Ha mort Bernard Vitet, un dels millors músics europeus

El passat 3 de juliol moria a París, als 79 anys d’edat, Bernard Vitet, trompetista inventiu i innovador, músic de sessió, creador d’instruments impossibles i entusiasta col·laborador de mil aventures musicals.

La seva trajectòria és sorprenent i quasi inabastable. Als anys 60 acompanyava i enregistrava amb “vedettes” de la cançó francesa com ara Ives Montand, Brigitte Bardot, Barbara, Claude François, Serge Gainsbourg o les poc convencionals Brigitte Fontaine i Colette Magny. Al mateix temps i fora dels circuits de cançó comercial, Vitet participava vocacionalment en la gran emancipació del jazz europeu col·laborant amb Michel Portal, François Tusques, François Jeanneau, Jac Berrocal, Jean Louis Chautemps, Alexander Von Schlippenbach, etc… amb menció especial a la seva llarga participació en el col·lectiu Un Drame Musical Instantané (de 1976 a 2008, al costat de Jean-Jacques Birgé i Francis Gorgé).

Va tocar amb músics de jazz considerats avui universals, que en aquells anys sovintejaven les estades europees; així, Don Cherry, Archie Shepp, Sunny Murray, Art Ensemble de Chicago, Anthony Braxton, Alan Silva, Chet Baker, Steve Lacy o Gato Barbieri formen també part del seu currículum d’enregistraments i gires. Sempre preparat per les aventures més dispars, per poc que busquem a YouTube el trobarem en peces de caire contemporani (Bernard Parmigiani, Jazzsex. 1966), en transcripcions de discos propis (La Guêppe o Mehr Licht !) i en concerts, bandes sonores i performances com aquesta intervenció al costat del contrabaixiste Henry Teixier.

Bernard Vitet havia tingut també una molt estreta col·laboració amb el cantant de Sant Feliu de Llobregat Carles Andreu. Ja sigui com a membre de “Viva la vida”, el grup del cantant, o com a company en la Intercommunal Free Dance Music Orquestra de François Tusques, Carles Andreu i Bernard Vitet havien viscut experiències espectaculars com la del Festival Les tombées de la nuit, l’any 1983 a Rennes, en el que els dos músics es fonen en una interpretació irrepetible de “On est en vue de l’île”.

Cartell del grup Viva la vida amb figures dels músics. Al centre Carles Andreu amb el peu a la cadira i Bernard Vitet a la seva dreta.

Cartell dels anys 70 del grup Viva la vida amb figures dels músics. Al centre Carles Andreu amb el peu a la cadira i Bernard Vitet a la seva dreta.

Conegut com a  “Babar” entre els companys de l’Intercommunal, en els darrers temps rebia entranyables visites-concert d’alguns músics amics, concients de la seva precària salut. El 16 de setembre els companys li fan un homenatge al local La Java de Paris http://www.la-java.fr/evenement.php?i=589 sens dubte un bon motiu per viatjar a la capital francesa.
Francis Marmande, periodista i crític de referència del jazz francès li va fer una crònica pòstuma a Le Monde que fa justícia a l’enorme trajectòria com a músic. Chapeau!!. http://www.lemonde.fr/disparitions/article/2013/07/06/mort-de-bernard-vitet-compositeur-trompettiste-multi-instrumentiste_3443483_3382.html

Anuncios

Carles Andreu, del Baix Llobregat al París de la revolta (I)

Carles Andreu i Sancho va néixer a Sant Feliu de Llobregat l’any 1938 en el si d’una família vinguda de la franja de ponent, però ha fet la seva carrera lluny de casa. En temps globals, poc coneixem aquí d’aquest personatge múltiple que ha treballat en el món de la música, però també en el teatre, en el cinema com a guionista i actor i en la producció literària amb diversos textos, alguns d’ells premiats a França, el seu país d’acollida.

