MOLINS DE REI, 10 ANYS DE CONTRABAIX (II)

CONCERTS INTERNACIONALS

Si bé els concerts a Molins de Rei sempre han tingut un excel·lent nivell musical i gran  seguiment de públic, algunes de les agradables sorpreses d’aquests 10 anys han estat els concerts internacionals. L’excepcionalitat del fet i la qualitat dels músics visitants ens ha permès una visió més global, en la sempre privilegiada proximitat de La Traska. La sinergia amb Produccions ContraBaix, la coordinació amb altres programadors, el bon feedback amb alguns músics inquiets i el fet que els concerts a Molins de Rei siguin en horari de diumenge tarda –poc habitual en el circuit de jazz- han fet possible algunes trobades memorables.

Oam Trio a la Traska

Oam Trio a la Traska

Per començar amb el llistó alt, el 2005 teníem l’Oam Trio, una de les propostes internacionals de Marc Miralta. Format en l’estada del bateria català a Nova York, el grup té un funcionament intermitent i va passar per La Traska aprofitant la tornada d’una gira pel Japó. La primera experiència amb músics com Omer Avital i Aaron Goldberg ens va ajudar a tots a ampliar la perspectiva.

El segon round va ser amb Horacio “el Negro”, un dels concerts històrics de La Traska, que es va quedar petita tant per al set instrumental del músic com per al públic que volia sentir “Italuba”. Gràcies a la col·laboració amb la Fira de la Candelera i el Festival de Percussions de Catalunya hem tingut també un seguit d’interessants concerts de world music, amb grups com Africa d’Ivori, Akliso, Tambor de Saya o Wologoundy, que van omplir de colors el teatre de La Peni.

Cartell Daltabaix 2010

Cartell Daltabaix 2010

També el nostre Festival DaltaBaix, dedicat a les músiques d’avantguarda, ha tingut representació global de gran nivell: el guitarrista sard Paolo Angeli amb Agustí Fernandez i Liba Vilavechia en l’edició del 2008; el trio femení de Chicago “Truth or Dare” el 2010 (amb Nicole Mitchell, la millor flautista del món aquest 2013, segons la revista Downbeat); també vam gaudir del català rossellonès-universal Pascal Comelade, el 2010, i dels “clàssics” francesos del jazz free, François Tusques i Noel McGhie en el 2011.

I “camuflats” entre la programació habitual trobem el contrabaixista brasiler Rogerio Botter Maio (2007), la pianista argentina Paula Schocron (2008), i delicatessen com ara el trio del saxofonista nord-americà Jerry Bergonzi; el projecte Miralta/Olah Quartet (amb el interessant pianista hongarès Kalman Olah) o la saxofonista americana Melissa Aldana (tots tres el 2010). El 2011 vam tenir la trobada generacional novaiorquesa del quintet de Jordi Rossy -amb Seamus Blake i Ben Street- i també l’històric pianista de Blod, Sweet & Tears Larry Willis. Del 2012 ens queda l’excel·lent record de la pianista Eri Yamamoto (els seus discos tenen molt bones crítiques a Downbeat) i l’entranyable crònica europea d’Il Gran Teatro Amaro.

Sense cap mena de dubtes, una de les cireretes del pastís serien els joves alemans [em] Trio, que a primers d’aquest 2013 i amb una imaginació desbordant i precisió metronòmica, van deixar bocabadat el públic de La Traska. Però naturalment, no s’acaba aquí la història: el passat 20 d’octubre teníem a La Traska una nova i reexida aventura de Marc Miralta amb el vibrafonista portuguès Jeffery Davis…

(…i continuarà, segur!)

Anuncios

CMS Colina Miralta Sambeat, en concert a la Traska Truska. 27-01-2013

Hi ha pocs precedents de “reunions” tan reeixides com la del CMS. Són ben escassos els exemples de músics que com Javier Colina, Marc Miralta i Perico Sambeat, vulguin superar voluntàriament les visions particulars per sumar, a parts iguales, el seu talent en un nou projecte.

