James Cammack: de New York a Sant Feliu

El proper divendres 22 de Maig a les 21:30h, el baixista novaiorquès James Cammack actuarà a l’Ateneu Santfeliuenc, dins el cicle ContraBaix, juntament amb el grup internacional Pitch Plot 4. Els teloners seran el trio “Lilac”, sorgit del Taller de Músics.

Hola James, moltes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista. Havies actuat abans a Barcelona?
Vaig venir fa uns quants anys, a finals dels 80 o primers dels 90. En aquell moment, tocava sovint amb el pianista Ahmad Jamal. Vam fer una gira per tota Espanya, tocant a Barcelona i a altres ciutats. Barcelona és una ciutat fantàstica, estic encantat de tornar-hi!James_Cammack-04

Vas tocar amb Ahmad Jamal durant 30 anys, oi?
Vaig ser el seu baixista oficial des del 1983 fins al 2011. Vaig coincidir també amb el bateria Idris Muhammad, que va estar-s’hi 15 anys amb ell. Idris és tota una referència en el món del Jazz i del Rythm & Blues. La seva precisió el situa entre els millors bateries dels planeta!

Què és el més important que vas aprendre quan tocaves amb l’Ahmad Jamal?
Bàsicament, la seva manera de treballar en equip. Durant els concerts, havies d’adaptar-te ràpidament a la situació musical de cada moment. L’Ahmad Jamal creava un veritable espai musical, ja que és compositor, arranjador i orquestrador. L’Idris i jo contribuíem al concepte i al color musical que ell proposava. Jo procurava incorporar a la meva manera de tocar el seu pensament musical.DSC_0490

Com anava la preparació dels concerts?
De vegades, l’Ahmad Jamal t’escrivia una línia de baix concreta, com un ostinato.Després, anava creant tota una orquestració al voltant del que jo estava tocant. Teníem una mena de guió, i cada vegada que tocàvem el tema, ell modificava les coses sobre la marxa, canviant i desenvolupant la música. La millor manera d’anomenar-ho seria “composició espontània”. Èrem un trio amb una gran versatilitat! Cada concert tenia un caràcter completament diferent, encara que féssim servir les mateixes bases.

Quins músics t’han influenciat, qui són els teus ídols del jazz?
Sens dubte, grans músics com Chick Corea, Joe Zawinul o Wayne Shorter. La seva manera de construir la música és increïble. Amb Chick Corea, per exemple, sempre hi ha un gran sentit rítmic, i un pensament harmònic i melòdic molt ric. Desenvolupa la música amb un altíssim sentit compositiu. Ha aconseguit incorporar a la seva banda els millors músics del planeta. Tots els grups que ha format són absolutament únics: Anthony Jackson i Steve Gadd, Stanley Clarke i Lenny White, o John Patitucci i Dave Weckl… Al llarg dels anys, ha fet música plena d’energia, una energia que és orgànica i a la vegada es transforma constantment, mantenint tot i així una forta personalitat.

En quins projectes estàs treballant actualment?
Ara mateix, em sento molt afortunat de formar part de Pitch Plot 4, perquè em dóna l’oportunitat d’aparèixer al panorama jazzístic europeu. També estic molt content del meu CD “Both Sides Of A Coin” (Les dues cares de la moneda). Faig servir el baix elèctric i és molt representatiu del que sempre he volgut fer. El meu proper projecte serà acústic, però primer haig d’escriure els temes…51U6MXAl7gL._SS280

Com es va formar el grup Pitch Plot4? És difícil reunir músics internacionals d’Alemanya, Holanda i els Estats Units?
Quan vaig deixar de tocar amb l’Ahmad Jamal, em va saber greu perdre les gires europees que féiem. Estava una mica trist, perquè m’agrada molt venir a Europa. Crec que Europa és molt generosa amb els seus músics; alguns dels festivals de jazz més importants del món es fan aquí. Per això vaig trucar un mànager holandès, que a la vegada em va posar en contacte amb el flautista de jazz Jeroen Pek. Vam decidir crear Pitch Plot 4, com a projecte internacional. De fet, estic escrivint alguns temes pel grup. Els seus músics són excepcionals: no només toquen les melodies, sinó que realment les comprenen i se les fan seves. És un gran plaer tocar junts!Pitch Plot 4 con James Cammack small

