“Le Musichien”, François Tuques Intercommunal Free Dance Music Orchestra

Alguna cosa comença a moure’s per reconèixer la feina d’alguns dels músics oblidats del jazz francès. Just s’acaba d’editar Freedom Jazz France (Heavenly Sweetness, 2013) un disc recopilatori de peces dels anys 70 i 80 de músics com Eddy Luis, Stella Levitt, Michel Roques, Chene Noir, Noah Howard i també l’Intercommunal Free Dance Music Orquestra.

Parlem d’una discogràfica especialitzada en reedicions (entre d’altres de discos clàssics originals Blue Note) amb crèdit entre el sector de DJ’s. Les peces post free i de caràcter ambiental que aplega el doble disc mereixen de sobres els elogis que els dediquen els respectats Laurent Gardnier o Gilles Patterson.

I d’aquí ve que per primera vegada estigui disponible a Youtube la versió sencera de “Le Musichien”, de l’Intercommunal Free Dance Music Orquestra, de quasi 20 min de durada. És una cançó extreta de l’actual recopilació, però que pertany al disc del mateix nom, editat originalment l’any 1983 per Edizione Corsica i en el qual Carles Andreu, el cantant de Sant Feliu de Llobregat, hi té un paper cabdal. Si escolteu amb atenció aquesta hipnòtica peça de ritme lent i influències coltranianes, sentireu com cap al minut 7.50 Carles Andreu comença la seva intervenció en català, tal i com es van enregistrar originalment la majoria de les seves col·laboracions amb la Intercommunal.
Els músics són François Tusques al piano, Carles Andreu al cant, Ramadolf al trombó, Yegba Likoba al saxo soprano, Silvain Kassap al saxo tenor, Jean Jacques Avenel al contrabaix i Kilikus a les percussions. La cançó es va enregistrar al local 28 Rue Dunois de Paris (un clàssic de l’autogestió cultural dels anys 80 a França) el 19 de juny de 1981; la coberta del disc original que veureu al llarg del video alternada amb la coberta del recopilatori, és un dibuix de Laurent Berman.

Jazz francès, sí, però amb accent català que, a més, serveix per seguir els passos exposats en el 3r capítol de  “Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta”, que trobareu en aquest mateix blog.

Josep Bergadà

Anuncios

Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta (i IV)

Una Veu Pròpia

Com dèiem en l’anterior capítol, a primers anys 80 i amb l’arribada dels socialistes al poder a França, la societat civil compromesa es va desmobilitzar progressivament i els músics més crítics van perdre el seu espai. Desapareixien així els circuits alternatius de militància social i cultural de tota una generació i s’arraconava als músics engagés mentre alguns companys de generació escalaven al més alt del podi dels músics de culte.

A Los ojos de los pájaros (Ed. Corsica, 1985, amb Angelo da Silva a la guitarra), podem intuir els moments de revisió que Carles Andreu feia del seu paper de cantautor. Amb l’únic acompanyament del guitarrista, recuperava alguns títols anteriors junt amb un tema homenatge a Violeta Parra o la mateixa cançó “Los ojos de los pájaros”, que formava part de la banda sonora de la pel·lícula del mateix nom dirigida per Gabriel Auer l’any 1982, i en la que Carles Andreu hi tenia també un paper d’actor. En aquesta cançó ja hi veiem la nova via; és un tema tens, de melodia i emoció continguda, que en la pel·lícula il·lustra la situació d’uns presos polítics en temps de dictadura a l’Uruguay. Seria un disc de transició, deutor de la cançó compromesa de l’Amèrica del sud, però que ja buscava la nova direcció.

