L’art del trio. L’evolució d’Andrea Motis, Joan Chamorro i Josep Traver

ContraBaix ha programat diverses vegades Andrea Motis, Joan Chamorro i Josep Traver en els darrers anys. Per a la nostra satisfacció i també la del públic que els ha seguit a les diferents poblacions, el seus concerts sempre han despertat un gran interès i han resultat un èxit de convocatòria.

La nostra dilatada insistència, que sens dubte ens ha permès cridar l’atenció de nous públics per a ContraBaix, ha fet també evident l’evolució i el creixement de l’Andrea. La jove cantant, trompetista i saxofonista ha crescut en anys i també en allò que acostuma a acompanyar l’edat: experiència, seguretat, curiositat per ampliar horitzons i descobrir coses que, poc a poc es van dosificant en forma de novetat en la proposta musical del trio. Novetats sense estridències però ben perceptibles i que poden sorprendre positivament aquells qui ja fa temps que no veuen el grup en directe.

 

Els qui van assistir al concert del passat dissabte 5 d’abril a Sant Andreu de la Barca, van trobar d’entrada una caixa a l’escenari, un element de percussió de recent incorporació al set de la formació i que la mateixa Andrea s’encarrega de sumar a la paleta sonora del grup. El frec de les escombretes, que apareix tímidament en el repertori, afegeix aquell petit plus que millora, per exemple, la interpretació en directe de “My baby just cares for me” i l’acosta més al clàssic de Nina Simone que tots coneixem. Però no és pas per lloar la mimetització de referències que fem esment de les novetats, sinó justament per la perceptible voluntat dels músics d’anar-se allunyant de visions segurament més naif, que amb el pas del temps han anat perdent sentit.

No resulta estrany doncs que algunes incorporacions de “pop generacional” (Amy Winehouse, Madeleine Peyroux…) o de “clàssics renovadors” del jazz facin pujar el llistó, tot modificant lentament la perspectiva futura del grup. Joan Chamorro presentava al teatre Núria Espert la versió de “My Favourite Things” fent notar que John Coltrane o Archie Shepp són entre els interessos musicals més recents de l’Andrea; també ens oferien una preciosa versió instrumental (saxo, trompeta i guitarra) de “Manha de Carnaval”, la delicada cançó de Luis Bonfá, que feia evident una nova complicitat entre els membres del grup.
Motis_SantAndreu
Com a resultat de tot això ens trobem que Joan Chamorro –que segueix essent l’ànima de la formació– incorpora canvis i vocalitza amb estil alguna bossa nova, que les cordes d’en Josep Traver semblen gaudir de més espai en el repertori (interessant la interpretació a la guitarra steel) mentre l’Andrea busca allunyar-se d’intervencions fàcils –com el punt de misteri afegit a la versió de “Bésame mucho”– i va dosificant nous aprenentatges que fan evident que ja no és la mateixa de fa uns anys.
Trobar les diferències que el treball continuat i l’experiència van sumant a la música del trio serà un al·licient afegit per a tots aquells qui s’atreveixin a repetir un dels concerts més vistos i més ben valorats de la música del nostre país.

Us encoratgem doncs a anar aquest proper divendres al teatre Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí. Tant els qui ja hagin vist el grup en directe com els qui no, descobriran que el jazz fa diferents tots els concerts, que l’experiència millora sempre les propostes i hi va sumant tot allò que els músics viuen…i, naturalment, que compartir-ho és sempre un plaer únic.

 

Anuncios

MOLINS DE REI, 10 ANYS DE CONTRABAIX (II)

CONCERTS INTERNACIONALS

Si bé els concerts a Molins de Rei sempre han tingut un excel·lent nivell musical i gran  seguiment de públic, algunes de les agradables sorpreses d’aquests 10 anys han estat els concerts internacionals. L’excepcionalitat del fet i la qualitat dels músics visitants ens ha permès una visió més global, en la sempre privilegiada proximitat de La Traska. La sinergia amb Produccions ContraBaix, la coordinació amb altres programadors, el bon feedback amb alguns músics inquiets i el fet que els concerts a Molins de Rei siguin en horari de diumenge tarda –poc habitual en el circuit de jazz- han fet possible algunes trobades memorables.