Il·lustració cartell: Jean Pierre Béranger

Anys 70. Il·lustració cartell: Jean Pierre Béranger

Si ens cenyim al treball musical, trobarem sobretot una notable feina de cantautor que evoluciona des de la cançó de compromís solidari i antifranquista –de mitjans anys 70 i amb variacions del nom com Cal Andreou o Carlos Andreou– fins a la interpretació personal i agosarada de coneguts poetes que treballa en l’actualitat. Però el que més pot sorprendre al sector jazzístic del nostre país és la seva feina d’anys al costat de grans músics francesos de jazz i música improvisada, amb intervencions vocals de gran imaginació i risc, quasi sempre en català i castellà. Tot aquest treball fet al país veí i amb ben poques visites professionals a Catalunya, amb la perspectiva dels anys resulta d’una coherència exemplar i d’una originalitat fora de dubtes. Reconeguts el mèrits per crítics de revistes del prestigi de Jazz Magazine o Jazz Hot, el seu treball ha tingut molt poca difusió a casa nostra, tot i que en els darrers temps hi té projectes amb músics catalans i, entre d’altres, ha fet concerts als festivals LEM i Bouesia. En quatre capítols, seguirem la trajectòria d’aquest músic singular amb la intenció de fer un repàs de les diverses etapes de la seva obra.

El cantant i cronista Miquel Pujadó és un dels pocs en citar Carles Andreu en el seu Diccionari de la Cançó (Enciclopèdia Catalana, 2000) i el periodista Xevi Planas li ha dedicat elogiosos comentaris a la premsa, sense que tot plegat hagi servit per reivindicar la seva figura inquieta. És complicat fixar la foto d’un personatge tant polièdric, però resulta innegable i ben documentada la seva reeixida lluita per trobar un camí musical propi. Una entrada a Wikipedia, algun blog “amic”, com el del Festival Bouesia, i cites esparses d’algun disc o del seu escadusser treball en el món del cinema, són pràcticament tot el què podem trobar a la xarxa sobre Carles Andreu.
Com ja hem dit anteriorment, va néixer a Sant Feliu de Llobregat, prop de Barcelona, fill d’una família vinguda de Mont-roig de Tastavins i la primera música que va sentir va ser la jota, que li venia per tradició familiar. Després del seu frustrant pas per una escola religiosa i dels posteriors estudis de dret –fruit d’un moment de desorientació vocacional– Carles Andreu inicia el seu exili personal a París, a primers anys 60, sense cap pretensió ni projecte de dedicar-se a la música. L’acompanya la poesia de César Vallejo que, en tot cas, l’inclina en aquells anys cap a voluntats més literàries.

Cartell Chants d'Espagne, anys 70.

Cartell Chants d’Espagne, anys 70.

Per una juguesca venç la timidesa i surt al carrer amb la guitarra; la vida bohèmia li multiplica les perspectives i per subsistir comença a cantar per Montparnasse i a les cues dels cinemes “d’art i assaig” del Barri Llatí. Primer és el repertori de la cançó espanyola, conegut per tradició familiar, que és substituït progressivament per una cançó més compromesa. Carles Andreu aprofundeix en aquells anys, en el coneixement de la tradició musical popular de la península a través del gran musicòleg extremeny Manuel Garcia Matos, i descobreix la seva passió pel flamenc i pels cants sefardites i ladinos que coneix a Grecia i Estambul.
En els anys que segueixen estudia al Théâtre de les Nacions de París i dona classes com a lector de castellà en instituts d’ensenyament públic; però el cop d’estat a Xile de l’any 1973 l’empeny a participar en festivals solidaris, que el porten a la massiva trobada en suport dels pagesos de la regió francesa de Larzac.

Portada del disc

Portada del disc

Recentment recuperada en un documental d’èxit a França (Tous au Larzac. Christian Rouaud, 2011), aquesta lluita popular contra l’expropiació de terres agrícoles per part de l’exèrcit francès va reunir, al mes d’agost de 1974, a 103.000 persones en un gran festival a l’aire lliure, del qual s’en va editar un disc (amb tirada de 103.000 exemplars) ple discursos solidaris saltejats per actuacions musicals. Carles Andreu (acreditat com a Carlos Andreou a la coberta) hi va cantar dues cançons però només “Vida e morte Severina”, amb lletra de João Cabral de Melo Neto i música de Chico Buarque i cantada en portuguès, va sortir publicada en el disc. La cançó hi apareix just després de la interpretació que el col·lectiu Le Temps des Cérises fa de “El paso del Ebro”, la coneguda cançó de la guerra civil espanyola.
Le Temps des Cérises era un grup de música popular reivindicativa, una mena de fanfàrria creada per l’inquiet i conegut pianista de freejazz François Tusques, que feia un repertori de cançons revolucionàries i cants de la Comuna de París (com la cançó que dóna nom al grup). El col·lectiu mantenia un gran compromís amb les inquietuds dels treballadors francesos i amb els col·lectius d’immigrants que arribaven a França, tot des d’una perspectiva heretada dels fets i de la filosofia del maig del 68. Amb aquest precedents i la coincidència a Larzac, la trobada entre Tusques i Carles Andreu semblava predestinada; la trucada del pianista passat el festival, representa l’inici d’una fructífera etapa musical i d’una amistat que, després de quasi 40 anys, encara dura i dóna fruits. (continuarà)