Angelo da Silva i Carles Andreu treballant Vallejo

Angelo da Silva i Carles Andreu treballant en el disc sobre César Vallejo

I en aquests moments d’incertesa, el cantant va recuperar la guia de Vallejo, que l’havia acompanyat fins a París, treballant novament amb el guitarrista Angelo da Silva en alguns dels textos més intensos de la relació del poeta amb l’Espanya en guerra (“Intensidad y altura”, “Los mendigos luchan por España”, “Invierno en la batalla de Teruel”, “Masa”, etc.). En va sortir un treball sorprenent que passejarien per tota França (Carles Andreu chante Vallejo, L’inimaginari 1987) i que representava l’inici d’una manera molt personal d’encarar l’obra dels poetes, de buscar la musicalitat en els mateixos textos, fugint de melodies fàcils i teatralitzant els continguts, situant-los sovint a tocar de l’abstracció. Carles Andreu creia fermament en la troballa –que recuperava alguns trucs ja experimentats amb la Intercommunal– i s’hi va llençar amb passió.
Per al següent pas recuperaria la companyia de François Tusques, per treballar diferents veus poètiques de l’Amèrica llatina. El resultat és l’esplèndid La piedra cansada (1992), que mostra tot el color i el dolor de la barreja forçada de cultures. A l’enregistrament que existeix de l’espectacle (no editat comercialment), els poemes de Vallejo, Nicolás Guillén, Pablo Neruda, Vicente Huidobro, Octavio Paz i els textos maies, incas i asteques, traspuen de manera brillant tota la complexitat i el barroquisme heretat al continent. És bàsica la complicitat del pianista, de Danielle Dumàs al saxo soprano i de Denis Colin al clarinet baix, per aconseguir un pas més en la recerca de la identitat pròpia del cantant. La riquesa instrumental del treball es desborda en les abstraccions de “Altazor” (Huidobro), s’omple de ritmes negres a “Sudor y látigo” (Guillén) o a “Las piedras” (Vallejo) i també de preguntes a la interpretació del text inca “La tragedia de Atahualpa”. La gran diversitat i riquesa del treball augura l’atreviment total, el salt al buit que es confirmarà en els nous passos del cantant.

Los Ojos de los pájaros, Carlos Andreu canta César Vallejo, Arc Voltaic i Les paraules de Gaudí.

Los Ojos de los pájaros, Carlos Andreu canta César Vallejo, Arc Voltaic i Les paraules de Gaudí, quatre discos essencials en la trajectòria del cantant Carles Andreu.

Així, en una progressió que ara sembla lògica, Carles Andreu es posaria a treballar amb els poemes futuristes de Papasseit per reblar el clau de la seva personalitat interpretativa. Els anys 1993 i 1994 rodava un repertori fascinant, ideal per a la seva dicció fraccionada i teatral, per als seus falsets, per al seu collage cabareter de melodies fugisseres i de piruetes vocals; i en va resultar un espectacle sorprenent en el qual convivien en harmonia l’arrel més popular i l’avantguarda. Una gira el va portar, l’any 1994, a fer diversos concerts per Catalunya (Molins de rei, Sant Feliu de Llobregat, Barcelona, Mataró, etc..) i vam tenir l’oportunitat de retrobar a casa el cantant de Sant Feliu. L’escassa perspectiva comercial va fer però que aquest treball, amb la música compartida de nou amb Tusques, Colin i Dumàs, més Didier Petit al violoncel, no sortís en disc fins l’any 2002 (Arc Voltaic, In Situ). Arc Voltaic veia però la llum a partir d’un enregistrament tardà, fet quan el grup ja treballava en d’altres projectes; per això és interessant sentir també les gravacions inèdites en directe a la Sorbona (1994) o a l’Espace Herault (1996), amb el grup immers de ple en la gira del repertori Papasseit.