Podríem citar formacions d’intensitat similar, com el carismàtic trio del país veí Sclavis/Texier/Romano o, més a prop, encara que en terrenys musicals ben diferents, el sempre sorprenent Triez d’Agustí Fernandez, Baldo Martínez i Ramón Lopez…Estem parlant de “reunions dels millors”, de formacions amb músics de llarg recorregut que floreixen en llibertat si es treballa bé el coupage i se li dona el temps necessari per créixer.
Avançar sense arrossegar urgències ni portar la caducitat impresa, permet l’encaix natural de les peces i l’obra resultant ho agraeix amb orgull. Potser tot quadra perquè el CMS ha estat una reunió de maduresa, amb carreres personals ja ben assentades, molts reptes individuals deixats enrera i ben poca pressió que els obligués a demostrar res… El punt de partida, l’any 2007, certificava finalment una trobada que havia estat progressiva, una mena de “selecció natural” de coincidències. I no van caldre més “càstings” que els projectes successius que ja amagaven una certa predestinació:
la preparació prèvia a finals anys 90 i la sortida final del disc New York Flamenco Reunión, l’any 2000; l’aparició de Cruce de caminos, del 2001; la de Perico en formació de Quintet, també del 2001; la de Pasajes, el 2002, i fins arribar al primer CMS, del 2007….
Colina, Miralta i Sambeat mostren el convenciment que com a CMS poden dir molt més; que aquest projecte els permet unir forces i sintetitzar per aconseguir l’exceŀlència. Així, l’aparentment fràgil genialitat de Javier Colina, troba en l’inesgotable presència de Marc Miralta la plataforma de moviment perfecte perquè Perico Sambeat hi dipositi una imaginació tant calculada com desbordant, i que el grup no vegi límits a la seva entesa.

CMS_ColinaMiraltaSambeat2

CMS Colina Miralta Sambeat

I en això estem, dos discos en progressió evident i treballs paraŀlels compartits per donar-se aire sense destensar del tot les cordes que els uneixen. Cal veure’ls treballar per saber que tot encaixa; és impossible no adonar-se del valor d’una entesa tan profunda que els permet recórrer l’Africa, el Carib, les Amèriques del nord i del Sud i l’Europa més llatina, sense negar el pòsit d’un nord més mesurat que tempera els resultats. En el minimalisme expressiu d’aquest trio sense piano, hi trobarem referències i sonoritats ineludibles de la història de la música negra de diversos continents, i també el foc i la passió que la fusió del nostre país aporta al jazz internacional, la marca de la casa que més ens representa fora, i que el grup abandera molt sovint.

Coincideixen les cròniques en que un concert del CMS és una experiència que s’ha de viure i el seu anterior passi per La Traska va ser just a l’inici del projecte, l’any 2007, i dirigit només a premsa especialitzada i programadors. Ja és hora doncs que en la proximitat única d’aquest local puguem magnificar els detalls, interpretar les mirades i detectar els senyals. Endevinar com els ulls tancats i el somriure enigmàtic del Perico, ressegueixen els traços pictòrics que el Marc escampa sobre el llenç que el Javier teixeix sempre amb exquisida imaginació. Haurem de deixar que la percussió guiï els nostres peus, que el cor vibri intensament amb les pulsacions de les cordes i que l’aire del saxo alliberi sense por la nostra veu interior.

La Traska és un “hàbitat” ideal per al CMS…en el seu silenci respectuós, els músics mouran les cartes com ho fan els jugadors més hàbils i el públic viurà pendent i hipnotitzat per cada un dels seus gestos, per cada nota que abandoni l’escenari. Serà un privilegi que no em voldria perdre per res del món.

Josep Bergadà

Il Gran Teatro Amaro. “Gira amarga” el 3 de juny a la Traska Truska de Molins de Rei

Il Gran Teatro Amaro és un grup de clara vocació transeuropea. Format inicialment a Alemanya a finals dels anys 80, fa 22 anys que es passeja per les rutes del vell continent i es mou creativament entre el llegat cultural dels diferents països i les circumstàncies comunes que han donat a Europa aquest caràcter tan particular. La música del grup ens porta la veu dels poetes crítics, les tonades cultes i populars que bressolen al seus habitants, els maleïts silencis de les guerres, el rebuig que sovint ens separa i també el tuf de les melodies nostàlgiques que traspassen fronteres i sembla que ens fan germans.

Il Gran Teatro Amaro al Hot Club d’Igualada, 2011.

Els 4 membres originals del grup venien de França, d’Holanda, d’Italia i del mateix país amfitrió, Alemanya. François Règis Cambuzat i Roberta Posamai eren la representació més mediterrània i partien d’una experiència after-punk anomenada The Kim Squad; Robert Van der Tol i Stefan Lienenkamper (posteriorment substituït per Frank van Berkel) representaven en el puzzle l’esperit de l’Europa del centre. Les composicions col·lectives o les múltiples combinacions creatives entre els diferents membres omplien el contingut dels dos primers discos. Tant Port-Famine (Recommanded Records, 1991) com Hôtel Brennessel (Recommanded Records, 1993) deixaven clara l’orientació del grup que, en les encertades paraules del “Capitan Lillo” al seu blog (http://capitanlillo.blogspot.com) “…és un grup d’una altra època, el somni d’una Europa idealitzada, culta, bohèmia, nostàlgica i avantguardista. Com si es tractés d’una barreja de la Penguin Cafe Orchestra amb Kurt Weill, Nick Cave i Pascal Comelade, el Gran Teatro Amaro ofereix la possibilitat d’evocar una Europa possible només en la imaginació. Una delicada meravella”.

