“Le Musichien”, François Tuques Intercommunal Free Dance Music Orchestra

Alguna cosa comença a moure’s per reconèixer la feina d’alguns dels músics oblidats del jazz francès. Just s’acaba d’editar Freedom Jazz France (Heavenly Sweetness, 2013) un disc recopilatori de peces dels anys 70 i 80 de músics com Eddy Luis, Stella Levitt, Michel Roques, Chene Noir, Noah Howard i també l’Intercommunal Free Dance Music Orquestra.

Parlem d’una discogràfica especialitzada en reedicions (entre d’altres de discos clàssics originals Blue Note) amb crèdit entre el sector de DJ’s. Les peces post free i de caràcter ambiental que aplega el doble disc mereixen de sobres els elogis que els dediquen els respectats Laurent Gardnier o Gilles Patterson.

I d’aquí ve que per primera vegada estigui disponible a Youtube la versió sencera de “Le Musichien”, de l’Intercommunal Free Dance Music Orquestra, de quasi 20 min de durada. És una cançó extreta de l’actual recopilació, però que pertany al disc del mateix nom, editat originalment l’any 1983 per Edizione Corsica i en el qual Carles Andreu, el cantant de Sant Feliu de Llobregat, hi té un paper cabdal. Si escolteu amb atenció aquesta hipnòtica peça de ritme lent i influències coltranianes, sentireu com cap al minut 7.50 Carles Andreu comença la seva intervenció en català, tal i com es van enregistrar originalment la majoria de les seves col·laboracions amb la Intercommunal.
Els músics són François Tusques al piano, Carles Andreu al cant, Ramadolf al trombó, Yegba Likoba al saxo soprano, Silvain Kassap al saxo tenor, Jean Jacques Avenel al contrabaix i Kilikus a les percussions. La cançó es va enregistrar al local 28 Rue Dunois de Paris (un clàssic de l’autogestió cultural dels anys 80 a França) el 19 de juny de 1981; la coberta del disc original que veureu al llarg del video alternada amb la coberta del recopilatori, és un dibuix de Laurent Berman.

Jazz francès, sí, però amb accent català que, a més, serveix per seguir els passos exposats en el 3r capítol de  “Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta”, que trobareu en aquest mateix blog.

Josep Bergadà

Anuncios

Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta (III)

INTERCOMMUNAL FREE DANCE MUSIC ORCHESTRA

François Tusques era conegut sobretot per haver fet alguns dels discos de referència del nou jazz europeu i per col·laboracions destacades amb Sunny Murray, Don Cherry o Colette Magny, entre molts altres. Decidit a fer una música més compromesa amb la realitat social que va esclatar amb el maig del 68, el pianista havia propiciat la formació del col·lectiu multicultural Le Temps des Cérises.

Fruit d’aquesta dinàmica va néixer també, a primers anys 70, la Intercommunal Free Dance Music Orchestra que va enregistrar en directe a Prades-le-Lez, Occitània, el gener de 1974, el contingut dels seus dos primers discos. Són dos treballs exclusivament instrumentals en els quals convivien elements free amb peces més rítmiques de llargs desenvolupaments, que ja marcaven l’interès per la música popular, sense perdre però la fascinació pels grans clàssics de la música negra. Títols combatius com “Revolution”, “Chanson pour Pierre Overney” (jove obrer revolucionari mort l’any 1972 a les portes de la fàbrica Renault) o “Un peuple que en opprime un autre ne peut être un peuple libre”, conviuen amb “Mazir” (tot un clàssic de la formació) o “African rythm-n-ology”, peces quasi ballables destinades a una funció molt més comunicativa. Com a part de Le Temps des Cérises, els músics combinaven simultàniament diferents formacions i mantenien una activitat frenètica de solidaritat i participació social. Integrat en aquest entorn, Carles Andreu conservava la seva trajectòria com a cantant “de protesta” amb el grup Viva la vida, quan l’any 1977 François Tusques li va proposar de cantar amb la Intercommunal.

Concert Intercommunal 1981. Foto: Horace

Carles Andreu en concert amb la Intercommunal, 1981. Foto: Horace

Així, el cantant de Sant Feliu de Llobregat es llençava per un camí inèdit, que aniria molt més enllà del seu paper de cantautor. De la mà del pianista i amb el suport dels músics de l’orquestra, es va arriscar a cantar sovint sense text ni guió previ, improvisant per adaptar les cançons a temes d’actualitat de la lluita social. Sempre cantant en català o castellà, François Tusques confiava a Carles Andreu bona part del contingut crític de l’orquestra; el pianista valorava enormement la força de les paraules i els músics recolzaven generosament al cantant en aquesta mena de salt al buit. Carles Andreu participaria ja en el tercer disc de l’orquestra (Atelier de jazz populaire. Vendémiaire,1978) amb tres cants: “Blues pour Miguel Enriquez”, “Vet aquí que tenen por / Abrisme galanica” i “Mar jo cantar no fabia” tot posant el dit a la llaga dels finals del franquisme i furgant també en la deriva totalitària dels governs de l’Amèrica del sud: cita el judici als Joglars per l’obra La Torna i recorda el perill que suposava cantar la llibertat, tot denunciant la impunitat dels esquadrons de la mort a l’Amèrica llatina. La creativitat del pianista líder creixia amb la diversitat canviant dels membres del grup i la Intercommunal va aconseguir un so únic, ple de percussions i desenvolupaments hípnòtics que conciliaven Àfrica amb el jazz i amb la música popular i contemporània europea.

