Lectures d’estiu amb compromís

Mezzrow_La_rabia_de_vivirLa rábia de vivir (Really the blues, 1946) de Mezz Mezzrow, és un clàssic de la literatura relacionada amb la música que es considera un precedent del trencament temàtic i estilístic de la generació beat. Presenta la biografia d’un noi blanc i jueu que es va enamorar de la cultura negra fins al punt de pensar que físicament s’havia tornat negre i així es registrava en els múltiples ingressos que va fer a la presó. Mezz Mezzrow va aprendre a tocar el clarinet als reformatoris i a les cases de barrets de Chicago, Nova Orleans i Nova York i va tocar i mantenir amistat amb els músics més importants del moment (L. Armstrong, B. Beiderbecke, S. Bechet, D. Ellington, T. Ladnier, J. Teagraden, etc…). Tot i no ser un músic destacat, era al lloc adequat en el moment idoni i va viure intensament els canvis i les misèries dels ambients del jazz previ a l’era del swing. Venia la millor “herba” de Harlem i tenia una història apassionant, que va explicar junt amb el co-autor Bernard Wolfe, i que ha rebut elogis d’Allen Ginsberg, Henry Miller o Tom Waits, entre molts altres. Hi ha una cuidada edició de l’any 2010 d’Acuarela libros i a Spotify trobareu fàcilment música del clarinetista per acompanyar l’apassionant lectura.

Tusques_Maig68
Si aquest estiu voleu viatjar en el temps i teniu curiositat pel Maig del 68, aquí teniu (en francès) tot el que us cal saber, banda sonora inclosa. Els dos volums del llibre Génération, d’Hervé Hamon i Patrick Rotman, us expliquen fil per randa tots els precedents, els fets, els personatges i la deriva posterior d’un dels moments cabdals de la història del segle XX. La televisió francesa en va fer un documental per capítols, amb banda sonora del pianista François Tusques que us pot il·lustrar la lectura.
El llibre Music and the Elusive Revolution d’Eric Drott, analitza (en anglés) la música relacionada amb el Maig del 68. Parlem de música activista que es va comprometre amb la idea d’una societat i d’una cultura noves que reclamaven la imaginació al poder; el llibre dedica diferents capítols a la cançó, a la música contemporània, al rock i al jazz relacionats amb el moviment. El jazz que millor representa el moviment del maig del 68 s’analitza a partir de dos discos clàssics de François Tusques: per un costat els dos volums de Piano Dazibao (a piano sol i amb títols tant suggerents com “Libérez Michel Le Bris!” o “La Bourgeoisie Perira Noyée Dans Les Eaux Glacées Du Calcul Égoiste”) i el disc Intercommunal Music (“L’Impérialisme Est Un Tigre En Papier”, “Les Forces Réactionaires”, etc…) amb músics com Sunny Murray, Beb Guerin, Alan Silva, Steve Potts o Alan Shorter. No és un material fàcil de trobar, però si us interessa el tema no parareu fins aconseguir-lo.
I una tercera recomanació seguint el fil de les músiques “militants” franceses pot ser l’escolta a Spotify de Mobilisation Generale (Protest and Spirit Jazz from France 1970-1976). També es pot escoltar, llegir textos de l’edició i comprar el disc físic o en descàrrega al web de Born Bad Records. El disc és doble i recull material editat en discogràfiques alternatives dels primers anys 70 (i avui pràcticament introbables) d’autors com Michel Roques, Full Moon Ensemble, Mahjun, Brigitte Fontaine i Areski Belkacem, Atarpop 73 & collectif Le temps des cerises o François Tusques (amb qui es pot reconèixer la veu de Carles Andreu a “Nous allons vous conter…”). Tota una immersió en la revolució que havia de canviar les nostres vides.