Per què cada cop és més difícil atreure públic jove als concerts de Jazz?
Penso que les noves tecnologies faciliten d’introduir-se al mercat musical. Hi ha molta gent treballant amb les xarxes socials i detectant les necessitats del mercat, però moltes d’aquestes persones no tenen un coneixement profund de la música. Et pots trobar un DJ que mai no ha tocat cap instrument, però que arriba a vendre milions de còpies i fa concerts multitudinaris. Amb els samplers, pots barrejar sons i ritmes per crear ràpidament sons electrònics, cosa que no és dolenta en sí mateixa, però que fa minvar l’estímul de treballar per ser un bon músic.
Per altra banda, aquest estil de música creat digitalment connecta molt bé amb el públic jove i amb les masses, de manera que altres estils, com ara el jazz, la clàssica, la contemporània i fins i tot la música en directe, queden al marge. I, si no escoltes aquest tipus de música, com pots entendre-la?
Un altre problema són els programes de TV de l’estil d’“Operación Triunfo”, o “Tú sí que vales”, perquè de vegades donen una perspectiva equivocada sobre el desenvolupament de la personalitat musical. Els nens veuen aquests programes i pensen “vull ser una persona famosa”, en comptes de pensar “vull estudiar un instrument i vull aprendre música per crear i desenvolupar la meva vessant artística”.

El concert al cicle ContraBaix s’obrirà amb la banda “Lilac”, formada per estudiants del Taller de Músics. Què hauria de fer un jove músic de jazz, per impulsar la seva carrera?
Crec que has de ser diligent a la feina i estar obert a qualsevol oportunitat, has de saber adaptar-te. Avui, és difícil viure de la música: certament, hi ha uns quants “grans noms” que formen part de l’elit i tenen grans oportunitats de fer carrera… Jo els anomeno “sospitosos habituals”. Però també hi ha molts músics absolutament impressionants que mai no tindran l’oportunitat de fer una gran carrera. Això hem “d’agrair-ho” als nostres dirigents econòmics i polítics, que mostren una total falta d’interès respecte al ciutadà mitjà.

La ubiqüitat de Matthew Simon

Ubiqüitat: Fet d’estar present pertot (Diccionari de la llengua catalana).

Matthew Simon es realment pertot, tant si parlem de la història com si ho fem del present de la nostra música. El trobarem en concerts i shows de la televisió on hi hagi una trompeta; en anuncis, en sintonies de programes, acompanyant cantants coneguts, en bandes sonores de pel·lícules, en tota mena d’events on es necessiti la seva professionalitat. El seu currículum desperta admiració, mareja, sorprèn, aixeca somriures i complicitats. Quasi que, de manera col·loquial, podríem analitzar el nostre entorn musical, separant on ha estat i on no ha estat en Matthew Simon…

Matthew_Simon_web

Amb l’obligada discreció de qui “acompanya”, el trobarem al costat d’El Tall en els seus recents concerts de comiat, en la fanfàrria de Barcelona 92, en la Marató de TV3 i en els directes i discos de Serrat, Sabina, Dyango, Moncho, Gato Perez, Miguel Rios, Lluis Llach, Juan Perro, Celia Cruz, Lolita, Operación Triumfo o Buenavista Social Club, per citar-ne només uns quants i d’estils ben diferents. No sempre “visible” -seva és la trompeta d’un conegut anunci de rom del Carib- ni tampoc previsible –com quan treballa en bandes sonores de Suso Saiz, Carles Cases o Gringos– qui tingui memòria sabrà de la seva participació en un dels clàssics de la música layetana, el disc Iberia de Música Urbana (1978). Clàssic és també per experiència i per tocar amb l’Orquestra del Teatre Lliure, amb l’OCB, amb les orquestres simfòniques de Tenerife o de Sant Cugat, interpretant Coplan, Moussorgsky, Ravel, Shostakovich, Purcell, etc…

I si parlem de jazz, que és el que aquí més correspon, som novament davant d’un currículum admirable. Ha tocat amb Tete Montoliu, Dave Liebman, Perico Sambeat, Bebo Valdés, diferents formacions amb Manel Camp, Carles Benavent, Joan Albert Amargós, Chano Domínguez, Jorge Pardo i molts més fins que, l’any 2012, per increïble que sembli, enregistra el seu primer disc propi, Continental Blues. Si com diuen, l’experiència és un grau, a Matthew Simon li sobren les medalles i es nota que ha aplicat tot el seu saber en un disc que ret merescut homenatge al paper de la trompeta en el jazz. Tan aviat explosiu com introvertit, Matthew Simon treu els colors precisos per il·lustrar una història farcida de mites com ara Louis Armstrong, Clark Terry, Chet Baker, Clifford Brown, Miles Davis, Freddy Hubbart i tants d’altres; uns mites que el trompetista ens serveix amb delicadesa, respecte i un gust exquisit.

La ubiqüitat de Matthew Simon farà que sigui a L’Ateneu de Sant Feliu de Llobregat el proper 27 de setembre; aprofitem doncs l’oportunitat per gaudir de qui té aquest do i l’inverteix fent tan bona música!