Cartell Intercommunal

Cartell Intercommunal Free Dance Music Orchestra

Tot i que no estava previst, Carles Andreu va participar també en el següent disc de l’orquestra (Aprés de la marée noire. Chant du Monde,1979); va ser en una única peça, “Le cheval”, un tema de Tusques amb aires de Monk i ritme de cavalcada, cantada en català i per a la qual el cantant va fer la lletra al mateix estudi, just abans d’enregistrar. Parla del petroli que arribava a les costes de Bretanya després del naufragi d’un vaixell; de l’esforç que dedica una família de pagesos a retirar-lo amb el seu cavall i de l’eterna impunitat dels culpables. És un disc de trobada amb les sonoritats bretones; al costat de Tusques tenim Carles Andreu, Ramadolf, Jo Maka, Sam Ateba, Kilikus, Tanguy Ledoré i Jean Luis le Vallegant, Gaby Kerdoncuff i Philippe Lestrat, els tres darrers a les bombardes i cornamuses. Carles Andreu va improvisar recursos vocals inèdits per aconseguir un dels seus treballs més reeixits amb l’orquestra. L’any 1980, el cantant va signar, juntament amb Tusques, la banda sonora de la pel·lícula Vacances Royales, de Gabriel Auer, en la qual participava també com a actor i guionista d’una història que va viure en persona: amb motiu d’una visita de l’actual rei d’Espanya i aleshores successor del general Franco, l’estat francès va recloure temporalment –en un hotel de luxe d’una illa de l’Atlàntic– un seguit d’opositors exiliats per evitar un possible atemptat. Una vivència totalment kafkiana que s’analitza en la pel·lícula i que Tusques i Andreu retraten perfectament en la banda sonora i en una peça de títol “Quin dia”, habitual en el repertori que interpretaven amb l’orquestra i també com a duet paral·lel.

Portades discs de la Intercommunal. Coberta casette en directe a Déjazet.

Portades discs de la Intercommunal. Notes i crèdits del casette en directe a Déjazet (1984).

Després d’un disc instrumental (Vol. 4) en memòria de Jo Maka, el saxofonista de l’orquestra que va morir l’any 1981, Le musichien (Ed. Corsica,1982) és el darrer disc de la Intercommunal. Carles Andreu hi canta textos al·legòrics al profund xoc cultural dels músics africans que arriben a Europa. Les dues llargues peces que formen el disc (“Le musichien” i “Les amis d’Afrique”) ofereixen espai per recrear ambients exòtics de serenor post-free i exhibir el potencial de músics com l’excel·lent trombonista Ramadolf (Adolf Winkler), autèntic protagonista del relat –i peça clau de l’orquestra– i el cant inspiradíssim de Carles Andreu.
A partir d’aquí, un seguit d’enregistraments en directe queden com a testimoni inèdit d’una orquestra que vivia els seus darrers temps d’activitat essent fidel a l’esperit de lluita i d’experimentació. Carles Andreu seguia oferint textos i interpretacions molt interessants en peces no editades com ara “Bienvenue au Sheihk Imam” (dedicada al cantant revolucionari egipci Gnem, empresonat per Moubarack juntament amb el poeta Sheihk Imam), “L’îlot Chalon” i “Vérification d’identité” (fragments de “Paris terre d’accueil”, peça en tres parts que relata la desaparició d’una part del París antic i la pressió de la policia sobre els immigrants), “Soweto-Palestine” (que cita l’assassinat de l’activista sud-africà Steve Biko), la cançó de bresol “Berceuse” (dedicada a la seva filla Manuela) o “Blues per Sant Feliu (dedicada a la seva població natal), entre molts altres temes que omplen cintes de casette enregistrades a Rennes, Lorient, Sarceles, Bannalec, Sceaux, … en concerts i festivals, clubs de jazz o programes de ràdio. Una llarga llista de músics passen per la Intercommunal, entre els quals, a més dels ja citats amb anterioritat, trobem a Noel McGhie, Jean Jacques Avenel, Beb Guerin, Guem, Michel Marre, Sylvain Kassap, Danielle Dumàs, Sam Ateba, Kilikus, Jacques Thollot, Pablo Cueco, Myrta Pozzi, Bruno Girard, etc…Entre les experiències d’aquests anys d’intensa activitat, el cantant recorda de manera molt especial concerts com el del Festival Les tombées de la nuit, l’any 1983 a Rennes, en una plaça plena de gom a gom i amb l’orquestra ampliada a 18 músics, amb repertori dedicat especialment a la mar i compartit amb cantants i músics bretons. Destaca la interpretació de “On est en vue de l’île”, una peça d’ambient épic amb un Carles Andreu genial i la trompeta (amb efectes electrònics) d’un Bernard Vitet en estat de gràcia; segons el butlletí imprès núm 1 de l’Intercomunal, el mateix any van presentar la peça en una entrevista a Ràdio Barcelona (molt probablement Tusques sol, que va tocar també al Jazz Cava de Terrassa).

Les Arénes, Centre Pompidou, París 1984. Carles Andreu amb Sylvain Kassap i Daniele Dumàs. Foto: Alain Deloose.

Les Arènes, Centre Pompidou, París 1984. Carles Andreu amb Sylvain Kassap i Daniele Dumàs (saxos). Foto: Alain Deloose.

