Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta (i IV)

Una Veu Pròpia

Com dèiem en l’anterior capítol, a primers anys 80 i amb l’arribada dels socialistes al poder a França, la societat civil compromesa es va desmobilitzar progressivament i els músics més crítics van perdre el seu espai. Desapareixien així els circuits alternatius de militància social i cultural de tota una generació i s’arraconava als músics engagés mentre alguns companys de generació escalaven al més alt del podi dels músics de culte.

A Los ojos de los pájaros (Ed. Corsica, 1985, amb Angelo da Silva a la guitarra), podem intuir els moments de revisió que Carles Andreu feia del seu paper de cantautor. Amb l’únic acompanyament del guitarrista, recuperava alguns títols anteriors junt amb un tema homenatge a Violeta Parra o la mateixa cançó “Los ojos de los pájaros”, que formava part de la banda sonora de la pel·lícula del mateix nom dirigida per Gabriel Auer l’any 1982, i en la que Carles Andreu hi tenia també un paper d’actor. En aquesta cançó ja hi veiem la nova via; és un tema tens, de melodia i emoció continguda, que en la pel·lícula il·lustra la situació d’uns presos polítics en temps de dictadura a l’Uruguay. Seria un disc de transició, deutor de la cançó compromesa de l’Amèrica del sud, però que ja buscava la nova direcció.

Angelo da Silva i Carles Andreu treballant Vallejo

Angelo da Silva i Carles Andreu treballant en el disc sobre César Vallejo

I en aquests moments d’incertesa, el cantant va recuperar la guia de Vallejo, que l’havia acompanyat fins a París, treballant novament amb el guitarrista Angelo da Silva en alguns dels textos més intensos de la relació del poeta amb l’Espanya en guerra (“Intensidad y altura”, “Los mendigos luchan por España”, “Invierno en la batalla de Teruel”, “Masa”, etc.). En va sortir un treball sorprenent que passejarien per tota França (Carles Andreu chante Vallejo, L’inimaginari 1987) i que representava l’inici d’una manera molt personal d’encarar l’obra dels poetes, de buscar la musicalitat en els mateixos textos, fugint de melodies fàcils i teatralitzant els continguts, situant-los sovint a tocar de l’abstracció. Carles Andreu creia fermament en la troballa –que recuperava alguns trucs ja experimentats amb la Intercommunal– i s’hi va llençar amb passió.
Per al següent pas recuperaria la companyia de François Tusques, per treballar diferents veus poètiques de l’Amèrica llatina. El resultat és l’esplèndid La piedra cansada (1992), que mostra tot el color i el dolor de la barreja forçada de cultures. A l’enregistrament que existeix de l’espectacle (no editat comercialment), els poemes de Vallejo, Nicolás Guillén, Pablo Neruda, Vicente Huidobro, Octavio Paz i els textos maies, incas i asteques, traspuen de manera brillant tota la complexitat i el barroquisme heretat al continent. És bàsica la complicitat del pianista, de Danielle Dumàs al saxo soprano i de Denis Colin al clarinet baix, per aconseguir un pas més en la recerca de la identitat pròpia del cantant. La riquesa instrumental del treball es desborda en les abstraccions de “Altazor” (Huidobro), s’omple de ritmes negres a “Sudor y látigo” (Guillén) o a “Las piedras” (Vallejo) i també de preguntes a la interpretació del text inca “La tragedia de Atahualpa”. La gran diversitat i riquesa del treball augura l’atreviment total, el salt al buit que es confirmarà en els nous passos del cantant.

Los Ojos de los pájaros, Carlos Andreu canta César Vallejo, Arc Voltaic i Les paraules de Gaudí.

Los Ojos de los pájaros, Carlos Andreu canta César Vallejo, Arc Voltaic i Les paraules de Gaudí, quatre discos essencials en la trajectòria del cantant Carles Andreu.