Oam Trio a la Traska

Oam Trio a la Traska

Per començar amb el llistó alt, el 2005 teníem l’Oam Trio, una de les propostes internacionals de Marc Miralta. Format en l’estada del bateria català a Nova York, el grup té un funcionament intermitent i va passar per La Traska aprofitant la tornada d’una gira pel Japó. La primera experiència amb músics com Omer Avital i Aaron Goldberg ens va ajudar a tots a ampliar la perspectiva.

El segon round va ser amb Horacio “el Negro”, un dels concerts històrics de La Traska, que es va quedar petita tant per al set instrumental del músic com per al públic que volia sentir “Italuba”. Gràcies a la col·laboració amb la Fira de la Candelera i el Festival de Percussions de Catalunya hem tingut també un seguit d’interessants concerts de world music, amb grups com Africa d’Ivori, Akliso, Tambor de Saya o Wologoundy, que van omplir de colors el teatre de La Peni.

Cartell Daltabaix 2010

Cartell Daltabaix 2010

També el nostre Festival DaltaBaix, dedicat a les músiques d’avantguarda, ha tingut representació global de gran nivell: el guitarrista sard Paolo Angeli amb Agustí Fernandez i Liba Vilavechia en l’edició del 2008; el trio femení de Chicago “Truth or Dare” el 2010 (amb Nicole Mitchell, la millor flautista del món aquest 2013, segons la revista Downbeat); també vam gaudir del català rossellonès-universal Pascal Comelade, el 2010, i dels “clàssics” francesos del jazz free, François Tusques i Noel McGhie en el 2011.

I “camuflats” entre la programació habitual trobem el contrabaixista brasiler Rogerio Botter Maio (2007), la pianista argentina Paula Schocron (2008), i delicatessen com ara el trio del saxofonista nord-americà Jerry Bergonzi; el projecte Miralta/Olah Quartet (amb el interessant pianista hongarès Kalman Olah) o la saxofonista americana Melissa Aldana (tots tres el 2010). El 2011 vam tenir la trobada generacional novaiorquesa del quintet de Jordi Rossy -amb Seamus Blake i Ben Street- i també l’històric pianista de Blod, Sweet & Tears Larry Willis. Del 2012 ens queda l’excel·lent record de la pianista Eri Yamamoto (els seus discos tenen molt bones crítiques a Downbeat) i l’entranyable crònica europea d’Il Gran Teatro Amaro.

Sense cap mena de dubtes, una de les cireretes del pastís serien els joves alemans [em] Trio, que a primers d’aquest 2013 i amb una imaginació desbordant i precisió metronòmica, van deixar bocabadat el públic de La Traska. Però naturalment, no s’acaba aquí la història: el passat 20 d’octubre teníem a La Traska una nova i reexida aventura de Marc Miralta amb el vibrafonista portuguès Jeffery Davis…

(…i continuarà, segur!)

L’estiu és un festival!

Arriben les primeres calors i apareixen els festivals de jazz. La revista Downbeat en cita quasi 140 –els més importants– repartits per tot el món: 65 són als EEUU, 16 al Canadà, 47 a Europa i 11 en llocs més o menys remots com ara Nepal, Brasil, Austràlia, etc…. Per poc que mirem el nostre entorn, veurem que no és un llistat exhaustiu; enfocant més d’aprop i segons el web http://jazzfests.net/ al llarg de l’any hi ha més de 400 festivals de jazz només al continent europeu i una bona part es celebren en temporada d’estiu.