L’any 1982, Carles Andreu –que no havia deixat tampoc la seva dedicació a la literatura i als guions cinematogràfics –va guanyar el premi Gilbert Jeune per a joves escriptors, amb l’obra Les Arènes. L’any 1984, l’adaptació teatral de la peça es va presentar al Centre Pompidou amb la participació de 4 actors i 10 músics (amb la Intercomunal en ple: F. Tusques, Ramadolf, S. Kassap, D. Dumas, B. Vitet, J. Coursil, S. Ateba, Kilikus, A. da Silva i C. Andreu)
Amb l’arribada del govern socialista a França l’any 1981, la societat civil més militant aniria baixant la guàrdia i es desmobilitzaria progressivament. Van anar desapareixent els circuits alternatius que havien sustentat la militància social i cultural de tota una generació i la Intercommunal, després de més de 10 anys d’existència i de compromís, es va anar diluint fins a mitjans de la dècada.  Per al cantant, serien temps d’incertesa davant l’evidència que el seu entorn “professional” desapareixia; el disc Les yeaux des Oiseaux (Ed. Corsica, 1985. – amb l’acompanyament d’Angelo da Silva a la guitarra) representa aquests moments de transició i va servir de pont fins l’aparició l’any 1987 de Carlos Andreu chante Vallejo (L’Inimaginari 1), nova clau de volta de la carrera del cantant.
Continuarà…

Josep Bergadà

Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta (II)

En el capítol anterior hem vist com després del Festival de Larzac, Carles Andreu contacta amb François Tusques, pianista reconegut a nivell europeu per ser un dels primers introductors del freejazz al continent; els seus discos Free Jazz (Mouloudji 1965), Le nouveau jazz (Festival, 1967) o Intercommunal Music (Shandar 1972) amb músics com Michel Portal, Barney Willen, Aldo Romano, Jean François Jenny Clark, Beb Guerin, François Jeanneau, Bernard Vitet, etc.. havien marcat tota una generació d’aficionats al jazz. François Tusques feia, a primers anys 70, un replantejament de la seva obra accentuant el compromís amb la música popular, defugint l’elitisme dels ambients jazzístics i comprometent-se amb els moviments socials. Amb aquesta intenció es van posar en marxa el col·lectiu Le Temps des Cérises, el grup Grain de Pavé o la Intercommunal Free Dance Music Orchestra.

Fet doncs el contacte, la primera intervenció discogràfica de Carles Andreu a Larzac 74 té continuïtat amb la participació en el disc Dansons avec les travailleurs immigrés (Le Temps des Cérises, 1975) enregistrat en part al festival de Prades le Lez, també l’agost de 1974, i en el mes de novembre a París. Hi col·laboren els diferents grups del col·lectiu (La fanfáre bolchévique de Prades le Lez, Les Percussionistes-travailleurs du XVIIIè arrondissement à París, le groupe musique du collectif pour un front culturel révolutionaire, etc…) amb músics com Tusques, Denis Levaillant, Michel i Claude Marre i cantants com Tania Munuera, Maria Iracane, Boussaba o el mateix Carlos Andreu. En el disc conviuen versions de “La Internacional”, “Les partisans” o “Le front uni des travailleurs” amb temes com “Nous allons vous conter…” o “Les touristes”, que mostren la dura situació dels treballadors estrangers a França i rebutgen lleis com la Circulaire Fontanet, que pretenia restringir els moviments i dificultar encara més les possibilitats de treball i residència per als col·lectius d’immigrants. La música, farcida de percussions i amb un peu en les bandes de carrer i l’altre al jazz popular i la música africana, porta clarament el “segell” Tusques i mescla textos crítics amb un cert sentit lúdic de la música.

Portades dels discos Dansons avec les travailleurs immigrées, Attention l'armée, Prohibido i Viva la vida

Portades dels discos Dansons avec les travailleurs immigrées, Attention l’armée, Prohibido i Viva la vida

L’any següent, el 1975, serà el propi Carles Andreu qui interpreta “El paso del Ebro” i “Dicen que la patria es” en el disc Attention l’Armée (Le Temps des Cerises, 1975), ara sí, ja com a part del col·lectiu i amb músics com Jean Jacques Avenel, Jacques Mahieux, Jean Mereu, Cristian Ville, Guy Oulchen o Gérard Tamestit. El disc és novament dedicat a l’exèrcit francès, concretament a un accident amb 8 militars morts en un túnel de Chézy-sur-Marne, que l’any 1974 va commocionar França. El contingut combina diàlegs sobre el fet amb fragments de música improvisada de tendència free i les dues cançons interpretades per Carles Andreu. L’any1976 ofereixen al cantant la possibilitat de fer un disc sobre la situació a Chile, però ell suggereix de dedicar-lo a la situació política espanyola, amb la que se sent evidentment més proper i més “autoritzat” a tractar. Així surt Prohibido (Expression espontanée, 1976), el primer disc a nom de Carles Andreu, amb un seguit de cançons de protesta d’inspiració popular i peces tradicionals. Tracta temes de l’actualitat espanyola com ara els famosos “40 años de paz”, la mort de Puig Antic, la de Carrero Blanco (“…si Carrero se subió al 3r piso no fué porque quiso…”) i també de la resistència a Chile. Destaca la potència del cant i es noten les arrels familiars de la Franja i una ironia corrosiva, però encara força naïf, amb títols com “Malditos generales”, “Mantenga limpia la península”, “A Salvador Puig Antich”, “Euskadi askatasuna España todos a una” i les cançons populars “Morenica” i “Abrisme galanica” juntament amb uns “tientos” flamencs.