Així, en una progressió que ara sembla lògica, Carles Andreu es posaria a treballar amb els poemes futuristes de Papasseit per reblar el clau de la seva personalitat interpretativa. Els anys 1993 i 1994 rodava un repertori fascinant, ideal per a la seva dicció fraccionada i teatral, per als seus falsets, per al seu collage cabareter de melodies fugisseres i de piruetes vocals; i en va resultar un espectacle sorprenent en el qual convivien en harmonia l’arrel més popular i l’avantguarda. Una gira el va portar, l’any 1994, a fer diversos concerts per Catalunya (Molins de rei, Sant Feliu de Llobregat, Barcelona, Mataró, etc..) i vam tenir l’oportunitat de retrobar a casa el cantant de Sant Feliu. L’escassa perspectiva comercial va fer però que aquest treball, amb la música compartida de nou amb Tusques, Colin i Dumàs, més Didier Petit al violoncel, no sortís en disc fins l’any 2002 (Arc Voltaic, In Situ). Arc Voltaic veia però la llum a partir d’un enregistrament tardà, fet quan el grup ja treballava en d’altres projectes; per això és interessant sentir també les gravacions inèdites en directe a la Sorbona (1994) o a l’Espace Herault (1996), amb el grup immers de ple en la gira del repertori Papasseit.

Carles Andreu amb François Tusques

Carles Andreu amb François Tusques

Fruit d’aquestes peripècies cronològiques, al treball sobre Papasseit se li va avançar l’edició discogràfica de Les Paraules de Gaudí (1998, l’inimaginari), l’original tractament de Carles Andreu als pensaments de l’arquitecte, recollits per alguns dels seus col·laboradors després de la destrucció de l’arxiu de Gaudí l’any 1936, i editats en el llibre Antoni Gaudí, paraules i escrits, d’Isidre Puig Boada. Amb el pianista Roch Havet (“Llibre de la Naturalesa”, “L’arquitectura” i “Frases II i III) i de nou Denis Colin (“La Sagrada Família”), Danièle Dumas (“Frases I”), Didier Petit (“La bellesa i l’art”) i la recuperació d’Angelo da Silva (“Cançó”), Carles Andreu fa un pas més cap al cant abstracte, tot partint dels comentaris del mestre sobre l’arquitectura, la Mediterrània, el clasicisme, els orígens, etc… Tractat en forma de duets (amb l’excepció del trio Colin-Dumàs-Petit per a “La Sagrada Família”), el treball es podria emparentar més amb la música contemporània que amb el jazz o amb la música popular, i suposa un tour de force important per a la veu i la concepció musical del cantant. El resultat final mostra una gran austeritat, amb els recursos vocals sempre al servei de les paraules, i també una total sintonia amb els músics. El discurs narratiu introdueix en algunes peces com “L’arquitectura” o “L’escultura”, superposicions de veus recitatives en diferents idiomes, estètica que treballarà en l’espectacle Digui, digui senyor Gaudí i en d’altres treballs de creació junt amb Annie Andreu-Laroche, sota el nom de Théâtre de la Voix. Carles Andreu canta les paraules de Gaudí és la consolidació d’una manera de cantar única, que tindria continuïtat en futurs espectacles com ara l’actual treball sobre el poema “Tabacaria” de Fernando Pessoa.
En aquests anys, Carles Andreu recupera la seva relació amb Barcelona i hi comença a fer estades intermitents i intervencions puntuals en recitals de poesia que el porten, sobretot com a Théâtre de la Voix, a la trobada de poetes d’Agramunt, al local Abaixadors 10, a l’Artenbrut, a l’Espai Obert de l’Ateneu llibertari del Poble Sec, al Museu de Cera, a actuar per la Franja de Ponent, a contactar amb el Festival Bouesia, etc. És per això que un nou projecte neix amb la perspectiva de presentar-lo al Festival LEM 2010 i celebrem molt especialment la trobada amb músics del país, amb el Joan Saura, amb el Miquel Àngel Marín i amb l’Ignacio Lois. Amb ells, el cantant comença el treball de musicar l’extens poema “Tabacaria”, del portugués Fernando Pessoa, amb una gran implicació col·lectiva i menció especial per a Joan Saura, que és qui posa en solfa la melodia creada per Carles Andreu. Les circumstàncies posteriors han fet que aquest Cant divers de la llengua catalana enamorada del poema “Estanc” de Fernando Pessoa, poeta plural portugués hagi esdevingut una mena de work in progress que a hores d’ara treballa encara l’adaptació al directe amb l’absència del Joan. Tabacaria es va presentar en una primera versió en el Festival Bouesia (La cava, juliol 2010) i en el Festival LEM (Barcelona, octubre 2010), amb sorpresa i bones crítiques.