El tercer disc, Piazza Orphelins (Recommanded Records, 1995), va ser editat a casa nostra pel segell de Barcelona G3G Records; el grup va fer arrels al nostre país i hi gira amb una certa regularitat. En aquell treball s’incorporaven aromes de l’altra riba de la Mediterrània i s’intuïa una més gran voluntat de comunicació, paral·lela segurament a la maduresa adquirida pel grup. També es mostrava de manera nítida la suma de les tres personalitats bàsiques del Gran Teatro Amaro: el caràcter combatiu i la intensitat dramàtica de la veu de François Regis Cambuzat (que posteriorment va abandonar el grup per posar en marxa el seu projecte l’Enfance Rouge); el carisma personal, la veu i l’acordió de profundes arrels populars de Roberta Possamai i, finalment, l’estil íntim i expressiu de Robert van Der Tol, clarament inspirat en la tradició de la cançó belga i francesa.

Si Piazza Orphelins feia un punt més assequible i extravertit el clima dens dels orígens, el següent, La vie en rouge (G3G Records, 2002), aprofundeix encara més en aquesta línia, tot i el caràcter frapant del poema de Boris Vian que li dóna nom. S’accentua un cert sentit “visual” que facilita la proximitat i la comunicació amb el públic i Il Gran Teatro Amaro es va guanyant als escenaris l’estatus de banda de culte. Roberta Posamai deixa també el grup i el projecte segueix al voltant de Robert van Der Tol amb un nombre canviant de músics, bàsicament holandesos, i el català Gat (una de les 3 G’s de G3G Records i amb llarga trajectòria en l’underground barceloní) que ja havia col·laborat en el darrer disc i en les gires posteriors. Il Gran Teatro Amaro segueix l’herència del moviment musical de compromís social dels anys 80 i 90 (conegut amb el nom de Rock in Opossition) per cantar les glòries i les vergonyes d’una Europa que no està pas en els seus millors moments; potser per això i per no perdre el sentit de l’humor, la gira d’aquest 2012 porta per nom “Gira Amarga”. En temps de grans muntatges escènics, Il Gran Teatro Amaro reivindica l’esperit de la caravana d’artistes, del cabaret bohemi que enamora en les distàncies curtes. La nova formació cuida especialment el format acústic en una xarxa de locals petits i mitjans, i recorre el territori amb èxit i molt bones crítiques. Si els temes més coneguts dels seus primers discos eren declaracions com “Preghiera d’Occidente” (una dramàtica “oració” amb la delicada veu de Roberta), l’ambient sòrdit de “Parco degli Aranci”,  o cançons com “Hótel Brennesel” i les seves tornades “Pas de riches dans le quartier, et pas de quartier pour les riches”, els nous himnes de la banda aporten tocs d’humor i frescura; així les més recents “Go Go”, “Ramsj”, “A strange machine”, “Je n’aime que moi” o “We don’t want to be sad”, faciliten la complicitat amb el públic sense que es perdi el contingut ni en el repertori hi faltin “càrregues de profunditat” com “La vie en rouge”.

Il Gran Teatro Amaro a La casa calba, 2011. Foto Santi Tormos

Il Gran Teatro Amaro a La Casa Calba. Foto Santi Tormos

El Gran Teatro Amaro s’ha de viure i escoltar amb atenció, el seu missatge i l’arsenal d’instruments que els músics s’intercanvien a l’escenari s’adiuen perfectament amb la volguda proximitat, la sinèrgia i l’atenció que es viu a la Traska Truska. Després de 22 anys de coherència i d’un lapsus de 10 anys des del seu darrer treball enregistrat, presenten ara un nou disc per a seguir qüestionant i vivint l’Europa i el món que ens envolta.

T’agradarà haber-hi estat… serà un concert entranyable, de complicitat i sensibilitats compartides; com la banda sonora d’un món proper que integra les diversitats que conviuen en el vell continent.

Josep Bergadà

Toti Soler a la Traska

El proper 15 d’abril podrem sentir al Toti Soler en el format íntim i familiar de La Traska Truska. Serà, sense cap mena de dubte, un privilegi més de la cuidada programació de ContraBaix en aquest carismàtic local de Molins de Rei.