Le temps des cerises 1Si contextualitzem una mica la situació en aquesta banda dels Pirineus, alguns potser recordareu com la revista Jazz Magazine arribava als quioscs de Barcelona i Carles Andreu (a vegades Carlos Andreou) hi apareixia en cròniques dels grups de l’entorn del pianista François Tusques que treballaven sobretot en el circuit de cases de cultura, centres d’immigrants, barris obrers o en actes de solidaritat, vagues, etc… A l’estat espanyol, l’any 1975 moria el dictador i la transició preparava un relleu que tampoc resultaria gaire engrescador. Era un moment àlgid per a la cançó política i, musicalment, s’apropava l’era Zeleste que havia de recollir l’herència de la música progressiva, tot i que es conservaven les distàncies amb grups com Baf o Peruchos, que mantenien la flama musical més free. A les cubetes de rebaixes es podien trobar discos de freejazz, molts dels quals eren d’edició original francesa, com l’ara mítica col·lecció Byg-Actuel. Tot i això, els discos de Carles Andreu, de la Intercommunal o de Le Temps des Cerises no arribaven aquí, tant per la pròpia distribució alternativa com per motius evidents de censura. El desconeixement real de l’obra del cantant i dels grups en que participava n’accentuaven encara més la curiositat pel personatge, de qui si bé resultava fàcil suposar-ne la nacionalitat, en cap cas podia aleshores sospitar-ne l’origen de Sant Feliu de Llobregat. Un “buit” més d’una època molt fosca social i culturalment parlant i que trigaria encara anys a omplir.

Cartell grup Viva la vida i portada Cahiers Vendemiaire amb article de Carles Andreu

Cartell grup Viva la vida i portada Cahiers Vendemiaire amb article de Carles Andreu

A mitjans anys 70, Carles Andreu compaginava la participació a Le Temps des Cérises amb el seu propi grup Viva la Vida (que contradeia el crit feixista de Millán Astray ¡Viva la muerte!), i va treure un segon disc (Viva la vida, Vendémiaire 1978) amb un repertori novament antifranquista farcit de referències de música i textos populars d’Espanya i de l’Amèrica llatina; d’entre aquests temes destacaven la “Saeta mozárabe”, “Romancero del trabajo”, “Poema de Chilam Balam de Chumayel” en les que el cantant recollia de nou cants com la jota o el flamenc i introduïa efectes vocals que ja serien norma en la seva manera de cantar. Carles Andreu mantenia també una actitud molt activa en defensa del paper de canvi de la música popular i publicava comentaris en revistes alternatives com ara Cahiers de  Vendèmiaire, Folk song o el butlletí de 28 rue Dunois (recordat local autogestionat de Paris on Carles Andreu i François Tusques participaven en la gestió col·lectiva i en les activitats). A la revista Folk song, el periodista J. J. Fleury deia del disc Viva la vida “ …es más subversivo, pues lo que denúncia Carlos no es tan solo un país, sinó el sistema que oprime a casi todos los paises”.

Pàgina dels artistes espanyols del programa del 4t aniversari de la Voz do Povo, a Cascais, Portugal.

4t aniversari de la Voz do Povo,  Cascais, Portugal (1978).

Finalment, l’any 1977 i seguint al costat de Tusques, el cantant entraria a formar part de la Intercommunal Free Dance Music Orchestra, en la qual se li va adjudicar el rol de cantant improvisador (a l’estil del shoutter de les antigues orquestres de blues). El mateix Tusques el presentava així “ Un cantant espanyol, Carles Andreu, s’ha unit a l’orquestra i ha creat un nou gènere de cant popular improvisant sobre la nostra música, seguint el que proposa l’actualitat. Partint de cants tradicionals ens parla de les lluites d’avui, és d’alguna manera el nostre narrador-improvisador (1)”. Carles Andreu cantaria a l’orquestra, sempre en català i castellà, al costat de grans músics de jazz com ara Jacques Thollot, Jean Jacques Avenel, Sylvain Kassap, Noel McGhee, Jo Maka, Bernard Vitet, Guem, Michel Marre, Ramadolf, etc. iniciant una nova etapa molt intensa que havia de resultar cabdal per a la seva evolució com a cantant.

Josep Bergadà

(1) griot a l’original francès; en molts països africans el griot és dipositari i transmisor de la tradició oral de la comunitat

Jazz de marca (3a part) – Discogràfiques independents a Europa (anys 1960-80)

El jazz arriba ràpidament a Europa com a notícia exòtica ja a principis del segle XX. Els cabarets de París acullen espectacles amb la nova música i el mite es fa palpable amb l’arribada d’unitats de soldats americans amb bandes militars formades per directors i músics negres que causen aleshores un gran impacte. Músics com Ravel, Schömberg o Stravinsky se senten atrets pels nous ritmes i per l’arribada de les primeres partitures de ragtime o pel jazz simfònic de Paul Whiteman. França acabarà acollint Sidney Bechet, Kenny Clarke, Benny Bailey, Alan Silva, etc., mentre Mal Waldron, Jeanne Lee o Charlie Mariano s’instal•len a Alemanya, Don Cherry a Suècia i Stan Getz, Ed Thigpen, Kenny Drew o Dexter Gordon trien Copenhaguen com a nova residència, en un llarg etcètera que podria incloure les estades de Lou Bennet o Pony Poindexter en terres espanyoles els anys 60 i 70. La seva presència i la implicació en les escenes locals dinamitza l’interès pel jazz, creix el nombre de músics, crítics i estudiosos, i el jazz adquireix un toc d’intel•lectualitat.