Freejazz_BlackPower
Free Jazz/Black Power de Philippe Carles i Jean Louis Comolli té punts de contacte amb la recomanació anterior, sobretot des del punt de vista militant i estètic de la música que tracta. El free jazz interpretat com la música d’alliberament dels negres americans i del seu moviment polític i social més radical, com a explosió reivindicativa de la cultura negra i dels seus orígens africans. Per tenir-lo al costat del llibre Blues People de Le Roi Jones i llegir-los escoltant dues obres cabdals de l’estil: el clàssic americà, l’original Free jazz d’Ornette Coleman de l’any 1961 i l’altre Free Jazz, aquest un clàssic europeu de François Tusques, de l’any 1965 (reeditat per In situ l’any 1991).

Josep Bergadà

Anuncios

“Le Musichien”, François Tuques Intercommunal Free Dance Music Orchestra

Alguna cosa comença a moure’s per reconèixer la feina d’alguns dels músics oblidats del jazz francès. Just s’acaba d’editar Freedom Jazz France (Heavenly Sweetness, 2013) un disc recopilatori de peces dels anys 70 i 80 de músics com Eddy Luis, Stella Levitt, Michel Roques, Chene Noir, Noah Howard i també l’Intercommunal Free Dance Music Orquestra.

Parlem d’una discogràfica especialitzada en reedicions (entre d’altres de discos clàssics originals Blue Note) amb crèdit entre el sector de DJ’s. Les peces post free i de caràcter ambiental que aplega el doble disc mereixen de sobres els elogis que els dediquen els respectats Laurent Gardnier o Gilles Patterson.

I d’aquí ve que per primera vegada estigui disponible a Youtube la versió sencera de “Le Musichien”, de l’Intercommunal Free Dance Music Orquestra, de quasi 20 min de durada. És una cançó extreta de l’actual recopilació, però que pertany al disc del mateix nom, editat originalment l’any 1983 per Edizione Corsica i en el qual Carles Andreu, el cantant de Sant Feliu de Llobregat, hi té un paper cabdal. Si escolteu amb atenció aquesta hipnòtica peça de ritme lent i influències coltranianes, sentireu com cap al minut 7.50 Carles Andreu comença la seva intervenció en català, tal i com es van enregistrar originalment la majoria de les seves col·laboracions amb la Intercommunal.
Els músics són François Tusques al piano, Carles Andreu al cant, Ramadolf al trombó, Yegba Likoba al saxo soprano, Silvain Kassap al saxo tenor, Jean Jacques Avenel al contrabaix i Kilikus a les percussions. La cançó es va enregistrar al local 28 Rue Dunois de Paris (un clàssic de l’autogestió cultural dels anys 80 a França) el 19 de juny de 1981; la coberta del disc original que veureu al llarg del video alternada amb la coberta del recopilatori, és un dibuix de Laurent Berman.

Jazz francès, sí, però amb accent català que, a més, serveix per seguir els passos exposats en el 3r capítol de  “Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta”, que trobareu en aquest mateix blog.

Josep Bergadà

Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta (III)

INTERCOMMUNAL FREE DANCE MUSIC ORCHESTRA

François Tusques era conegut sobretot per haver fet alguns dels discos de referència del nou jazz europeu i per col·laboracions destacades amb Sunny Murray, Don Cherry o Colette Magny, entre molts altres. Decidit a fer una música més compromesa amb la realitat social que va esclatar amb el maig del 68, el pianista havia propiciat la formació del col·lectiu multicultural Le Temps des Cérises.

Fruit d’aquesta dinàmica va néixer també, a primers anys 70, la Intercommunal Free Dance Music Orchestra que va enregistrar en directe a Prades-le-Lez, Occitània, el gener de 1974, el contingut dels seus dos primers discos. Són dos treballs exclusivament instrumentals en els quals convivien elements free amb peces més rítmiques de llargs desenvolupaments, que ja marcaven l’interès per la música popular, sense perdre però la fascinació pels grans clàssics de la música negra. Títols combatius com “Revolution”, “Chanson pour Pierre Overney” (jove obrer revolucionari mort l’any 1972 a les portes de la fàbrica Renault) o “Un peuple que en opprime un autre ne peut être un peuple libre”, conviuen amb “Mazir” (tot un clàssic de la formació) o “African rythm-n-ology”, peces quasi ballables destinades a una funció molt més comunicativa. Com a part de Le Temps des Cérises, els músics combinaven simultàniament diferents formacions i mantenien una activitat frenètica de solidaritat i participació social. Integrat en aquest entorn, Carles Andreu conservava la seva trajectòria com a cantant “de protesta” amb el grup Viva la vida, quan l’any 1977 François Tusques li va proposar de cantar amb la Intercommunal.