Tot esperant Dorantes

Estem a mitjans de gener i és l’hora d’anar a la feina. Les vacances de Nadal queden molt lluny i tenim any nou però la mateixa crisi. A tort i a dret veiem amenaces de tot tipus, coaccions polítiques, retallades pressupostaries, menys diners per a la cultura, nous casos de corrupció…perquè seguir, hem de fer la revolució!
Però el dia 9 de febrer ve Dorantes a Barcelona i tenim un parell d’entrades.

dorantesPortarà a R. García Fons?, Posarà en play back la veu de Morente? Poso el seu últim CD Sin muros al reproductor del cotxe i enfilo els 32 km cap a la feina, a aquesta hora no cal parar atenció al trànsit, el cotxe va sol i sap el camí.

Que bé que entra la música de Dorantes! com es van diluint aquestes quimeres! Recordo la primera i única vegada que vaig veure el pianista en directe; amb en Josep Bergadà vam anar al festival BAM del 1999, no recordo quina era la nostra intenció, però suposo que era veure la Beth Orton a la Plaça del Rei. No sabia que actuava Dorantes però havia comprat el seu primer disc -el fantàstic Oroboy– i a més hi havia cadires a la Plaça de la Catedral, res d’un concert de peu com sardines més o menys apilades– així que em vaig quedar a esperar el començament d’aquest concert mentre el Josep anava a l’altre. Poc després de començar, la sort va fer que aconseguís el seient d’algú que es va aixecar a la primera peça, algun despistat suposo.
És un dels concerts dels que guardo millor record, Dorantes estava acompanyat d’una magnífica banda, no hi havia crisi i l’Ajuntament de Barcelona no escatimava mitjans.
Gairebé sempre que anava a una botiga de discos, mirava si hi havia un nou disc de Dorantes i vaig haver d’esperar fins al 2002 per escoltar el segon: Sur, tan bo com el primer. I després res de res; això sí, amb l’aparició de YouTube he pogut anar veient peces dels seus múltiples concerts, amb R. García Fonts, Gerardo Núñez i un llarg etc,
Vaig estar a Praga l’any passat i hi actuava al cap de 15 dies!! Seria amb la seva formació “Free Jazz Flamenco Trio”? grup format amb R. García Fons i Theodosii Spasov.
Sempre em preguntava com podia aquest home estar tan actiu quan el seu últim disc era del 2004, però va arribar el 2012 amb el seu nou disc, i la seva participació en el festival del Mil·lenni. I res, a esperar Dorantes, deixem pendent la revolució.

Manel Saumell

CMS Colina Miralta Sambeat, en concert a la Traska Truska. 27-01-2013

Hi ha pocs precedents de “reunions” tan reeixides com la del CMS. Són ben escassos els exemples de músics que com Javier Colina, Marc Miralta i Perico Sambeat, vulguin superar voluntàriament les visions particulars per sumar, a parts iguales, el seu talent en un nou projecte.

Podríem citar formacions d’intensitat similar, com el carismàtic trio del país veí Sclavis/Texier/Romano o, més a prop, encara que en terrenys musicals ben diferents, el sempre sorprenent Triez d’Agustí Fernandez, Baldo Martínez i Ramón Lopez…Estem parlant de “reunions dels millors”, de formacions amb músics de llarg recorregut que floreixen en llibertat si es treballa bé el coupage i se li dona el temps necessari per créixer.
Avançar sense arrossegar urgències ni portar la caducitat impresa, permet l’encaix natural de les peces i l’obra resultant ho agraeix amb orgull. Potser tot quadra perquè el CMS ha estat una reunió de maduresa, amb carreres personals ja ben assentades, molts reptes individuals deixats enrera i ben poca pressió que els obligués a demostrar res… El punt de partida, l’any 2007, certificava finalment una trobada que havia estat progressiva, una mena de “selecció natural” de coincidències. I no van caldre més “càstings” que els projectes successius que ja amagaven una certa predestinació:
la preparació prèvia a finals anys 90 i la sortida final del disc New York Flamenco Reunión, l’any 2000; l’aparició de Cruce de caminos, del 2001; la de Perico en formació de Quintet, també del 2001; la de Pasajes, el 2002, i fins arribar al primer CMS, del 2007….
Colina, Miralta i Sambeat mostren el convenciment que com a CMS poden dir molt més; que aquest projecte els permet unir forces i sintetitzar per aconseguir l’exceŀlència. Així, l’aparentment fràgil genialitat de Javier Colina, troba en l’inesgotable presència de Marc Miralta la plataforma de moviment perfecte perquè Perico Sambeat hi dipositi una imaginació tant calculada com desbordant, i que el grup no vegi límits a la seva entesa.