El ranking assenyala clarament on el jazz ha fet més forat: del total anual europeu, 104 festivals són a França, 96 a Alemanya, 58 a Anglaterra, 42 a Holanda, 38 a Italià, 30 a Noruega, 29 a Suïssa, 23 a Finlàndia, 21 a Suècia i Espanya, i així progressivament fins arribar als 2 de Turquia o al Triumph of Jazz de Moscú, l’únic festival que, segons el citat web, se celebra a Rússia. Sigui com sigui, els bons aficionats faran bé d’estar alerta de les possibles coincidències amb les estades o recorreguts de vacances, i deixar-se temptar per la llarga i espectacular llista de músics que a l’estiu fan el seu particular agost. Els festivals, sobretot a través dels webs propis,  informen de la programació i ofereixen tota mena de facilitats per adquirir entrades, allotjaments, informació i promoció de la zona, etc…

Jazz Magazine, octubre de 1975

Jazz Magazine núm 237, octubre 1975

El cert és que una part important de la difusió del jazz (i d’altres tipus de música) es fa a través de festivals, molts dels quals tenen una llarga tradició i un prestigi inqüestionable que atrau milers d’aficionats i obté un ressò que depassa l’àmbit estricte dels medis especialitzats. És innegable que la relació festival-estiu neix en la majoria de cassos lligada a la promoció turística d’una determinada ciutat o àrea geogràfica, però hi ha també altres motivacions, com les que busquen un objectiu social de difusió per a nous públics, amb el jazz com a bandera de participació i redistribució de la cultura, amb concerts al carrer, tallers i actes paral·lels, etc… Alguns dels festivals que a l’origen (sobretot en els anys 70 i amb l’Umbria Jazz, a Itàlia, com a exemple més clar) eren iniciatives entusiastes i socialitzadores dels governs municipals o regionals, s’han reconduït cap a objectius més pragmàtics i gestions més professionalitzades que, en alguns cassos ha significat la pèrdua de part de la seva singularitat.

Sembla que entre els festivals d’estiu europeus encara en actiu, el més veterà –des de 1948– és La Grande Parade du Jazz de Niça, a la Costa Blava francesa; impulsat originalment per Hugues Pannasié, un dels crítics francesos més coneguts, sobretot per la seva visió “integrista” del jazz més clàssic, el festival s’ha anat obrint amb els anys a propostes menys conservadores. Alguns dels més prestigiosos que encara mantenen programació serien el d’Antibes-Juan les Pins, a França (des de 1960); el de Montreux, a Suïssa (des de 1967); el de Moers a Alemanya (des de 1971); l’Umbria Jazz, a Itàlia (des de 1973); el de Wilisau, també a Suïssa (des de 1975) o el North Sea Festival de Rotterdamm, a Holanda, (des de 1976). A Espanya rivalitzen en anys, figures i projecció mediàtica el Jazzaldia de San Sebastian, que ja va per l’edició 47, o el de Vitoria Gasteiz que celebra aquest any la 35a edició.

No hi ha dubte que la programació d’aquests festivals fa frissar a qualsevol aficionat al jazz; representa un testimoni impagable de grups i músiques irrepetibles, d’estils i de modes successives i de com Europa ha gaudit sempre de la presència dels músics més creatius i coneguts. I aquesta reiterada presència està documentada en discos o filmacions de “capçalera”; tothom tindrà les seves preferències, però recordem molt especialment la veu del presentador del festival d’Antibes-Juan les Pins, André Francis, donant pas al grup de Miles Davis (Miles Davis Quintet in Europe, Embasy/CBS. 1963) i fent esment dels aleshores 17 anys de Tony Williams; o la del trio de Bill Evans, amb Marty Morel i Eddy Gomez al Festival de Montreux del 1970, editat per CTI; o també l’únic enregistrament en directe que existeix d’A love Supreme, de John Coltrane, de nou a Antibes-Juan les Pins l’any 1965, editat per Impulse (DeLuxe Edition, 2002) en una reedició ampliada del disc original en la que, de nou André Francis, demana comprensió als assistents que reclamen el retorn del músic a l’escenari, després de la intensa (però relativament curta) interpretació de la suite sencera. I podríem parlar d’altres excel·lents testimonis d’àudio i vídeo enregistrats també a Montreux, a Willisau, a Moers, al North Sea Festival, o a l’Umbria Jazz entre d’altres. La complicitat d’emissores de ràdio i cadenes de televisió, ha fet possible l’edició posterior d’aquests concerts per a gaudi de tots els qui no vam tenir la sort de ser-hi en directe.

