[em] Trio en directe a La Traska

El jazz europeu fa temps que ha trobat un camí propi a base d’evitar el mimetisme amb el jazz que arriba dels Estats Units; no hi ha cap dubte que a l’altre costat de l’Atlàntic hi té part de les seves arrels, però la riquesa que guarda la música del vell continent ofereix camins personals i poc explorats que no paren de sorprendre’ns. Una de les novetats més espectaculars és aquest [em] Trio que ens visita el proper dia 10 de febrer a la Traska Truska de Molins de Rei.

Si repassem els compositors que consten en el seu darrer disc Wasted & Wanted, hi trobarem 3 temes del pianista Michael Wollny, 3 composicions més del bateria Eric Schaefer i dues de la contrabaixista del grup Eva Kruse, tot al costat però d’una composició de Mahler, d’una de Schubert, d’una de Berio i d’una altra de Bartos/Hutter (components del grup de rock alemany Kraftwerk i peça clàssica del seu repertori). Però no ens enganyem, no cal llegir la carpeta del disc per entendre-hi el deix romàntic o la referència a la complexitat harmònica dels clàssics del segle XX, ni per seguir els ritmes binaris de la nova música negra o la pulsació metronòmica d’homes i màquines que tant han marcat les músiques dels darrers 40 anys.
I sobretot no hauríem d’entendre aquesta barreja com una concessió eclèctica, com un poti poti per justificar la denominació d’origen “Europa”. Per poc que escoltem la música del grup veurem que no són aproximacions “frívoles”, de cara a la galeria, ni re-interpretacions acomplexades del patrimoni musical; a l’[em] Trio no li cal citar literalment als clàssics –siguin blancs o negres– ni als “krauts” dels anys 70…ho porten tot a l’ADN; ve “de sèrie” per a una generació de joves que no renuncien a res del que han sentit i que, passat pel sedàs de la seva experiència, s’ens ofereix amb total naturalitat.

EMtrio2L’[em] Trio és un “enginy” perfecte, subtil i contundent, aclaparador per l’habilitat tècnica, per la cohesió i per la suma creativa dels seus elements. Els avala la discogràfica ACT, una de les companyies europees més interessants i amb més rigor dels darrers anys, i cada nou lliurament del trio és d’una espectacularitat inusual.

Al disc enregistrat en directe Wollny I Kruse I Schaefer [em] live at jazzbaltica (ACT, 2010) hi podem trobar una aproximació a la intensitat que sentirem a la Traska el proper dia 10 de febrer; i, poca broma, no oblidem que segons Stuart Nicholson, a la revista Jazzwise (RegneUnit), estaríem davant de “…possiblement el millor àlbum de jazz de l’últim quart de segle”.
Que encara flotin en l’aire de la Traska les aromes del CMS (Colina Miralta Sambeat) no ens ha de distreure de la nova i espectacular cita; seguim en bona ratxa i hem d’aprofitar les oportunitats de veure i sentir música d’aquest nivell.

Josep Bergadà

Anuncios

Bill Evans trio clàssic: “el jazz en tres dimensions”

Bill Evans és un dels músics de jazz més respectats, però segurament és també un dels que més desorienten als aficionats no-músics: ens costa d’abastar en tota la seva dimensió el treball d’un pianista extremadament sensible i intel·ligent en les seves interpretacions. I la dificultat no rau en trobar el moment adequat, o en dedicar-hi un esforç especial…, la seva música s’escolta sense dificultats aparents, acompanya sense ensurts i destaca precisament per la seva delicadesa i la facilitat melòdica, per la confortabilitat i pel plaer que provoca.

Aleshores, quin és el problema? Doncs, la sensació permanent de que s’escapen coses, de que ens falten eines per comprendre millor el seu llegat. Ens preguntem perquè aquestes melodies –siguin composicions pròpies o standars que hem escoltat tantes vegades– esdevenen úniques a les seves mans, tot i ser el lloc de trobada comú de tants pianistes. I si parlem del seu Trio clàssic, amb Scott La Faro i Paul Motian al contrabaix i la bateria respectivament, es dispara encara més la curiositat i el plaer pel so conjunt, per l’encaix perfecte. Apareix, de manera ineludible, la necessitat d’analitzar, de saber més i de trobar una explicació a la sensació contradictòria d’íntim benestar que deixa, però, sempre amb un punt de misteri.
Plaent i intrigant a la vegada, la música de Bill Evans està feta de melodies que es creen i es dissolen lentament en d’altres, de petits silencis, de variacions i puntuacions que sense allunyar-se molt, resulten tot un món en elles mateixes. Les línies del contrabaix es mouen amb una independència totalment constructiva que tan aviat aporta melodies paral·leles, com reforça el tempo del piano o multiplica les lectures d’un conjunt unit per l’enorme talent dels seus tres elements, d’entre els quals, l’elegància i la subtil creativitat de Paul Motian a la bateria, no és en absolut un element menor.