Concert Intercommunal 1981. Foto: Horace

Carles Andreu en concert amb la Intercommunal, 1981. Foto: Horace

Així, el cantant de Sant Feliu de Llobregat es llençava per un camí inèdit, que aniria molt més enllà del seu paper de cantautor. De la mà del pianista i amb el suport dels músics de l’orquestra, es va arriscar a cantar sovint sense text ni guió previ, improvisant per adaptar les cançons a temes d’actualitat de la lluita social. Sempre cantant en català o castellà, François Tusques confiava a Carles Andreu bona part del contingut crític de l’orquestra; el pianista valorava enormement la força de les paraules i els músics recolzaven generosament al cantant en aquesta mena de salt al buit. Carles Andreu participaria ja en el tercer disc de l’orquestra (Atelier de jazz populaire. Vendémiaire,1978) amb tres cants: “Blues pour Miguel Enriquez”, “Vet aquí que tenen por / Abrisme galanica” i “Mar jo cantar no fabia” tot posant el dit a la llaga dels finals del franquisme i furgant també en la deriva totalitària dels governs de l’Amèrica del sud: cita el judici als Joglars per l’obra La Torna i recorda el perill que suposava cantar la llibertat, tot denunciant la impunitat dels esquadrons de la mort a l’Amèrica llatina. La creativitat del pianista líder creixia amb la diversitat canviant dels membres del grup i la Intercommunal va aconseguir un so únic, ple de percussions i desenvolupaments hípnòtics que conciliaven Àfrica amb el jazz i amb la música popular i contemporània europea.

Cartell Intercommunal

Cartell Intercommunal Free Dance Music Orchestra

Tot i que no estava previst, Carles Andreu va participar també en el següent disc de l’orquestra (Aprés de la marée noire. Chant du Monde,1979); va ser en una única peça, “Le cheval”, un tema de Tusques amb aires de Monk i ritme de cavalcada, cantada en català i per a la qual el cantant va fer la lletra al mateix estudi, just abans d’enregistrar. Parla del petroli que arribava a les costes de Bretanya després del naufragi d’un vaixell; de l’esforç que dedica una família de pagesos a retirar-lo amb el seu cavall i de l’eterna impunitat dels culpables. És un disc de trobada amb les sonoritats bretones; al costat de Tusques tenim Carles Andreu, Ramadolf, Jo Maka, Sam Ateba, Kilikus, Tanguy Ledoré i Jean Luis le Vallegant, Gaby Kerdoncuff i Philippe Lestrat, els tres darrers a les bombardes i cornamuses. Carles Andreu va improvisar recursos vocals inèdits per aconseguir un dels seus treballs més reeixits amb l’orquestra. L’any 1980, el cantant va signar, juntament amb Tusques, la banda sonora de la pel·lícula Vacances Royales, de Gabriel Auer, en la qual participava també com a actor i guionista d’una història que va viure en persona: amb motiu d’una visita de l’actual rei d’Espanya i aleshores successor del general Franco, l’estat francès va recloure temporalment –en un hotel de luxe d’una illa de l’Atlàntic– un seguit d’opositors exiliats per evitar un possible atemptat. Una vivència totalment kafkiana que s’analitza en la pel·lícula i que Tusques i Andreu retraten perfectament en la banda sonora i en una peça de títol “Quin dia”, habitual en el repertori que interpretaven amb l’orquestra i també com a duet paral·lel.

Portades discs de la Intercommunal. Coberta casette en directe a Déjazet.

Portades discs de la Intercommunal. Notes i crèdits del casette en directe a Déjazet (1984).