CMS_ColinaMiraltaSambeat2

CMS Colina Miralta Sambeat

I en això estem, dos discos en progressió evident i treballs paraŀlels compartits per donar-se aire sense destensar del tot les cordes que els uneixen. Cal veure’ls treballar per saber que tot encaixa; és impossible no adonar-se del valor d’una entesa tan profunda que els permet recórrer l’Africa, el Carib, les Amèriques del nord i del Sud i l’Europa més llatina, sense negar el pòsit d’un nord més mesurat que tempera els resultats. En el minimalisme expressiu d’aquest trio sense piano, hi trobarem referències i sonoritats ineludibles de la història de la música negra de diversos continents, i també el foc i la passió que la fusió del nostre país aporta al jazz internacional, la marca de la casa que més ens representa fora, i que el grup abandera molt sovint.

Coincideixen les cròniques en que un concert del CMS és una experiència que s’ha de viure i el seu anterior passi per La Traska va ser just a l’inici del projecte, l’any 2007, i dirigit només a premsa especialitzada i programadors. Ja és hora doncs que en la proximitat única d’aquest local puguem magnificar els detalls, interpretar les mirades i detectar els senyals. Endevinar com els ulls tancats i el somriure enigmàtic del Perico, ressegueixen els traços pictòrics que el Marc escampa sobre el llenç que el Javier teixeix sempre amb exquisida imaginació. Haurem de deixar que la percussió guiï els nostres peus, que el cor vibri intensament amb les pulsacions de les cordes i que l’aire del saxo alliberi sense por la nostra veu interior.

La Traska és un “hàbitat” ideal per al CMS…en el seu silenci respectuós, els músics mouran les cartes com ho fan els jugadors més hàbils i el públic viurà pendent i hipnotitzat per cada un dels seus gestos, per cada nota que abandoni l’escenari. Serà un privilegi que no em voldria perdre per res del món.

Josep Bergadà

Comentari de CD: BOJAN Z “XENOPHONIA” Label-bleu

Bojan Z segueix el seu propi camí i es va consolidant com a líder en la seva carrera al mateix temps que, com els grans músics compositors, va evolucionant en un estil cada vegada més personal.

Si fem un repàs de la seva carrera, va començar a gravar com a sideman el 1988 amb la banda de Jacques Bolognesi, va seguir amb dues col·laboracions més, però va ser el 1993, amb la seva intervenció en el meravellós disc de Henri Texier, An Indian´s week, quan va quedar patent la seva gran sensibilitat com a pianista.

Aquell mateix any va publicar el primer disc firmat per ell mateix, i a partir de llavors va alternar les seves pròpies produccions amb col·laboracions en, per exemple, altres àlbums fonamentals de Texier com Mad nomads o Mosaic man. Jo destacaria també la seva participació en dues obres de Julian Lourau, The rise i Fire and Forget.

0794881811922A Xenophonia, el seu sisè llançament, Bojan Z segueix un camí iniciat en el seu àlbum Transpacifik, on ja va utilitzar en alguna peça el Fender Rhodes; en aquest últim, però, a més d’utilitzar-lo en més peces, modifica un model, el qual anomena Xenophono, per tal d’afegir-li efectes de saturació i modulació. De tota manera, més que recolzar-se en la diferència de sons d’aquests instruments, la música de Zulfikarpasic és molt diferent en la concepció rítmica i harmònica dels temes, i és aquí on rau la seva evolució, en la qual amb tota probabilitat tenen una influència important els músics que l’acompanyen, especialment Ben Perowski, bateria de l’escola de John Zorn i el segell avantguardista Zadik.

Perowski es va integrar en el seu grup just després de Transpacifik  i durant sis mesos va estar gravant els primers temes amb Bojan Z, però després el músic va haver de tornar als Estats Units i va ser substituït per Ari Hoering; l’enregistrament dels temes restants va continuar durant uns altres sis mesos amb aquest altre músic i, a causa de l’estil diferent dels dos bateries, aquest canvi es percep clarament en les peces (els temes amb Hoering “sonen” més a jazz). Completen la banda el baixista Rémi Vignolo, molt present en la majoria dels temes, i l’excel·lent músic Krassen Lutzkanov, que ja havia participat en un projecte anterior i aquí aporta la flauta balcànica kaval en dos temes.

Un altre element destacat és la producció, que no es limita a la dimensió d’un trio convencional, sinó que afegeix, a més del kaval, un sample de blues rude i autèntic al tema Xenos blues, la veu murmurada a Ashes to ashes (de David Bowie) i un hàbil treball de mescla dels teclats en tot el disc.

