Comentari de Gil Evans: “Gil Evans”

Gil Evans, Gil Evans. Ampex 1969 (a Espanya: Ekypo, 1973. casset – LP?)

També editat a Europa en LP  i CD amb el títol Blues in Orbit, Enja.

Gil Evans és un músic extraordinari; tot i que el més conegut de la seva música siguin els arranjaments per a alguns discos de Miles Davis, aquest pianista, arranjador i director d’orquestra té un bon grapat de discos propis, que resten mig amagats sota les nombroses (i reeixides) col·laboracions d’encàrrec per a altres artistes. Mestre d’un estil força personal, Gil Evans dosifica, insinua i suggereix la seva música amb un control extraordinari dels mitjans que li ofereix l’orquestra. Nascut el 1912 al Canadà, la seva família es va instal·lar a Califòrnia als anys 1920, on de jove va començar estudis de música i on va muntar ben aviat la seva primera orquestra. Sota les influències estilístiques de Duke Ellington o Don Redman, inicià la seva carrera professional acompanyant i fent arranjaments per a cantants i shows de televisió, en un dels quals va conèixer Claude Thornhill, arranjador i director d’orquestra amb qui compartiria amistat i inquietuds en els anys següents. A finals del anys 40 s’entusiasmà pel be bop  i, quan ja vivia a Nova York, es relacionà amb músics com Charly Parker, Miles Davis, Gerri Mulligan o George Russell, amb els quals començà a compartir projectes i enregistraments. L’any 1953 col·laborà en el disc de Miles Davis Birth of cool i el 1957 participà com a arranjador en Miles Davis Ahead, al qual seguirien Porgy and Bess, Sketches of Spain i Quiet Nights, avui considerats tots ells obres mestres, tant del trompetista com de la història del jazz. En els anys 60 i amb discs propis com Out of the cool o The Individualism of Gil Evans, el músic s’incorporà als clàssics del jazz amb l’aportació d’una sonoritat particular gràcies a l’ús de corns francesos, flautins i fagots, que donen un ambient reposat, molt europeu, al so de la seva orquestra.

Però el disc que avui ens ocupa va ser enregistrat l’any 1969, després d’una breu etapa d’inactivitat musical dedicada a la família. Gil Evans va donar un nou gir a la seva carrera reunint una orquestra –reduïda a 14 membres– en la qual els instruments elèctrics passen a tenir un paper destacat, en detriment del clàssic protagonisme dels de vent. Corren temps inquiets i el jazz explora noves vies; guitarra, baix i piano elèctrics i percussió donen al conjunt un so complex i a voltes irritant, on destaquen les intervencions nervioses i sorprenents del guitarrista Joe Beck i la bateria incansable d’Elvin Jones. Per sobre d’ells, les ràfegues dels solistes (Billy Harper, Snooky Young, Jimmy Cleveland, Howard Johnson, Hubert Laws…) i els riffs del conjunt de l’orquestra apareixen i desapareixen, deixant sempre una sensació d’inacabat, d’espera tensa… d’un cert paisatge desolat i misteriós en el qual esperem un desenllaç definitiu que s’escapa i s’ajorna d’una peça a l’altra; Gil Evans no ens ho posa fàcil.

Obra mestra de la contenció i de l’ambient insinuat, aquest disc que també es va titular Blues in Orbit (títol d’una peça de George Rusell interpretada en el disc), juga amb un ambient enrarit i d’un futurisme poc amable, que s’inspira tant en elements del jazz free (flauta amb regust ètnic, superposició d’instruments, fons de percussió…) com del jazz rock del primer Miles Davis elèctric (arrengaments lleugerament funk, frases de guitarra tan aviat naïfs com incisives i desbordants, instruments que semblen dialogar en la llunyania…) sense caure, però, en les complaences i defectes que limitarien ambdós estils, a finals de la dècada dels 70. No és un disc fàcil, però captiva extraordinàriament; no consta enlloc com a obra clau del músic ni com a peça cabdal del jazz, però és força personal i premonitori d’un estil que el músic va treballar fins a la seva mort, l’any 1988, encara que fos d’una manera més dolça i convencional.

Gil Evans va girar força per Europa en els anys 80 i podem trobar diversos enregistraments en DVD d’aquests concerts; un d’ells, celebrat a Lugano l’any 1983, pot ser un complement perfecte per seguir la trajectòria d’aquest excel·lent músic, que ha passat a la història del jazz més pels préstecs creatius oferts a altres músics, que per la interessant producció pròpia.

