Comentari de Gil Evans: “Gil Evans”

Gil Evans, Gil Evans. Ampex 1969 (a Espanya: Ekypo, 1973. casset – LP?)

També editat a Europa en LP  i CD amb el títol Blues in Orbit, Enja.

Gil Evans és un músic extraordinari; tot i que el més conegut de la seva música siguin els arranjaments per a alguns discos de Miles Davis, aquest pianista, arranjador i director d’orquestra té un bon grapat de discos propis, que resten mig amagats sota les nombroses (i reeixides) col·laboracions d’encàrrec per a altres artistes. Mestre d’un estil força personal, Gil Evans dosifica, insinua i suggereix la seva música amb un control extraordinari dels mitjans que li ofereix l’orquestra. Nascut el 1912 al Canadà, la seva família es va instal·lar a Califòrnia als anys 1920, on de jove va començar estudis de música i on va muntar ben aviat la seva primera orquestra. Sota les influències estilístiques de Duke Ellington o Don Redman, inicià la seva carrera professional acompanyant i fent arranjaments per a cantants i shows de televisió, en un dels quals va conèixer Claude Thornhill, arranjador i director d’orquestra amb qui compartiria amistat i inquietuds en els anys següents. A finals del anys 40 s’entusiasmà pel be bop  i, quan ja vivia a Nova York, es relacionà amb músics com Charly Parker, Miles Davis, Gerri Mulligan o George Russell, amb els quals començà a compartir projectes i enregistraments. L’any 1953 col·laborà en el disc de Miles Davis Birth of cool i el 1957 participà com a arranjador en Miles Davis Ahead, al qual seguirien Porgy and Bess, Sketches of Spain i Quiet Nights, avui considerats tots ells obres mestres, tant del trompetista com de la història del jazz. En els anys 60 i amb discs propis com Out of the cool o The Individualism of Gil Evans, el músic s’incorporà als clàssics del jazz amb l’aportació d’una sonoritat particular gràcies a l’ús de corns francesos, flautins i fagots, que donen un ambient reposat, molt europeu, al so de la seva orquestra.

Però el disc que avui ens ocupa va ser enregistrat l’any 1969, després d’una breu etapa d’inactivitat musical dedicada a la família. Gil Evans va donar un nou gir a la seva carrera reunint una orquestra –reduïda a 14 membres– en la qual els instruments elèctrics passen a tenir un paper destacat, en detriment del clàssic protagonisme dels de vent. Corren temps inquiets i el jazz explora noves vies; guitarra, baix i piano elèctrics i percussió donen al conjunt un so complex i a voltes irritant, on destaquen les intervencions nervioses i sorprenents del guitarrista Joe Beck i la bateria incansable d’Elvin Jones. Per sobre d’ells, les ràfegues dels solistes (Billy Harper, Snooky Young, Jimmy Cleveland, Howard Johnson, Hubert Laws…) i els riffs del conjunt de l’orquestra apareixen i desapareixen, deixant sempre una sensació d’inacabat, d’espera tensa… d’un cert paisatge desolat i misteriós en el qual esperem un desenllaç definitiu que s’escapa i s’ajorna d’una peça a l’altra; Gil Evans no ens ho posa fàcil.

Obra mestra de la contenció i de l’ambient insinuat, aquest disc que també es va titular Blues in Orbit (títol d’una peça de George Rusell interpretada en el disc), juga amb un ambient enrarit i d’un futurisme poc amable, que s’inspira tant en elements del jazz free (flauta amb regust ètnic, superposició d’instruments, fons de percussió…) com del jazz rock del primer Miles Davis elèctric (arrengaments lleugerament funk, frases de guitarra tan aviat naïfs com incisives i desbordants, instruments que semblen dialogar en la llunyania…) sense caure, però, en les complaences i defectes que limitarien ambdós estils, a finals de la dècada dels 70. No és un disc fàcil, però captiva extraordinàriament; no consta enlloc com a obra clau del músic ni com a peça cabdal del jazz, però és força personal i premonitori d’un estil que el músic va treballar fins a la seva mort, l’any 1988, encara que fos d’una manera més dolça i convencional.