Pensar en aquest concert m’anima a remuntar el llarg recorregut d’una carrera exemplar. Per molt que el Toti estigui de fa anys resseguint altres camins, no puc evitar de recordar els decisius passos de joventut amb Els Xerracs (1965), Brenner’s Folk (1966) i sobretot l’etapa post-Picnic (1967), amb la cançó Petita festa (1968) i la formació l’any 1969 del grup OM (amb Jordi Sabatés i Doro Montaberry, també ex-Picnics). La col·laboració del grup amb Pau Riba, primer en la cançó Al matí just a trenc d’alba inclosa en el disc E.P. Miniatura (1969) i tot seguit en el recordat Diòptria (1970), va ser decisiva per a l’èxit d’un dels millors àlbums de la cançó en català. El mateix any sortia el single Hi ha gent/Em dius que el nostre amor, a nom de Jordi Soler, mentre es cuinava el primer disc propi d’OM.

Tinc gravada a la memòria una imatge dels OM, amb el Juli Llorens en primer terme tocant el curiós saxo sopranino i el flugelhon; era al teatre de la Peni de Molins de Rei, potser a finals del 1971 o primers del 1972, poc després de la sortida del seu disc. Malgrat el temps que ha passat, el disc d’OM aguanta molt bé el pas dels anys i recordo (una mica vagament, clar) un directe impactant. El jazz elèctric, amb Miles Davis i la guitarra de John McLaughlin de referència, eren la inspiració del Toti en aquells moments i el grup es movia en aquest terreny amb personalitat pròpia i músics de molt talent. Tinc també un altre record entre l’escàs públic d’un bolo a La Floresta, en el jardí d’una antiga casa d’estiueig; en aquella ocasió, uns OM en final d’etapa amb el Toti, el Manolo Elies, el Peter Hodkinson i el trompetista i il·lustrador Carlos Avallone, feien intenses improvisacions en l’ona jazz-rock, abans que en diguéssim “Ona Laietana”. Mai reivindicarem prou els grups i intèrprets que van aguantar la davallada de la música progressiva i van fer de pont, en un panorama musical i social força desolador, fins l’arribada de l’època Zeleste.
Són anys inquiets amb el guitarrista multiplicant-se en diverses direccions: amb el Quico Pi de la Serra (encara elèctric a Triat i garbellat, 1971), amb Pau Riba de nou (Jo, la dona i el gripau, també el 1971) i naturalment amb l’àlbum propi Liebeslied (1972), aplegant els sentiments de tota una generació i reivindicant, com qui no vol, la seva fràgil i carismàtica veu i insinuant el camí de retorn als orígens acústics, que han significat la seva maduresa musical i personal. Va ser una època curta i intensa a la que seguirien una renovada i exemplar carrera personal i un munt de col·laboracions, d’entre les quals destaca la llarga fidelitat a l’Ovidi i la magnífica obra compartida des de l’any 1973 (A Alcoi, A l’Olimpia, Salvat Papapasseit, De manars i garrotades, Bon vent i barca nova, Coral romput, etc…; totes les produccions del cantant fins a la seva mort l’any 1995).

En el disc de Jordi Sabatés i Toti Soler, Quatre gats (1973), el guitarrista mostra el retrobament amb el so acústic i l’interès pel flamenc que el va portar a estudiar amb Diego del Gastor, a Morón de la Fontera. El gat blanc, també del 1973, marcava el nou rumb amb temes emblemàtics –Sardana flamenca i Sevilla– en línia amb la renovació del flamenc que corria pel sud de la península. També hi trobem un record per al bluesman Taj Mahal –un dels mestres amb qui, segons la llegenda, en Toti va compartir aventures i escenari en la Barcelona del canvi de dècada (60-70)–. El Gat blanc es va convertir, sense cap mena de dubte en la clau de volta de tota una època.

A partir d’aquí segueix una obra pròpia que insisteix en depurar les sinergies entre la Mediterrània, el flamenc, el jazz i la música clàssica i popular en una direcció cada cop més personal (Cant monjo, Desdesig, Laia, Lonely Fire, Epigrama, Supernova, etc.). No hi faltaran noves col·laboracions puntuals amb vells coneguts com ara Jordi Sabatés (Ocells del més enllà, 1974 i Tot l’enyor de demà, 1976), Pi de la Serra (No és possible el que visc, 1974), la Rondalla de la Costa (Records de València, 1975) o Pau Riba (Amarga crisi, 1981), i també nous horitzons que el porten a treballar amb Ester Formosa o Cinta Masip i a sortir a Europa, per tocar per a Ugo Tognazzi (Banda sonora de I viaggiatori dela sera, 1980) o amb Leo Ferré (Ludwid – L’imaginaire – Le bateau ivre, 1982). Amb la mort de l’Ovidi l’any 1995, el Toti queda com a més que merescut dipositari d’una de les relacions més significatives de la cançó. Un patrimoni  que es reivindica en homenatges com ara M’aclame a tu o 10 catalans i un rus (la llista de poetes que va cantar l’Ovidi), ambdós amb Ester Formosa.