Més informació a: http://gilevans.free.fr/

Josep Bergadà
Anuncios

Downbeat, recorda el centenari del naixement de Gil Evans

“Gil Evans was a musical alchemist…” així comença l’article Gil Evans, forever cool que la revista Downbeat dedica al genial pianista i arranjador. Aquest 2012 recordarem el centenari del seu naixement i sovintejaran les publicacions i els comentaris; sortosament, en aquest cas no hem de reivindicar un músic oblidat, perquè Gil Evans és molt present en les preferències de les successives generacions de músics i aficionats al jazz. Per anys que passin, l’ofici d’arranjador té el nom propi de Gil Evans, és el professional més recordat, sobretot pel seu treball al costat de Miles Davis.

Va néixer a Toronto (Canadà) el 13 de maig de 1912 però va passar la seva joventut a California; l’any 1946 es va traslladar a Nova York on va viure l’estima incondicional de grans músics, sempre disposats a col·laborar amb el mestre, atrets per les textures i la innovació de les seves orquestracions. L’obra de Gil Evans és tot un món farcit de detalls personals que van des de la tria dels instruments a la seva disposició en l’espai sonor; fa un ús sorprenent de l’orquestra, del paper del trombó baix i de la tuba, del corn anglès, dels saxos i les flautes i la seva especial relació amb la guitarra elèctrica l’ha portat també a col·laborar amb excel·lents especialistes i fins i tot a projectar una trobada amb Jimi Hendrix, frustrada per la mort del guitarrista. Gil Evans va saber acollir en la seva música el millor del bebop, del cool, del jazz modal, del jazz rock o de les propostes funk i de les textures electròniques més recents. Però la seva actitud discreta i el paper de segona fila reservat tradicionalment als arranjadors, pot fer opaca una carrera que recorre de manera exemplar més de 40 anys de la història del jazz. Parlem dels moments cabdals que van des dels primers anys 40, fins a l’any 1987, moment de la seva mort.

De l’any 1941 al 1946, Gil Evans va treballar per a l’orquestra de Claude Thornhill i en un comentari citat per Joachim E. Berendt al seu llibre “El Jazz”, es diu: “era quasi com si conduís el so de la banda a la inactivitat, al silenci. Tot es movia a una velocitat mínima i es feia com en veu baixa, per crear un so propi”. I aquesta sensació insòlita perdura en tota l’obra posterior; els silencis latents guarden mil detalls que, com en els antics revelats fotogràfics, van apareixent com sortits d’un miratge. Com certs sabors exòtics, que dificilment troben acollida en paladars novells, la música de Gil Evans necessita un coixí d’experiència, una certa predisposició per aproximar-se i veure més enllà de la melodia i les intervencions solistes. L’ordre que respira la seva música es basa en el domini dels colors, en l’equilibri i en l’esclat més lluminós. I no sembla fora de lloc parlar de la fresca bogeria d’alguns pintors impressionistes, de la inquietant tendresa de Ravel o Debussy, o del desplegament de sensacions que alguns vins amaguen fins que no troben el destinatari adequat.

Pocs com Gil Evans han creat amb l’espai sonor jazzístic com a eina; més enllà de les seves col·laboracions amb Miles Davis (els celebrats Out of Cool, Miles Ahead, Porgy and Bess o Sketches of Spain), trobem també un llistat –no molt nombrós per cert– d’obres pròpies com ara The Great Jazz Standars (1959), Out of the cool (1960), Blues in Orbit (1971), There Comes a Time (1975) o Bud and Bird (1986, premi Grammy 1989) que exemplifiquen la coherència estètica del seu treball. Si a més ens deixem subjugar per les imatges dels concerts disponibles en DVD, com el del Palazzo dei Congressi de Lugano, de l’any 1983, ja no podrem oblidar l’emotiva cerimònia, la hipnòtica concentració que músics com Billy Cobham, Mike Manieri, John Clark, Randy i Mike Brecker, Gil Goldstein, Lew Soloff o Howard Johnson dediquen al líder. Amb la seva figura eixuta, els seus cabells blancs i els gestos fràgils, Gil Evans toca el piano i condueix entre cotons un concert que resulta un regal per a l’oïda i per a la vista de l’espectador atent.

La revista Downbeat acaba el seu comentari tot dient “és fàcil imaginar com d’aquí a cent anys, i encara més enllà, els arranjadors seguiran estudiant la música de Gil Evans”, una frase que reproduïm i compartim amb total convenciment.