Tabacaria al Festival Bouesia de La Cava (Joan Saura, Carles Andreu, Miquel àngel Marín i Ignacio Lois)

Tabacaria al Festival Bouesia de La Cava 2010 (Joan Saura, Carles Andreu, Miquel àngel Marín i Ignacio Lois)

Després vindrien la presentació del treball ja acabat en el Colegio de España (París, 2011), a l’Heliogàbal (Barcelona, 2012) i la més recent actuació, maig de 2013, en format de trio (Carles Andreu, veu; Miquel Àngel Marin, clarinet baix, i Ignacio Lois a la guitarra i teclat) a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Bellaterra. A hores d’ara hi ha una bona part del treball enregistrat sota la direcció de Joan Saura i ganes dels implicats d’acabar-lo, justament per retre també homenatge a qui es va avocar tan intensament en un dels darrers projectes en que va poder participar.

 

No s’acaben aquí les referències al treballs musicals i teatrals de Carles Andreu, la seva hiperactivitat (sigui en nom propi o com a Théâtre de la voix) ha donat altres fruits que farien interminable aquesta crònica. Així, Ay Carmela (2000), L’autre chien andalou (2001), Pronunciamiento, Poeticants (2003), el treball com a actor-cantant en el gran muntatge teatral en gira d’Antígona (Teatre Nacional de Toulouse, 2004),  l’Impromptu del Triton (2007), Autobiografia parlada i cantada, (amb F. Tusques al Festival Bouesia 2009, de La Cava), la participació a Musiciens avec Gaza (París, 2010), La Indignadura del Dragó-Conga (amb els Camps de Cinabri, Nau Ivanov 2012), No hi ha pas llengües petites (amb François Tusques i Helène Bas, París 2012), serien algunes activitats més d’entre les desplegades pel cantant en els darrers anys. Juntament amb els seus guions cinematogràfics, els treballs d’actor o els projectes literaris, formen un tot personal d’intensa implicació artística i social que va començar l’any 1962, fa més de 50 anys, amb un llunyà viatge a París.

Tanquem aquí aquesta retrospectiva en 4 capítols; el temps finalment ha retornat Carles Andreu a Barcelona i ara podrem seguir en directe i amb més coneixement de causa, els seus imprevisibles passos.

Text: Josep Bergadà

Anuncios

Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta (I)

Carles Andreu i Sancho va néixer a Sant Feliu de Llobregat l’any 1938 en el si d’una família vinguda de la franja de ponent, però ha fet la seva carrera lluny de casa. En temps globals, poc coneixem aquí d’aquest personatge múltiple que ha treballat en el món de la música, però també en el teatre, en el cinema com a guionista i actor i en la producció literària amb diversos textos, alguns d’ells premiats a França, el seu país d’acollida.

Il·lustració cartell: Jean Pierre Béranger

Anys 70. Il·lustració cartell: Jean Pierre Béranger

Si ens cenyim al treball musical, trobarem sobretot una notable feina de cantautor que evoluciona des de la cançó de compromís solidari i antifranquista –de mitjans anys 70 i amb variacions del nom com Cal Andreou o Carlos Andreou– fins a la interpretació personal i agosarada de coneguts poetes que treballa en l’actualitat. Però el que més pot sorprendre al sector jazzístic del nostre país és la seva feina d’anys al costat de grans músics francesos de jazz i música improvisada, amb intervencions vocals de gran imaginació i risc, quasi sempre en català i castellà. Tot aquest treball fet al país veí i amb ben poques visites professionals a Catalunya, amb la perspectiva dels anys resulta d’una coherència exemplar i d’una originalitat fora de dubtes. Reconeguts el mèrits per crítics de revistes del prestigi de Jazz Magazine o Jazz Hot, el seu treball ha tingut molt poca difusió a casa nostra, tot i que en els darrers temps hi té projectes amb músics catalans i, entre d’altres, ha fet concerts als festivals LEM i Bouesia. En quatre capítols, seguirem la trajectòria d’aquest músic singular amb la intenció de fer un repàs de les diverses etapes de la seva obra.