L’àlbum comença amb l’atmosfera difusa de la primera peça, Ulaz, propiciada pel so del kaval, el sempre present contrabaix, la bateria de Perowsky i les pinzellades de piano o de teclats; continua amb Zeven, que podria passar en els seus primers compassos per un blues rock però que després s’endinsa en desenvolupaments jazzístics; després vénen temes en els quals s’alterna el Fender (o el Xenophono) amb el piano, on sona el blues i el jazz; es passa per la versió de David Bowie amb la veu quasi inaudible, s’arriba a una de les peces més aconseguides, Xenos blues, amb el seu inici amb el sampler d’Alan Lomas, es culmina amb The mohican and the great spirit i es finalitza amb Izlaz, ¿homenatge a Henri Texier?

No es tracta d’un disc que es pugui valorar a la primera escolta; sense anar més lluny, jo mateix l’havia deixat, però un savi consell d’un amic em va convidar a reprendre’l. Segurament no agradarà a tothom, però penso que és una obra d’evolució, tant del seu creador com del jazz, i que paga la pena fer-se a ell.

Manel Saumell

Comentari de disc: “Stella del Mattino”

“Stella del Mattino” de Marco Pereira (Egea Ediciones Discográficas, 2006)

Marco Pereira (Săo Paulo, 1956) és un dels màxims exponents de la guitarra brasilera d’avui en dia; no en va està considerat com una de les figures més importants de la composició “popular” brasilera per a guitarra clàssica de concert. La seva música, totalment immersa en la rica tradició del seu país, és repleta d’atractius, tant des del punt de vista melòdic, com harmònic o rítmic. Entre els nombrosos premis rebuts en la seva ja dilatada carrera, destaquem els que ha rebut a Espanya: el Concurso Andrés Segovia i el Concurso Francisco Tárrega.

Va ser a causa del seu trasllat a París, on va viure cinc anys, que la seva música va rebre una forta influència jazzística i també de música llatinoamericana, i tot plegat li va aportar una ampliació estilística que va propiciar la seva participació en el Festival de Jazz de París el 1989 i una sèrie d’actuacions per Alemanya, Suïssa i Dinamarca, entre altres països.

A partir de 1990 i vivint a Río de Janeiro, comença una sèrie de gravacions sol o amb il·lustres col·laboradors com Edu Lobo, Gilberto Gil o Gal Costa. En total, ha publicat quinze títols amb seu nom i una sèrie innumerable de col·laboracions (quaranta segons la seva pàgina web).

El juliol de 2006 participa en l’Umbría Jazz Festival, on fa la presentació del seu primer CD per al segell italià Egea. Fidel a l’esperit ”Egea”, aquest CD compta amb la col·laboració de tres dels seus músics habituals: Erasmo Petringa al contrabaix, Enzo Zirilli a la percussió i Gabriele Mirabassi al clarinet, músics de gran experiència i que han contribuït a crear un so de mescla cultural que és la característica habitual del segell italià.

Dins del disc, hi ha versions del repertori brasiler com “Na baixa do sapateiro” d’Ari Barroso, “Medley” de Baden Powell i altres peces de Jobin, Gismonti o Caymmi; també hi podem trobar dues peces de Pereira: “Estrela da manha” i “Sambadalu”. En tots els temes predomina el so de l’artista, i l’aportació dels altres músics es limita a subtils acompanyaments que, a més, no sempre estan presents en totes les peces. Així, el disc és bàsicament de guitarra i, al marge d’etiquetes, és d’una bellesa i sensibilitat extraordinàries, tant en les versions com en els originals; val la pena escoltar-lo i es recomana sobretot als amants d’aquest instrument.

Manel Saumell

Comentari de Gil Evans: “Gil Evans”

Gil Evans, Gil Evans. Ampex 1969 (a Espanya: Ekypo, 1973. casset – LP?)

També editat a Europa en LP  i CD amb el títol Blues in Orbit, Enja.

Gil Evans és un músic extraordinari; tot i que el més conegut de la seva música siguin els arranjaments per a alguns discos de Miles Davis, aquest pianista, arranjador i director d’orquestra té un bon grapat de discos propis, que resten mig amagats sota les nombroses (i reeixides) col·laboracions d’encàrrec per a altres artistes. Mestre d’un estil força personal, Gil Evans dosifica, insinua i suggereix la seva música amb un control extraordinari dels mitjans que li ofereix l’orquestra. Nascut el 1912 al Canadà, la seva família es va instal·lar a Califòrnia als anys 1920, on de jove va començar estudis de música i on va muntar ben aviat la seva primera orquestra. Sota les influències estilístiques de Duke Ellington o Don Redman, inicià la seva carrera professional acompanyant i fent arranjaments per a cantants i shows de televisió, en un dels quals va conèixer Claude Thornhill, arranjador i director d’orquestra amb qui compartiria amistat i inquietuds en els anys següents. A finals del anys 40 s’entusiasmà pel be bop  i, quan ja vivia a Nova York, es relacionà amb músics com Charly Parker, Miles Davis, Gerri Mulligan o George Russell, amb els quals començà a compartir projectes i enregistraments. L’any 1953 col·laborà en el disc de Miles Davis Birth of cool i el 1957 participà com a arranjador en Miles Davis Ahead, al qual seguirien Porgy and Bess, Sketches of Spain i Quiet Nights, avui considerats tots ells obres mestres, tant del trompetista com de la història del jazz. En els anys 60 i amb discs propis com Out of the cool o The Individualism of Gil Evans, el músic s’incorporà als clàssics del jazz amb l’aportació d’una sonoritat particular gràcies a l’ús de corns francesos, flautins i fagots, que donen un ambient reposat, molt europeu, al so de la seva orquestra.