Després d’un disc instrumental (Vol. 4) en memòria de Jo Maka, el saxofonista de l’orquestra que va morir l’any 1981, Le musichien (Ed. Corsica,1982) és el darrer disc de la Intercommunal. Carles Andreu hi canta textos al·legòrics al profund xoc cultural dels músics africans que arriben a Europa. Les dues llargues peces que formen el disc (“Le musichien” i “Les amis d’Afrique”) ofereixen espai per recrear ambients exòtics de serenor post-free i exhibir el potencial de músics com l’excel·lent trombonista Ramadolf (Adolf Winkler), autèntic protagonista del relat –i peça clau de l’orquestra– i el cant inspiradíssim de Carles Andreu.
A partir d’aquí, un seguit d’enregistraments en directe queden com a testimoni inèdit d’una orquestra que vivia els seus darrers temps d’activitat essent fidel a l’esperit de lluita i d’experimentació. Carles Andreu seguia oferint textos i interpretacions molt interessants en peces no editades com ara “Bienvenue au Sheihk Imam” (dedicada al cantant revolucionari egipci Gnem, empresonat per Moubarack juntament amb el poeta Sheihk Imam), “L’îlot Chalon” i “Vérification d’identité” (fragments de “Paris terre d’accueil”, peça en tres parts que relata la desaparició d’una part del París antic i la pressió de la policia sobre els immigrants), “Soweto-Palestine” (que cita l’assassinat de l’activista sud-africà Steve Biko), la cançó de bresol “Berceuse” (dedicada a la seva filla Manuela) o “Blues per Sant Feliu (dedicada a la seva població natal), entre molts altres temes que omplen cintes de casette enregistrades a Rennes, Lorient, Sarceles, Bannalec, Sceaux, … en concerts i festivals, clubs de jazz o programes de ràdio. Una llarga llista de músics passen per la Intercommunal, entre els quals, a més dels ja citats amb anterioritat, trobem a Noel McGhie, Jean Jacques Avenel, Beb Guerin, Guem, Michel Marre, Sylvain Kassap, Danielle Dumàs, Sam Ateba, Kilikus, Jacques Thollot, Pablo Cueco, Myrta Pozzi, Bruno Girard, etc…Entre les experiències d’aquests anys d’intensa activitat, el cantant recorda de manera molt especial concerts com el del Festival Les tombées de la nuit, l’any 1983 a Rennes, en una plaça plena de gom a gom i amb l’orquestra ampliada a 18 músics, amb repertori dedicat especialment a la mar i compartit amb cantants i músics bretons. Destaca la interpretació de “On est en vue de l’île”, una peça d’ambient épic amb un Carles Andreu genial i la trompeta (amb efectes electrònics) d’un Bernard Vitet en estat de gràcia; segons el butlletí imprès núm 1 de l’Intercomunal, el mateix any van presentar la peça en una entrevista a Ràdio Barcelona (molt probablement Tusques sol, que va tocar també al Jazz Cava de Terrassa).

Les Arénes, Centre Pompidou, París 1984. Carles Andreu amb Sylvain Kassap i Daniele Dumàs. Foto: Alain Deloose.

Les Arènes, Centre Pompidou, París 1984. Carles Andreu amb Sylvain Kassap i Daniele Dumàs (saxos). Foto: Alain Deloose.

L’any 1982, Carles Andreu –que no havia deixat tampoc la seva dedicació a la literatura i als guions cinematogràfics –va guanyar el premi Gilbert Jeune per a joves escriptors, amb l’obra Les Arènes. L’any 1984, l’adaptació teatral de la peça es va presentar al Centre Pompidou amb la participació de 4 actors i 10 músics (amb la Intercomunal en ple: F. Tusques, Ramadolf, S. Kassap, D. Dumas, B. Vitet, J. Coursil, S. Ateba, Kilikus, A. da Silva i C. Andreu)
Amb l’arribada del govern socialista a França l’any 1981, la societat civil més militant aniria baixant la guàrdia i es desmobilitzaria progressivament. Van anar desapareixent els circuits alternatius que havien sustentat la militància social i cultural de tota una generació i la Intercommunal, després de més de 10 anys d’existència i de compromís, es va anar diluint fins a mitjans de la dècada.  Per al cantant, serien temps d’incertesa davant l’evidència que el seu entorn “professional” desapareixia; el disc Les yeaux des Oiseaux (Ed. Corsica, 1985. – amb l’acompanyament d’Angelo da Silva a la guitarra) representa aquests moments de transició i va servir de pont fins l’aparició l’any 1987 de Carlos Andreu chante Vallejo (L’Inimaginari 1), nova clau de volta de la carrera del cantant.
Continuarà…