Josep Bergadà

[em] Trio en directe a La Traska

El jazz europeu fa temps que ha trobat un camí propi a base d’evitar el mimetisme amb el jazz que arriba dels Estats Units; no hi ha cap dubte que a l’altre costat de l’Atlàntic hi té part de les seves arrels, però la riquesa que guarda la música del vell continent ofereix camins personals i poc explorats que no paren de sorprendre’ns. Una de les novetats més espectaculars és aquest [em] Trio que ens visita el proper dia 10 de febrer a la Traska Truska de Molins de Rei.

Si repassem els compositors que consten en el seu darrer disc Wasted & Wanted, hi trobarem 3 temes del pianista Michael Wollny, 3 composicions més del bateria Eric Schaefer i dues de la contrabaixista del grup Eva Kruse, tot al costat però d’una composició de Mahler, d’una de Schubert, d’una de Berio i d’una altra de Bartos/Hutter (components del grup de rock alemany Kraftwerk i peça clàssica del seu repertori). Però no ens enganyem, no cal llegir la carpeta del disc per entendre-hi el deix romàntic o la referència a la complexitat harmònica dels clàssics del segle XX, ni per seguir els ritmes binaris de la nova música negra o la pulsació metronòmica d’homes i màquines que tant han marcat les músiques dels darrers 40 anys.
I sobretot no hauríem d’entendre aquesta barreja com una concessió eclèctica, com un poti poti per justificar la denominació d’origen “Europa”. Per poc que escoltem la música del grup veurem que no són aproximacions “frívoles”, de cara a la galeria, ni re-interpretacions acomplexades del patrimoni musical; a l’[em] Trio no li cal citar literalment als clàssics –siguin blancs o negres– ni als “krauts” dels anys 70…ho porten tot a l’ADN; ve “de sèrie” per a una generació de joves que no renuncien a res del que han sentit i que, passat pel sedàs de la seva experiència, s’ens ofereix amb total naturalitat.

EMtrio2L’[em] Trio és un “enginy” perfecte, subtil i contundent, aclaparador per l’habilitat tècnica, per la cohesió i per la suma creativa dels seus elements. Els avala la discogràfica ACT, una de les companyies europees més interessants i amb més rigor dels darrers anys, i cada nou lliurament del trio és d’una espectacularitat inusual.

Al disc enregistrat en directe Wollny I Kruse I Schaefer [em] live at jazzbaltica (ACT, 2010) hi podem trobar una aproximació a la intensitat que sentirem a la Traska el proper dia 10 de febrer; i, poca broma, no oblidem que segons Stuart Nicholson, a la revista Jazzwise (RegneUnit), estaríem davant de “…possiblement el millor àlbum de jazz de l’últim quart de segle”.
Que encara flotin en l’aire de la Traska les aromes del CMS (Colina Miralta Sambeat) no ens ha de distreure de la nova i espectacular cita; seguim en bona ratxa i hem d’aprofitar les oportunitats de veure i sentir música d’aquest nivell.

Josep Bergadà

El disc perdut: Odyssey, de Terje Rypdal

Terje Rypdal és un guitarrista nòrdic –concretament noruec– amb una llarga trajectòria i un so i un estil molt característics. Als 5 anys estudiava piano i seguiria també amb la trompeta, la flauta i el saxo. Als 16 ja s’havia decidit per la guitarra i amb el seu primer grup –The Vanguards– feia versions dels Shadows; progressivament s’imposarien les influències de Jeff Beck i Jimi Hendrix en un entorn rock que, a finals dels anys 60, va anar reconduint cap al jazz.