El jazz arriba per quedar-se i germinar en un futur jazz europeu que aportarà novetats com Django Reinhart i el jazz manouche, l’agermanament amb el flamenc i les músiques ètniques avant la lettre (música africana, de l’Índia o les Antilles, via excolònies) o la font d’inspiració del cabaret d’entreguerres amb el cançoner de Kurt Weil, Hans Eisler o Nino Rota; però és a partir de l’arribada del free jazz que la trobada amb la nova música “culta” europea es fa més evident i creativa. La radicalitat i la llibertat d’expressió en què es mou el free lliga perfectament amb la investigació en què treballen els músics contemporanis europeus; la cultura de conservatori de molts músics joves obre vies a la convivència entre dues estètiques d’orígens ben diferents però d’intencions força similars. És en aquest context que una sèrie de discogràfiques independents donen l’oportunitat als músics que es mouen pel vell continent.

Si remuntem els Pirineus, a finals dels anys 60, trobarem a França un ambient força propici i un bon nombre de discogràfiques a tenir en compte. Petites, independents i generalment de curta trajectòria, juntes representen el gran compromís del país veí amb la nova música. Moloudji, Futura-Marge, Byg-Actuel, Le Chant du Monde, Saravah, Shandar, Musica Records, Vendémiaire, etc. són les que donen l’alternativa a tota una generació de músics que han crescut al costat dels músics americans de pas.

Un dels primers passos el donen Moloudji i François Tusques amb el disc Free Jazz de l’any 1965, però, segurament, Byg-Actuel (http://neospheres.free.fr/jazz/byg.htm), per volum i qualitat, és la discogràfica francesa del moment que ha adquirit més prestigi amb el pas del temps. Objecte de successives reedicions, en el fons blanc del seu disseny original ressalten l’acoloriment de túniques, màscares i grafismes en discos travessats de percussions, lletanies místiques i manifestos d’un africanisme radical en els quals la França del Maig del 68 redimeix les culpes d’un passat colonial molest. Archie Shepp, Art Ensemble de Chicago, Sun Ra, Don Cherry, Sunny Murray i molts altres mantenen un frenètic ritme d’enregistraments (a disc per dia d’estudi), en algun cas amb músics francesos com a acompanyants. Potser excessius, potser naïfs, en els discos Byg conviuen l’anècdota i la genialitat d’un temps irrepetible. Le Chant du Monde (http://chantdumonde.com/fr/), amb suport de l’esquerra política, enregistrarà cantants com Raimon o Colette Magny i també músics de jazz com Michel Portal, Workshop de Lyon o François Tusques (les col•laboracions Raimon-Portal o Magny-Tusques seran especialment reeixides). A Futura Records (http://futuramarge.free.fr/) trobem també Portal i Tusques al costat de Jacques Thollot, Jacques Berrocal, Bernard Vitet, Pierre Favre, Manuel Villaroel, etc.; a Música Records, ja a mitjan 70, enregistren Martial Solal, Michel Grailler, Bernard Lubat, Daniel Humair, etc., i a Le Vendemiaire, amb una actitud de molt més compromís social i circulació alternativa, hi trobarem obres de la Intercomunal Free Dance Music Orq. i els col•lectius Le temps des Cérises o L’Atelier Populaire de Chanson, projectes a l’entorn de François Tusques inspirats per la Comuna de París i l’autogestió i sempre relacionats amb les lluites de treballadors i immigrants. Aquí apareix el cantant de Sant Feliu de Llobregat Carles Andreu, membre de la Intercomunal i de Le Temps des Cérises, aleshores ja amb dos discos propis i cantant en català i castellà al costat dels millors músics free.

Alemanya és segurament un dels països que més músics ha aportat al jazz europeu. De l’intens sacseig cultural i polític que viu en els anys 60 i 70 naixeran algunes de les músiques europees més innovadores i segells discogràfics com Enja, FMP (Free Music Production), MPS/Basf o ECM.

Enja (http://www.enjarecords.com/) neix l’any 1971 i enregistra, fins a l’actualitat, músics de pas per Alemanya contribuint així amb un catàleg llarg i eclèctic, a la difusió del jazz al país. FMP (http://www.free-music-production.de/eframeset.htm) comença l’any 1969 i ha editat més de 100 referències amb músics com Albert Mangelsdorff, Peter Brötzman, Alex Von Schlippenbach, Peter Kowald o la Globe Unity Orq., entre molts altres, amb una música arriscada fruit de l’encontre entre el jazz i la improvisació. Les cobertes FMP, deutores gràficament de la Bauhaus, de l’art conceptual i també del grafisme soviètic, representen perfectament la música que porten dintre. MPS neix l’any 1968 com a continuació d’una discogràfica anterior, i l’any 1971 Basf es fa càrrec de la distribució. Una part de l’extens catàleg, dirigit pel prestigiós crític Joachim Berendt, arriba aleshores al nostre país amb una selecció força irregular que inclou Don Cherry, Oscar Peterson, Monty Alexander, Jean Luc Ponty, Don Ellis, etc., i el primer Flamenco Jazz de Pedro Iturralde amb Paco de Lucía. Però potser l’exemple alemany (i europeu en general) més rellevant és el d’ECM (http://www.ecmrecords.com/), una de les discogràfiques que ha anat més lluny pel que fa al nivell de producció. Des de l’any 1969, amb l’eslògan “la musica més bella després del silenci”, una mesurada selecció d’artistes i un disseny sobri i personal de les portades, ECM gaudeix d’una imatge de gran prestigi com a representant del jazz europeu. Els treballs de Jan Garbarek, Terje Rypdal, Heiner Goebbels, Louis Sclavis i molts altres, al costat de grans clàssics com Keith Jarret, Paul Bley, Art Ensemble de Chicago o Pat Metheny, han estat els fruits inqüestionables d’una de les discogràfiques de referència a escala mundial.