Josep Bergadà

François Tusques i Noel McGhie en concert al Daltabaix 2011

El diumenge 23 d’octubre François Tusques (piano) i Noel McGhie (bateria) presentaran el seu disc Topolitologie a la Traska Truska de Molins de Rei. Malgrat la proximitat i el nivell de qualitat dels músics francesos, no és gaire habitual la seva presència en les programacions del nostre país. Per al festival de músiques avançades, us proposem tot un clàssic de l’avantguarda jazzística.

François Tusques és un dels noms més destacats del jazz europeu. El pianista francès, que compta amb influències que van de Jerry Roll Morton, Bud Powell o Monk a Cecil Taylor, Bartock o Varese, va saber encendre la metxa del jazz continental més avantguardista en el seu disc Free jazz (Mouloudji, 1965 – In situ, 1991). Així va inaugurar uns anys fecunds d’intercanvi amb músics que arribaven a París per trobar-hi un acolliment i un respecte que sovint no tenien en els seus propis països d’origen. Per a Intercommunal Music (Shandar, 1967), François Tusques va comptar entre d’altres amb Sunny Murray (bateria) i Alan Silva (contrabaix), ambdós músics destacats dels primers grups de Cecil Taylor i amb una llarga carrera posterior. Per veure la importància de l’empremta de Tusques en el jazz actual, podem citar a Michel Portal, François Jeanneau, Barney Willen, J. F. Jenny Clark o Aldo Romano com a músics coŀlaboradors en els anys 60, als inicis de la carrera del pianista.

“Agitador” inquiet, Tusques va intuir el perill de caure en l’elitisme i patir l’allunyament del públic amb que el free s’acabaria trobant i va insistir en la via de la interculturalitat des d’una perspectiva socialment combativa, seguint els moviments de canvi que el maig del 68 havia iniciat. Així comença la saga de coŀlaboracions amb la cantant Colette Magny, el coŀlectiu Le Temps des cérises i la Intercommunal Free Dance Music Orquestra que, de l’any 1971 al 1982 recorreria centres culturals, vagues, actes per a immigrants i s’implicaria en iniciatives d’autogestió com la del local 28 Rue Dunois, als afores de París. El coŀlectiu de músics de la Intercommunal provenia de diversos països d’Europa i del nord i centre d’Africa i la voluntat d’integrar les diferents cultures donava a l’orquestra un so molt particular basat en la rítmica de les percussions, amb un cert sentit hipnòtic en el llarg desenvolupament jazzístic de les peces i els sorprenents malabarismes vocals d’un cantant que improvisava en català i castellà.

Cara i dors del 3r disc LP de la Intercommunal Dance Music Orquestra

Carles Andreu, nascut a Sant Feliu de Llobregat i auto-exhiliat a París fugint de la grisor del franquisme, és el lligam català de tota aquesta història. Va entrar a l’Intercommunal l’any 1977 a temps de participar en l’enregistrament del 3r disc, L’Atellier de jazz populaire (Vendémiaire, 1978); peces com ara “Blues pour Miguel Enriquez”, “Vet aquí que tenen por/Abrisme galanica” i “Mar jo cantar no fabia”, parlen de la lluita dels pobles sud-americans però també de l’obra de teatre La Torna i la prohibició dels Joglars i de la mort de Puig Antich a casa nostra. Seguirien un munt de concerts i enregistraments -editats o encara inèdits– amb peces clàssiques del repertori de l’orquestra com ara “Mazir”, “Le cheval”, “Quin dia”, “Soweto-Palestine”, “Le musichien”, “Les Amis d’Afrique” o la fantàstica “On est en vue de l’ille”, en les quals la veu potent de Carles Andreu barrejava l’herència familiar de la jota de la Franja de ponent amb el flamenc i altres músiques populars de la península. Una experiència en la que el cantant, segons les seves pròpies paraules, sempre va tenir al seu costat músics excepcionals i generosos com ara el mateix Tusques, Bernard Vitet, Jo Maka, Adolf Winkler, Beb Guerin, Jacques Thollot, Jacques Coursil, Sam Ateba, Silvain Kassap, Kilikus, i un llarg etc…