Va fer el seu estil conjugant essències de blues amb la guia de Charlie Christian i Wes Montgomery, el pedal wha wha i la psicodèlia amb estructures free. Eren moments de canvi i Terje Rypdal va estudiar i treballar amb George Russell (participa en alguns dels seus discos de finals dels 60 com ara Electronic Sonata for Souls Loved by Nature, de 1968) i amb el compositor contemporani Krzyzstof Penderecki; es va donar a conèixer internacionalment a Alemanya, en el prestigiós festival de Baden Baden de l’any 1969. Del 1969 fins al 1972 va formar part dels grups de Jan Garbareck o de George Russell i també va acompanyar la cantant Karin Krog; l’any 1971 va treure el seu primer disc propi, Terje Rypdal, tot i que als anys 1967 i 1968 havia editat Get Dreamy i Bleak House amb els seus primers grups.
Al llarg dels anys 70 consolidarà la seva personalitat múltiple, una pluralitat estilística en la que alternarà l’obra de composició amb enregistraments com ara Whenever I Seem to be Far Away (1974), aquest Odyssey (1975) que us volem comentar especialment, After the Rain (1976), Waves (1978) o Rypdal/Vitous/DeJohnette (1979). Són obres en trio, en quartet, amb orquestra o com a solista en uns anys d’intensa presència en festivals i participació també en obres alienes tan diverses com Actions de Krzystof Penderecki / Don Cherry & The New Eternal Rhythm Orchestra (1971, i amb el Rypdal més free),  Morning Glory, al costat de John Surman, Malcom Griffiths o John Marshall (1973), o també a The Hapless Child amb Michael Mantler, Carla Bley, Robert Wyatt, Jack Dejohnette i Steve Swallow (1976).
L’estreta relació que mantindrà amb la discogràfica ECM li permetrà aquesta convivència i de fet, Terje Rypdal serà un dels seus músics més representatius. La filosofia de la discogràfica, amb el seu perfeccionisme i l’enaltiment de la bellesa del silenci, quadra perfectament amb l’estil net i les cuidades orquestracions del guitarrista (que en algunes etapes ha vorejat també els terrenys híbrids de la New Age). Terje Rypdal té en Nils Petter Molvaer un seguidor facilment identificable i, segons la revista Guitar Player, és un dels guitarristes més personals i més fàcils de reconèixer. Pertany a una generació d’excel·lents músics que van consolidar una escena europea de gran qualitat, totalment exportable i competitiva al costat de les estrelles americanes que en els mateixos anys es deixaven estimar pel receptiu públic del vell continent. Guitarristes com John McLaughlin, Philip Caterine i el mateix Rypdal, violinistes com Jean Luc Ponty, Zbigniew Seifert o Michel Urbaniak, saxofonistes com Jan Garbarek, John Surman o Michel Portal, desperten l’admiració d’aficionats de tot el món fent una música amb segell propi, que ha sigut capaç d’integrar el patrimoni comú de la música europea, les diverses avantguardes i les influències evidents del jazz i la música negra.

Odisey
I tornem al disc Odyssey –no del tot perdut, però si camuflat entre la llarga discografia de Terje Rypdal– i al qual, la reedició en CD li ha fet una estranya mala passada. La reducció d’un doble LP a la capacitat d’un CD senzill semblen justificar, inexplicablement, l’exclusió de la peça “Rolling Stone”, la més llarga i amb mesurades insinuacions rock, però també una de les més valorades del disc original i que ara els oients, lamentablement, no podran escoltar.

Odyssey, ECM 1975Les excel·lents fotos de coberta de Giuseppe Pino mostren els musics a la furgoneta, seguint una iconografia clàssica de rock i carretera, tot i que el disc fa honor a pressupostos molt més ambiciosos. La participació dels músics és essencial i Torbjorn Sunde al trombó, Brynjulf Blix a l’orgue, Sveinung Hovensjo al baix elèctric i Svein Christiansen a la bateria omplen de manera brillant uns paisatges tant aviat lírics i amb tocs èpics, com torturats i inquietants. Odyssey sap mantenir-se en aquest entorn múltiple de jazz-rock que no renuncia a les referències clàssiques ni a la influència de la psicodèlia o de la música electrònica; els llargs desenvolupaments instrumentals de peces com “Midnite”, “Adagio” o la citada “Rolling Stone” reconcilien sense problemes a Malher, Terry Riley o Miles Davis amb Pink Floyd, Jimi Hendrix o la mística de Popol Vuh.