Anglaterra també ha estat un dels focus potents del jazz europeu; els canvis del jazz americà en els anys 60 van engrescar tota una nova generació de músics que s’havien iniciat amb el blues anglès o amb el pop més avantguardista, d’entre els quals podem destacar John Mc Laughlin i Dave Holland, ambdós amb carrera posterior al costat de Miles Davis. Citarem dues de les discogràfiques més importants: Incus (http://www.incusrecords.force9.co.uk/) va néixer l’any 1970 de la mà de tres músics: Tony Oxley, Dereck Bailey i Evan Parker, i és la primera discogràfica independent al Regne Unit. En més de 50 discos surt a la llum la feina creativa d’un bon nombre de músics que a voltes rebutgen l’ús formal dels seus instruments i reinventen el jazz des de la perspectiva de la improvisació i el risc. Autogestionada i oberta a la col•laboració amb altres propostes similars europees, Ictus ha deixat petjada entre les següents generacions d’improvisadors. Ogun (http://www.cadillacjazz.co.uk/code/ogncat.html) comença el 1974 amb el primer disc de l’orquestra sud-africana Brotherhood of Breath de Chris McGregor i enregistra posteriorment els projectes personals de la majoria dels seus components. L’equilibri entre la força de músics africans com Louis Moholo, Dudu Pukwana o Mongezi Feza i la introspecció europea de Keith Tippet, Mark Charig, Evan Parker o Elton Dean provoquen uns resultats sorprenents per la validesa i complexitat dels treballs d’una generació de músics encara en actiu.

Des d’Holanda i en una línia similar de música improvisada podríem citar ICP (Instant Composer Pool), discogràfica formada pels músics Han Bennink i Misha Mengelberg i que ha editat més de 40 referències de col•laboracions entre músics europeus. Willem Breuker, originalment també a ICP, és un altre dels músics clau a Holanda i precursor, amb el seu Kollectieff, de la revitalització orquestral europea. Itàlia viu també amb intensitat la renovació del jazz i són nombrosos els festivals, sobretot d’estiu, que ofereixen figures internacionals al costat dels músics italians. Entre les discogràfiques que deixen testimonis de l’encontre destaquen per la qualitat de les propostes, Black Saint (http://www.blacksaint.com/) i Horo, que, sobretot aquesta darrera, ofereixen un nivell d’edició (anys 1980-81) molt compensat entre americans com Archie Shepp, Sun Ra, Steve Lacy, Rosvell Rudd i els grans jazzmen italians com Gianni Basso, Franco Ambrosetti, Enrico Pieranunzi, Giorgio Gaslini, Enrico Rava, etc.; la seva sèrie Jazz a confronto té un gran nivell musical i una presentació excel•lent, amb portades il•lustrades amb collages abstractes en la línia dels grans artistes italians d’art pobre; reciclatge, densitat i textures (tant gràfiques com musicals) en uns discos que es beneficien d’una certa serenor post free.

El binomi art d’avantguarda-jazz innovador ha estat un recurs freqüent en les presentacions discogràfiques. La voluntat d’oferir un objecte d’art, no només música, és present des dels seus inicis (1975) en la discogràfica suïssa Hat Hut (http://www.hathut.com/), amb LP de cobertes dures d’impactants grafismes, fàcilment assimilables als collages del moviment artístic Dadà, nascut també a Suïssa. HatHut s’ha reconvertit en l’actual HatOlogy i manté un criteri similar i una selecció de músics amb notable presència europea. Alguns dels seus clàssics són Clinquers de Steve Lacy o The Willisau Concert de Joe Mc Phee, i també les produccions actuals d’Ellery Eskelin, Michel Portal o Matthew Shipp entre molts altres. Sense una càrrega tan avantguardista, el segell Steeple Chase (http://www.steeplechase.dk/) des de Dinamarca ha enregistrat des del 1972 més de 500 discos amb músics americans i europeus. Gràcies a la complicitat de músics residents com Dexter Gordon, Ben Webster o Kenny Drew, ha pogut reunir un catàleg molt variat amb sessions pròpies i enregistraments als millors festivals europeus. Val la pena citar que Tete Montoliu toca en més de 30 discos Steeple Chase, d’entre els quals 18 són com a líder.