L’any 2004, amb motiu d’un curiós concert semi-privat a Molins de Rei (amb Ester Formosa), vaig trobar un Toti poc receptiu al meu entusiasme pels seus anys més “progressius”. Sempre amablement, em va recordar que ell no havia canviat sobtadament la guitarra elèctrica per la acústica, com jo erròniament suggeria, sinó que era un guitarrista de formació clàssica que en tot cas havia retrobat i ampliat els seus orígens. Toti Soler, com altres companys de generació, han fresat un camí propi a prova de modes i audiències.

Complementari al seu treball instrumental a la guitarra, el Toti sempre ha deixat detalls cantats, cançons delicades, segones veus i perles com ara el citat Liebeslied, o la deliciosa L’amo de son canta en gall, peça popular que apareix a Epigrama (1985) i que combina aires flamencs, àrabs i tradicionals de les illes. Els anys 2000 i 2004 recupera algunes d’aquestes cançons que enregistra de nou per als àlbums Cançons i Guitarra i cançons; en Toti fa un estil propi de les limitacions de la seva veu i clàssics com ara Petita Festa, A voltes en el cor, Amiga callada o Em dius que el nostre amor, reneixen amb delicada tendresa al costat de peces de nova factura. A Tres vides (2010) es recopilen els discs Vita nuova, Vida secreta i Vida més alta. Fet i fet, seran fins al moment més de 25 discos propis plens de troballes i sempre a punt per a ser re-descoberts.

Sergi Pàmies en un article a La Vanguardia (que podeu trobar entre el recull de premsa del web http://www.totisoler.com/) elogiava com a “familiar” l’actitud del músic i la seva discreta però continuada presència personal i musical al llarg dels 45 anys de carrera; la música i els poetes del país tenen en Toti Soler un dels seus més grans intèrprets.
Tant en el seu darrer disc, Raó de viure (2011), com en la celebrada col·laboració amb Sílvia Pérez Cruz o en l’espectacle Guitarra Catalana (que sentirem a La Traska) el Toti, com els grans pintors, destil·la i sintetitza fantàsticament bé tota la bellesa del seu món i del seu saber.

Josep Bergadà

Des de ContraBaix us desitgem molt bones festes!

Ahir diumenge 18/12 vam acabar la temporada del cicle ContraBaix 2011 amb gran èxit, amb un concert inoblidable de Los Mambo Jambo a la Traska Truska, amb totes les entrades venudes i un públic entregat a la música. Dani Nel·lo, Ivan Kovacevic, Mario Cobo i Anton Jarl ens van fer gaudir d’una altra nit musical pel record a Molins de Rei.

I aviat tornarem amb la programació de 2012, farcida de novetats i, com sempre, de la millor música en directe al costat de casa teva, la que us anirem informant en aquest blog. Fins llavors, molt bones festes a tothom i feliç entrada d’any 2012!

Aquest diumenge, nova actuació DaltaBaix amb François Tusques & Noel McGhie

Aquest cap de setmana torna una nova actuació DaltaBaix a Molins de Rei. Aquestes actuacions segueixen fidels a la idea inicial d’oferir música innovadora i crear l’hàbit i la curiositat per les propostes més arriscades. Una oportunitat única per gaudir i sorprendre’t amb tot allò que ens pot oferir la música!

En aquesta ocasió tindrem a La Traska la generosa maduresa de dos músics compromesos amb l’evolució del jazz europeu. François Tusques és un inquiet pianista francès que des de mitjans dels anys 60 ha actuat de catalitzador d’interessants experiències multiculturals. La seva discografia, farcida d’obres considerades mestres per la crítica, es tanca de moment amb Topolitologie (2010), un disc a duo amb el bateria jamaicà Noel McGhie, amb qui Tusques ha compartit bona part de la seva carrera.

Us convidem a assistir-hi i a escoltar un jazz que de ben segur us sorprendrà, quelcom diferent i original del que habitualment escoltem a la nostra escena jazzística. Per a conèixer més sobre aquesta actuació, us recomanem que llegiu l’article que el company Josep de Molins de Rei va escriure sobre la mateixa a  https://ciclecontrabaix.wordpress.com/2011/08/19/francois-tusques/