Il·lustració J. Bergadà, 1978

Il·lustració de Terje Rypdal a càrrec de J. Bergadà, 1978

Aquest disc –que és també el nom del grup– representa la porta per la qual Terje Rypdal es va colar en el mercat internacional; hi són presents la calma i la moderació (“Better off without you”), l’originalitat del llenguatge i una instrumentació rica en detalls i textures (l’extraordinària progressió de “Over Birkerot”). Potser sigui una apreciació personal, però crec que la música de Terje Rypdal és especialment descriptiva dels trets paisatgístics del nord d’Europa. Les seves notes saturades i dilatades fins a l’infinit (“Darkness falls”), planen sobre els fons ambientals dels teclats electrònics; reverbs i vibratos semblen recórrer espais molt grans i oberts i remarquen encara més una sensació general de fredor, de blanc pur, de boires i distancia només trencada pels aguts de la guitarra del líder (“Fare well”).

En aquells moments, Terje Rypdal tenia millors crítiques a Rock & Folk que a Jazz Magazine, per citar exemples de revistes que en els anys 70 arribaven als quioscos de Barcelona. Així doncs, no resulta estrany que Odyssey fes forat entre les preferències d’un públic molt divers; el “mercat” jove europeu tenia aleshores una actitud molt oberta i el jazz, el rock o la música contemporània eren veïns ben avinguts.

Estem davant d’una música per a gaudir en silenci, per a descobrir detalls i deixar-se portar per sentiments interioritzats. Potser sigui una bona ocasió per a recuperar hàbits d’escolta més reflexius, per aillar la música de la hiperactivitat de l’entorn i valorar així cada nota, cada so i les intencions que hi ha al darrera.

Josep Bergadà

François Tusques i Noel McGhie en concert al Daltabaix 2011

El diumenge 23 d’octubre François Tusques (piano) i Noel McGhie (bateria) presentaran el seu disc Topolitologie a la Traska Truska de Molins de Rei. Malgrat la proximitat i el nivell de qualitat dels músics francesos, no és gaire habitual la seva presència en les programacions del nostre país. Per al festival de músiques avançades, us proposem tot un clàssic de l’avantguarda jazzística.

François Tusques és un dels noms més destacats del jazz europeu. El pianista francès, que compta amb influències que van de Jerry Roll Morton, Bud Powell o Monk a Cecil Taylor, Bartock o Varese, va saber encendre la metxa del jazz continental més avantguardista en el seu disc Free jazz (Mouloudji, 1965 – In situ, 1991). Així va inaugurar uns anys fecunds d’intercanvi amb músics que arribaven a París per trobar-hi un acolliment i un respecte que sovint no tenien en els seus propis països d’origen. Per a Intercommunal Music (Shandar, 1967), François Tusques va comptar entre d’altres amb Sunny Murray (bateria) i Alan Silva (contrabaix), ambdós músics destacats dels primers grups de Cecil Taylor i amb una llarga carrera posterior. Per veure la importància de l’empremta de Tusques en el jazz actual, podem citar a Michel Portal, François Jeanneau, Barney Willen, J. F. Jenny Clark o Aldo Romano com a músics coŀlaboradors en els anys 60, als inicis de la carrera del pianista.

“Agitador” inquiet, Tusques va intuir el perill de caure en l’elitisme i patir l’allunyament del públic amb que el free s’acabaria trobant i va insistir en la via de la interculturalitat des d’una perspectiva socialment combativa, seguint els moviments de canvi que el maig del 68 havia iniciat. Així comença la saga de coŀlaboracions amb la cantant Colette Magny, el coŀlectiu Le Temps des cérises i la Intercommunal Free Dance Music Orquestra que, de l’any 1971 al 1982 recorreria centres culturals, vagues, actes per a immigrants i s’implicaria en iniciatives d’autogestió com la del local 28 Rue Dunois, als afores de París. El coŀlectiu de músics de la Intercommunal provenia de diversos països d’Europa i del nord i centre d’Africa i la voluntat d’integrar les diferents cultures donava a l’orquestra un so molt particular basat en la rítmica de les percussions, amb un cert sentit hipnòtic en el llarg desenvolupament jazzístic de les peces i els sorprenents malabarismes vocals d’un cantant que improvisava en català i castellà.