La llista de discogràfiques seria interminable però ens hem centrat en les més significatives dels anys 60-80, les que van donar l’empenta a una generació de músics que tenia al davant el repte de consolidar el jazz europeu. Molts d’aquest músics han enregistrat en unes quantes de les discogràfiques citades i amb una “promiscuïtat” molt enriquidora que ha superat llengües i fronteres per, finalment, donar una dimensió pròpia i diferenciada al jazz del vell continent. Algunes discogràfiques continuen, però d’altres resten inèdites en CD o es reediten de manera força irregular, mentre una nova generació de companyies s’ocupa del jazz més actual.

A Dinamarca tenim Stunt Records, fundada l’any 1983 a Copenhaguen, amb un catàleg quasi exclusiu de músics escandinaus però amb l’anècdota de publicar, l’any 2000, el CD de Chano Domínguez Si. A Itàlia trobem el segell Egea amb músics de prestigi com Enrico Pieranunci, Gabriele Mirabasi o Enrico Rava, amb discos de sonoritat mediterrània, música popular italiana i tocs de música de cambra, el que es coneix com la via italiana cap al jazz. Un dels millors segells d’Alemanya és ACT, creat l’any 1992 amb l’edició de l’àlbum Jazzpaña, i que enregistra alguns dels músics més prestigiosos d’Europa com ara E.S.T., Nguyên Lê, Nils Landgren, Joachim Kühn, Gerardo Nuñez, Ramón Valle o Perico Sambeat. A Turquia tenim ADA Müzik, discogràfica en la qual enregistren el veterà percussionista Okay Temiz i el pianista Ayse Tütüncü mesclant el jazz amb la rica tradició musical turca. Però potser el segell europeu actual més representatiu és el francès Label Bleu; fundat l’any 1986, ha editat discos d’un gran nivell, molt valorats pel públic i la crítica, amb clàssics com Henri Texier, Louis Sclavis, Michel Portal o Enrico Rava, però també amb joves valors com Bojan Zulfikarpasic, Stefano Bollani o Julen Lourau.

Fins aquí aquest repàs ràpid per les discogràfiques històriques a un i altre costat de l’Atlàntic. Les particularitats del jazz i l’edició discogràfica a l’Estat espanyol mereixen segurament una mica de reflexió i també una certa distància…

Josep Bergadà / Manel Saumell

Aquest diumenge, nova actuació DaltaBaix amb François Tusques & Noel McGhie

Aquest cap de setmana torna una nova actuació DaltaBaix a Molins de Rei. Aquestes actuacions segueixen fidels a la idea inicial d’oferir música innovadora i crear l’hàbit i la curiositat per les propostes més arriscades. Una oportunitat única per gaudir i sorprendre’t amb tot allò que ens pot oferir la música!

En aquesta ocasió tindrem a La Traska la generosa maduresa de dos músics compromesos amb l’evolució del jazz europeu. François Tusques és un inquiet pianista francès que des de mitjans dels anys 60 ha actuat de catalitzador d’interessants experiències multiculturals. La seva discografia, farcida d’obres considerades mestres per la crítica, es tanca de moment amb Topolitologie (2010), un disc a duo amb el bateria jamaicà Noel McGhie, amb qui Tusques ha compartit bona part de la seva carrera.

Us convidem a assistir-hi i a escoltar un jazz que de ben segur us sorprendrà, quelcom diferent i original del que habitualment escoltem a la nostra escena jazzística. Per a conèixer més sobre aquesta actuació, us recomanem que llegiu l’article que el company Josep de Molins de Rei va escriure sobre la mateixa a  https://ciclecontrabaix.wordpress.com/2011/08/19/francois-tusques/

François Tusques i Noel McGhie en concert al Daltabaix 2011

El diumenge 23 d’octubre François Tusques (piano) i Noel McGhie (bateria) presentaran el seu disc Topolitologie a la Traska Truska de Molins de Rei. Malgrat la proximitat i el nivell de qualitat dels músics francesos, no és gaire habitual la seva presència en les programacions del nostre país. Per al festival de músiques avançades, us proposem tot un clàssic de l’avantguarda jazzística.

François Tusques és un dels noms més destacats del jazz europeu. El pianista francès, que compta amb influències que van de Jerry Roll Morton, Bud Powell o Monk a Cecil Taylor, Bartock o Varese, va saber encendre la metxa del jazz continental més avantguardista en el seu disc Free jazz (Mouloudji, 1965 – In situ, 1991). Així va inaugurar uns anys fecunds d’intercanvi amb músics que arribaven a París per trobar-hi un acolliment i un respecte que sovint no tenien en els seus propis països d’origen. Per a Intercommunal Music (Shandar, 1967), François Tusques va comptar entre d’altres amb Sunny Murray (bateria) i Alan Silva (contrabaix), ambdós músics destacats dels primers grups de Cecil Taylor i amb una llarga carrera posterior. Per veure la importància de l’empremta de Tusques en el jazz actual, podem citar a Michel Portal, François Jeanneau, Barney Willen, J. F. Jenny Clark o Aldo Romano com a músics coŀlaboradors en els anys 60, als inicis de la carrera del pianista.