Gil Evans va girar força per Europa en els anys 80 i podem trobar diversos enregistraments en DVD d’aquests concerts; un d’ells, celebrat a Lugano l’any 1983, pot ser un complement perfecte per seguir la trajectòria d’aquest excel·lent músic, que ha passat a la història del jazz més pels préstecs creatius oferts a altres músics, que per la interessant producció pròpia.

Més informació a: http://gilevans.free.fr/

Josep Bergadà
Anuncios

Comentari de disc: “Carnivalesque”, Ayse Tütüncü trio

AYSE TÜTÜNCÜ TRIO, CARNIVALESQUE (BLUE NOTE, 2006. ISTANBUL).

Ayse Tütüncü és, segurament, una completa desconeguda per a la majoria d’aficionats al jazz, i també ho seria per a mi si no fos perquè, de vegades, poques, compro música només pel disseny de les portades del CD, perquè s’utilitzen instruments poc coneguts o, simplement, per ganes de comprar; l’atzar ens ofereix agradables sorpreses. Fa ja bastants anys vaig comprar a Istanbul el CD Variations d’Ayse Tütüncü Piano Percusion Band i va ser una autèntica troballa. En un dels meus darrers viatges vaig trobar el seu últim àlbum, Carnivalesque, en formació de trio (per cert, aprofito aquesta oportunitat per recomanar a aquells que tinguin l’ocasió d’anar-hi, les botigues de CD del carrer Istiklal, a prop de la plaça Taksim).

Ayse Tütüncü va fundar, el 1983, la seva primera banda, Mozaik , orientada al jazz rock i a la música de fusió. Posteriorment va fer moltes col·laboracions amb músics marginals de Turquia, mentre també componia música per a teatre i cinema.

El 1995 va formar el seu segon grup, la Piano Percusion Band, amb el qual únicament va editar Variations amb el segell turc Ada Müzik. En aquest disc hi ha versions de peces de músics que marquen les seves influències, com Carla Bley, Chic Corea, Egberto Gismonti, Claude Debussy i diversos músics turcs.

El 2004 formà la seva tercera banda en format de trio i l’any següent va presentar l’àlbum Carnivalesque en el Jazz Open Festival de Praga. El disc fou editat pel segell Blue Note el novembre de 2006 i distribuït a quinze països, entre els quals hi ha Espanya.

El trio és atípic des de diversos punts de vista: en primer lloc per la formació, un piano i dos instruments de vent sense secció rítmica, que produeix una música fonamentalment melòdica; en segon lloc per la inspiració, que va de la música mediterrània al tango, de la música clàssica a la improvisació radical, i finalment perquè aconsegueixen ser originals mesclant temes propis i versions sense recórrer a fusions amb la molt rica música tradicional i contemporània turca.

Totes les peces del disc són d’un alt nivell de qualitat i és difícil fer distincions. L’àlbum comença amb “Carla´s second tango”, basada en el tema “Reactionary tango” de Carla Bley, el qual ja havia estat versionat  per Tütüncü amb l’anterior formació amb ritme i sonoritat totalment diferents. Després segueix amb “Letter to Crete”, un tema inspirat en una melodia popular de l’illa de Creta, i amb la peça que dóna nom al CD, “Carnivalesque”, on la pianista assoleix, en la meva opinió, el seu nivell més alt de lirisme i melodia. Entre les peces restants, la versió de “Soledad” d’Astor Piazzolla és bastant fidel a l’original, si bé per la bellesa de la peça potser és millor així. “Letting go!” és un tema que van improvisar en clau free quan eren a l’estudi de gravació motivats pel suggeriment del clarinetista Oguz Büyükberber. Tanca el disc una altra lliure improvisació gravada en directe del tema “Golliwoggs Cakewalk” de Debussy.

Formació:

Ayse Tütüncü: piano; Yahya Dai: saxos tenor i soprano; Ogür Büyükberber: clarinet i clarinet baix

Manel Saumell