Però el disc que avui ens ocupa va ser enregistrat l’any 1969, després d’una breu etapa d’inactivitat musical dedicada a la família. Gil Evans va donar un nou gir a la seva carrera reunint una orquestra –reduïda a 14 membres– en la qual els instruments elèctrics passen a tenir un paper destacat, en detriment del clàssic protagonisme dels de vent. Corren temps inquiets i el jazz explora noves vies; guitarra, baix i piano elèctrics i percussió donen al conjunt un so complex i a voltes irritant, on destaquen les intervencions nervioses i sorprenents del guitarrista Joe Beck i la bateria incansable d’Elvin Jones. Per sobre d’ells, les ràfegues dels solistes (Billy Harper, Snooky Young, Jimmy Cleveland, Howard Johnson, Hubert Laws…) i els riffs del conjunt de l’orquestra apareixen i desapareixen, deixant sempre una sensació d’inacabat, d’espera tensa… d’un cert paisatge desolat i misteriós en el qual esperem un desenllaç definitiu que s’escapa i s’ajorna d’una peça a l’altra; Gil Evans no ens ho posa fàcil.

Obra mestra de la contenció i de l’ambient insinuat, aquest disc que també es va titular Blues in Orbit (títol d’una peça de George Rusell interpretada en el disc), juga amb un ambient enrarit i d’un futurisme poc amable, que s’inspira tant en elements del jazz free (flauta amb regust ètnic, superposició d’instruments, fons de percussió…) com del jazz rock del primer Miles Davis elèctric (arrengaments lleugerament funk, frases de guitarra tan aviat naïfs com incisives i desbordants, instruments que semblen dialogar en la llunyania…) sense caure, però, en les complaences i defectes que limitarien ambdós estils, a finals de la dècada dels 70. No és un disc fàcil, però captiva extraordinàriament; no consta enlloc com a obra clau del músic ni com a peça cabdal del jazz, però és força personal i premonitori d’un estil que el músic va treballar fins a la seva mort, l’any 1988, encara que fos d’una manera més dolça i convencional.

Gil Evans va girar força per Europa en els anys 80 i podem trobar diversos enregistraments en DVD d’aquests concerts; un d’ells, celebrat a Lugano l’any 1983, pot ser un complement perfecte per seguir la trajectòria d’aquest excel·lent músic, que ha passat a la història del jazz més pels préstecs creatius oferts a altres músics, que per la interessant producció pròpia.

Més informació a: http://gilevans.free.fr/

Josep Bergadà

Comentari de disc: “Carnivalesque”, Ayse Tütüncü trio

AYSE TÜTÜNCÜ TRIO, CARNIVALESQUE (BLUE NOTE, 2006. ISTANBUL).

Ayse Tütüncü és, segurament, una completa desconeguda per a la majoria d’aficionats al jazz, i també ho seria per a mi si no fos perquè, de vegades, poques, compro música només pel disseny de les portades del CD, perquè s’utilitzen instruments poc coneguts o, simplement, per ganes de comprar; l’atzar ens ofereix agradables sorpreses. Fa ja bastants anys vaig comprar a Istanbul el CD Variations d’Ayse Tütüncü Piano Percusion Band i va ser una autèntica troballa. En un dels meus darrers viatges vaig trobar el seu últim àlbum, Carnivalesque, en formació de trio (per cert, aprofito aquesta oportunitat per recomanar a aquells que tinguin l’ocasió d’anar-hi, les botigues de CD del carrer Istiklal, a prop de la plaça Taksim).

Ayse Tütüncü va fundar, el 1983, la seva primera banda, Mozaik , orientada al jazz rock i a la música de fusió. Posteriorment va fer moltes col·laboracions amb músics marginals de Turquia, mentre també componia música per a teatre i cinema.

El 1995 va formar el seu segon grup, la Piano Percusion Band, amb el qual únicament va editar Variations amb el segell turc Ada Müzik. En aquest disc hi ha versions de peces de músics que marquen les seves influències, com Carla Bley, Chic Corea, Egberto Gismonti, Claude Debussy i diversos músics turcs.