Però la història continua més viva que mai i els festivals llancen els seus arguments musicals. Pel que fa a la programació, els grans promotors presenten arreu les seves figures i aquest any trobarem Sonny Rollins a Antibes, a Vitoria Gasteiz, i a Umbria Jazz; el mateix passa amb Esperanza Spaulding, Wayne Shorter, Chic Corea, Pat Metheny, Ahmad Jamal, Boby McFerrin, Joe Lovano/Dave Douglas, el popular Trombone Shorty i la revelació omnipresent: Ambrose Akinmusire… tots repeteixen abastament en festivals d’ambdós costats de l’Atlàntic. Hi ha també festivals que programen figures mainstream com ara Van Morrison, Madelyne Peyroux, Melody Gardot, Tony Bennet, Diana Krall o Nora Jones, que actuen de reclam per a públics majoritaris i fan més populars i rendibles els esdeveniments, tot i el seu relatiu interès en termes estrictament jazzístics. En certàmens més singulars –com l’exemple de Moers a Alemanya–, trobarem alguns músics històrics no tan habituals en els circuits (Carla Bley, Gunter Hampel, Roswel Rudd, Mc Coy Tyner); Umbria Jazz, a Itàlia, és l’únic a programar la Gil Evans Centennial Orquestra, que celebrarà enguany el centenari del naixement del recordat arranjador i pianista. També hi ha en ruta formacions dobles (Joshua Redman & Bad Plus o McCoy Tyner amb Ravi Coltrane), i en la majoria de festivals, la “lletra menuda” i fora d’horaris prime time, ens presenta de manera força més discreta –i per a qui sàpiga llegir entre línies– els músics locals i la progressiva consolidació de les figures del futur.

És evident que el prestigi dels músics americans va per davant entre la majoria de caps de cartell que ja hem citat, i entre els músics europeus destaquen les figures consagrades de Michel Portal, Eddy Louis, Richard Galliano, Philipp Catherine, Enrico Rava, Paolo Fresu, Michel Legrad, Tomasz Stanko, etc… amb una participació quasi testimonial del músics del nostre país, que es limita practicament a la presència d’Agustí Fernandez (amb Peter Evans) a Noruega, Raynald Colom o Giulia Valle Quintet a Jazz à Vienne (França), la Barcelona Jazz Orq. amb el cantant Kurt Elling a Marciac (França), Javier Colina amb el trio de Ramon Valle al North Sea Jazz (Holanda), Chano Domínguez a Suissa o Dorantes (amb Renaud-Garcia Fons) a Montreal, Canadà; un balanç força pobre per a les expectatives del nostre col·lectiu de músics i promotors.

Aprofitar la proximitat d’algun dels festivals pot significar un al·licient afegit a les vacances. Per a qui no es desplaci gaire lluny, publicacions com ara la revista Jaç detallen la informació més propera… Els més destacats de l’estiu a casa nostra? doncs la Mostra de Jazz de Tortosa (del 2 al 7 de juliol), el Vijazz a Vilafranca del Penedès (del 5 al 8 de juliol) o el Festival de Jazz d’Arenys de Mar (del 2o de juliol al 24 d’agost), a més dels músics més o menys relacionats amb el jazz, inclosos per exemple al Festival Cruilla de Cultures (6 i 7 de juliol i amb la presència d’un Dr. John en plena forma per exemple), o en els grans festivals d’estiu de la costa (George Benson, Tony Bennett o Madeleine Peyroux a Cap Roig) o en la programació, en aquests moments encara per determinar, del Grec 2012, a la ciutat de Barcelona, del Festival de la Portaferrada a Sant Feliu de Guixols o del festival de Cadaqués… per citarne alguns, i sense ànim de fer un llistat exhaustiu.