Cara i dors del 3r disc LP de la Intercommunal Dance Music Orquestra

Carles Andreu, nascut a Sant Feliu de Llobregat i auto-exhiliat a París fugint de la grisor del franquisme, és el lligam català de tota aquesta història. Va entrar a l’Intercommunal l’any 1977 a temps de participar en l’enregistrament del 3r disc, L’Atellier de jazz populaire (Vendémiaire, 1978); peces com ara “Blues pour Miguel Enriquez”, “Vet aquí que tenen por/Abrisme galanica” i “Mar jo cantar no fabia”, parlen de la lluita dels pobles sud-americans però també de l’obra de teatre La Torna i la prohibició dels Joglars i de la mort de Puig Antich a casa nostra. Seguirien un munt de concerts i enregistraments -editats o encara inèdits– amb peces clàssiques del repertori de l’orquestra com ara “Mazir”, “Le cheval”, “Quin dia”, “Soweto-Palestine”, “Le musichien”, “Les Amis d’Afrique” o la fantàstica “On est en vue de l’ille”, en les quals la veu potent de Carles Andreu barrejava l’herència familiar de la jota de la Franja de ponent amb el flamenc i altres músiques populars de la península. Una experiència en la que el cantant, segons les seves pròpies paraules, sempre va tenir al seu costat músics excepcionals i generosos com ara el mateix Tusques, Bernard Vitet, Jo Maka, Adolf Winkler, Beb Guerin, Jacques Thollot, Jacques Coursil, Sam Ateba, Silvain Kassap, Kilikus, i un llarg etc…

D'esquerra a dreta: Adolf Winkler (darrera seu Kilikus), Tanguy Ledoré, Sam Ateba, Carles Andreu, Michel Marre i Jo Maka en un concert de l'Intercommunal dels primers anys 80.

La relació de Carles Andreu amb François Tusques s’ha mantingut des d’aleshores i el pianista ha participat en bona part de l’obra post-Intercomunal del cantant. Així, en l’any 1994, una petita gira els va portar per diverses poblacions del nostre país –amb Tusques, Danielle Dumas, Didier Petit i Denis Colin– presentant Arc Voltaïc sobre poemes de Salvat Papasseit (treball que no seria editat en disc fins l’any 2002 per In Situ).
Juntament amb una ja llunyana actuació en el Jazz Cava de Terrassa (a piano sol), l’entrevista de l’any 1983 a Ràdio Barcelona amb l’audició de “On est en vue de l’ille” i la participació més recent en el Festival Bouesia 2009 de La Cava (al Delta de l’Ebre i també a piano sol), aquestes han estat fins ara les úniques oportunitats d’escoltar en directe a François Tusques en el nostre país.

Carles Andreu i François Tusques en una imatge dels anys 90.

Tants anys d’activisme però han acabat passant una certa factura al pianista que, malgrat l’admiració i les nombroses referències a la seva obra, ha seguit una carrera apartat dels grans circuits. Tot i així, Le jardin des délices (In situ,1992), Octaèdre (Axolotl jazz, 1994), Blue Phèdre (Axolotl jazz, 1996), Blue suite (Transes europennes, 1998), les reedicions de Free jazz (In situ) i Piano Dazibao (Futura-Marge) o el darrer Topolitologie (Improvising Beings, 2010, amb el bateria Noel McGhie) han recollit exceŀlents crítiques i representen les baules més recents d’una cadena d’obres única i a recuperar urgentment. Una part important de la discografia de François Tusques i dels seus grups, editada originalment en petites discogràfiques independents i ara mítiques entre els aficionats –Mouloudji, Shandar, Le temps des cérises, Chant du Monde, Vendemiaire o Edizione Corsica– segueix inèdita en CD (i a preus de col·leccionista a internet).

François Tusques forma part de la memòria del jazz europeu i ningú com ell ha mantingut una actitud tant fidel als seus principis, que sovint s’inspiren en el cançoner de la Comuna de París, en els cants de la Guerra Civil espanyola, en l’esperit del maig del 68, en la lluita contra les dictadures d’arreu o en el rebuig que pateixen les successives immigracions que coincideixen a Europa. De les seves mans en surt una música sempre inquieta, compromesa i innovadora que mai ha oblidat però la necessitat de comunicació amb el seu temps i amb el públic.
Topolitologie,
el disc que vénen a presentar a La Traska Truska, recull perfectament tant la trajectòria com la maduresa de dos músics que han compartit molts anys als escenaris. La peça que dóna nom al disc podria resumir practicament tota la història del jazz: de les aromes del rag –genial la má esquerra del pianista– als aires de la Comuna i de la remor de la sabana africana a les capes de so i les atmósferes repetitives que l’apropen a la música més contemporània. Poc més de 10 minuts per a explicar tota una vida.
La podeu escoltar a http://julienpalomo.bandcamp.com/track/topolitologie-extracts