El 2004 formà la seva tercera banda en format de trio i l’any següent va presentar l’àlbum Carnivalesque en el Jazz Open Festival de Praga. El disc fou editat pel segell Blue Note el novembre de 2006 i distribuït a quinze països, entre els quals hi ha Espanya.

El trio és atípic des de diversos punts de vista: en primer lloc per la formació, un piano i dos instruments de vent sense secció rítmica, que produeix una música fonamentalment melòdica; en segon lloc per la inspiració, que va de la música mediterrània al tango, de la música clàssica a la improvisació radical, i finalment perquè aconsegueixen ser originals mesclant temes propis i versions sense recórrer a fusions amb la molt rica música tradicional i contemporània turca.

Totes les peces del disc són d’un alt nivell de qualitat i és difícil fer distincions. L’àlbum comença amb “Carla´s second tango”, basada en el tema “Reactionary tango” de Carla Bley, el qual ja havia estat versionat  per Tütüncü amb l’anterior formació amb ritme i sonoritat totalment diferents. Després segueix amb “Letter to Crete”, un tema inspirat en una melodia popular de l’illa de Creta, i amb la peça que dóna nom al CD, “Carnivalesque”, on la pianista assoleix, en la meva opinió, el seu nivell més alt de lirisme i melodia. Entre les peces restants, la versió de “Soledad” d’Astor Piazzolla és bastant fidel a l’original, si bé per la bellesa de la peça potser és millor així. “Letting go!” és un tema que van improvisar en clau free quan eren a l’estudi de gravació motivats pel suggeriment del clarinetista Oguz Büyükberber. Tanca el disc una altra lliure improvisació gravada en directe del tema “Golliwoggs Cakewalk” de Debussy.

Formació:

Ayse Tütüncü: piano; Yahya Dai: saxos tenor i soprano; Ogür Büyükberber: clarinet i clarinet baix

Manel Saumell

El disc perdut: Sonny Grey. En directo. Festival Internacional de Jazz de Barcelona

Sonny Grey. En directo. Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Sayton (SAY-1005-5) 1968

Orell Delroy Grey (Sonny Grey) va néixer l’any 1925 a Jamaica, on va començar de molt jove a estudiar música. Inicia la seva carrera professional l’any 1943 i toca en diverses orquestres del país. Després d’un viatge a Anglaterra amb els Jamaica All Stars, decideix quedar-se a Europa. Anglaterra, Bèlgica, Itàlia i França l’acullen en diferents moments de la seva carrera, però potser és a França on viu l’estada més llarga i on li arriben les millors oportunitats. Toca en festivals, actua per la ràdio i acompanya músics americans, residents o de pas per París, com ara Nathan Davis, Donald Byrd, Eric Dolphy o Johnny Griffin. Als anys 60 aconsegueix reunir una orquestra pròpia que li dóna força prestigi i li permet recórrer Europa de festival en festival. En una d’aquestes gires actua al Palau de la Música en la segona edició del Festival Internacional de Jazz de Barcelona. La discogràfica Sayton, avui desapareguda i més especialitzada aleshores en cantants pop melòdics de segona fila que en jazz, enregistra el concert i el disc acaba la seva trajectòria comercial al calaix de les rebaixes. Trista carrera per a un disc interessant, tremendament vital i enèrgic, que ens fa envejar la intensitat amb què devien viure el concert els qui hi assistien en directe.

La composició de l’orquestra ja avança la solidesa de la proposta; la llarga trajectòria del swing francès va permetre, sobretot en els anys 50-60, la proliferació d’orquestres i l’especialització de molts músics i arranjadors que, com en aquest cas, fan rodar el conjunt com una màquina. Dirigeix l’orquestra i toca la trompeta Sonny Grey amb arranjaments de Jean Claude Cagnasso, Herb Geller i Art Simmons, especialistes del swing a França, que treuen el millor partit del repertori i dels músics que trobem al disc, d’entre els quals val la pena destacar el pianista Michel Sardaby, els trompetistes Pierre Bissard i Roger Guerin, els trombonistes Bill Tamper i Jean Orieux, els saxofonistes Jean Aldegon i Jacques Nourredine, Jack Sewing al contrabaix i Peter Giger a la bateria, per no esmentar tots els membres de l’orquestra.

En el disc sonen uns quants clàssics com Work Song de Nat Adderley, Budo de Bud Powell, Little Jazz de Roy Eldridge o Times Square de Charly Mingus, al costat d’excel·lents peces de collita francesa com Scotch Squatch d’Herb Geller, Blue Jones de Daniel Janin o No Sleep d’Yvan Julien.