D'esquerra a dreta: Adolf Winkler (darrera seu Kilikus), Tanguy Ledoré, Sam Ateba, Carles Andreu, Michel Marre i Jo Maka en un concert de l'Intercommunal dels primers anys 80.

La relació de Carles Andreu amb François Tusques s’ha mantingut des d’aleshores i el pianista ha participat en bona part de l’obra post-Intercomunal del cantant. Així, en l’any 1994, una petita gira els va portar per diverses poblacions del nostre país –amb Tusques, Danielle Dumas, Didier Petit i Denis Colin– presentant Arc Voltaïc sobre poemes de Salvat Papasseit (treball que no seria editat en disc fins l’any 2002 per In Situ).
Juntament amb una ja llunyana actuació en el Jazz Cava de Terrassa (a piano sol), l’entrevista de l’any 1983 a Ràdio Barcelona amb l’audició de “On est en vue de l’ille” i la participació més recent en el Festival Bouesia 2009 de La Cava (al Delta de l’Ebre i també a piano sol), aquestes han estat fins ara les úniques oportunitats d’escoltar en directe a François Tusques en el nostre país.

Carles Andreu i François Tusques en una imatge dels anys 90.

Tants anys d’activisme però han acabat passant una certa factura al pianista que, malgrat l’admiració i les nombroses referències a la seva obra, ha seguit una carrera apartat dels grans circuits. Tot i així, Le jardin des délices (In situ,1992), Octaèdre (Axolotl jazz, 1994), Blue Phèdre (Axolotl jazz, 1996), Blue suite (Transes europennes, 1998), les reedicions de Free jazz (In situ) i Piano Dazibao (Futura-Marge) o el darrer Topolitologie (Improvising Beings, 2010, amb el bateria Noel McGhie) han recollit exceŀlents crítiques i representen les baules més recents d’una cadena d’obres única i a recuperar urgentment. Una part important de la discografia de François Tusques i dels seus grups, editada originalment en petites discogràfiques independents i ara mítiques entre els aficionats –Mouloudji, Shandar, Le temps des cérises, Chant du Monde, Vendemiaire o Edizione Corsica– segueix inèdita en CD (i a preus de col·leccionista a internet).

François Tusques forma part de la memòria del jazz europeu i ningú com ell ha mantingut una actitud tant fidel als seus principis, que sovint s’inspiren en el cançoner de la Comuna de París, en els cants de la Guerra Civil espanyola, en l’esperit del maig del 68, en la lluita contra les dictadures d’arreu o en el rebuig que pateixen les successives immigracions que coincideixen a Europa. De les seves mans en surt una música sempre inquieta, compromesa i innovadora que mai ha oblidat però la necessitat de comunicació amb el seu temps i amb el públic.
Topolitologie,
el disc que vénen a presentar a La Traska Truska, recull perfectament tant la trajectòria com la maduresa de dos músics que han compartit molts anys als escenaris. La peça que dóna nom al disc podria resumir practicament tota la història del jazz: de les aromes del rag –genial la má esquerra del pianista– als aires de la Comuna i de la remor de la sabana africana a les capes de so i les atmósferes repetitives que l’apropen a la música més contemporània. Poc més de 10 minuts per a explicar tota una vida.
La podeu escoltar a http://julienpalomo.bandcamp.com/track/topolitologie-extracts