que fa al nivell de producció. Des de l’any 1969, amb l’eslògan “la musica més bella després del silenci”, una mesurada selecció d’artistes i un disseny sobri i personal de les portades, ECM gaudeix d’una imatge de gran prestigi com a representant del jazz europeu. Els treballs de Jan Garbarek, Terje Rypdal, Heiner Goebbels, Louis Sclavis i molts altres, al costat de grans clàssics com Keith Jarret, Paul Bley, Art Ensemble de Chicago o Pat Metheny, han estat els fruits inqüestionables d’una de les discogràfiques de referència a escala mundial.

Anglaterra també ha estat un dels focus potents del jazz europeu; els canvis del jazz americà en els anys 60 van engrescar tota una nova generació de músics que s’havien iniciat amb el blues anglès o amb el pop més avantguardista, d’entre els quals podem destacar John Mc Laughlin i Dave Holland, ambdós amb carrera posterior al costat de Miles Davis. Citarem dues de les discogràfiques més importants: Incus (http://www.incusrecords.force9.co.uk/) va néixer l’any 1970 de la mà de tres músics: Tony Oxley, Dereck Bailey i Evan Parker, i és la primera discogràfica independent al Regne Unit. En més de 50 discos surt a la llum la feina creativa d’un bon nombre de músics que a voltes rebutgen l’ús formal dels seus instruments i reinventen el jazz des de la perspectiva de la improvisació i el risc. Autogestionada i oberta a la col•laboració amb altres propostes similars europees, Ictus ha deixat petjada entre les següents generacions d’improvisadors. Ogun (http://www.cadillacjazz.co.uk/code/ogncat.html) comença el 1974 amb el primer disc de l’orquestra sud-africana Brotherhood of Breath de Chris McGregor i enregistra posteriorment els projectes personals de la majoria dels seus components. L’equilibri entre la força de músics africans com Louis Moholo, Dudu Pukwana o Mongezi Feza i la introspecció europea de Keith Tippet, Mark Charig, Evan Parker o Elton Dean provoquen uns resultats sorprenents per la validesa i complexitat dels treballs d’una generació de músics encara en actiu.

Des d’Holanda i en una línia similar de música improvisada podríem citar ICP (Instant Composer Pool), discogràfica formada pels músics Han Bennink i Misha Mengelberg i que ha editat més de 40 referències de col•laboracions entre músics europeus. Willem Breuker, originalment també a ICP, és un altre dels músics clau a Holanda i precursor, amb el seu Kollectieff, de la revitalització orquestral europea. Itàlia viu també amb intensitat la renovació del jazz i són nombrosos els festivals, sobretot d’estiu, que ofereixen figures internacionals al costat dels músics italians. Entre les discogràfiques que deixen testimonis de l’encontre destaquen per la qualitat de les propostes, Black Saint (http://www.blacksaint.com/) i Horo, que, sobretot aquesta darrera, ofereixen un nivell d’edició (anys 1980-81) molt compensat entre americans com Archie Shepp, Sun Ra, Steve Lacy, Rosvell Rudd i els grans jazzmen italians com Gianni Basso, Franco Ambrosetti, Enrico Pieranunzi, Giorgio Gaslini, Enrico Rava, etc.; la seva sèrie Jazz a confronto té un gran nivell musical i una presentació excel•lent, amb portades il•lustrades amb collages abstractes en la línia dels grans artistes italians d’art pobre; reciclatge, densitat i textures (tant gràfiques com musicals) en uns discos que es beneficien d’una certa serenor post free.

El binomi art d’avantguarda-jazz innovador ha estat un recurs freqüent en les presentacions discogràfiques. La voluntat d’oferir un objecte d’art, no només música, és present des dels seus inicis (1975) en la discogràfica suïssa Hat Hut (http://www.hathut.com/), amb LP de cobertes dures d’impactants grafismes, fàcilment assimilables als collages del moviment artístic Dadà, nascut també a Suïssa. HatHut s’ha reconvertit en l’actual HatOlogy i manté un criteri similar i una selecció de músics amb notable presència europea. Alguns dels seus clàssics són Clinquers de Steve Lacy o The Willisau Concert de Joe Mc Phee, i també les produccions actuals d’Ellery Eskelin, Michel Portal o Matthew Shipp entre molts altres. Sense una càrrega tan avantguardista, el segell Steeple Chase (http://www.steeplechase.dk/) des de Dinamarca ha enregistrat des del 1972 més de 500 discos amb músics americans i europeus. Gràcies a la complicitat de músics residents com Dexter Gordon, Ben Webster o Kenny Drew, ha pogut reunir un catàleg molt variat amb sessions pròpies i enregistraments als millors festivals europeus. Val la pena citar que Tete Montoliu toca en més de 30 discos Steeple Chase, d’entre els quals 18 són com a líder.

La llista de discogràfiques seria interminable però ens hem centrat en les més significatives dels anys 60-80, les que van donar l’empenta a una generació de músics que tenia al davant el repte de consolidar el jazz europeu. Molts d’aquest músics han enregistrat en unes quantes de les discogràfiques citades i amb una “promiscuïtat” molt enriquidora que ha superat llengües i fronteres per, finalment, donar una dimensió pròpia i diferenciada al jazz del vell continent. Algunes discogràfiques continuen, però d’altres resten inèdites en CD o es reediten de manera força irregular, mentre una nova generació de companyies s’ocupa del jazz més actual.

A Dinamarca tenim Stunt Records, fundada l’any 1983 a Copenhaguen, amb un catàleg quasi exclusiu de músics escandinaus però amb l’anècdota de publicar, l’any 2000, el CD de Chano Domínguez Si. A Itàlia trobem el segell Egea amb músics de prestigi com Enrico Pieranunci, Gabriele Mirabasi o Enrico Rava, amb discos de sonoritat mediterrània, música popular italiana i tocs de música de cambra, el que es coneix com la via italiana cap al jazz. Un dels millors segells d’Alemanya és ACT, creat l’any 1992 amb l’edició de l’àlbum Jazzpaña, i que enregistra alguns dels músics més prestigiosos d’Europa com ara E.S.T., Nguyên Lê, Nils Landgren, Joachim Kühn, Gerardo Nuñez, Ramón Valle o Perico Sambeat. A Turquia tenim ADA Müzik, discogràfica en la qual enregistren el veterà percussionista Okay Temiz i el pianista Ayse Tütüncü mesclant el jazz amb la rica tradició musical turca. Però potser el segell europeu actual més representatiu és el francès Label Bleu; fundat l’any 1986, ha editat discos d’un gran nivell, molt valorats pel públic i la crítica, amb clàssics com Henri Texier, Louis Sclavis, Michel Portal o Enrico Rava, però també amb joves valors com Bojan Zulfikarpasic, Stefano Bollani o Julen Lourau.

Fins aquí aquest repàs ràpid per les discogràfiques històriques a un i altre costat de l’Atlàntic. Les particularitats del jazz i l’edició discogràfica a l’Estat espanyol mereixen segurament una mica de reflexió i també una certa distància…

Josep Bergadà / Manel Saumell