L’orquestra funciona com una seda en les balades, on podem apreciar les breus intervencions d’alguns dels solistes al costat de l’energia de la trompeta de Sonny Grey, però és en els temps ràpids on l’espectacularitat del conjunt es fa evident. Un so potser excessivament estrident per al gust dels nostres dies, però amb frases i riffs calculats al mil·límetre on dominen els registres aguts, perfectament acompanyats per un fons rítmic que accentua les frases i magnifica els efectes sincopats; saxofons i trombons intercalen variacions en registres més dolços i completen el volum d’una orquestra que es mou a un ritme, a voltes frenètic, més heretat del bebop que del swing més clàssic, tal com es fa evident en la selecció dels temes.

Sempre diem que al jazz francès li costa entrar al nostre país; tot i la proximitat, només acabem  apreciant-ne algunes figures a hores d’ara ja clàssiques (Portal, Sclavis, Teixier…) i desconeixem l’espectacular conjunt de músics del país veí, als quals, pel que es veu en aquest disc, ja fa anys que els sobra qualitat perquè els dediquem una mica més d’atenció.

El disc, de vinil, que jo conegui, no s’ha reeditat en format CD i a Internet se n’ofereixen exemplars a preus d’ensurt; però potser no sigui tan difícil de trobar en botigues de segona mà i, sobretot, a preus més raonables. Segur que l’esforç val la pena.

Josep Bergadà

Comentari de disc: “Influence” Belmondo – Yusef Lateef

“Influence” és un disc sorgit de la trobada de Yusef Lateef amb els germans Belmondo a París. Va ser gravat fa pocs anys i, tot i merèixer el títol de millor disc de jazz francès de l’any, a molts hagués passat inadvertit si no hagués estat per la gira que va efectuar per Espanya al 2007, primer a Terrassa al festival de Jazz i després a Madrid inaugurant el cicle “Jazz és primavera”, ja que les dues actuacions van tenir excel·lents crítiques i s’hi van incloure imatges del primer concert per TV3.

Buscant visites dels germans Belmondo anteriors a la gira amb Lateef, l’únic que he trobat és una actuació com a integrants del quartet de Pierre Boussaguet al festival de Vitòria l’any 1991.

Lionel Belmondo, el més actiu dels germans, ha format part de múltiples projectes amb Boussaguet, François Théberbe, la cantant Dee Dee Bridgewater, etc. a més a més de participar en la docència i en la creació de l’atípic grup “Sax Generations”, format per dotze saxos. L’any 1992 va formar la “Big Band Belmondo” i, juntament amb el seu germà, van formar el 1993 un quintet estable i publicaren diversos discs.

Va ser l’any 2003 quan Lionel, interessat per la música francesa dels segles XIX i XX, donà un gir a la seva carrera i edità amb el seu propi segell “B-Flat recordings l’àlbum “Hymne au Soleil” amb la col·laboració de diversos músics de les orquestres més prestigioses de música clàssica, on també meresqué el títol de millor disc de jazz francès d’aquell any.

“Influence” és un àlbum doble que té dues parts ben diferenciades: El primer disc, amb temes de Lionel, Lili Boulanger (1893-1918) i arranjaments fets per Christophe Dal Sasso de temes de Charles Tournemire (1870-1939), sembla una continuació de “Himne au soleil”. Té com a tema destacat “Influence”, una superba peça de disset minuts que dóna nom al disc i és escrita per Dal Sasso. Comença amb un redobla de tambors on s’hi van afegint els sons de diverses flautes ètniques que Yusef Lateef i Lionel Belmondo han portat de les seves peregrinacions arreu del món, de petxines de Stefano Belmondo i del baix de Paul Imm.

El segon disc, amb temes de Yusef Lateef, és realment extraordinari. Conté una peça, “An afternoon in Chattanooga”, composta especialment per aquest disc; “Suite over time”, que és una reinterpretació de quatre temes emblemàtics de la carrera del saxofonista americà escollits per Lionel: “Morning”, “Metaphor”, de l’àlbum “Jazz Mood” (1957) on els arranjaments corresponen a L. Belmondo i a Dal Sasso, “Iqbal”, de l’àlbum “The centaur and the Phoenix” (1960), i la que és sens dubte la peça clau, “Brother John”, un dels temes més cèlebres de Lateef, de la qual Dal Sasso ha mesclat la versió original del disc “Nipón Soul” (1963) amb la del “Live at Pep’s” (1964). Els seus casi catorze minuts són absolutament intensos amb contínues referències a Coltrane, al qual estava dedicada la peça.

El disc finalitza amb “Le Jardin”, que és la segona composició que Lateef va compondre en aquesta trobada amb els germans Belmondo, on hi podem trobar la influència de la música francesa, matisos orientals i ambients sonors no massa allunyats d’Ellington i Gil Evans.

Molt recomanable!

Manel Saumell