Carles Andreu amb François Tusques

Carles Andreu amb François Tusques

Fruit d’aquestes peripècies cronològiques, al treball sobre Papasseit se li va avançar l’edició discogràfica de Les Paraules de Gaudí (1998, l’inimaginari), l’original tractament de Carles Andreu als pensaments de l’arquitecte, recollits per alguns dels seus col·laboradors després de la destrucció de l’arxiu de Gaudí l’any 1936, i editats en el llibre Antoni Gaudí, paraules i escrits, d’Isidre Puig Boada. Amb el pianista Roch Havet (“Llibre de la Naturalesa”, “L’arquitectura” i “Frases II i III) i de nou Denis Colin (“La Sagrada Família”), Danièle Dumas (“Frases I”), Didier Petit (“La bellesa i l’art”) i la recuperació d’Angelo da Silva (“Cançó”), Carles Andreu fa un pas més cap al cant abstracte, tot partint dels comentaris del mestre sobre l’arquitectura, la Mediterrània, el clasicisme, els orígens, etc… Tractat en forma de duets (amb l’excepció del trio Colin-Dumàs-Petit per a “La Sagrada Família”), el treball es podria emparentar més amb la música contemporània que amb el jazz o amb la música popular, i suposa un tour de force important per a la veu i la concepció musical del cantant. El resultat final mostra una gran austeritat, amb els recursos vocals sempre al servei de les paraules, i també una total sintonia amb els músics. El discurs narratiu introdueix en algunes peces com “L’arquitectura” o “L’escultura”, superposicions de veus recitatives en diferents idiomes, estètica que treballarà en l’espectacle Digui, digui senyor Gaudí i en d’altres treballs de creació junt amb Annie Andreu-Laroche, sota el nom de Théâtre de la Voix. Carles Andreu canta les paraules de Gaudí és la consolidació d’una manera de cantar única, que tindria continuïtat en futurs espectacles com ara l’actual treball sobre el poema “Tabacaria” de Fernando Pessoa.
En aquests anys, Carles Andreu recupera la seva relació amb Barcelona i hi comença a fer estades intermitents i intervencions puntuals en recitals de poesia que el porten, sobretot com a Théâtre de la Voix, a la trobada de poetes d’Agramunt, al local Abaixadors 10, a l’Artenbrut, a l’Espai Obert de l’Ateneu llibertari del Poble Sec, al Museu de Cera, a actuar per la Franja de Ponent, a contactar amb el Festival Bouesia, etc. És per això que un nou projecte neix amb la perspectiva de presentar-lo al Festival LEM 2010 i celebrem molt especialment la trobada amb músics del país, amb el Joan Saura, amb el Miquel Àngel Marín i amb l’Ignacio Lois. Amb ells, el cantant comença el treball de musicar l’extens poema “Tabacaria”, del portugués Fernando Pessoa, amb una gran implicació col·lectiva i menció especial per a Joan Saura, que és qui posa en solfa la melodia creada per Carles Andreu. Les circumstàncies posteriors han fet que aquest Cant divers de la llengua catalana enamorada del poema “Estanc” de Fernando Pessoa, poeta plural portugués hagi esdevingut una mena de work in progress que a hores d’ara treballa encara l’adaptació al directe amb l’absència del Joan. Tabacaria es va presentar en una primera versió en el Festival Bouesia (La cava, juliol 2010) i en el Festival LEM (Barcelona, octubre 2010), amb sorpresa i bones crítiques.

Tabacaria al Festival Bouesia de La Cava (Joan Saura, Carles Andreu, Miquel àngel Marín i Ignacio Lois)

Tabacaria al Festival Bouesia de La Cava 2010 (Joan Saura, Carles Andreu, Miquel àngel Marín i Ignacio Lois)

Després vindrien la presentació del treball ja acabat en el Colegio de España (París, 2011), a l’Heliogàbal (Barcelona, 2012) i la més recent actuació, maig de 2013, en format de trio (Carles Andreu, veu; Miquel Àngel Marin, clarinet baix, i Ignacio Lois a la guitarra i teclat) a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Bellaterra. A hores d’ara hi ha una bona part del treball enregistrat sota la direcció de Joan Saura i ganes dels implicats d’acabar-lo, justament per retre també homenatge a qui es va avocar tan intensament en un dels darrers projectes en que va poder participar.

 

No s’acaben aquí les referències al treballs musicals i teatrals de Carles Andreu, la seva hiperactivitat (sigui en nom propi o com a Théâtre de la voix) ha donat altres fruits que farien interminable aquesta crònica. Així, Ay Carmela (2000), L’autre chien andalou (2001), Pronunciamiento, Poeticants (2003), el treball com a actor-cantant en el gran muntatge teatral en gira d’Antígona (Teatre Nacional de Toulouse, 2004),  l’Impromptu del Triton (2007), Autobiografia parlada i cantada, (amb F. Tusques al Festival Bouesia 2009, de La Cava), la participació a Musiciens avec Gaza (París, 2010), La Indignadura del Dragó-Conga (amb els Camps de Cinabri, Nau Ivanov 2012), No hi ha pas llengües petites (amb François Tusques i Helène Bas, París 2012), serien algunes activitats més d’entre les desplegades pel cantant en els darrers anys. Juntament amb els seus guions cinematogràfics, els treballs d’actor o els projectes literaris, formen un tot personal d’intensa implicació artística i social que va començar l’any 1962, fa més de 50 anys, amb un llunyà viatge a París.

Tanquem aquí aquesta retrospectiva en 4 capítols; el temps finalment ha retornat Carles Andreu a Barcelona i ara podrem seguir en directe i amb més coneixement de causa, els seus imprevisibles passos.