Bill Evans recollia part del testimoni de Lenie Tristano i és considerat el pianista modal per excel·lència. Ho són també alguns treballs més o menys coetanis del trompetista Miles Davis (Kind of blue de 1959, en el que també participa el pianista), del Coltrane de l’època de My Favourite Things (1961) o del Hancock d’uns anys mes tard (Mayden Voyage, de 1965). Tots tenen aquests desenvolupaments canviants i imprevisibles, com les metamorfosis del dibuixant holandès Escher, que pot convertir ocells en peixos a partir de successives variacions en un primer dibuix; uns canvis subtils en la improvisació que van construint un tot nou i sorprenent.

En la penombra dels no iniciats en les regles de la música, intento trobar explicacions a tan espectaculars resultats i busco informació planera sobre el jazz modal. La Wikipèdia en versió castellana diu “La música modal desarrolla casi siempre una sutil tensión producida por el hecho de que las líneas del solo, aunque melódicas, no siempre progresan o se resuelven exactamente como el oyente está acostumbrado a oír. Además, cada vez que un nuevo modo se introduce, el centro tonal cambia, lo que implica que el oyente es transportado a un desequilibrio con una sutil impredecibilidad” i de cop entenc el perquè la música del pianista sempre em sobrepassa i em deixa aquest regust d’una certa incomprensió. És el conegut crític Joachim E. Berendt, en el seu llibre El jazz. De Nueva Orleans a los años 80, qui diu que els pianistes anteriors a Bill Evans tocaven en dues dimensions i, per redundant que pugui semblar, el trio de Bill Evans toca per primera vegada en tres dimensions. Scott La Faro i Paul Motian superen amb escreix l’estricte paper d’acompanyants i afegeixen al so conjunt la seva extraordinària capacitat solista que s’imbrica de manera perfecta amb la serena inquietud del pianista. Berendt cita també el comentari del pianista alemany Michael Naura reclamant per a Bill Evans un sentit de l’espiritualitat semblant a la que reconeixem en Coltrane: “Solo alguien capaz de una devoción total puede tocar el piano así”.

Aquesta combinació d’espiritualitat i de “mecanisme” modal fa diferent la música del trio de Bill Evans, la fa profundament rica i alhora confortable, i reclama, per a qui l’escolta, molta curiositat i un seguiment atent de la deriva melòdica de les peces. És, de fet, l’origen i la guia de tots els pianistes moderns.
L’edició en tres CD’s de l’enregistrament The Complete live at the Village Vanguard 1961 (Riverside 2003, editat aquí per Nuevos Medios) representa la millor panoràmica de l’excel·lent moment creatiu del grup, que va donar per a 2 LP’s diferents, Sunday at the Village Vanguard i Waltz for Debby i que es considera la fita màxima del trio de jazz. Una etapa que es va acabar sobtadament amb la mort prematura d’Scott La Faro en un accident d’automòbil, just 10 dies després d’aquests mítics enregistraments.

La revista Downbeat d’aquest mes de setembre repassa la trajectòria del pianista a finals dels anys 60. Amb el suggerent titular ”The softer side of the revolution”, i a partir de l’edició de sessions inèdites de l’època i dels comentaris actuals dels components del seu trio d’aleshores (Edie Gomez al contrabaix i Marty Morel a la bateria), ens expliquen com, en uns anys convulsos socialment i musicalment, Bill Evans va saber mantenir la inquietud i la calma tot i trobar-se en mig de l’ull de l’huracà.

Una bona colla d’anys després de les seves fites més creatives i de la seva mort l’any 1980, encara donem voltes a la música que ens va deixar…

Josep Bergadà