El cantant i cronista Miquel Pujadó és un dels pocs en citar Carles Andreu en el seu Diccionari de la Cançó (Enciclopèdia Catalana, 2000) i el periodista Xevi Planas li ha dedicat elogiosos comentaris a la premsa, sense que tot plegat hagi servit per reivindicar la seva figura inquieta. És complicat fixar la foto d’un personatge tant polièdric, però resulta innegable i ben documentada la seva reeixida lluita per trobar un camí musical propi. Una entrada a Wikipedia, algun blog “amic”, com el del Festival Bouesia, i cites esparses d’algun disc o del seu escadusser treball en el món del cinema, són pràcticament tot el què podem trobar a la xarxa sobre Carles Andreu.
Com ja hem dit anteriorment, va néixer a Sant Feliu de Llobregat, prop de Barcelona, fill d’una família vinguda de Mont-roig de Tastavins i la primera música que va sentir va ser la jota, que li venia per tradició familiar. Després del seu frustrant pas per una escola religiosa i dels posteriors estudis de dret –fruit d’un moment de desorientació vocacional– Carles Andreu inicia el seu exili personal a París, a primers anys 60, sense cap pretensió ni projecte de dedicar-se a la música. L’acompanya la poesia de César Vallejo que, en tot cas, l’inclina en aquells anys cap a voluntats més literàries.

Cartell Chants d'Espagne, anys 70.

Cartell Chants d’Espagne, anys 70.

Per una juguesca venç la timidesa i surt al carrer amb la guitarra; la vida bohèmia li multiplica les perspectives i per subsistir comença a cantar per Montparnasse i a les cues dels cinemes “d’art i assaig” del Barri Llatí. Primer és el repertori de la cançó espanyola, conegut per tradició familiar, que és substituït progressivament per una cançó més compromesa. Carles Andreu aprofundeix en aquells anys, en el coneixement de la tradició musical popular de la península a través del gran musicòleg extremeny Manuel Garcia Matos, i descobreix la seva passió pel flamenc i pels cants sefardites i ladinos que coneix a Grecia i Estambul.
En els anys que segueixen estudia al Théâtre de les Nacions de París i dona classes com a lector de castellà en instituts d’ensenyament públic; però el cop d’estat a Xile de l’any 1973 l’empeny a participar en festivals solidaris, que el porten a la massiva trobada en suport dels pagesos de la regió francesa de Larzac.

Portada del disc

Portada del disc

Recentment recuperada en un documental d’èxit a França (Tous au Larzac. Christian Rouaud, 2011), aquesta lluita popular contra l’expropiació de terres agrícoles per part de l’exèrcit francès va reunir, al mes d’agost de 1974, a 103.000 persones en un gran festival a l’aire lliure, del qual s’en va editar un disc (amb tirada de 103.000 exemplars) ple discursos solidaris saltejats per actuacions musicals. Carles Andreu (acreditat com a Carlos Andreou a la coberta) hi va cantar dues cançons però només “Vida e morte Severina”, amb lletra de João Cabral de Melo Neto i música de Chico Buarque i cantada en portuguès, va sortir publicada en el disc. La cançó hi apareix just després de la interpretació que el col·lectiu Le Temps des Cérises fa de “El paso del Ebro”, la coneguda cançó de la guerra civil espanyola.
Le Temps des Cérises era un grup de música popular reivindicativa, una mena de fanfàrria creada per l’inquiet i conegut pianista de freejazz François Tusques, que feia un repertori de cançons revolucionàries i cants de la Comuna de París (com la cançó que dóna nom al grup). El col·lectiu mantenia un gran compromís amb les inquietuds dels treballadors francesos i amb els col·lectius d’immigrants que arribaven a França, tot des d’una perspectiva heretada dels fets i de la filosofia del maig del 68. Amb aquest precedents i la coincidència a Larzac, la trobada entre Tusques i Carles Andreu semblava predestinada; la trucada del pianista passat el festival, representa l’inici d’una fructífera etapa musical i d’una amistat que, després de quasi 40 anys, encara dura i dóna fruits. (continuarà)

Josep Bergadà