Text: Josep Bergadà

Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta (II)

En el capítol anterior hem vist com després del Festival de Larzac, Carles Andreu contacta amb François Tusques, pianista reconegut a nivell europeu per ser un dels primers introductors del freejazz al continent; els seus discos Free Jazz (Mouloudji 1965), Le nouveau jazz (Festival, 1967) o Intercommunal Music (Shandar 1972) amb músics com Michel Portal, Barney Willen, Aldo Romano, Jean François Jenny Clark, Beb Guerin, François Jeanneau, Bernard Vitet, etc.. havien marcat tota una generació d’aficionats al jazz. François Tusques feia, a primers anys 70, un replantejament de la seva obra accentuant el compromís amb la música popular, defugint l’elitisme dels ambients jazzístics i comprometent-se amb els moviments socials. Amb aquesta intenció es van posar en marxa el col·lectiu Le Temps des Cérises, el grup Grain de Pavé o la Intercommunal Free Dance Music Orchestra.

Fet doncs el contacte, la primera intervenció discogràfica de Carles Andreu a Larzac 74 té continuïtat amb la participació en el disc Dansons avec les travailleurs immigrés (Le Temps des Cérises, 1975) enregistrat en part al festival de Prades le Lez, també l’agost de 1974, i en el mes de novembre a París. Hi col·laboren els diferents grups del col·lectiu (La fanfáre bolchévique de Prades le Lez, Les Percussionistes-travailleurs du XVIIIè arrondissement à París, le groupe musique du collectif pour un front culturel révolutionaire, etc…) amb músics com Tusques, Denis Levaillant, Michel i Claude Marre i cantants com Tania Munuera, Maria Iracane, Boussaba o el mateix Carlos Andreu. En el disc conviuen versions de “La Internacional”, “Les partisans” o “Le front uni des travailleurs” amb temes com “Nous allons vous conter…” o “Les touristes”, que mostren la dura situació dels treballadors estrangers a França i rebutgen lleis com la Circulaire Fontanet, que pretenia restringir els moviments i dificultar encara més les possibilitats de treball i residència per als col·lectius d’immigrants. La música, farcida de percussions i amb un peu en les bandes de carrer i l’altre al jazz popular i la música africana, porta clarament el “segell” Tusques i mescla textos crítics amb un cert sentit lúdic de la música.

Portades dels discos Dansons avec les travailleurs immigrées, Attention l'armée, Prohibido i Viva la vida

Portades dels discos Dansons avec les travailleurs immigrées, Attention l’armée, Prohibido i Viva la vida

L’any següent, el 1975, serà el propi Carles Andreu qui interpreta “El paso del Ebro” i “Dicen que la patria es” en el disc Attention l’Armée (Le Temps des Cerises, 1975), ara sí, ja com a part del col·lectiu i amb músics com Jean Jacques Avenel, Jacques Mahieux, Jean Mereu, Cristian Ville, Guy Oulchen o Gérard Tamestit. El disc és novament dedicat a l’exèrcit francès, concretament a un accident amb 8 militars morts en un túnel de Chézy-sur-Marne, que l’any 1974 va commocionar França. El contingut combina diàlegs sobre el fet amb fragments de música improvisada de tendència free i les dues cançons interpretades per Carles Andreu. L’any1976 ofereixen al cantant la possibilitat de fer un disc sobre la situació a Chile, però ell suggereix de dedicar-lo a la situació política espanyola, amb la que se sent evidentment més proper i més “autoritzat” a tractar. Així surt Prohibido (Expression espontanée, 1976), el primer disc a nom de Carles Andreu, amb un seguit de cançons de protesta d’inspiració popular i peces tradicionals. Tracta temes de l’actualitat espanyola com ara els famosos “40 años de paz”, la mort de Puig Antic, la de Carrero Blanco (“…si Carrero se subió al 3r piso no fué porque quiso…”) i també de la resistència a Chile. Destaca la potència del cant i es noten les arrels familiars de la Franja i una ironia corrosiva, però encara força naïf, amb títols com “Malditos generales”, “Mantenga limpia la península”, “A Salvador Puig Antich”, “Euskadi askatasuna España todos a una” i les cançons populars “Morenica” i “Abrisme galanica” juntament amb uns “tientos” flamencs.