“Agitador” inquiet, Tusques va intuir el perill de caure en l’elitisme i patir l’allunyament del públic amb que el free s’acabaria trobant i va insistir en la via de la interculturalitat des d’una perspectiva socialment combativa, seguint els moviments de canvi que el maig del 68 havia iniciat. Així comença la saga de coŀlaboracions amb la cantant Colette Magny, el coŀlectiu Le Temps des cérises i la Intercommunal Free Dance Music Orquestra que, de l’any 1971 al 1982 recorreria centres culturals, vagues, actes per a immigrants i s’implicaria en iniciatives d’autogestió com la del local 28 Rue Dunois, als afores de París. El coŀlectiu de músics de la Intercommunal provenia de diversos països d’Europa i del nord i centre d’Africa i la voluntat d’integrar les diferents cultures donava a l’orquestra un so molt particular basat en la rítmica de les percussions, amb un cert sentit hipnòtic en el llarg desenvolupament jazzístic de les peces i els sorprenents malabarismes vocals d’un cantant que improvisava en català i castellà.

Cara i dors del 3r disc LP de la Intercommunal Dance Music Orquestra

Carles Andreu, nascut a Sant Feliu de Llobregat i auto-exhiliat a París fugint de la grisor del franquisme, és el lligam català de tota aquesta història. Va entrar a l’Intercommunal l’any 1977 a temps de participar en l’enregistrament del 3r disc, L’Atellier de jazz populaire (Vendémiaire, 1978); peces com ara “Blues pour Miguel Enriquez”, “Vet aquí que tenen por/Abrisme galanica” i “Mar jo cantar no fabia”, parlen de la lluita dels pobles sud-americans però també de l’obra de teatre La Torna i la prohibició dels Joglars i de la mort de Puig Antich a casa nostra. Seguirien un munt de concerts i enregistraments -editats o encara inèdits– amb peces clàssiques del repertori de l’orquestra com ara “Mazir”, “Le cheval”, “Quin dia”, “Soweto-Palestine”, “Le musichien”, “Les Amis d’Afrique” o la fantàstica “On est en vue de l’ille”, en les quals la veu potent de Carles Andreu barrejava l’herència familiar de la jota de la Franja de ponent amb el flamenc i altres músiques populars de la península. Una experiència en la que el cantant, segons les seves pròpies paraules, sempre va tenir al seu costat músics excepcionals i generosos com ara el mateix Tusques, Bernard Vitet, Jo Maka, Adolf Winkler, Beb Guerin, Jacques Thollot, Jacques Coursil, Sam Ateba, Silvain Kassap, Kilikus, i un llarg etc…

D'esquerra a dreta: Adolf Winkler (darrera seu Kilikus), Tanguy Ledoré, Sam Ateba, Carles Andreu, Michel Marre i Jo Maka en un concert de l'Intercommunal dels primers anys 80.

La relació de Carles Andreu amb François Tusques s’ha mantingut des d’aleshores i el pianista ha participat en bona part de l’obra post-Intercomunal del cantant. Així, en l’any 1994, una petita gira els va portar per diverses poblacions del nostre país –amb Tusques, Danielle Dumas, Didier Petit i Denis Colin– presentant Arc Voltaïc sobre poemes de Salvat Papasseit (treball que no seria editat en disc fins l’any 2002 per In Situ).
Juntament amb una ja llunyana actuació en el Jazz Cava de Terrassa (a piano sol), l’entrevista de l’any 1983 a Ràdio Barcelona amb l’audició de “On est en vue de l’ille” i la participació més recent en el Festival Bouesia 2009 de La Cava (al Delta de l’Ebre i també a piano sol), aquestes han estat fins ara les úniques oportunitats d’escoltar en directe a François Tusques en el nostre país.

Carles Andreu i François Tusques en una imatge dels anys 90.

Tants anys d’activisme però han acabat passant una certa factura al pianista que, malgrat l’admiració i les nombroses referències a la seva obra, ha seguit una carrera apartat dels grans circuits. Tot i així, Le jardin des délices (In situ,1992), Octaèdre (Axolotl jazz, 1994), Blue Phèdre (Axolotl jazz, 1996), Blue suite (Transes europennes, 1998), les reedicions de Free jazz (In situ) i Piano Dazibao (Futura-Marge) o el darrer Topolitologie (Improvising Beings, 2010, amb el bateria Noel McGhie) han recollit exceŀlents crítiques i representen les baules més recents d’una cadena d’obres única i a recuperar urgentment. Una part important de la discografia de François Tusques i dels seus grups, editada originalment en petites discogràfiques independents i ara mítiques entre els aficionats –Mouloudji, Shandar, Le temps des cérises, Chant du Monde, Vendemiaire o Edizione Corsica– segueix inèdita en CD (i a preus de col·leccionista a internet).

François Tusques forma part de la memòria del jazz europeu i ningú com ell ha mantingut una actitud tant fidel als seus principis, que sovint s’inspiren en el cançoner de la Comuna de París, en els cants de la Guerra Civil espanyola, en l’esperit del maig del 68, en la lluita contra les dictadures d’arreu o en el rebuig que pateixen les successives immigracions que coincideixen a Europa. De les seves mans en surt una música sempre inquieta, compromesa i innovadora que mai ha oblidat però la necessitat de comunicació amb el seu temps i amb el públic.
Topolitologie,
el disc que vénen a presentar a La Traska Truska, recull perfectament tant la trajectòria com la maduresa de dos músics que han compartit molts anys als escenaris. La peça que dóna nom al disc podria resumir practicament tota la història del jazz: de les aromes del rag –genial la má esquerra del pianista– als aires de la Comuna i de la remor de la sabana africana a les capes de so i les atmósferes repetitives que l’apropen a la música més contemporània. Poc més de 10 minuts per a explicar tota una vida.
La podeu escoltar a http://julienpalomo.bandcamp.com/track/topolitologie-extracts