Le temps des cerises 1Si contextualitzem una mica la situació en aquesta banda dels Pirineus, alguns potser recordareu com la revista Jazz Magazine arribava als quioscs de Barcelona i Carles Andreu (a vegades Carlos Andreou) hi apareixia en cròniques dels grups de l’entorn del pianista François Tusques que treballaven sobretot en el circuit de cases de cultura, centres d’immigrants, barris obrers o en actes de solidaritat, vagues, etc… A l’estat espanyol, l’any 1975 moria el dictador i la transició preparava un relleu que tampoc resultaria gaire engrescador. Era un moment àlgid per a la cançó política i, musicalment, s’apropava l’era Zeleste que havia de recollir l’herència de la música progressiva, tot i que es conservaven les distàncies amb grups com Baf o Peruchos, que mantenien la flama musical més free. A les cubetes de rebaixes es podien trobar discos de freejazz, molts dels quals eren d’edició original francesa, com l’ara mítica col·lecció Byg-Actuel. Tot i això, els discos de Carles Andreu, de la Intercommunal o de Le Temps des Cerises no arribaven aquí, tant per la pròpia distribució alternativa com per motius evidents de censura. El desconeixement real de l’obra del cantant i dels grups en que participava n’accentuaven encara més la curiositat pel personatge, de qui si bé resultava fàcil suposar-ne la nacionalitat, en cap cas podia aleshores sospitar-ne l’origen de Sant Feliu de Llobregat. Un “buit” més d’una època molt fosca social i culturalment parlant i que trigaria encara anys a omplir.

Cartell grup Viva la vida i portada Cahiers Vendemiaire amb article de Carles Andreu

Cartell grup Viva la vida i portada Cahiers Vendemiaire amb article de Carles Andreu

A mitjans anys 70, Carles Andreu compaginava la participació a Le Temps des Cérises amb el seu propi grup Viva la Vida (que contradeia el crit feixista de Millán Astray ¡Viva la muerte!), i va treure un segon disc (Viva la vida, Vendémiaire 1978) amb un repertori novament antifranquista farcit de referències de música i textos populars d’Espanya i de l’Amèrica llatina; d’entre aquests temes destacaven la “Saeta mozárabe”, “Romancero del trabajo”, “Poema de Chilam Balam de Chumayel” en les que el cantant recollia de nou cants com la jota o el flamenc i introduïa efectes vocals que ja serien norma en la seva manera de cantar. Carles Andreu mantenia també una actitud molt activa en defensa del paper de canvi de la música popular i publicava comentaris en revistes alternatives com ara Cahiers de  Vendèmiaire, Folk song o el butlletí de 28 rue Dunois (recordat local autogestionat de Paris on Carles Andreu i François Tusques participaven en la gestió col·lectiva i en les activitats). A la revista Folk song, el periodista J. J. Fleury deia del disc Viva la vida “ …es más subversivo, pues lo que denúncia Carlos no es tan solo un país, sinó el sistema que oprime a casi todos los paises”.

Pàgina dels artistes espanyols del programa del 4t aniversari de la Voz do Povo, a Cascais, Portugal.

4t aniversari de la Voz do Povo,  Cascais, Portugal (1978).

Finalment, l’any 1977 i seguint al costat de Tusques, el cantant entraria a formar part de la Intercommunal Free Dance Music Orchestra, en la qual se li va adjudicar el rol de cantant improvisador (a l’estil del shoutter de les antigues orquestres de blues). El mateix Tusques el presentava així “ Un cantant espanyol, Carles Andreu, s’ha unit a l’orquestra i ha creat un nou gènere de cant popular improvisant sobre la nostra música, seguint el que proposa l’actualitat. Partint de cants tradicionals ens parla de les lluites d’avui, és d’alguna manera el nostre narrador-improvisador (1)”. Carles Andreu cantaria a l’orquestra, sempre en català i castellà, al costat de grans músics de jazz com ara Jacques Thollot, Jean Jacques Avenel, Sylvain Kassap, Noel McGhee, Jo Maka, Bernard Vitet, Guem, Michel Marre, Ramadolf, etc. iniciant una nova etapa molt intensa que havia de resultar cabdal per a la seva evolució com a cantant.

Josep Bergadà

(1) griot a l’original francès; en molts països africans el griot és dipositari i transmisor de la tradició oral de la comunitat